L'equilibri suspès de la libèl·lula

Tres pàgines del quadern blanc

i res no haurà estat cert. 

("Tardors més tristes", Una illa, Begonya Mezquita) 

Com és la incertesa. Ara plou. Ara surt el sol. Dissabte d'epifanies a contracor. Desprès… Ah, desprès. Com de certa és la incertesa. Arraconada ben endins del que anomenem ara i ací diríem que no hi és, tens la certesa. I dictarà, però, absències o presències ben certes. Com és la incertesa: l'equilibri suspès de les certeses. D'aquell incert dia que començares, mai no ho recordes, les teues primeres i incertes passes sur la neige. Com una libèl·lula desorientada que pren la neu blanca i freda pel pètal narcòtic de la magnòlia, pel tresor del lliri. Potser nevarà. O tornarà a sortir el sol. I tampoc no recordes el dia més incert que pujares un cert equilibri al damunt d'una bici. I creies que era teu, tot teu. Com el vol suspès de la libèl·lula. Però l'equilibri no sap que existeix la libèl·lula. I què és una bici sense aquesta inconsciència? Què és la vida sense el somni suspès de la certesa? Vet aquí la incertesa. Com un bell record que els homes li envegem a les libèl·lules -què delicat l'equilibri suspès de la libèl·lula. Avui no podia sinó ploure. Perquè desprès de certes coses no pot sinó ploure. I desprès... Potser sortirà el sol. Com les set vides incertes del tigre i les set morts certes del gat. O era a l'inrevés? No ho sé cert. Com la infinita paciència de la libèl·lula suspesa damunt la neu.