Un no sé què ni com...

……..et comme j'aime

ouvrir ma bouche à l'astre efficace des vins! 

(Mallarmé, L'Après-Midi d'un faune)

Anava a escriure, però... Ara, ja no sé ni què ni com. Total, tampoc és gens interessant el que tinc a dir. I si alguna cosa tinc de debò és son. Molta son. Que no són encara les dotze i porte un parell de Voll-Damm al coleto, i l'estomac més buit que les butxaques. És el que té no pedalar en dimecres. Perquè a la "bendhorabendhora" guardiolana que m'he alçat, estava  ben núvol i la predicció era de pluja i vent. I jo, que sóc un beneït, m'ho he cregut. A més a més, com que darrerament, a pesar d'Imagenio, veig TV5Monde, dons m'ha pegat per beure vi negre a qualsevol hora del dia, que pel que es veu és cosa que els francesos fan d'habitud, i jo -per les meues arrels franceses- no pense quedar-me al darrere. Potser faré la migdiada del borrec. Sí. Bé, diguem-ho amb la finor francesa: L'Après-Midi d'un faune. Au revoir, me'n vaig a dormir. Ara vinc. Quin mareig, déu meu! ZZzzzzz. ZZzzzzz. Oogrrr! Ei, què passa? On sóc? Ah, sí, perdoneu. Esplèndida migdiada. De tres quarts d'una a dues ben tocades de la vesprada. Migdiada rara, però migdiada. Vaig a fer el dinar. Avui toca… Ara ja no sé ni què ni com. Mira, tiraré pel dret: banderilles, gordales amb pepinillos i de postres olives trencades. I és que darrerament -com la TV5- estic pel vinagre. Com quan era un xiquet. La mare no ens deixava, però aprofitàvem -la meua germana i jo- qualsevol distracció, i entràvem al rebost, preníem l'ampolla del vinagre i el bevíem a glopades alcohòliques. Què bo, redéu! I ara em venen al cap els S. Perdoneu la digressió, però l'alcohol no perdona. Els S. eren coneguts dels pares. De tota la vida. Vivien a l'Avinguda, és clar. A una travessada. I eren tots molt alts i corpulents. Caram, quin tros de dona; caram, quin tros d'home. Doncs, el que ma germana i jo fèiem amb el vinagre -tota una pulsió prealcohòlica- els seus fills, els xiquets, ho feien amb les parets. És menjaven a mossegades la part tova de les parets, el que fa de lluït al sobre del qual posem la pintura. No m'ho estic inventant, és de veres. I a mi, aquella feta em va semblar insuperable. Ho vaig provar. Quin fàstic. Tota la llengua més estopenca que jo no sé ni què ni com. I vaig fer-me un bon glop de vinagre. I no vaig vomitar de pura vergonya. És el que té ofegar les penes en vinagre, que la vida sembla un no sé què, un no sé com.