Cet obscur objet du désir

Sí, aquell semblava un cas fet a la mida del Fernández, un CT. Perquè ja tenia que haver-s'hi torçut la cosa si l'alcalde d'aquell poblet de l'Horta havia hagut de denunciar públicament els seus propis policies, fent que el que no devia haver passat de la safata dels afers interns fos, hores d'ara, un dels afers més exteriors de la contornada i, a més a més, servit en safata de plata. Set polis, set claus, ningú més pot entrar a l'armer, ni tan sols la dona de la neteja, que ja em dirà vostè com tenim el quartet, que dóna fàstic… Ja veig, ja veig. ¿A què em sona açò dels set? Ah, sí, però sembla que ací només tenim una núvia per als sets germans polis, je, je… Escolte, Fernández, m'havien dit que vostè era un investigador seriós i competent… ¿Que no ho semble?... Com sempre que hom vol saber què és el que veritablement passa a una petita població de l'Horta, el millor és investigar al poble del costat. Per tant, el Fernández va dirigir-se a Carpesa. I va entrar al seu únic forn, o, com ara diuen, despatx de pa, perquè si d'alguna cosa li havia servit al Fernández la seua llarga i recta trajectòria al departament dels torts (DDT) és que allò de que els bars i casinets de poble són bona font d'informació només passa com a llegenda urbana, de carregada com sol anar la parròquia ja de bon matí. Bon dia, senyores… Bon dia, inspector… I el Fernández va començar a arrugar-se. Perquè no feia ni tres quarts que començava a parlar amb l'alcalde dels polis, i ja sabien qui era i què volia els del poble del costat. Bé, sembla que "No hase falta desir nada más"… Ai, que n'és de graciós l'inspector, xiques… I tant, i tant, i tu que ho digues… I mentre la dona del mostrador reia amb un riure obert de boca i greu de pit, impropi de muller però a joc amb les seues ulleres quadrades de pasta, el Fernández encara anava fent-se més xicotet i xicotet. Sí, sí que hi fa falta (i la rialla va parar en sec) dir-ne alguna cosa més. Passe, inspector, passe… La veu atiplada venia de l'interior, de la rebotiga, és a dir, de l'obrador, i havia donat vida a la cortina de varetes. Bon dia, sóc… Deixe's de romanços, inspector, tots sabem qui és i el que busca. El que no acabem de veure és per què tant de rebombori per una fotuda bici, comprende lo que le quiero decir?... Bé, és un robatori, i… I què? Els banquers buiden caixa. Els polítics buiden bancs, empreses i empresaris. Els empresaris buiden butxaques d'assalariats. Per què no pot un humil assalariat buidar un quartet que fa més que fàstic, ple a vessar de runa i deixalles confiscades, comprende lo que le quiero decir?... El Fernández s'havia quedat sense paraules. Només l'interessaven aquells petits cons de paper allargats i disposats sobre la taula que li feien de broquet a l'ancià fumador d'ulls blaus i aigualosos i que assegut al seu davant va sentenciar: si, malgrat tot, vol investigar, té dues línies: el camí del cementeri i el barranc, vostè mateix… "No hase falta desir nada más", va pensar el Fernández mentre acabava d'arrugar-se. Granota news, peu del barranc, bon dia.