Viure la
desolació
o ben bé seure a la butaca,
borratxo,
com només cent generacions
de borratxos poden fer-ho,
i tancar els ulls com un crit mut
que demana
desesperadament el darrer somni.
Però potser no és tan fàcil.
I no ho és pel
maleït esperit.
I l'estètica.
Malgrat els vins espirituosos.
Perquè és
l'hora en que l'esperit arriba
a la seua màxima depressió.
Perquè les passes
trepitgen
camins de belleses robades.
¿On és el port, pare?
Pare, anem al
port.
I és que jo tinc la feblesa dels nens,
que aboquen desemparats el seu
cos a la son,
i la meua ànima no en sap
d'aquell seu somriure adormit,
ni de
la dolça defensa dels somnis.
Vaig per l'Avinguda. Vaig cap al port.
Vaig per
l'Avinguda del Port de València.
Faig el camí de tornada a peu.
Si vaig
arribar en bici a aquest món
ara torne amb els peus per terra.
Adéu, Carmina!
A soles per la vorera,
com sempre,
no et conec sinó a les voreres,
i a soles
amb el teu caminar vençut,
però el teu home t'enllaça el cos pel darrere,
i
feu florir l'amor a la tardor. L'amor de tardor.
Sou al damunt del pas de
vianants.
Adéu, Carmina!
Ja sé que no em sents.
Sempre a les voreres.
Mai
no vàrem creuar paraula alguna,
només voreres.
"Qué
pinto? Qué coño pinto, Mari?"
I la veu s'apaga als gemecs d'una
gola trencada.
La xica plora per telèfon i potser parla. Tothom plora per
telèfon,
i potser parla.
L'Avinguda sembla una fira de telèfons
ploraners:
mai no acabarem de ser nòmades, ja us ho dic,
collint la fruita daurada
que ens hi surt al camí,
caçant la carn fresca que ens desespera.
Soleil et chair.
Del cantó de casa meua, del
que era casa meua,
d'aquell meu carrer amb magnolier i jardí clos,
surt un
nen amb tramussos.
Come tremoços,
pequeno;
¡come tremoços!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão
tremoços.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a
paradinha.
¡Come, pequeno sujo, come!
Perquè la vida hi és per
llançar-la,
per llançar-la a perdre o per llançar-la i perdre-la.
Tots
perdrem la vida,
i els records són la forma més baixa de poesia.
Però com què
jo faig dolents versos com a llàgrimes dolentes
no em preocupa.
El cristall
de la façana del Súper també escopeix la meua vida perduda.
No sóc sinó la
silueta amb poca traça d'un estibador.
I mai no seré altra cosa. Tal i com ho
van ser l'avi i el pare.
Que els sacs es carreguen als ronyons,
com
sempre,
com la demència,
i a la gola seca dels que no miren sinó cap a
terra,
com els borratxos,
com els rucs.
¿On són els jardins
orientals?
Preguntes per pura retòrica.
Ja saps que no hi són.
L'Avinguda,
però, era prolongació d'Arcàdia silent.
Hores buides a l'estiu de la
migdiada,
silencis marins d'abissals aigües,
esquelets que fan de noies amb
cabells apagats
us rondinen. Què em fet de la tristesa?
Sempre trobarem
aquell savi, però,
que deixarà anar tota la seua rancúnia.
Pobre esquelet
fent de noia, de núvia abandonada.
Pobres sorolls llunyans fent de
records.
Els colps d'un martell al capvespre.
La sèptima major del tren que
em va fer músic.
La raspera de la mare sota els pits on jo recolze el cap
adormit.
I del ventre on vaig nàixer m'arribava el buit silent de la vida
llançada.
Els sons són la forma més elevada dels sentiments.
Espero que l’estat d’ànim no ocupi molt més que la poesia, que al meu humil (i la veritat es que poc fiable) parer, es molt bona.
ResponEliminaMoltes gràcies, José Luis. Només puc dir-te que d'haver tornat a casa en bici i no a peu trepitjant la maleïda Avinguda potser aquests versos no existirien. I tot això que ens haguérem estalviat, sens dubte. Una abraçada.
ResponEliminam'encanta...sense paraules...enhorabona i beset fort
ResponEliminaGràcies, estimada germana. Un bes.
ResponElimina