divendres, 29 d’octubre del 2021

El piano


I el piano va arribar. Acabava de morir la seua mare. Va haver de deixar la seua ocupació de caixera a la botiga de teixits de la cosina germana. D'ara endavant, hauria de fer de mare de les germanes petites i filla gran del pare vidu. Perquè la germana gran s'havia casat. I el pare, pintor depurat pel franquisme, encara sort que hi podia dedicar-se i menjar del que era la seua raó de vida. ¿I ella, què raó en tenia?... Des de ben petita tocava el piano als seus somnis. Sobretot, la Gran Polonesa de Chopin, la més coneguda, aquella que hi havia sentit tantes vegades a la gramola de casa. Quasi era una obsessió. Però va viure la seua infantesa i part de l'adolescència massa pendent de l'egoisme de la mare i la germana gran. I sempre seria l'endemà que potser… Desprès, quan el seu pensament començava a caminar sense crosses, va arribar la guerra. I quan va acabar, la subsistència i el passat republicà del pare ho van empastifar tot. En algun moment, però, com una espurna ignorada, com un caliu que no saps on hi era ubicat, va produir-se el renaixement del somni. La postguerra anava declinant, i potser amb aquell minvat fil d'oxigen que arribava d'un passat d'altre món, n'hi va haver prou per revifar el que ella creia era la darrera possibilitat d'un somni, però que en realitat seria cremar les naus dels seus darrers delers. Perquè el piano era la contrapartida al nou status. Ella faria de mare i filla gran, però volia aprendre a tocar aquell instrument que de sempre l'havia encisat. I el piano va arribar. Era de segona mà. Utzman per malnom. Caixa mitjana. Cordes no creuades. Dos pedals. Piano modest, mediocre, per unes aspiracions superiors a la seua alçada. Però ella què en sabia. Ella volia tocar el Chopin dels seus somnis. La Polonesa, el Nocturn. Tot i que el seu pare va dur-li una partitura del "Tristan i Isolda" reduïda per piano. Però també ella seria una pianista de segona mà, reduïda. Perquè ja no disposaria del temps necessari. Aquell temps, la qualitat del qual era no demanar compensacions. Ni les seues mans eren aquelles mans que en somnis dansaven pel teclat de la polonesa. I tot i recordar el somni, alguna cosa se li trencava cada vegada que obria la tapa del piano. I a poc a poc el va obrir menys. Resignada a que la vida prenia d'altres dreceres. I el piano va quedar clos, mut. A l'espera d'altres temps, d'altres mans, d'altres somnis. Però hi era. Amb els seus dos pedals i tot.
  

2 comentaris:

  1. La polonesa m'agrada molt, la teva història també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena. És la història de la meua mare, tal qual. Chopin sempre és meravellós.

      Elimina