Cabanyal Murder Mistery

Un dia ja no va tornar a la botiga. Era una papereria ben assortida, i la proximitat d'oficines dedicades al tràfic portuari de mercaderies la feien un negoci més que profitós. Però ella, l'ama, la propietària, va deixar d'anar-hi un dia sense nom ni nombre, què ni la meua senyora ni jo no podem recordar. Vam pensar que se n'havia jubilat, que farta com era del seu home -més d'una vegada li ho va confessar a la meua dona- i de la botiga, havia dit prou. Perquè, a més, ell aprofitava qualsevol oportunitat per posar-la en evidència davant els clients. D'això, que no li vam donar major importància. Fins al cul estava d'ell i de la papereria. Cas tancat. Va passar el temps. Jo, a ell, me'l trobava sovint pel carrer, sempre anava amb el carret de despatxar comandes, i jo amb el de la compra. De normal, li feia una salutació amb el cap que ell ignorava per sistema; i tant és així, que arribà el moment que vaig decidir no fer-les mai més, tot i que de tant en tant encara entrava a la botiga per comprar-hi qualsevol cosa o fer fotocòpies. Però era tan sec, tan simiesc, tan d'intractable poble de cabrers -que diria Gil de Biedma- tan de com si una traïció familiar s'interposés entre ell i jo, que vaig preferir fer uns centenars de metres fins altres papereries, a tornar a posar-hi els peus a la seua. I va passar el temps. Un dia, la meua dona se'l trobà a la parada del bus. I com el grau de confiança que arribà a tindre amb la seua dona, la M., era indefugible, li va demanar per ella: com està la M.?... I ell li va dir que havia mort. I li ho va dir com si fos el més natural del món; amb el mateix to de veu que confirmaries que sí, que efectivament el bus sempre acaba de passar quan tu arribes a la parada. La meua dona va quedar molt parada i afligida. M'ho va contar. I de què a mort?, li preguntí... Ah, no ho sé. No m'ha donat explicacions. Ja saps com és el tio… Cert. Però jo, sentimental com sóc, a l'endemà de l'endemà, si me'l trobava per carrer, ambdós amb carret incorporat, tornava a fer aquell gest amb el cap, tot i que ell continuava ignorant-me. Però em sabia greu que fos vidu, que hagués perdut la seua dona, i que estigués tot sol. Era com donar-li els meus condols, però de forma indirecta, en diferit. Va passar el temps. Poc. I va traspassar la botiga. De bon començament vaig pensar que potser l'havien agafat els fills. Però la meua dona em va aclarir que no podia ser, que feia temps que no vivien aquí. Que la xica era a Castelló i que el xic no se'n recordava a quin poble de l'interior. I va passar més temps. Fins que l'altre dia, matí núvol, amb vaixells com cementeris marins a l'horitzó inexistent, me'l vaig trobar al passeig marítim. Anava agafat de la mà amb una xica prou més jove que ell. Bé, això és el que vaig imaginar, perquè ella anava amb mocador al cap i tota ben tapada. Tan sec com era, tan adust. Agafat com un adolescent de la mà de la seua xicona. Ai, vaig pensar: "quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras". Em va reconèixer, perquè va intentar ajustar-se la mascareta per tapar gairebé tot el nas i els ulls al darrere de les ulleres, amb un gest avergonyit que em va confessar que en algun moment de la seua vida s'havia desfet de la M. Li ho vaig contar a la meua dona. I no donava crèdit. Se l'ha carregat, se l'ha carregat, repetia escodrinyant per la finestra els veïns de davant. El que no podem aclarir, és com enfocar la investigació. Ella diu que faça servir la tècnica d'en Gila, i que quan me'l trobe pel passeig o al carrer cride, sense mirar-lo, indirectament, allò de "alguien ha matado a alguien", fins que confesse. Que ella està cansada de veure en "Mujeres asesinas", "Encuentros fatales" o "Parejas letales", que els assassins el que volen es confessar, i que acaben fent-lo i que només és cosa d'insistir-ne. Que potser la va matar amb anticongelant pel cotxe, que n'és procediment habitual. Bé, al seu cas, que igual va fer-ho amb tòner de fotocopiadora, ves a saber. Que en el fons no són sinó persones com tu o jo, que deia el Diderot dels personatges de la òpera bufa italiana. Sí, però mira, li dic jo, com va acabar l'òpera italiana del dinou, amb més sang i ceba que les botifarres. Bé, potser que ho faré, i li cride indirectament, com qui no vol la cosa: "alguien ha matado a alguien", però només si vaig en bici, que sempre puc esprintar i fugir. Perquè si m'agafa, em trencarà la cara desprès d'aclarir-me que "cierre el hocico", si no vull acabar com qualsevol "cordero degollado". Però la meua dona diu que el que no tinc és vergonya i que només sóc un covard. Que pense en la pobra M. amb la llengua negra als matins desprès de prendre's el cafè amb llet ben carregat que ell li preparava amorosament, tal i com fa ella amb mi.