I el piano va arribar. Acabava de morir la seua mare. Va haver de deixar la seua ocupació de caixera a la botiga de teixits de la cosina germana. D'ara endavant, hauria de fer de mare de les germanes petites i filla gran del pare vidu. Perquè la germana gran s'havia casat. I el pare, pintor depurat pel franquisme, encara sort que hi podia dedicar-se i menjar del que era la seua raó de vida. ¿I ella, què raó en tenia?... Des de ben petita tocava el piano als seus somnis. Sobretot, la Gran Polonesa de Chopin, la més coneguda, aquella que hi havia sentit tantes vegades a la gramola de casa. Quasi era una obsessió. Però va viure la seua infantesa i part de l'adolescència massa pendent de l'egoisme de la mare i la germana gran. I sempre seria l'endemà que potser… Desprès, quan el seu pensament començava a caminar sense crosses, va arribar la guerra. I quan va acabar, la subsistència i el passat republicà del pare ho van empastifar tot. En algun moment, però, com una espurna ignorada, com un caliu que no saps on hi era ubicat, va produir-se el renaixement del somni. La postguerra anava declinant, i potser amb aquell minvat fil d'oxigen que arribava d'un passat d'altre món, n'hi va haver prou per revifar el que ella creia era la darrera possibilitat d'un somni, però que en realitat seria cremar les naus dels seus darrers delers. Perquè el piano era la contrapartida al nou status. Ella faria de mare i filla gran, però volia aprendre a tocar aquell instrument que de sempre l'havia encisat. I el piano va arribar. Era de segona mà. Utzman per malnom. Caixa mitjana. Cordes no creuades. Dos pedals. Piano modest, mediocre, per unes aspiracions superiors a la seua alçada. Però ella què en sabia. Ella volia tocar el Chopin dels seus somnis. La Polonesa, el Nocturn. Tot i que el seu pare va dur-li una partitura del "Tristan i Isolda" reduïda per piano. Però també ella seria una pianista de segona mà, reduïda. Perquè ja no disposaria del temps necessari. Aquell temps, la qualitat del qual era no demanar compensacions. Ni les seues mans eren aquelles mans que en somnis dansaven pel teclat de la polonesa. I tot i recordar el somni, alguna cosa se li trencava cada vegada que obria la tapa del piano. I a poc a poc el va obrir menys. Resignada a que la vida prenia d'altres dreceres. I el piano va quedar clos, mut. A l'espera d'altres temps, d'altres mans, d'altres somnis. Però hi era. Amb els seus dos pedals i tot.
Tots els estius de la infantesa eren llargs silencis sense engrunes. Ombrívoles cambres de sòl lluent. Finestres a dos dits de tancar. Persianes com a tendals de fusta. Cortinetes dansaires refredant l'esguard encara no ofès per la ciutat. Perquè els carrers conservaven façanes d'un altre temps. Plantes baixes. Vivenda i un pis. Dos pisos i terrassa. I els ulls, l'única part del cos que té ànima, no arribava a ofegar-se en la misèria que arribava sense adonar-nos-en. Caminaves sense por, convençut que la vida era només un requisit amb pòlissa, i que les passes no eren cap cosa significativa si les voreres calcinades tenien de tant en tant un arbre perquè els gossos quadricularen el territori. "¿Ja has pixat?". "Veu aigua". "No demaneu res en casa de la tia". I passàvem l'estona asseguts. Amb les cames suspeses i creuades. També l'esguard suspès sobre l'atmosfera mig fosca de la conversa a mitja veu. De les paraules a mitja llum, perquè deien no només el que semblaven dir. I els reülls i complicitats, els silencis, completaven aquelles llargues visites que a l'estiu la mare feia als familiars que no havien defugit romandre a la ciutat. Era una vida a mitja vida. Sempre cautelosos en l'elecció previnguda de la resposta a les magres apel·lacions dels adults. "¿T'agrada?"… I era la primera vegada que menjava gelatina, aquella cosa fastigosa amb sabor de llima. "Sí". Món tancat a la foscor fresca dels santuaris que les cases erigien al bell mig del desert de les ànimes errants dels que patíem el cant permanent dels insectes excitats per la calor i l'abisme clos de les finestres amb mosquitera i les obscenitats per descobrir. I jugàvem tots sols. Perquè els amics del carrer, els únics, no hi eren. O de tant en tant, la germana i jo, fèiem curses ciclistes amb coixins lliscant per terra. I poc més, perquè el silenci sec i calent obligava la vida contemplativa, la quietud de l'alè més fred que l'aire ardent de les migdiades. I els nassos, l'única part del cos que és memòria, trobant a faltar els perfums que anys desprès farien plorar discretament records d'un menjador adormit de fusta fosca, besllums dolços de gessamí i paraules no dites. La resta, superfícies estèrils i higièniques com la cendra.
Vaig poc a la perruqueria. De fet, diria que no em talle els cabells, sinó que me'ls faig xollar. De sempre ha estat així. Va iniciar-m'hi el meu pare, i jo faig el mateix. Em duia al perruquer, quan era un xiquet, un xerrador molt amanerat, que em deixava el cap com una bola. I només apuntava pel meu front un tímid serrell, que em tornava a dur. Hi era convençut que rapant-me a zero milloraria la qualitat dels meus cabells. A dia d'avui, però, pocs em queden. Però ell ho feia amb tanta bona fe, que tot i que la realitat ho refuta, no perc l'esperança d'un endemà pilós. Bé, avui mateix n'he baixat. Pedro, el perruquer, és un 'xic' de quarantai, amb canes més que incipients, que vaig conèixer quan només era el nebot del perruquer anterior. Em temia que la conversa acabaria ofegada pels nyics i nyacs de La Roja, però no: hem parlat de com de fugisser li sembla darrerament el pas del temps al pobre Pedro. "Si es que todo va deprisa. Y todo son inventos para optimizar (ja la tenim) el tiempo, para que no paremos"… Això, li he dit, és que et fas gran… "Pues eso será". De fet, cada volta que hi vaig el trobe més integrat amb el mobiliari de 'railite' i la col·lecció d'ampolles Floid que va heretar de l'oncle. Sí, la perruqueria és depriment, i a mi m'agrada. És un viatge al passat. Només faltaria qualsevol fotografia d'una dona mig nua de revista italiana prohibida dels '60 i tornaria sobtadament als set anys encuriosits del començament de la consciència, diuen. "Vecina!", ha cridat Pedro. I ella ha fet una salutació amb la mà que no duu el gos. I desprès, Pedro, ha afegit: "Xè, no". Com?... "Estas son las 'che, no'. Pues que pasan nada más abres y ya te ponen enfermo para el resto del día. Che, no, de buena mañana, no!". Desprès m'ha explicat que la veïna és la de dalt de la perruqueria, que és molt simpàtica i que està molt bona. Cada dia més. Però que el gos és molt antipàtic. És la xifra 1, diríem. Ara us explicaré. "¿Es o no es para ponerse enfermo. Todo el día pasando 'Che, no'?". I es dir això, que torna la veïna i obri la porta: "Pedro, dejo a mi chico (el gos) solo. Ya sabes"… "Tranquila, yo me ocupo"… S'acomiaden. "Sin perro gana mucho"… 1+1=2 ¿Però abans no els hi dèieu 'pibon'?... "Eso ya pasó. Va todo muy deprisa. Ahora son las 'Che, no'. Otra! La mujer del lotero. No he visto cincuenta más bien llevados. Supera la vecina"… 1+2=3 Però açò és un sofriment, Pedro… "Un sinvivir. Mira, mira, la de los masajes"… Amb final feliç?... "No sé, aún no he ido. Pero supera las otras"... 3+2=5 Tens un cantó privilegiat, Pedro. Perquè la perruqueria fa cantonada i pel davant hi passen les vies del tramvia, amb la qual cosa el panorama és molt obert. Però Pedro m'etziba: "Estoy haciendo una encuesta entre los clientes. ¿Tapio la puerta del tranvía o hago un mirador?"… Un mirador, un mirador, li dic amb deler. Hi poses cadires i cobres per seure. Pedro riu. De sobte: "Hola, qué tal?. Uf, la ciclista. La mejor. Yo también he traído la bici. Ah, que por hoy ya vale"… 5+3=8 I, a poc a poc, van passant, una darrere de l'altra, les que fins ara eren les representants de la sèrie de Pibonacci, ara conegudes com les "Xè, no".
Volia trencar amb tot. Canviar-ho tot. Pedalar a la nit com si la vida s'acabés l'endemà. No dormir, sinó caure esgotat. Menjar si sentia gana. Beure només per calmar la set. Però estava obsessionat amb la llum del sol. Tots els dies s'acostava vora platja i caminava amunt avall fent i desfent les petjades de la sorra sobre la seua ànima. Patia. L'espill del mar el consolava i el desolava. El reflex del sol al got de cervesa el calmava i l'enervava. Un glop de sol, això és el que desitjava. Però només era cervesa. Potser era massa tèrbola per atrapar aquella llum que el requeria com els cants que Odisseu tant temia. I va demanar begudes, la raó de les quals fos atrapar el raig perdut del sol sobre la seua mà. La mà que agafava el got com si fos una ballarina. La mà que enllaçava la cintura de la xica que ballava glop a glop, volta i giravolta. Aquella valsinha va ser definitiva. Mai va posar-se el sol. Sempre era dematí. Sempre la dona. Sempre el got. Sempre aquella llum al fons del vidre.
Un dia ja no va tornar a la botiga. Era una papereria ben assortida, i la proximitat d'oficines dedicades al tràfic portuari de mercaderies la feien un negoci més que profitós. Però ella, l'ama, la propietària, va deixar d'anar-hi un dia sense nom ni nombre, què ni la meua senyora ni jo no podem recordar. Vam pensar que se n'havia jubilat, que farta com era del seu home -més d'una vegada li ho va confessar a la meua dona- i de la botiga, havia dit prou. Perquè, a més, ell aprofitava qualsevol oportunitat per posar-la en evidència davant els clients. D'això, que no li vam donar major importància. Fins al cul estava d'ell i de la papereria. Cas tancat. Va passar el temps. Jo, a ell, me'l trobava sovint pel carrer, sempre anava amb el carret de despatxar comandes, i jo amb el de la compra. De normal, li feia una salutació amb el cap que ell ignorava per sistema; i tant és així, que arribà el moment que vaig decidir no fer-les mai més, tot i que de tant en tant encara entrava a la botiga per comprar-hi qualsevol cosa o fer fotocòpies. Però era tan sec, tan simiesc, tan d'intractable poble de cabrers -que diria Gil de Biedma- tan de com si una traïció familiar s'interposés entre ell i jo, que vaig preferir fer uns centenars de metres fins altres papereries, a tornar a posar-hi els peus a la seua. I va passar el temps. Un dia, la meua dona se'l trobà a la parada del bus. I com el grau de confiança que arribà a tindre amb la seua dona, la M., era indefugible, li va demanar per ella: com està la M.?... I ell li va dir que havia mort. I li ho va dir com si fos el més natural del món; amb el mateix to de veu que confirmaries que sí, que efectivament el bus sempre acaba de passar quan tu arribes a la parada. La meua dona va quedar molt parada i afligida. M'ho va contar. I de què a mort?, li preguntí... Ah, no ho sé. No m'ha donat explicacions. Ja saps com és el tio… Cert. Però jo, sentimental com sóc, a l'endemà de l'endemà, si me'l trobava per carrer, ambdós amb carret incorporat, tornava a fer aquell gest amb el cap, tot i que ell continuava ignorant-me. Però em sabia greu que fos vidu, que hagués perdut la seua dona, i que estigués tot sol. Era com donar-li els meus condols, però de forma indirecta, en diferit. Va passar el temps. Poc. I va traspassar la botiga. De bon començament vaig pensar que potser l'havien agafat els fills. Però la meua dona em va aclarir que no podia ser, que feia temps que no vivien aquí. Que la xica era a Castelló i que el xic no se'n recordava a quin poble de l'interior. I va passar més temps. Fins que l'altre dia, matí núvol, amb vaixells com cementeris marins a l'horitzó inexistent, me'l vaig trobar al passeig marítim. Anava agafat de la mà amb una xica prou més jove que ell. Bé, això és el que vaig imaginar, perquè ella anava amb mocador al cap i tota ben tapada. Tan sec com era, tan adust. Agafat com un adolescent de la mà de la seua xicona. Ai, vaig pensar: "quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras". Em va reconèixer, perquè va intentar ajustar-se la mascareta per tapar gairebé tot el nas i els ulls al darrere de les ulleres, amb un gest avergonyit que em va confessar que en algun moment de la seua vida s'havia desfet de la M. Li ho vaig contar a la meua dona. I no donava crèdit. Se l'ha carregat, se l'ha carregat, repetia escodrinyant per la finestra els veïns de davant. El que no podem aclarir, és com enfocar la investigació. Ella diu que faça servir la tècnica d'en Gila, i que quan me'l trobe pel passeig o al carrer cride, sense mirar-lo, indirectament, allò de "alguien ha matado a alguien", fins que confesse. Que ella està cansada de veure en "Mujeres asesinas", "Encuentros fatales" o "Parejas letales", que els assassins el que volen es confessar, i que acaben fent-lo i que només és cosa d'insistir-ne. Que potser la va matar amb anticongelant pel cotxe, que n'és procediment habitual. Bé, al seu cas, que igual va fer-ho amb tòner de fotocopiadora, ves a saber. Que en el fons no són sinó persones com tu o jo, que deia el Diderot dels personatges de la òpera bufa italiana. Sí, però mira, li dic jo, com va acabar l'òpera italiana del dinou, amb més sang i ceba que les botifarres. Bé, potser que ho faré, i li cride indirectament, com qui no vol la cosa: "alguien ha matado a alguien", però només si vaig en bici, que sempre puc esprintar i fugir. Perquè si m'agafa, em trencarà la cara desprès d'aclarir-me que "cierre el hocico", si no vull acabar com qualsevol "cordero degollado". Però la meua dona diu que el que no tinc és vergonya i que només sóc un covard. Que pense en la pobra M. amb la llengua negra als matins desprès de prendre's el cafè amb llet ben carregat que ell li preparava amorosament, tal i com fa ella amb mi.
Són tan joves que els seus cossos encara es perden als seients de les cadires de la terrassa. Ell, perquè vol imposar una autoritat que no en té, posa els peus damunt d'una altra cadira. Ella, més discreta, no en sap aparentar una esquena de dona i es doblega infantil sobre la tauleta mentre li fa cercles amb el dit a la boca de la tasseta del cafè; de tant en tant se'l mira però no li parla. Sap que a la nit, ja gitada al llit, retrobarà, com si fos dins un somni, la imatge interposada del camí, el descampat que va ser horta i el matalàs improvisat amb fulles. Menuts com són, intueixes l'esforç per amagar aquestes cares de nens, cares trencades pel fracàs dels desafiaments patits. Al costat del cafè, el tabac ajuda a equilibrar la composició. Cap dels dos fuma, però. Ell la mira i espera que ella no gose tornar-li l'esguard. La vol submisa, amb els ulls negres que tant l'inquieten sobre la tauleta acerada. No se n'adonen de que mai es tornaran a dir cap cosa important, essencial per a les seues vides. Molt al contrari, creuen que el que callen encara és massa compromès per treure-ho ara o més endavant. Els dos pensen que ja els està be tot el que no s'han dit sense gairebé dir cap cosa. Un ciclista passa i omple el buit agre dels silencis encesos. És un instant de pau eterna. La llum grisa i el sol esmorteït confirmen que les confessions deuen estar fetes. A ella li queda la darrera decisió. Ell, ja l'ha presa.
