De jaquetes

Dios te guarde de mal libro, de Alguaziles, y de muger rubia, pedigüeña, y cariredonda 

(Quevedo, El Buscón)

Las chaquetas son el espejo del alma, em va dir JL des de la seua ampla casa com a comentari del post anterior sobre mans i sobres -capicua- i com a mostra de la seua perspicàcia més que reconeguda. Evidentment, la chaqueta entallada de la Cospedal diu més d'ella que tot el que ix per la seua boca, que també. I avui dimecres, en llegir aquest comentari, he comprès l'abast de la seua sentència, la del José Luis. I ja que el dia s'ha llevat tan nuvolós que m'ha obligat a repensar-m'hi la pedalada dels dimecres, que, sembla, deixaré per demà -si el tiempo y la autoridad no lo impide- doncs he passat a l'acció. Ja em disculpareu. Sí, certament, les jaquetes són l'espill de l'ànima, tens tota la raó, José Luis. I ara entenc el cas Merkel. Aquesta senyora que ha anat reflectint a la seua jaqueta multicolor -què lluny de la sobrietat de Na Rita, sempre de la roja- reflectint, dèiem, tota la seua trajectòria personal des d'aquell Despertar Democràtic on va militar de jove, fins a l'actual Democràcia Adormida que potser tindrà el seu Amanecer Dorado, i que ens vol imposar a cops d'euro. Perquè aquestes jaquetes amb que es passeja per mig món són com el retrat del Dorian Gray però a l'inrevés, a la vista de tothom, i no ben amagat a les golfes. I ella, sembla que ni se n'adona. Angie, sent el que vaig a dir-te, però les teues jaquetes multicolors no dissimulen, ni de bon tros, tot el que la teua ànima ha anat deformant-se, sobretot a l'alçada de la cintura. I aquesta exposició pública d'ostentoses vergonyes, com si fos bandera d'un nova modalitat d'orgull -que tindrà el seu dia i tot, no ho dubte: el dia de l'orgull guai, pose per cas, ja que va de déus salvatges la cosa- deu ser un síndrome d'una malaltia encara per diagnosticar, i que pateixen certs polítics -mireu, si no, el Camps- al lluir jaquetes reflex incontestable de les seues orgulloses vergonyes. No sé què pot arribar a donar-me més fàstic si l'entallada jaqueta de Lola, la descomprimida d'Àngels, la vermellor de Rita o la gratuïtat del Paco. I el meu pensament desorientat ha anat a caure sobre el pobre Tomàs Molina, i les seues jaquetes que semblen estar en un ai, com no podia ser menys, és clar. Els profetes és el que tenen, que sempre estan en un ai. ¿L'encertaré? ¿No l'encertaré? Fulleta de margarida amunt, fulleta de margarida avall. Més que comprensible la seua tibantor a l'estomac, que de segur té condicionat reflex a la gola: glups!, al capdavall va ploure, buf, ja puc respirar, obrim les jaquetes, xics. Cosa que no sé si podrà fer José Ignacio demà -tot i que li dóna ben igual, de tan humil i educat com és-, la jaqueta del qual ha passat per Izquierda Democrática, Unión de Centro Democrático, Partido Demócrata Popular, Coalición Popular (Alianza Popular+Partido Demócrata Popular+Unión Liberal) y PP, no cal que anomene el partit, oi?. Angie, ja pots posar-te a tremolar el dia que al Wert li done per xampurrejar l'alemany, perquè sembla és un especialista en sondejos d'opinió, que va crear Demoscòpia, poca broma. Altra cosa, ben distinta, és que els hi faça ni punyeter cas. Este si que sabe de chaquetas y cinturas. I és que les grans tragèdies sempre s'amaguen sota els detalls més insignificants. Ah!, m'oblidava, els ciclistes sempre portem la jaqueteta ben ajustada a la cintura, per pedalar millor contra el vent de cara.

Todo lo sufría, hasta que un día un muchaho se atrevió a decirme a voces hijo de una puta y hechicera; lo cual, como me lo dijo tan claro -que aún si lo dijera turbio no me pesara- agarré una piedra y descalabréle. Fuime a mi madre corriendo que me escondiese, y contéla el caso todo, a lo cual me dijo: -"Muy bien hiciste: bien muestras quién eres; sólo anduviste errado en no preguntarle quién se lo dijo... que esas cosas, aunque sean verdad, no se han de decir". 

(Quevedo, El Buscón)