dimecres, 20 de novembre del 2013

El marit de la fornera


Ahir, per raons que no venen al cas, vaig dinar fora de casa. No sé si m'agrada, perquè sempre ho faig tot sol i mai no trobe el lloc apropiat. Potser, si fes un petit escorcoll urbanita, hi trobés de llocs agradables i no massa cars on poder mostrar en públic les meues necessitats més primàries sense sentir-me massa avergonyit. Però és el cas que m'estime més menjar poc -el meu estomac, no jo- perquè no sé ben bé què li passa al meu estomac que en estar fora de casa, i a soles, sol adoptar una actitud displicent, molt propera a la pura i dura subsistència: fes un mos i prou, no et vages a desmaiar ara, per l'amor dels déus pagans, que avui és dia feriat i no fem de festes al calendari oficial dels sants. I al capdavall, sempre li acabe fent cas, a l'estomac, no als sants. Sóc de natural submís. Ergo, qualsevol lloc que em puga servir una empanadilla de tomata, un cervesa i un cafè -del temps, of course- al damunt d'una petita tauleta -si serà de petita- pot veure com acabe donant amb els meus ossos ciclistes damunt l'herba absent del seu parquet. Però ahir van succeir dues coses rosses i extraordinàries. Sí, ja sabeu de la meua debilitat per les rosses. Una, la més propera al meu estomac, va ser la cervesa rossa. La fornera -perquè, a la fi de les coses, jo n'estava a un forn amb incertes pretensions-, va preguntar-m'hi, des de la petita barreta -si seria de fina- que els hi feia d'aparador, si en volia una ampolla de Heineken o de Túria Marzen. No ho vaig dubtar, perquè la Heineken tothom que s'estime la cervesa ja sap el que és: pixum flamenc, i no la bec ni borratxo. Mai no havia provat la Túria de Març, el pixum del déu de la guerra, o sí -ara tinc els meus dubtes- que a Le Coin de la Faucille potser ens narcotitzen amb ella. I la Túria va ser un feliç descobriment pel meu paladar. Tant, que fins i tot el meu estomac va donar-li les gràcies. I la segona… Ai, la segona. És tan espiritual que va anular els meus pensaments. El raig de sol de l'entrada va besar l'esquinçall oblidat de la memòria. Violeta, la fornera, era una dona rossa amb ulleres de rossa, llavis pintats de dona rossa i pentinat ros de fornera rossa. I jo anava en la mare. I vaig dir en públic, perquè alguna m'ho va retreure, i ben enfadat sota el marbre de l'aparador que em superava més d'un pam, que jo mai no estimaria ningú més que a la mare. I les dones reien. I la Violeta reia. I aquell sentiment tan aclaparador per mi va ser posat per primera vegada en dubte, i en públic. I alguna va dir que jo em casaria, com fan tots, menys els xulos i els de l'acera de enfrente. I jo vaig pensar en els toreros i en aquella cosa de la vorera d'enfront que no sabia què volia dir. Però hi vaig insistir, tot i la vergonya i la humiliació. Què cruels podem arribar a ser amb els nens. I tanmateix, aquelles mares deien saber del que parlaven, com a mares que eren. I com a darrer recurs vaig cridar que em faria cura. I varen callar. Potser els cures eren els de la vorera d'enfront. Però només dir-ho m'adoní de la incomoditat de pedalar amb sotana. I el raig va deixar de besar l'esquinçall. Potser hagués fet bé en casar-me amb una fornera. I assegut a l'obrador als matins, enfront de l'aparador, mentre la meua dona despatxava les barres de pa, els pastissos de peix, les coques dolces o els pastissets de moniato, sentiria com a dolça venjança l'amor que els nens tindrien per la seua fornera, aquella que els hi feia de mare sense retreure'ls els seus més íntims sentiments. La d'ahir era rossa, duia els llavis de les rosses i les ulleres rosses de Violeta.

3 comentaris:

  1. Comparteixo el sentiment que provoca el menjar sol, em veig a mi mateix com La bebedora de absenta.

    Se m’ha posat el somriure des que he començat, i encara em dura, chapeau marcat, chapeau escrit, aquest lirisme tan autèntic no s’ha fet para poner bajo el celemín, però res de llàgrimes de vellut, treu-t’ho del cap.

    ResponElimina
  2. José Luis, estic llegint A mis mejores amigos no los he visto nunca del R. Chandler, escriptor del que sóc un incondicional des que tinc "uso de razón", i comenta la sistemàtica desaprovació que els seus títols produïen als seus editors, però ell insistia. Li va passar, sobretot, amb Farewell, My lovely. Jo no sóc Chandler, of course, i encara no he trobat un de millor. :(

    Concha, mercí. Recordes la Violeta? Un bes.

    ResponElimina