Les primeres vesprades de la tardor
tenen el sol envellit de l'estiu
i la tristesa lleu dels adéus.
El pa d'or de les converses
que a poc a poc llisquen pels dits.
L'obscenitat del desig trencat
per quatre somnis i malentesos.
Aquests primers capvespres
malaltissos de fulla caduca i seca,
de perenne retrobament del retorn
de l'angoixa trencadissa que degoteja
pels plecs insondables de les mentides
que ens van permetre caminar fins aquí,
ens recorden el que cap falta fa recordar:
com s'ha de pedalar, com no equivocar el bes
i, sobretot, com callar el que no et puc dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada