dimecres, 3 de juliol del 2013

Casualty


Hi ha qui creu en les casualitats i n'hi ha qui les pateix. Hui, dia 3 de juliol del 2013 fa 130 anys -massa tresos, no?, casualitat?- que va nàixer Kafka. M'he assabentat pel Google, no cal dir. Avui, d'altra banda, de la més fosca que imaginar pugueu, ja fa 7 anys de l'accident del Metro de València. Què poc li costa a qualsevol que tinga dos dits de vergonya lligar aquestes dues commemoracions. Perquè el recorregut, fins hores d'ara, dels familiars de les víctimes (43 morts) i de les víctimes (47 ferits) ha estat un vertader capítol que ningú no dubtaria en adjectivar de kafkià (=0). Qualificatiu, el significat del qual tothom coneix sense haver-ne llegit mai una sola línia d'aquell escriptor txec, magnífic nadador que escrivia en alemany i va morir de tuberculosi. No pensava, de bon matí, escriure cap cosa sobre el maleït accident, del qual ja he dit el que volia dir en altres entrades. Però heus ací, que l'aniversari del Franz i altra cosa de la qual aquí baix teniu constància documental, m'han fet considerar que potser havia de preguntar-m'hi sobre la naturalesa del que anomenen casualitat. Casuality, i també Casualty en anglès, llengua oficial a To Castle (El Castell). Què resposta solem donar a uns fets que considerem casuals?... Depenent de la gravetat dels fets anem de l'alçament de muscles i un mig somriure -mira, t'ha tocat, xato, què vols que et diga?- a l'abraçada més sentida que li pots fer al que estimes -ho sent molt, no fa falta que t'ho diga. I fixeu-vos que cap dels dos extrems afegeix d'habitud paraula alguna. Només silenci. Com a molt, el previsible: quina casualitat! I això, silenci, menyspreu, oblit, absència, és el que han rebut els damnificats d'aquella tragèdia a l'estació de Jesús, a dia d'avui més soterrada a la foscor si cal sota el nom d'un pintor de la llum. Quina casualitat o casuality o casualty. I aquest silenci jo l'entenc com una de les pitjors immoralitats en que pot caure un responsable polític, i els que els hi voten. Perquè aquests últims han triat el silenci com a forma de vida. Perquè li tenen por a la veritat. Potser perquè mai no han llegit ni llegiran a Kant, ni a Kafka, és clar. I els hi agrada el silenci com a model de la millor música que hom pot escoltar, la música del no-res. El silenci davant tot allò que no només compromet el polític en el que per a ell és el màxim: la seua carrera professional -perquè com a professió, ben lucrativa, per cert, i poder es prenen el que per definició mai no deuria passar de ser un servei públic- sinó en el que ells ni s'ensumen, és a dir, la seua alçada humana. Sí, la seua alçada humana està ben compromesa al darrere del seu silenci, dels seus contubernis -tant que li agradava parlar al franquisme de contubernis- de les pantalles de plasma, dels "ya tal", dels mòbils que es deixen a casa del germà, dels llibres d'incidències que ningú no sap on han anat a parar, de les comissions amb declaracions al dictat, de la casualitat d'un conductor que va decidir accelerar al pitjor tros de la línia, quina casualitat!, com la d'aquest matí quan he passat pel passeig marítim camí de l'Oronet. Quina casuality o casualty. És el que té tant d'estudiar l'anglès menyspreant la pròpia llengua. Perquè casualty pot significar coses com: víctima, accident, casualitat, mort, cadàver, baixa militar, ocasió tràgica. Quina casualitat. Ah, per cert, demà comença l'exposició d'ací baix a la platja de València. Quina casualty, no?


2 comentaris:

  1. El silenci com a resposta és el pitjor amaga supèrbia culpa i mala llet bo i el pitjor de tot-res-res com a resposta,el no-res...beset fort

    ResponElimina
  2. I l'exposició dels Ibers, Concha, faltaria més. Un bes.

    ResponElimina