dimarts, 24 d’agost de 2021

El silenci dels estius


Per a C.C.D. amb el meu afecte.

Tots els estius de la infantesa eren llargs silencis sense engrunes. Ombrívoles cambres de sòl lluent. Finestres a dos dits de tancar. Persianes com a tendals de fusta. Cortinetes dansaires refredant l'esguard encara no ofès per la ciutat. Perquè els carrers conservaven façanes d'un altre temps. Plantes baixes. Vivenda i un pis. Dos pisos i terrassa. I els ulls, l'única part del cos que té ànima, no arribava a ofegar-se en la misèria que arribava sense adonar-nos-en. Caminaves sense por, convençut que la vida era només un requisit amb pòlissa, i que les passes no eren cap cosa significativa si les voreres calcinades tenien de tant en tant un arbre perquè els gossos quadricularen el territori. "¿Ja has pixat?". "Veu aigua". "No demaneu res en casa de la tia". I passàvem l'estona asseguts. Amb les cames suspeses i creuades. També l'esguard suspès sobre l'atmosfera mig fosca de la conversa a mitja veu. De les paraules a mitja llum, perquè deien no només el que semblaven dir. I els reülls i complicitats, els silencis, completaven aquelles llargues visites que a l'estiu la mare feia als familiars que no havien defugit romandre a la ciutat. Era una vida a mitja vida. Sempre cautelosos en l'elecció previnguda de la resposta a les magres apel·lacions dels adults. "¿T'agrada?"… I era la primera vegada que menjava gelatina, aquella cosa fastigosa amb sabor de llima. "Sí". Món tancat a la foscor fresca dels santuaris que les cases erigien al bell mig del desert de les ànimes errants dels que patíem el cant permanent dels insectes excitats per la calor i l'abisme clos de les finestres amb mosquitera i les obscenitats per descobrir. I jugàvem tots sols. Perquè els amics del carrer, els únics, no hi eren. O de tant en tant, la germana i jo, fèiem curses ciclistes amb coixins lliscant per terra. I poc més, perquè el silenci sec i calent obligava la vida contemplativa, la quietud de l'alè més fred que l'aire ardent de les migdiades. I els nassos, l'única part del cos que és memòria, trobant a faltar els perfums que anys desprès farien plorar discretament records d'un menjador adormit de fusta fosca, besllums dolços de gessamí i paraules no dites. La resta, superfícies estèrils i higièniques com la cendra.

2 comentaris: