El príncipe está triste...

Eren les zazpian eta bost (set i cinc) de la vesprada (arratsalde) d'ahir dijous (osteguna atzo) quan, camí de la classe de basc travessava, un servidor, a peu i sense pedals a la vista, el carrer Cavallers a l'alçada de la porta lateral de Palau (To Castle) d'on, sense avís previ, va eixir el Príncep Albert precedit de la seua mà dreta -tal i com si fos una peli del Buñuel- (The Coach, vaig pensar) que li duia -com sempre fan les mans dretes- una carpeta roja. El príncep vestia el tern de rigor -mortis?- però sense guardapits -potser el duia sota la camisa com armilla antibales amigues, vés a saber. Hi havia alguna cosa de tristor en el seu caminar, però. Potser l'absència del seu braç dret, l'Esther, el preocupava, perquè, ¿què pot fer una mà dreta sense el seu braç dret?, poca cosa, acceptem-ho. I tanmateix, se'l veia profundament capficat en les tècniques de lideratge coaching: sóc alt, sóc ros, sóc guapo, sóc llest i sóc príncep, que és el que més importa. I cadascú d'aquests "sóc" va ser reafirmat per cadascuna de les cinc gambades que li va costar arribar al cotxe que era a l'altra banda del carrer. Au!, fes-lo tu -bé, hazlo tú, hazlo tú- va pensar amb la imatge del Sito Rus esclatant-li a les meninges. Ni la seua mà dreta ni ell mateix varen donar-li una ullada a la parròquia que passava, eren com dos cavalls pura sang, poca broma, que no miren sinó al seu davant, cap cosa els importa, només imaginar que la concurrència hi fa guàrdia dia i nit a l'espera del regal que deu suposar-li la seua sobtada presència, és més que suficient. Sí, paradoxalment, se'l veia que gaudia de creuar el carrer. Pur i dur coaching. Era com una escena treta d'una peli d'espionatge o de grans esdeveniments històrics, d'aquelles on els protagonistes abans de salvar lo món, pugen al seient del darrere del cotxe oficial i per un instant, només per un instant infinitesimal, li confessen a la seua mà dreta que no les tenen totes, que ells també són humans, però que a diferència de la resta de mediocres que sempre anem plorant i queixant-nos per la vida, ells són capaços de treure el superman o la superwoman que la pau mundial necessita. I llavors, va adonar-se. Perquè mentre li confessava -potser per última vegada abans de que esclatés el conflicte bèl·lic que acabaria en lo món mundial- a la seua mà dreta, el que li bullia a les meninges, va sentir com a foc amic la idea que va tindre el seu braç dret el dia que en tornar de la perruqueria del Tono li va dir que havia conegut a una tal Cristina. I per un instant, només per un instant infinitesimal, va veure's a sí mateix com Simeó Estilita predicant al desert, tot i desconèixer la cinematografia del mestre Buñuel. Granota news, peu del pilar, egun on.