I al maig...

La mare té la impaciència d'aquells que se'n saben més desesperats que un bes perdut als indrets més foscos de l'ombra dels silencis. Tantes coses s'ha negat a sí mateixa que no acaba de discernir quals són els seus delers; quals, aquells desigs compartits dels feliços temps que no gosaria ni nombrar, aquells dels que no se'n va assabentar, dels que no va ser-ne prou conscient; quals, els records que altres varen projectar sobre ella. I tanmateix, el temps li sembla un erm d'esguard passat, una subtilesa massa cruel per a la sofisticació que li és menester. Què m'hi queda per sofrir?, es diu. No per viure, pensa. Els anys li han amagat la vida; a poc a poc, ha perdut el pols del batec, com si ja no fos part d'ella, de la vida. Vaig conèixer per tu i tu la por dels àngels bons -i mira els seus fills- i la feblesa dels dolents -i mira els seus fills. La mare té la paciència d'aquells que se'n saben més esperats que un bes de bona nit als indrets més lluminosos de la claror dels sons. Tantes coses li han negat a ella mateixa que no acaba de saber quals són els seus delers; quals, els seus desigs més amagats sota l'ombra del silenci d'un temps perdut; quals, els records que projecta sobre els seus fills. I tanmateix, el temps li sembla un esguard erm de qualsevol futur, una sofisticació tan cruel com inútil. Què m'hi queda per viure?, es pregunta. No per gaudir, es diu. La vida li amaga els anys; de sobte, ha perdut el batec del pols, com si ella ja no hi fos part. Heu conegut per mi els àngels dolents de la por -i no sap on mirar- i els dolents de la feblesa -i no sap on mirar. La mare tenia la impaciència d'aquells que se'n saben més febles que el bes fosc i lluminós de la vida sobre el silenci dels seus fills. Tantes coses s'havien negat tots plegats, que ningú no acabava de saber què era un deler, què, un desig, què, un temps feliç dels que ningú no en sap veure, viure; quals, els records que s'acabarien projectant sobre la vida. I, per això, el temps li semblava un passat massa erm i cruel. Què li quedava per pensar? Els àngels anaven, a poc a poc, oblidant que eren nens a la vida de la mare. I la mare, tal dia com avui, va deixar d'amagar els ulls rere l'esguard de la vida. I al maig, sempre al maig, pedalant impacient cap a casa, em trobe una violeta d'infinita paciència al bell mig de la catifa groga que cobreix el jardí dels trèvols sota el magnolier.