L'abraçada

Tot semblava haver començat amb les mans. Però no. Tot va iniciar-se als llavis. El que tu vas dir. El que jo vaig contestar. Potser les paraules no eren del tot sinceres, però no havia intenció de manipular la realitat. Senzillament, no trobàvem d'altres en aquells instants més matèria d'un somni que d'una vigília pactada entre dos éssers conscients d'un temps que els superava. Sí, desprès van ser les mans. Tantes vegades havia desitjat agafar-te-les. No eren delicades. Ni falta que en feia. Perquè eren les teues mans. I les vaig entrellaçar com els llavis ho fan amb els llavis estimats de l'amant. I vaig besar-te amb tota la passió de l'índex i el polze, amb tota la tendresa de l'anular i el petit. Amb tot el desig del mitjà. I els petons van confondre's amb les paraules dites sense raons més poderoses que les desraons de les no dites. Però aquell contacte físic, aquells besos digitals van commoure les arrels més assecades d'un amor les primeres pedalades del qual tenen massa història. Tanta, que te n'adones que l'amor és l'única alternança, l'única escletxa, l'únic racó, el lloc del qual és el misteri menys amagat, però que només quatre àngels desraonats -les mans dels amants- són capaços de trobar. I, en això, que va arribar l'abraçada. I diria, i no mentiria, que va demostrar la petitesa infinita de l'univers. Podria dir. Ah, sí, podria dir, però no ho diré. L'abraçada va ser tornar als llavis. Va ser tornar a un començament equívoc i forçat. I, al capdavall, la teua ànima de fosca comptabilitat va deixar anar i malbaratar la felicitat petita i infinita del bes. I els meus llavis, abandonats al marge del camí, i assedegats com eren, en aquella copa freda de rossa cervesa que sempre em recordarà els teus cabells ondulats fregant el meu pit anhelós la vesprada de llums creuades i carrer al besllum 'que nadie conoce ni transita' i que jo mirava tot abstret des dels prestatges farcits de la llibreria que em servia d'aixopluc front l'instant en què un llibre i una cervesa ben freda, abandonat l'indolent fum del tabac, serien els meus únics plaers a la vida sorda i malbaratada com a resposta a la teua interpel·lació: I tu, què?.