Plou a París

Una de les coses que més m'agraden de París és la seua pluja. És una pluja indòmita, inclement, impenitent. I no sé com prendre-m'ho en una ciutat tan raonable, comprensiva i poc donada a parlar de pecats. Pluja del nord-oest. Le vent d'ouest. Le vent du nord. Pluja que fa florir versos de verinoses i suaus escumes a les platges dolces del Sena. I d'aigües lliscant pels carrers enlairats com un somriure infantil. Pluja que duu l'ombra de tots els amors que millor mai no patir, i de tots els besos que hem somniat al recer dels esguards equívocs i les andanes del suburbà. Arriba el tren. L'oscil·lació del vent barrejat de cremor metàl·lica el delata abans de sentir el seu soroll. Per l'escala que és al darrere, deu haver baixat la noia, perquè sense adonar-me passa pel meu davant i jo comprenc la importància que aquesta imatge tindrà al llarg de la meua vida. Sempre recordaré l'instant precís que la noia va posar a la meua memòria. Les seues passes com una melodia al bell mig del desconcert de gotes i cossos. Aquell punt infinit en que dues vides es troben dins un pensament impropi. De fet, ella no em veu. O fa veure que no em veu. El que és el mateix. S'apropa com si volgués saludar-me, però ja iniciat el meu gest de fer-li un senyal de benvinguda ella gira el seu cos cap a la seua dreta i el dirigeix al banc de pedra del baixador. I jo pense que potser no és divendres, que és, no sé, dimecres, pose per cas, i que no només jo no sóc aquí, sinó que ni tan sols plou de tant en tant als carrers, i que la meua primera idea de tornar en bici no ha sigut encara descartada. De fet -i van dos-, potser estic pedalant sota la pluja, dimecres o divendres, què importa, camí de la Rue de l'Absinthe, camí de casa. Tant m'agrada la pluja, però, que no vull mullar-me. I que, sense saber el perquè, he girat cap a Le Coin de la Faucille, per si de cas aquesta noia, que ara és al banc de pedra de l'estació presenciant la meua absència, podria trobar-s'hi asseguda a qualsevol d'aquelles taules de fusta i sospirs, fent temps perquè amb l'ajuda del vent del nord i de l'oest, i el reconegut gra de sorra de l'atzar, les coincidències més impròpies no acaben en un no-res de gotes de pluja sobre la vida. Almenys tinc la certesa del que és més que incert, impossible. Al capdavall, potser només estic més que fart de la falsedat que, com una pluja autumnal, cau sobre el que anomenen París.