Cabanyal

Si avui és dissabte, avui toca Mercat. I si avui toca Mercat, quasi podria dir que és festa grossa al Cabanyal. Perquè si no heu estat al Cabanyal un dissabte al matí, i al Mercat, no sabeu el que paga la pena. Perquè jo al Roig va de temps que el vaig fer fóra de la meua vida. De llegendes poques, i d'Hacendado: què podem dir els que portem una vida de lloguer? Al que anàvem. El Mercat del Cabanyal sempre és una festa pels sentits. Què tòpic, no? Però és ben cert. Jo, el primer que faig és el peix. És fonamental avançar-s'hi a la parròquia habitual -els jubilats són enemic d'alto standing, no cal dir- i fer-se amb les millors peces de la parada. Què vols, mante?... Doncs, quarta i mitja de xalatan, que avui el tens de primera, sembla molt fresquet… I que ho digues, rei, directament de la farma… I que n'és de ben sà pels ulls -afegeix la dona gran que va al meu darrere. És una dona petita, d'uns vuitanta anys, eixuta i amb uns ulls que confirmen les seues paraules… ¿Sí?, doncs posa'm mig quilo, que tinc tensió fins a les celles... ¿I d'almax no vols res, que estic regalant-lo?... És que no portava idea de fer brou… En lo bo que és per l'estomac -torna a afegir la susdita dona… Va, posa'm un arreglet, sobres i tabletes masticables. I un poquet de xicil, pels ossos… ¿I denubil? Mira quina ampolleta més preciosa… Ui, no, no, que em posa com una moto… ¿I blísters?, que són de Dénia... Què més volguera jo, massa cars, i a més tinc el colesterol pels núvols. Vinga, adéu… Adéu, mante… Amb tot, el vertader festival farmanòmic és a les parades de la verdura. Ei, com va la cosa, guapo?... Bé, com sempre… ¿Què posem, el de sempre?... Què hi farem?... I la xica va seleccionant els ingredients de l'ensalada que tots els dies fem a casa: prozac -millor el dispersable; l'huberplex -de 10 mg, que el de 5 no fa gust a res; la lyrica -sempre la poesia pel davant; i un toc de surmontil… ¿Sap que hem rebut el trankimacín de 0'5 en gotes?... No em digues, millor que millor per l'amanida… Depèn -afegeix la dona que és altra vegada al meu darrere i que sembla m'ha seguit des de la pescateria… Què vol dir?... Que el trankimazín no sempre li fa bé a l'amanida… Ah, no?... No. ¿Vostè on viu?... I li dic el meu domicili. ¿Veu, què li vull dir? Vostè, millor no li pose trankimazín. Però no tots tenim la mateixa sort. Jo sempre li pose, i bona cosa, ¿m'entén?... I tant que l'entenc. Què viu a l'altra banda de la frontera?... I fa que sí amb el cap. Doncs sàpiga, que jo també trobo indispensable el trankimazín a l'ensalada quan està ben amanida… Caram, gràcies, sempre agrada saber que no estem sols i que compartim gustos, oi?... Bé, és que el port també l'estan desfent… Té raó…. I una cosa duu a l'altra. I recordem aquells temps on la banda ponent del mercat feia tuf a peix podrit. I la de llevant a la sang verda de l'horta. I la gent vivia a les seues cases ben humils que ningú no volia perquè a les pluges de la tardor l'aigua podia arribar a l'alçada de més de mig metro. I els carrers feien pudor de fang a l'endemà. I un sol absurd festejava aquella misèria com si fos un nen fent la seua primera passejada en bici sobre les cendres del que ja ningú no sabria d'ací a ben poc recordar. Sap què?, l'invite a una infusió de genèrics… Moltes gràcies, però és que sóc una dona casada… Ah, ja em sabrà disculpar… I tant…