El capitán Memo

De xiquet vaig llegir-me quasi totes, si no totes, les novel·les d'en Verne. Deuria dir que m'agradaven, però no ho tenia jo, llavors, ni ho tinc, ara, tan clar. De fet, no recorde sentir-ne cap entusiasme. Me les compraven -se suposava que era la literatura que em pertocava, ja que era un nen i no una nena, tanmateix sí que em va captivar El espejo de Matsuyama de Juan Valera- jo les llegia disciplinadament i santaspascuas, anaven acumulant-se a la prestatgeria de la meua habitació. Almenys no em desagradaven, això sí que ho puc afirmar, tal i com sí que em va passar, el desgrat, amb El maravilloso viaje de Nils Holgersson a través de Suecia de Selma Lagerlöf, un totxo indigerible amb oca viatgera inclosa, que va suposar una de les meues primeres derrotes literàries: no vaig passar del primer mig dit del llom. Sí, perquè jo calibrava els llibres pel grossor del seu llom. Els del Verne tenien com a molt un parell de dits de nen, però el de la Pelma, perdó, la Selma, arribava als quatre dits i... Com que les històries del Verne varen ser portades al cinema, doncs la figura del capità Nemo va quedar fixada a l'imaginari dels nens de la meua generació. I ho dic tot açò pel que ara passe a explicar. Al carrer hi havia un equip ciclista de juvenils. Com tot equip de competició, tot i ser de juvenils, aquest també tenia el seu líder. Li deien Paquito. No és que fos un líder el que es diu natural -bona part de l'equip no estava en ell- però havia guanyat tres voltes seguides la competició local més prestigiosa: la de Voltes al Camí Fondo del Grau. Les males llengües deien que les seues victòries estaven amanyades. Pura enveja, potser. Heus ací, que un dia, però, va esclatar l'escàndol. Resulta que el tal Paquito, no content amb els seus privilegis com a líder: bicicleta suboficial de competició, passe de l'associació de la premsa -que li prestava un veí- a les vetlades de lluita que feien a la plaça de toros els divendres a la nit, el seient del darrere de la moto que feia l'assistència tècnica a la Vuelta a Levante… doncs havia acceptat roba ciclista de luxe com a regal "desinteressat" d'una xarxa que, diuen, dominava les competicions de boxa dels gimnasos de l'Avinguda com un gran polp d'infinits tentacles, i que, pel que es veu, ara volia introduir-se al món del ciclisme. Xarxa que portava un tal Corretja, de malnom. I el varen fer fora. Perquè, a més a més, va deixar un deute descomunal a compte de la penya als principals bars de tapes i paradetes del barri. El pagalapenya, li varen posar. ¿I ara què fem? -van preguntar-se els de l'equip. Doncs la cosa no va resultar gens fàcil, perquè gairebé la totalitat dels juvenils havien estat captats per la xarxa amb petits suborns, pose per exemple: paquet de cinc càmeres de recanvi amb només un pegat de la marca xecomanoves, paquetet de cintes de manillar amb només un parell de competicions al sobre, també de xecomanoves, guants professionals que ja no volien els professionals, marca xecomanous, i corretges toves pels calapeus, marca xecorretja, és clar. I sembla que només un, el xiquet ros que sempre tenia un mig somriure de fava, no havia entrat al negoci de la xarxa, deien que per inútil i poc de fiar. I, vet aquí, que el varen nombrar capità de l'equip. I d'això el malnom de Capitán Memo, que ell va guanyar-se a pols. Perquè no només sempre el pillaven amb la pedalada canviada, o no havia començat la primera volta al Camí Fondo i ja s'havia quedat endarrerit, o no sabia llegir la carrera -i es dubtava que qualsevol altra cosa-, és a dir, el que es deia "una roda a l'esquerra"; sinó que començà a fer-ne un posat de capità que no es creia ni ell mateix -entre mafiosos no n'és gens fàcil destacar pel posat, evident- un Memo, amb les quatre lletres de Nemo, del llatí, ningú, nadie, el Capitán Nadie, el Capità Ningú. I tant es va obsessionar amb aquesta absència de sí mateix, que lluny de preocupar-se per l'abisme abissal al que s'abocava el seu equip -més enfonsat i a la deriva que el Nautilus del Nemo- no va tindre millor idea que contractar un entrenador personal que millorés la seua imatge de líder, perquè com a ciclista no tenia remei. Però, i ací està la part inquietant de l'afer, no va ser tan memo de pagar-s'ho ell, és clar, i va dir com el Paquito: pagalapenya.