Una cosa rara

"Consistía en un trino peculiar, parecido al de un pájaro, una especie de gorjeo líquido producido por el contacto de la lengua con el paladar, en cortos intervalos, en medio de la música. El lector recordará probablemente cómo se hace, si ha sido niño alguna vez." 

(Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer)

Una cosa rara, que encara no podia explicar, li passava a la seua bici. Perquè estava segur que el problema residia a l'instrument i no a l'instrumentista, per dir-ho d'alguna forma. "És que el si bemoll de l'octava aguda està desafinat, jo em rente les mans", diu qualsevol pianista, que no patisca el síndrome beethovenià, en provar el piano del recital uns moments abans el concert. I tindrà tota la raó, no serà ell qui desafine, com si que ho faria un violinista o fins i tot un oboista, pose per cas, sinó que serà la tecla, l'instrument, i només ell mateix, el que no estarà en perfectes condicions tècniques i/o mecàniques. I si encara no s'ho podia explicar, la cosa rara, era perquè havia revisat la bici de d'alt a baix, i d'esquerra a dreta, amb cap resultat objectivament aclaridor. Però la realitat s'imposava, perquè el fenomen succeïa amb la impertorbable cadència d'un metrònom, com si fos un pedaleig aliè al propi pedaleig del ciclista, una segona realitat paral·lela, una normalitat anormal per l'observador, ell mateix, que era al damunt de la bici, una mena de poltergeist (el soroll dels esperits), de fenomen paranormal, estrany, que al capdavall sempre tenia les mateixes conseqüències imprevisibles. Perquè feia temps, massa temps, que mai no feia el que ell volia, que no podia, que no complia les seues expectatives, que n'era infidel a l'etapa o itinerari que s'havia programat. I n'era conscient. I tot i ser conscient, li era impossible redreçar la situació. La roda del davant, vet aquí, la roda del davant de la seua bici, la del sorollet inexplicable de l'esperit, era la que manava. I era ella la que decidia si a la dreta o a l'esquerra a la següent bifurcació, si tot recte o girar cua a la següent rodona. Heus ací el problema. Bé, va pensar, la solució és ben fàcil: canviaré la roda. I ho va fer. Al principi semblava que, efectivament, mort el gos, morta la ràbia. Però a la que feia tres o quatre d'eixides va començar aquell sorollet quasi inaudible, d'aparença intermitent, que a poc a poc es consolidà en la seua continuïtat i amb el seu deler dictatorial. I tornava la cosa rara. I ja no sabia què fer. Imagineu-vos-en, una vesprada qualsevol d'estiu, ara que el dia s'allarga, que només voleu fer una passejada en bici per l'horta, i al capdavall acabeu pujant el pic de l'àguila, desprès de passar per Gàtova; i que baixeu per Altura a buscar Sogorb, pujant a continuació l'Oronet per la façana nord, i desprès ja només podreu que deixar-vos caure cap a una València rara amb els seus fanals encesos sobre un cel refractari, i somiant amb la dutxa i el sofà de casa, i amb l'ànima més comprimida que un tubular i el cos més esmicolat que la nòmina de juny. I així, arribat com era a l'abisme, o del abisme, vés a saber, va decidir agafar el bou per les banyes, i provant de trobar una explicació plausible no li quedà més remei que tirar de metàfora. Era la solució final. Anem a pams, va dir-se. Tenim dues rodes, ¿estem d'acord?, va preguntar-se en veu alta. I va fer que sí amb el cap. I tenim el pedaleig, no?. Altre sí capital. El pedaleig, per la seua natura isòcrona és el temps, és clar. Impertorbable, com la cadència del metrònom. Més capital. Com l'acompanyament que normalment fa la mà esquerra al piano. I al sobre, per damunt d'aquest continu, les dues rodes com dues melodies simultànies que interpreta la mà dreta. Què pot simbolitzar la roda del darrere?. Rep directament la força impulsora del temps, per tant és ben arrelada a la realitat, al ara i ací, al present. És el present. I la del davant,  imprevisible, guiada per déu sap què, ingovernable, capritxosa com un somni o un sentiment, li va recordar aquella frase d'en Faulkner que deia alguna cosa com que "el passat encara està succeint", just el contrari o el mateix, vés a saber, del "hoy es siempre todavía". Llavors, va entendre que el passat era com una melodia superior, un sorollet espiritual, per damunt de la realitat, intermitent, i en delicat contrapunt amb ella, fins i tot contradictori, paradoxal, però encisador i que decidia els camins de la vida en continua superposició o simultaneïtat amb l'ara i ací, el present, del que dependria el futur, l'expectativa, però en oberta i habitual col·lisió d'interessos. I va sentir por, o ben bé una melangia feta a parts iguals d'inquietud i certesa, perquè ara s'adonava que només un nen era el que prenia i prendria sempre les seues decisions. Un nen que ja no existia, però que encara succeïa. Una cosa rara.

Carpestop

Carpestop és una pedania de València ubicada a l'horta nord, dins l'àrea d'influència del Verger de Montoronet, o per ser més exactes del Folies Bergère de Montoronet. Podríem qualificar-la de pedania preventiva o cauta per antonomàsia. Una mena de demoiselle élue que sempre ix al carrer amb paraigües. Ploga o no ploga. Faça núvol o domine un sol de justícia. Tan s'hi val. Ella és molt previnguda. Perquè ¿com anomenarien vostès un poblet que al llarg dels cent metres justetets justetets del seu carreró principal té l'apoteòsic nombre de 17 stops -sis dels quals són a una rotondeta del principi del poble en direcció Montoronet al bell mig del no-res de l'horta- pintats al terra, i més d'una vintena si afegim els dels atzucacs laterals, que no altra cosa són els carreronets que donen al carreró principal? És a dir, una mitja de 170 a 200 stops per kilòmetre, si és que algun dia arriba a tal extensió. Què!, ¿és possible un altre lloc al món amb aquesta proporció cosmostòpica d'una punta a l'altra de la població? Qui li pot arribar -ja no dic a fer-li ombra- sinó tan sols a la sola de les sabates -bé, a la llanda del stop o la línia blanca del terra- als carpestopins?... ¿No tenen paraules vostès, ni stops, oi? Ja ho sabia jo. Però el que pocs en saben, és que aquesta, ¿com diríem?... Sí, aquesta senya d'identitat stòpica -d'ADN de posat més ben parat- ha deixat la seua petjada a la història de la música culta occidental. Sí, sí, no us espanteu, no és efecte de la calor el que reafirme. Perquè, tot i que ell sempre ho va negar, el fill predilecte i mai no dit d'aquesta pedania de folie bergeresque és una tal Stophausen, Carles-Enric Stophausen. Músic avantguardista que va renegar de les seues arrels hortolanes -al tocar hi és el barranc de Carraixet- al marxar a l'Alemanya -com el Pepe de Vente a  Alemania, Pepe!- i va canviar els seu nom de Carles-Enric -els dos avis- per Karlheinz; i el seu lloc de naixement, Carpestop, per Karpstopburg, sense "e" entre "p" i "s", que resulta més germànic. I el que tothom desconeix és que la seua carrera musical va començar com a ciclista. Sí, el Carles-Enric era un ciclista amb futur, deien. Amb talent natural. Tots ho celebraven a la penya carpestopina de complexes i interruptes eixides dominicals a causa dels stops. Però al participar a les primeres competicions locals: la famosa Carpestop-Alfara-Carpestop, pose per cas, o la no menys comentada al Casino del cinquè stop a mà dreta, direcció València, i de gran rivalitat veïnal, tot s'ha de dir, la Carpestop-Borbotó, doncs, com deien, sempre arribava l'últim. Però, què t'ha passat Carles-Enric?... Stophausen, ¿que has punxat?... És que jo sempre faig els stops… Acabáramos!!, va dir l'Anquetil local. I la seua carrera ciclista va quedar abandonada a qualsevol stop oxidat de carretera veïnal oblidada. O deixes els stops en pau, o te vas con la música a otra parte, xato -li rematà el mateix Gran Jacques. I el Carles-Enric s'ho va prendre al peu de la lletra: marxà amb la música a una altra part, a Alemanya. El serialisme -tal i com els stops en sèrie del seu poble- se li va donar de primera, com si ho hagués fet de tota la vida. I era la seua producció tan prolífica, que els stops, perdó, les obres serials, se li amuntegaven per tota la casa com l'stock d'existències als grans magatzems. D'ací, el malnom que li varen posar els amics: Stockhausen. Però a la seua obra més especial, el quartet de corda per a helicòpters, Helikopter-Streichquartett, obra de profunda melancolia, i en la qual el Carles-Enric ens deixa una mena d'autobiografia, de recherche dels stops perduts, només superats per l'elevació celestial dels helicòpters, podem escoltar la paraula "terrrra", com no podia ser d'altra forma, les veus dels seus companys de pedaleig en ple esforç, el sorollet nerviós i vibrant de la roda lliure, l'alternança al capdavant de la grupetta... Ai, quants records, quants stops sentimentals recorren els pentagrames d'aquest inversemblant quartet testimonial, l'objectiu final del qual era dibuixar al cel la paraula STOP, a lletra per helicòpter. Una mena de Carpestop celestial. Però alguna cosa va fallar. Una falta de prevenció, sens dubte.

La folle de Maigret

"Decir toda la verdad es imposible. Y no por el deseo de ocultar algo, sino porque los recuerdos se sumergen en la misma atmósfera de los sueños." 

(Onetti, Cuando entonces)

Sempre havia estat un poc ingènua, i l'edat li havia accentuat aquest tret tan infantil del seu caràcter. Tant és així, que donava per literal aquella expressió, darrerament tan de moda, que descriu el llevar-se d'hora, però ben d'hora (Paraula de Pep), com aquell moment en que encara no estan posats els carrers al món. I la seua preocupació venia per aquest costat tèrbol de la realitat relativa dels camins i els carrers. Una cosa que sempre hem donat per absoluta i que de sobte s'esvaeix a l'aire incert d'un record, d'un somni. ¿Seria això la vellesa?, es preguntava. Perquè estava totalment convençuda de que a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria, els camins que amb tenaç insistència havien dibuixat damunt la terra la seua vida, que havien bressolat el seu trànsit pel món, anaven esfumant-se com els coloms sota la tela vellutada del mag: "ara hi és, ara no hi és", i que algú els feia desaparèixer, que algú ens els furtava en benefici propi i mal aliè. I va decidir parlar-ne amb el comissari Maigret, del qual pensava seria l'única persona capaç de comprendre-la i no prendre-la per una pobra ànima vella i boja. A la fitxa que li donà el vell Joseph, l'ordenança més antic del quai des Orfèvres, va fer constar amb una lletra dubtosa, quasi oblidada de sí mateixa, les seues dades i el motiu de l'entrevista amb en Maigret: Madame Antoine de Caramé, 8 bis, quai de la Mégisserie. Desitja fer-li al comissari Maigret una comunicació de la major importància. És qüestió de vida o mort. Algunes paraules estaven subratllades. La paraula "comissari", i desprès la "qüestió de vida o mort", aquesta última dues vegades. Li la donarà en pròpia mà, ¿veritat?... Sí, madame… És una boja, grunyí Maigret, només fer-li una ullada… No ho sembla. Està molt tranquil·la, li va dir en Joseph amb un sentiment d'oculta complicitat amb la velleta. ¿La vols rebre, Lapointe?, si no la tindrem ací tots els dies… A Lapointe, al jove inspector Lapointe, madame Antoine li va fer una descripció ben detallada de tots aquells camins i carrers que segons ella ja no hi eren al seu lloc. Sí, ja sé el que està pensant, inspector, que sóc una vella boja, que la memòria em fa pessics de somnis i que ja no sé distingir entre l'entelèquia i l'existència, li va etzibar la madame. Lapointe, no entenia res. Què volia dir "entelèquia"? Ningú no li ho va demanar al curset d'inspector. Escolte, madame: vaig a informar al comissari de tot el que acaba de dir-me… ¿Creu vostè que em rebrà?... Si decideix veure-la, li enviarà una citació… Però la citació no arribava, i madame Caramé va donar el pas definitiu. Eren prop de les set del vespre que Maigret va baixar l'escala preguntant-s'hi si fer l'aperitiu a la Brasserie Dauphine o dirigir-se cap a casa directament. És vostè, ¿veritat?, pronuncià amb fervor la velleta. Li demane perdó per parar-li al carrer, però allà dalt no em deixen passar. El que més em preocupa, ¿sap vostè?, és que no em prenga per una vella boja… ¿Vostè té vuitanta-sis anys, no és cert?... Ja veig que l'inspector li ha informat. Crec que estic, bé, que tots estem, en perill… Per què diu que ens en furten els camins?... Perquè és la veritat. He parlat amb alguns ciclistes que conec, que, tot s'ha de dir, són els que més i millor coneixen els camins, i m'han jurat per déu nostre senyor que ja no troben el camí per pujar a l'Oronoit, ni tampoc per a fer el laberint del Verger de Montmartre, i molt menys per a endinsar-s'hi al Cabagnau. Vet ací la tragèdia, comissari… Perdone, madame Caramé, però no serà que la memòria els hi fa una mala jugada col·lectiva, per dir-ho així. Perquè aquests ciclistes potser són, ¿com dir-li-ho? ¿potser vostès ja es varen conèixer de joves? ¿sap què li vull dir?... I tant que ho sé -va dir amb indignada humilitat la vella. Ja veig que em pren per una vella boja, que ens pren per una colla de vells carcamals, però sàpiga vostè que el seu modus operandi, com vostès diuen, és ben subtil: primer els canvien la llengua als camins, desprès el nom i acaben fent-los desaparèixer. Aquí, a la bossa, duc un dossier de més de cinc-cents fulls amb tota la informació, tinga… Benvolguda, madame, tot i acceptar el que m'està dient, ¿no seria més apropiat posar una denúncia al departament de l'Ajuntament que siga responsable?... No me'n refie, comissari. Jo diria que ells mateixos col·laboren al robatori… No s'ho prenga a mal, madame, però el meu departament és d'homicidis, ¿sap? -va concloure el comissari, tornant-li el dossier a la bossa de pell descolorida que la vella duia agafada amb dos mans avergonyides sota els guants de punt… Però què no li sembla prou homicidi el que li estic dient?... Madame, bona nit, disculpe'm, però la meua dona m'espera… Aquella nit el comissari Maigret i la seua dona varen adormir-se davant la televisió. A l'endemà va anar a l'oficina en autobús perquè se li feia tard. Era prop del migdia que el comissari de policia del districte primer li trucà per telèfon. Maigret, tinc un afer a les mans que deu interessar a la seua brigada… Maigret va tindre un pressentiment. ¿En el quai de la Mégisserie?... Sí… Madame Caramé… Sí... ¿És morta?... Sí… En arribar, els de la científica havien començat la seua tasca. Varen trobar el cos de madame estès al sol del menjador, encara amb el barret blanc i els guants de la nit passada. Damunt la taula la bossa de pell descolorida. El dossier s'havia esvaït en l'atmosfera incerta del record o el somni.

Les couchers de soleil

"Tu sais… quand on est tellement trist on aime les couchers de soleil" 

(Le Petit Prince, Saint-Exupéry )

I diumenge al vespre he pedalat rere l'horabaixa amagada pel secret inestable del laberint de l'horta nord. He pujat pels passadissos oberts al cel desesperançat d'una primavera que agonitza amb el lila cridaner i abandonat de la flor de la carxofa. He donat temps al sol perquè caigués sobre tots els meus records fets d'olors d'infantesa i de por a la vida. He permès que la solitud llancés el dol melangiós de la veritat sobre el meu cor perdut entre les cites incomplertes i les promeses oblidades que adormen el seu abisme més enllà l'extraradi. Pedalava, pedalava per trobar la caiguda de sol i gaudir-ne la seua dolçor amarga -per què fa tant de mal la bellesa?- amb l'avantatge ciclista de fer-lo etern el crepuscle, perquè només caldria seguir-lo de ben a prop, al recer de la seua roda, a roda del seu deler d'horitzó, ben ajupit rere la seua dèria pel que mai no ha existit. Però l'ocàs es resistia a la cita. L'ocàs era una noia que estrena vestit emmidonat de diumenge i promesa de cita al marge de qualsevol camí, a l'altra banda de qualsevol temps. Passen les hores i ningú no arriba. No duu rellotge, i si el dugués no el miraria. Segueix tota sola al costat del camí i vol que la claror del seu cel esperançat no minve. Vesteix com una jove d'un temps passat recent, no du temps jadis, i aquesta lleu incongruència envelleix el seu delicat rostre sota un pentinat excessiu, indiscret. Ella no ho sap. Cap de nosaltres no ho sabem. Perquè potser hem oblidat com és que es demana, a qualsevol que trobem al camí, faça el favor de dibuixar-nos un mouton. I com, de seguida, ens preocuparíem per la flor lila oblidada de tots, però no pel crepuscle, no fos el cas que l'ovelleta la mengés sense adonar-se'n i els baobabs acabarien així amb el secret inestable de l'horta. Però jo vaig al darrere de l'ocàs, i li dic que ho deixe córrer, que abandone el marge del camí com si fos la flor lila de la carxofa, i que hi deixe fer a la caiguda de sol. I llavors em pregunta pel seu príncep. I jo li responc que duc pressa, que potser perdré la roda del coucher de soleil. Però ella insisteix, perquè és de les que vol respostes a les preguntes, i quan llança una mai no la oblida, com mai no oblidarà la flor lila que és al seu costat. On és el meu príncep blau? I a mi, amb les presses, no se m'acut una altra cosa que dir-li la veritat: de prínceps no hi trobaràs sinó de petits, de molt petits, i van pel món demanant dibuixos als que no saben dibuixar, i respostes als que no saben mentir. I de la melangia de la veritat he passat a la tristesa dels somnis. ¿O seria molt més exacte dir-ne: de la tristesa de la veritat a la melancolia dels somnis?

Le Far

"La meilleure part de notre mémoire est hors de nous… partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné…" 

(Marcel Proust) 

Eixint per la banda nord de la ciutat, allà on el Sena deixa el seu tercer braç al capritx dels déus, i amb la seguretat de fer una passejada de punyent felicitat, pedales amb els oposats sentiments de l'amor adolescent -si és que existeix una altra forma d'amor, no d'amistat- i la memòria, de les jeunes filles et de le vent d'ouest, de la prima esperança de les remembrances ondulades pel paper de seda de les fulles besades pel moviment aponentat, i l'amical alè atlàntic que tan obstinadament s'oposa al teu avançament, que de costat o cara vol impedir-te arribar enlloc, que amb l'elegància o el paternalisme dels poetes acaba dient-t'hi a cau d'orella que millor deixar-ho córrer, que la teua Albertine a disparu per sempre mai, i que de Gilbertes no en trobaràs cap que recorde amb precisió aquella melodia, l'ariette oubliée als camps del nord i els jardins del sud. L'arietta que va fer acceptar-te a tu mateix amb totes les teues imperfeccions i febleses; aquella, o, si més no, alguna d'aquelles  melodies, que va dir-te: sempre et quedarà Enlloc: el nom del país: el país. I tu ho vares tolerar com a recompensa pura d'uns déus apiadats de tu, de la teua ignorància i el teu deler pel so que el vent de l'oest amaga a l'inrevés del món. Però tu, que mai no n'has fet cas dels vents, que estàs més que acostumat a pedalar contra la corrent, contra el vent, que sempre de cara t'aconsella l'oblit, no hi veus causa per la qual aturar-te sinó a enlloc, aquell enlloc dit Le Far-sur-Loy-nub, aquell nom de país: el país; i més concretament, a l'atzucac que s'aboca al petit jardí que és al costat de la via del tren, molt proper a la seua estació, potser massa prop i tot, i on el suau vent de ponent fa memòria de les fulles invertides als arbres del passat, de les geometries d'aparts amorosos i romàntics que mai no vares conèixer tot i trepitjar-los amb els sons, els perfums i les paraules, amb les imatges que mai no vares veure i que només la teua retina recorda. I ara, aquella nota, repetida tantes voltes com noies en flor fas memòria: Albertine, Gilberte, Andrée, Gisèle o Rosemonde, aquelles noies d'ombra que avui han estat rebatejades pel teu destí, aquelles xiques en so llueixen amb la cadència impura del vals de la remembrança i l'acomiadament, de la pell dibuixada ja pels records de la felicitat que no gaudires, de la sang tatuada per les absències d'aquelles flors que són ací, ben a prop, potser massa i tot, amagades a l'ombra de l'arbre de la fulla dels records; i tu no voldries sentir aquest seu ritme de vals, aquest present adolorit pel ball que et xiuxiuegen les harmonies del limbe al seu revers. Aquell pecíol que ja ha estat sotmès a les paraules d'alguna romança perduda entre les joves noies en flor, als encants de les quals és prohibit cedir perquè la nostra intel·ligència les havia desdenyat.

Paràfrasi

Durant tot un dia fosc, ombrívol i silenciós de primavera, en que els núvols pesats i baixos s'amuntegaven al cel, jo havia passejat, tot sol i en bicicleta, a través d'una extensió del país singularment lúgubre, i a la fi, quan ja queien les primeres ombres de la nit, vaig veure davant meu la melancòlica casa d'en Uixer. Jo mirava l'escena que tenia davant meu -la casa, els freds murs, les buides finestres com a ulls buits reflectits i invertits al negre i espectral estany que s'estenia davant la casa. I va ser com el despertar del fumador d'opi, l'agre retorn a la vida quotidiana, l'odiosa caiguda del vel. "Què era -em vaig parar a pensar-, què era allò que tant m'enervava al contemplar la casa Uixer?". El seu propietari, Roderic Uixer, havia sigut un dels meus millors enemics. No obstant això, havia rebut recentment una carta seua, la qual, amb el seu estil violentament apressant, no admetia una altra resposta que la meua presència. Sabia que la seua família es distingia per una peculiar sensibilitat envers els desheretats, sensibilitat que es desplegava a través d'èpoques dedicades a l'art, al mecenatge, i es manifestava darrerament en repetits actes d'una caritat tan magnífica com discreta, així com en una apassionada devoció per les complicacions judicials. La meua imaginació, però, treballava de tal forma que creia realment que al voltant de la casa i la possessió surava una atmosfera que les hi era peculiar, un vapor pestilent i misteriós, pesat, quiet, a penes visible i del color del plom. A les escales de l'entrada em vaig trobar amb els advocats de la família. Vaig pensar que les seues fisonomies reflectien una expressió a la qual es barrejaven la baixa trapelleria i la sorpresa. Ens varen creuar precipitadament, i passaren. El criat, llavors, va obrir una porta i em va introduir a presència del seu senyor. Vàrem seure'ns, i durant uns instants, als quals ell guardà silenci, el contemplí amb un sentiment meitat pietat i meitat espant. ¡Segurament, cap home no havia canviat gens ni mica d'un mode tan terrible, i en tant de temps, com en Roderic Uixer!. Al començament em va sorprendre, si més no, certa incoherència, una excessiva agitació nerviosa i una inexplicable inclinació per la paraula "sinvergüensa". Em va parlar de l'objecte de la meua visita. Del que ell considerava una injustícia, una mena de malaltia social; era, em va dir, un mal Constitucional, per al que desesperava de trobar-ne solució. Sofria molt d'una morbosa agudització de la pietat, només podia portar vestits de mendicant, la insolidaritat més lleu li torturava l'ànima, i només els sons de la paraula "gràcies", o ben bé de l'expressió "déu li ho pague", no l'inspiraven horror. El vaig veure esclau d'una anòmala espècie de solidaritat, de caritat que ningú, llevat del mateix, comprenia. "Em moriré -va dir- m'he de morir d'aquesta deplorable bogeria. Així, així, i no d'altra manera, moriré. Temo els esdeveniments futurs, no per ells mateixos, sinó pels seus resultats". A la seua desordenada fantasia, la idea havia adoptat un caràcter més audaç, i traspassava, en certes condicions, fins i tot el binomi espai-temps. Aquesta creença, però, es relacionava amb les grisenques pedres de la seua mansió -va dir. Tot ho condicionava, segons imaginava, la col·locació de les pedres, l'ordre de la seua distribució, les reformes, la immutable durada d'aquesta distribució. La prova estava, va dir (i ací m'estremia jo en escoltar-lo), en la gradual però positiva condensació, sobre la seua casa i diverses propietats immobiliàries, d'una atmosfera que les era pròpia, la de l'hospitalitat universal, la cooperació sense fronteres. El resultat, afegia, es manifestava en la influència silenciosa, oportuna i feliç, que al llarg dels anys havia modelat els destins de la seua família, i que el feia a ell com jo el veia ara, tal i com era. Semblants opinions, no necessiten de comentaris, i no els faré. Llavors, però, desprès d'un període d'alguns dies d'amarga felicitat, es va operar un canvi ostensible i definitiu als seus símptomes per la sentència que va caure sobre el meu enemic. Les seues ocupacions ordinàries eren desateses o oblidades. Vagava d'habitació en habitació, de pis en pis, de patrimoni en patrimoni, amb passes precipitades, desiguals, sense objecte. Una nit, que la son no volia acudir al meu llit, vaig sentir les passes lleugeres d'en Uixer a les escales. De seguida trucà suaument a la meua porta i va entrar portant un llum. "¿No els has vist? -va dir bruscament, desprès d'haver-hi mirat al seu voltant i en silenci-. ¿Així, doncs, no els has vist? ¡Espera! ¡Ja els veuràs!". Es precipità a una de les finestres i la va obrir a la tempesta. Una exhalació humana es cerndria sobre la casa. "¡No deus, no veuràs açò! -vaig dir, tremolant, a en Uixer-. "Aquests espectacles que et torben són simples fenòmens migratoris gens extraordinaris. Tanquem la finestra. Vet ací un dels teus llibres favorits. Jo llegiré i tu m'escoltaràs, i així passarem aquesta nit horrible". El volum que jo havia escollit era el Catastrum Valentinus. A jutjar per l'aire d'interès estranyament tens amb que escoltava o fingia escoltar les paraules del Catastrum, jo hagués pogut felicitar-me de l'èxit del meu pla. Havia arribat a aquella part tan coneguda en que Shark, l'heroi del Catastrum, havent intentat en va comprar el pis d'un ermità, decideix apropiar-se'l per la força. "¡Meu! ¡Meu! ¡Aquest també és meu, sinvergüensa! -va cridar en Roderic-". Però en Shark -li vaig aclarir- el teu bon campió, no va trobar cap rastre de l'ermità, sinó, al seu lloc un miler de rellogats nicaragüencs cridant la seua misèria, i Shark -vaig afegir- va cobrir-se els oïts amb les mans per a lliurar-se d'aquell espantós soroll, que mai no havia escoltat abans. I ací vaig fer una pausa, puix no hi havia dubte del que jo ara també escoltava: un so feble, aparentment llunyà, aspre, penetrant, quasi sobrenatural, ¿el bram dels desheretats?. Oprimit com era certament amb aquesta extraordinària coincidència, per mil sensacions contradictòries, entre les quals predominaven una sorpresa i un terror extrems, observava que els seus llavis tremolaven com si murmurés quelcom inaudible: "sinvergüensa, sinvergüensa". El mesurat gronxar d'en Uixer no s'interrompia, un malsà somriure li tremolà als llavis, un xiuxiueig baix, precipitat i inarticulat: "¿No sents? Sí, jo l'escolte, ho he escoltat. Fa molts, molts, molts minuts, moltes hores, molts dies que ho escolte, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡Els hem ficat vius a la tomba! He sentit els seus primers febles moviments. Els he sentit, fa molts, molts dies, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡I ara, aquesta nit, Shark…! Oh, ¿On fugiré? ¿No arribaran fins ací en uns moments? ¿No sento les seues passes a les escales?" En acabar, Roderic s'alçà furiosament i udolà aquestes síl·labes com si a l'esforç exhalés la seua ànima: "¡Boig! ¡Et dic que ara són al darrere de la porta!". Horroritzat, vaig eixir fugint de l'estança i de la casa. La tempesta continuava en tota la seua ira. De sobte, una estranya llum es projectà al camí, i em vaig girar per a veure d'on podia nàixer una claredat tan singular, perquè només tenia al meu darrere la vasta mansió y les seues ombres. El resplendor provenia de la lluna plena, roja de sang, i que ara brillava vivament a través de l'escletxa que s'estenia de la teulada a la base de la casa. L'escletxa s'eixamplà ràpidament; el disc sencer del satèl·lit lluí de sobte davant el meu esguard. Vaig veure els poderosos murs partir-se en dos; i l'estany profund i corromput situat als meus peus es tancà tristament i silenciós sobre les runes de la casa Uixer. Però encara queden cadàvers que no volen morir. "Mai, mai més. Pocavergonyes" -va dir el corb.

E.A.P.

JR

Vaig a reflexionar. Que és el que avui toca. Diuen. Jornada de Reflexió. JR, però sense barret cowboy. A veure. El cas és que jo a cap descobert i sense el casc de ciclista no puc reflexionar. Perdoneu, és un momentet… Ja sóc ací (sic) I amb casc. Va, comence. Cony, no puc recolzar el cap a l'orejero. Deu ser el casc, clar, que a la part del darrere porta un disseny aerodinàmic, diuen, que entropessa amb les orelles de la butaca. A més a més, és posar-me el susdit casc i la llum del sol que em molesta als ulls: com que sempre van de la mà. Ulleres & Casc, com Standard & Poor's, però sense la mà del déu Dondondodondindonesdondinero. Per cert, sembla que a Mireinonoesdestemundo tampoc no van curts de diners, que sí de vergonya, 120 eurets de l'ala per comensal, no res, peccata minuta, i amb terrassa amb vistes inclosa, com el de l'àtic de 700 metres més quadrats que els d'això d'una bici, deu ser l'afany d'elevació celestial i espiritual això de tirar cap amunt, no comprenc el malestar del Paco Unpalet. Clar, com que no són d'aquest món, i com que n'aprofitaven l'ocasió: dos sants alhora, d'una, Joan Pau & Pau... Vaig per les ulleres de sol, excusez-moi. Anar i tornar, vinc de seguida… Ara, sí. ¡¡Me cague en la mare de!!... Perdó, perdó, tatxeu l'exabrupte, tal i com ja ho he fet jo mateix, és que amb les ulleres de sol i dins de casa, doncs no veus una merda, res de res, volia dir, i m'he donat un cop a la canella. Aissss, què mal, redéu, què mal... Va, ja està. Em seuré a la cadira, de l'orejero ni parlar-ne. ¿I ara què faig en el cap? Em pesa. Ara em cau a la dreta, ara a l'esquerra. Ara al davant, ara al darrere. Deu ser que és ple a vessar de reflexions i si no el recolzo no puc pensar, no sé pensar, i molt menys reflexionar… Agafaré un d'això, un… I el recolzaré a la vitrina, i al damunt el cap. Un… Ui, ara no em surt la paraula; ui, xe, collons, torneu a tatxar; sí, hòstia, torneu, el… Això que és mollet, i porta plomes… Me càgare en déu… però què em passa que m'estic tornant tan mal parlat i desmemoriat?... Un… un… Per l'amor dels déus, com es diu almohadón? Si n'és paraula d'origen àrab. Qui sap més d'almohadones que els orientals? Amb els seus serralls tots plens a vessar de dones i coixins, no de pensame… Ara!!, collons, hòstia, per fi… Coixí, vet ací. Coixí, home… Coixí... Coixí, però, ve de coix, no de serrall, i no és el mateix. Què va ser el mateix! Si jo em pose un coixí al cap és perquè estic coix del cap i no puc reflexionar equilibradament. És que és baixar-me de la bici i tot són problemes. Però si em pose un almohadón, llavors és per a… Ara no ho sé, perquè tinc que reflexionar, que acabarà el dia i encara estaré sense flexionar el Re, la cosa. I el meu problema, sembla, és la coixària, és clar, mental, que no la cuixera, o quijote, del català cuixot, peça d'armadura que cobria i protegia la cuixa, i no el cap. Perquè cobert i protegit el cap ja el tinc, però no recolzat. I, a més a més, no he acabat de posar-me les ulleres que s'ha ennuvolat el cel -pleonasme habemus. Ja ho deien Meteosat & Aemet, els meus sants maleïts. I demà aigua. Hala, ara posa't a reflexionar. ¿No hi havien més dies a la setmana per a ploure, eh? ¿Té que ser en diumenge, el meu dia més equilibrat? Eh, oye, Mireinonoesdestemundo, por qué no les llovió a los de la terraza?... Flexionem-hi el Re, flexionem-hi…

Nooo eztoooy!!!

Fa poc que deu haver fet els tres anys. Baixa al carrer de la mà del seu pare o la seua mare. És el fill petit dels veïns de d'alt. La seua germaneta major li porta dos anyets i li diu mooooonstruoooo amb una cantilena de 3ª menor descendent (do-la) si està enrabiada, o de 3ª major (do-la bemoll, el bemoll sempre resulta més tendre) si aquell dia li perdona la vida; i ho fa des de d'alt de l'escala, en arribar al seu pis, mentre ell, pobret, lluita per seguir-li el ritme. Com que no tenim ascensor, la nostra escala manté algunes de les seues funciones més atàviques. És l'espai multi… (poseu el que més us agrade) o fins i tot interdisciplinari, com els agrada dir als més posats en noves pedagogies, que sempre ha estat. Les escales són lloc d'encontres; però la nostra escala, com que no és molt llarga, només dos pisos i la terrassa, és un lloc, com a molt, de mini-encontres. A més a més, fa temps que s'ha perdut l'inigualable plaer de la conversa veïnal, què hi farem. Sí, ja sé, hem direu que potser l'ascensor s'acomoda millor a la circumstància dialogant. Però no ho crec pas, perquè d'habitud els veïns que l'utilitzen, fugen els uns dels altres per a evitar el susdit encontre; i a l'escala només poden fugir els que pugen ràpid, els grimpeurs. I ja que toquem el tema ciclista, deixeu-me dir que cap cosa és millor pels ciclistes que les escales. Al poc de casar-me vaig viure -jo mai no he viscut en casa amb ascensor; mira, ara me n'adone- en un quart pis sense ascensor, i em pujava les bombones de butà al muscle (sic). Sí, sí. I sí, deu ser bo pujar graons amb o sense bombona al muscle, amb o sense bicicleta al muscle, amb o sense carret de la compra al muscle, tot i que vaig tindre un company d'escapada que de tant entrenar a l'escala de la seua finca -amb ascensor, és clar- el varen dur al psiquiatra per manifesta incoherència i alterar el descans del veïnat. Sí, entrenava passades les dotze de la mitja nit. Entrenava amb l'objectiu de fer una marxa nocturna de 25o km, i ningú no s'adonà de la íntima il·lusió d'aquell pobre imaginant-se el vol superb i fosc, com lo rat penat, que faria en arribar la seua cita. I és que les escales són llocs de somnieig, o si més no de diversió. Jo, de xiquet, m'ho passava molt bé. Si baixava, sempre botava els últims graons, -un dia et trencaràs el cap- dos tres o quatre graons segons l'alçada. I si la mare no estava, els pujava o baixava amb el cul, assegut, com un senyor, tot i que els pantalons quedaven per a poques festes. O agenollat, i el que quedava per a poques festes ja s'ho podeu imaginar. A casa de la germana major de la mare eixia a jugar a l'escala. Però què li troba a l'escala?... Com que vivia a l'últim pis, una de les meues passions era llançar una grossa gota de saliva -una marranada, ja ho sé, però era un xiquet, què voleu- des d'alt fins al portal, cosa gens fàcil donat que el forat de l'escala no tenia més d'un pam d'ample, i bona part d'aquestes grosses gotes -sembla alemany, oi?- quedava al tercer o segon. La que quedava al primer em donava molta ràbia, però no li hi deia mooonstruaaa, que jo era un nen molt educat. I mira que sempre em va fer de ràbia, però molta ràbia, ja que en parlem, la cosa aquesta de les pel·lícules americanes amb nens baixant per la barana de l'escala a les seues mansions. Cap, però cap ni una, de les escales de la meua infància em varen permetre tal gesta, perquè hagués acabat emasculat i amb un futur professional dubitatiu entre el serrall i l'òpera barroca. Dit açò, no puc comprendre que el nostre nen de tres anys, el del començament, ¿us en recordeu?, en arribar al tram d'escala més proper al portal sempre diu el mateix: nooo eztoooy!!!. I el pare, o la mare, sempre li contesten el mateix: hui!, ¿no estás?, por qué no estás?... I mireu que fins arribar al darrer tram de l'escala, prop de casa nostra, li fan ben divertida la baixada. Primer comptant els graons: uno… uno… dos… dos… tres… tre… Ahora, en inglés: uan… uan… tu… tu… zri… zi… for… fo… Ahora, en chino mandarín: yi… yi... er… er… san… san… si… yi… No, yi, no, si… no si… no, no, sólo si… no… Ahora, la canción de… Ahora, en inglés… Ahora… Nooo eztoooy!!!. ¿Problema interdisciplinari?... No ho comprenc, en lo divertides que eren les escales.

Redundàncies

La vida és plena de pleonasmes. Què poques coses no són de redundàncies. La realitat té tendència a la repetició, a l'allargament innecessari dels seus fets repetitius de mena. Si n'era un sant baró, per la qual cosa va ser papa, per què fer-lo sant?. Escucha, escucha, déjame que te diga. Yo antes decía 'antes', pero ahora con Vicente digo 'abans', porque sé las verdaderas y las falsas… És el de la gorreta de joquei descolorida, la que abans, quan deia 'antes', va ser blanca, com el solideu papal, però amb visera. Es por el latín. Porque el valenciano y el catalán son latín. Y el gallego… No, el gallego, no. El gallego y el vasco, no, que están muy al norte… Pues yo estuve en Galicia, mira, te marco el mapa, -i toca amb el seu índex dretà la palma oberta (pleonasme?) de la seua mà esquerra- esto es Galicia, no?, pues yo estaba aquí, -i assenyala la punta del polze- cayéndome al mar, -ara ja és al fa de retropolex de la mà d'en Guido- en dos horas subía la marea, escucha, y hablaba valenciano y ellos gallego y nos entendíamos… Y por qué no hablabais en español?... Es que gallego y portugués se parecen, como el francés… Gallego y portugués no tienen nada que ver… Pues el francés también es latín… No, el gallego viene del francés, como el vasco… No, como el brasileño… Eso es otra cosa... No, no, a ver si me entendéis. Es como tomata y tomaca. Que estamos muy castellanizaos… Total, por una letra. Pues en Gandía… ¿Pero Gandía es Cataluña o Valencia, a ver?... Pardal. A ver, tú dices pardal y qué?. Pues se dice ocell. Escucha, a ver si me entiendes. Un canario, un periquito, pues dices pardal, pardalet. Y es ocell. Porque es latín, me sigues?... Pues yo al pardal le digo pardal, no ocell, sabes por dónde voy?... Bueno, tú no querrás reconocerlo, pero pardal es ocell… Pardal, ocell, llatí. Anem a pams. ¿El Sant Esperit era un pardal o un ocell? ¿Era llatí o no era? ¿Era sant per esperit, o per pardal? N'hi han d'esperits malignes, oi? Per tant... I també de pardals dolents, no? No, els pardals no són dolents. Ells, pobres, que en saben de llatí?. Ells van a la seua, com tothom. A més a més, "No n'hi ha de pardal dolent, si n'és de ben valent", ja ho deia la meua professora d'orniontologia, que de pardals i éssers sabia una hipòstasi del copón, és a dir, una veritable realitat, -un pleonasme, no?, perquè la realitat sempre és veritable. ¿O és que negarem la veritat tal i com ho va fer en Pere tres voltes seguides abans -i no antes- de que cantés el gall, amb el Jesús, l'únic ésser que posseeix fins ara el rècord Guinness de la unió hipostàtica, és a dir, de la unió de dues naturaleses, la divina i la humana, i que només un diaca o levita de Tessalònica va atrevir-se a refutar duent a la perdició al papa Anastasi II allà pel segle V, fotent-li la santedat post-mortem. Oye, oye, escucha, y qué le pasó?... A qui, al papa o al diaca?... Al levita ese... Que va acabar, com no podia ser menys, al pas de la riba dels pedrots -o pedreres, pels ciclistes- entre el cercle VI, el dels heretges, i el VII, el dels violents, a l'infern del Dante: "In su l'estremità d'un'altra ripa/che facevan gran pietre rotte in cerchio/venimmo sopra più crudele stipa"… Eso es latín, no me jodas… No, no, es gallego. Mira, escucha, allí dicen 'forno novo', y nosotros 'forn nou', que quiere decir horno nuevo… Pa' cocerse en el infierno del d'ese… De quién?... No sé, del levita ese… Al levita li deien Fotino… No jodas, ¿Cotino?... No, Fotino, en llatí Photinus… Total, por una letra. Pues en Valencia… ¿Pero Valencia es Cataluña o Infierno, a ver?... Hoy es martes y trece... Hipòstasi!!!

Vals i gat

A casa dels meus pares hi havia un pati particular. Un pati posterior tan particular -com també ho era el jardí del davant, no cal dir- que el meu avi matern, el pintor, el va convertir en el seu estudi particular. De pati, on podies ofegar gatets nouvinguts al poal de rentar el pis, com feia bona part dels veïns, a estudi on podies pintar -o dibuixar, com és el cas- la son o el somni, vés a saber, del susdit gatet. Heus aquí tota una opció de vida, ¿de moral?. ¿Tan absolutament necessari era acabar amb les ventrades?... Jo no vaig conèixer el meu avi pintor, però sí totes les seues coses d'interès, perquè les pintures i dibuixos no són coses, són sentiments, és clar, i es coneixen amb la pell. Els estris de pintura, pinzells i paleta, la cara de la qual va quedar amb les darreres pintures assecades com a les cinc lletres del seu cognom; els llibres, les làmines, models d'escaiola, vernissos, dissolvents i d'altres productes químics de noms encisadors; llapisseres i carbons, els cavallets -el portàtil, el que va passejar l'horta abans que jo ho fes amb bicicleta, i el gran, que encara utilitza la meua germana-; és a dir, vaig conèixer la seua intimitat material: l'alquímia que va destil·lar només per a mi una imatge seua tan indeleble i poètica com els primers besllums d'una nostàlgia incompresa, i he de dir que em sentia molt a gust a l'estudi de l'avi, amb la seua companyia mai coneguda. Aquell pati reconvertit era el que anomenàvem Estudi gran, perquè l'habitació que l'antecedia era l'estudi xicotet. I la pregunta, la gran o xicoteta pregunta, s'imposa: què va ser abans l'estudi gran o el xicotet, l'ou o la gallina?. Com a denominació, vull dir. Vés a saber. Perquè la lògica cartesiana -tot i les gotes de gavatx ultramuntà de l'avi- no n'era marca de la casa, la meua casa, tot s'ha de dir. Només un petit inventari de les extensions reticulars que l'original instal·lació elèctrica va patir de la mà del meu pare, per la subtil invasió d'aparells elèctriques, i acceptada sense cap discussió, ho demostraria. El que sí sé, és que com a la meua mare no li feia gens de gràcia que jo anés tothora pedalant pel carrer al damunt de la bicicleta del pare, en la que no arribava a fer peu, doncs vaig desenvolupar l'habilitat de donar-li voltes i voltes i més voltes -sempre en sentit contrari al rellotge- en bici al susdit estudi gran, defugint tots els obstacles que hi havia desprès de la segona reconversió, la que va fer el meu pare. Així, si la primera va ser l'artística -de pati de poal vil a estudi dels somnis- la segona podríem qualificar-la d'industrial -d'estudi somniador a taller multidisciplinari. Ja us adonareu del magnífic lloc per a bambar -a peu o en bicicleta- que li suposava a un nen que acumulava hores i hores d'estius no desitjats i festes de guardar avorriment, vestit amb camisa blanca i fum agre de conyac i farias damunt la partida de xamelo dels diumenges. I jo vaig integrar-m'hi. Vaig mimetitzar-me amb l'oli de nous o de trementina, el greix dels rodaments, la resina seca de la fusta amb futur de llenya o mànec de llapissera, i les ulleres oblidades de l'avi pintor al calaix on les llapideres remuntaven el temps cap a la contaminació fúnebre de la seua etimologia. I al seu costat la caixeta de llanda amb els petits fragments d'or d'unes pròtesis dentals que potser no n'eren tan anònimes com jo sempre vaig creure. I aquesta integració a la natura de l'estudi gran la vivia amb un cert apassionament que tampoc no comprenia, tal i com pensava i sentia del besllum de nostàlgia sobtada al recer del primer vals que vaig pedalar a l'estudi xicotet, concomitàncies que em produïen una tristesa ferma i dolça, però sempre amb el risc de prendre consciència d'una existència massa sòlida, massa evident, com només trobem a la nostra edat adulta, a la nostra dissort existencial. Però tranquils, només teniu que pujar a una bici i començar a donar voltes en sentit contrari a les manetes del rellotge a qualsevol habitació de la vostra memòria i deixar que el disc faça sonar, en sentit invers, el primer vals que va bressolar un gat.