L'advocat li
va dir que no es preocupés, que tot i els indicis d'una connivència un tant
sospitosa entre dues parts que deurien ser independents i l'intent de
desviament d'actius i passius, hores d'ara la cosa encara no era de jutjat de
guàrdia, que fera una pedalada de cap d'any, es relaxés, brindés amb xampany, i
que si la cosa continuava l'any que a punt era de començar, ja els faria ell un
requeriment com déu mana com a lletrat seu que era. De fet, el diagnòstic
professional va voltar, com si d'un voltor al voltant d'unes despulles es
tractés, sobre la paraula deixadesa. I mireu que el client l'insistia en que
com a deixadesa el que estava passant li semblava prou desproporcionat. Bé -li
va replicar l'advocat- caldrà saber com de voluntària és aquesta deixadesa…
Però si hi ha de voluntat, on queda la deixadesa?... Bé, és una qüestió de
grau… ¿Com que de grau?... No és el mateix una deixadesa involuntària que una
de totalment voluntària… ¿Parla de la intenció de fer mal?... Fins i tot de la
possibilitat o no… Però només els maldecaps que em procura ja en són
d'intencions perverses… Potser sí… ¿Llavors?... Llavors, el temps dirà… De
tornada cap a casa, veia el cel gris amb les vetes verdes groguenques d'un sol
tan indecís com els seus pensaments. Caminava per la ciutat amb la deixadesa
-ara li feia somriure la paraula- previsible d'un autòmat. ¿Com de voluntari
era aquest seu ritme? Un ritme de dos que era tres que volia ser dos que era
dubtós tres. Començava a pensar que aquell matí no veuria el sol, que seria un
d'aquells en què la llum ens fa creure que tot va a l'inrevés, i que tot el dia
serà una llarga vesprada cap a la nit. Un matí amb deixadesa d'ésser matí, va
pensar. Un ritme que no es defineix, que es deixa anar al balanceig involuntari
o no de la seua deixadesa.
Era el seu
tercer dia a València. Sí, la ciutat era bonica, o això pretenia, però alguna
cosa no acabava d'agradar-li. Potser no era un problema de la ciutat, sinó del
que estava passant. Però, què estava passant? Tampoc no ho sabia. Al capdavall,
ell era un foraster, un estranger, un nouvingut, un guiri -com ací els anomenaven- que havia decidit passar-hi els
dies lliures que li quedaven de les vacances d'estiu i participar-hi a la
Marató que tan famosa era arreu del món. Li havien dit tantes coses bones
d'aquesta ciutat: la climatologia favorable, els menjars, els indrets per
visitar, la seua orografia que tots dirien pensada pel running. A més de la vida als carrers o la inveterada inclinació
a la festa dels seus indígenes. I ahir al matí potser que podria combinar-ho
tot. Feia un dia esplèndid, esponerós -ventós, això sí, però acceptable-
visitaria el Mercat Central i compraria algunes menges recomanades pels amics,
i desprès visitaria la Llotja, magnífic exemplar de gòtic civil arreu del món.
A la vesprada, entrenament. Tot en una, com si fos el pack definitiu. De ser
espanyol hagués dit Tres en uno, bé, cuatro en uno.Però no ho era. Va posar-se una samarreta qualsevol, els pantalons, una
caçadora verd camuflatge i una gorra a xoc. Agafà la motxilla i va eixir de
l'habitació de l'Hostal. En recepció, la xica, en saber que volia anar a la
Llotja, el va avisar: hi havia una cerimònia d'uns premis amb visita reial
inclosa i només podria pegar-li una ullada per fora. Què hi farem, es resignà.
En arribar a la Plaça, el desplegament policial li va semblar un tant
hipertrofiat. Com els músculs amfetamínics que ell tant odiava. Poca gent havia
pogut acostar-s'hi, de fet. Les tanques, les prohibicions: por aquí no, caballero. No, señora, dé la vuelta.
Tots els carrers que com els raigs d'un sol esmaperdut donaven a la plaça
estaven tancats. I la gent acabava per renunciar-ne, i passava pàgina a la
possibilitat de veure un reportatge de la revista Hola en tres dimensions. Quin
rei era aquest, es preguntà, que necessitava la protecció de Fort Knox per
pujar a cel obert els set graons, com els set pecats capitals, de tal monument
civil? La policia ho regirava tot, feia escorcoll indiscriminat de motxilles,
requisava banderes que considerava sospitoses. Apartava de primera línia als
que rebutjaven la visita reial amb cartells republicans o pancartes per
l'alliberament dels presos polítics. Retenien DNIs sense donar explicacions.
Prenien notes en fulletes que desprès separaven de llibretetes que semblaven de
pega, la veritat. I els que passaven pel davant dels retinguts, emparats amb
les forces d'ordre públic, els insultaven. Insultaven als dissidents: asquerosos, sinvergüenzas, sois 4 gatos, fills de
puta -aquesta, l'estranger l'entenia a mitges. I dels insults passaven a
l'exaltació reial: Viva el rey, a la
qual proclama els dissidents contestaven que sí, que visca, però ben lluny i
mal -cosa que el foraster des de les seues limitacions lingüístiques prenia com
una paradoxa. Va considerar que ja en tenia prou, que la façana de la Llojta
era espectacular, però que tot allò començava a regirar-li l'estomac. No volia
que aquest cúmul de sensacions fóra record massa viu dels seus dies de Marató a
la ciutat. De sobte, una veu autoritària se li va encarar: a ver, la camiseta! Ni buenos días, ni caballero,
ni hòsties. A ver, la camiseta!Sí, això ho havia entès perfectament.
I mentre s'ho preguntava, mentre es preguntava el perquè d'aquella demanda
insòlita i irada, anava descordant la cremallera de la seua caçadora de
camuflatge. I'm royal cycling, va
respondre la samarreta. I l'estranger va xiuxiuejar:
Alright? El policeman va
adonar-se de la cagada: los turistas ni los
toquéis, havia dit el caporal. Però no podríem dir que la cara del policeman va ressentir-se camuflada com era
al darrere de les ulleres de sol reglamentàries, la barba hipster que sí que no
reglamentària i la gorreta a xoc també reglamentària. Això sí, pensant amb l'amo va etzibar-li un thank you ben esponerós, però de pega.
Dilluns
passat vaig anar per diners. Normalment ho faig a la sucursal bankària més
propera -no diré noms, coses de l'estat de setge- ja que d'altres fonts
d'ingressos millor callar, per això dels zetas.
Vaig anar ben d'hora, ben d'hora, per estalviar-me cues, i sí, quan vaig
arribar només hi havia un xic a la Caja
-la de música no, l'altra. Perquè jo no sóc de caixers automàtics, que tot ho
donen en bitllets de 50€ que és la millor forma de "fer amics" quan
vas al mercat -n'hi han esguards que ni el Superman les supera. El xic duia un
llistat a la mà dreta amb les gestions preteses, i vaig pensar que tot i ser un
només potser acabaria llançant-li mirades de Superman. Però no: cadascuna de
les operacions que li proposava a la senyoreta caixera rebia la mateixa
consigna: No, eso en el cajero. Mira
l'espavilat, què et pensaves que la xica és tonta, eh?, vaig gaudir. Amen. Ara
jo. Hola, bon dia… Bon dia… Volia… No, eso en
el cajero… ¿Que no és la llibreta?... Sí,
es que la oficina es ahora de asesoramiento. Ya no hay cajero. Si quiere sacar
dinero en Caja -de diners, no de música, vaig empassar-me- no en el cajero automático,aquí tiene estas dos direcciones. Vaig mirar
el paper. Vaig guardar la llibreta i el paper. I em vaig quedar sense paraules
ni canvi, totalment desorientat. Sense adonar-me vaig tirar cap a la porta. Va
ser obrir-la i una avia amb el carret de la compra fent-li de caminador em va
tornar a la realitat. Passe, passe, faltaria més. Va dirigir el carret cap a la Caja -de música, no de diners-, però no vaig
tindre cor de dir-li res. En lo que les agrada a les avies repartir-ne de 5€ i
10€ pel mercat i que tots els venedors i les venedores els/les hi donen les gràcies i floretes.
Vaig mirar el paper amb les dues direccions on són els diners. Una era -i
perdoneu-me l'expressió- a prendre pel sac i l'altra a double prendre pel sac. Vaig mirar l'avia raonant amb la
senyoreta caixera mig doblegada sobre el carret-caminador -pero, entonces, cómo pago?-i vaig girar cua per no plorar. Potser
tindria que anar en bici al bank a partir d'ara. Jo, no l'avia, és clar. Caram
com està el pati. I vaig decidir anar rumiant… a peu, perdó, volia dir anar a
peu, bé, i rumiant, per què no, o tampoc ens està permès rumiar? Amb la imatge
de l'avia al cor em preguntava per què fan aquestes coses els bankers. Què
persegueixen? ¿És una estratègia? ¿Acabar amb els avis a disgustos? No poden
ser tan dolents, no? És cert que reduirien les pensions dràsticament: ergo són
consignes polítiques. Però els avis són indestructibles, mireu si no els iaio
flautes i les manis que fan reivindicant unes pensions dignes. Potser que els
enforteixen i tot. Doncs serà això: un càstig. Que protesteu, doncs leña al mono. Com feien amb els profes fa
temps, perquè ara estan ben domesticats, sembla. Al capdavall aplegue a prendre
pel sac. Trac els diners i li dic a la senyoreta caixera -aquesta sí- que
moltes gràcies per donar-me el que encara és meu i que a partir d'ara potser
ens veurem amb certa freqüència i tot. Arcàdia. De sobte, un parell de dubtes
em posen neguitós. ¿Si vull treure més de 500€ -cosa força improbable, però
possible- què faig al caixer automàtic de la meua oficina de sempre? ¿Llavors,
què? I si en trac una quantitat menor al caixer, tot en 50€, ¿podríem
donar-m'hi canvi? Torne a la meua sucursal. Li confesse a la senyoreta
assessora els meus dubtes. I m'assessora que no. Que més de 500€, a prendre pel
sac o a double prendre pel sac. I amb lo
del canvi, em diu que no se juega. I ja
posats li demane consell sobre si anar a pendre pel sac o a double prendre pel sac a peu o en bici. I em
diu que jo mateix, que si encara no sé que el
vodka martini ha de ser sempre shaken, not
stirred. I jo em quede off-side,
en enlloc, missing.
L'atmosfera
va fer-se irrespirable. Veus crítiques ho havien pronosticat. Van ser
silenciades. Però els fets hi eren. No era normal que un agent et preguntés,
desprès de fer-te parar i baixar de la bici, el perquè de la teua inveterada
afició ciclista i comprovés que la teua resposta no hi era al manual The Rules of Law. Caballero, aquí "por mantener el equilibrio" no me sale. Su
vehículo queda confiscado. Però no hi havien passat un parell de mesos,
que començaren a preguntar per què caminaves. I la teua resposta tampoc hi era
al manual. Caballero, aquí "por mantener
el equilibrio" no figura. I en confirmar la teua identitat: Vaya, un reincidente. Venga conmigo. I
llavors t'empresonaven. És a dir, et confiscaven a tu mateix. El jutge -que, per cert, era l'agent d'abans, ara sense
uniforme però amb toga- mirava d'explicar-te la sentència: Caballero, "por mantener el equilibrio" se
presta a interpretaciones muy diversas y desestabilizadoras. Uno puede pedalear
"por matar el tiempo", como nos indica el manual en el capítulo 5,
sección 3ª, parágrafo XIII de The Rules of Law. O caminar "para ir al
trabajo", como podemos colegir del texto central del apartado 4ºbis. Todo
lo demás, reconocerá, pone en peligro la convivencia. La principal raó,
però, d'aquestes restriccions, les va aclarir el mateix paio que abans hem vist
vestit d'uniforme o amb toga, i que ara duia impecable jaqueta i corbata, i que
es dirigia a l'audiència televisiva per comunicar-li que la quantitat d'oxigen
que hi havia a l'atmosfera era tan minsa, tan crítica, que s'havien vist en
l'obligació de fer-ne certes "retallades", va dir ell. Es volia
evitar, sobretot, que la gent eixirà al carrer, que fes consum d'oxigen. La
gent no devia moure's. Només per anar a treballar. A partir d'ara, tots haurien
de dur una mena de barreja entre careta antigàs i escafandre, les 24 hores del
dia, amb ampolla d'oxigen i via per a l'alimentació líquida incorporades. Com
si foren a una terra estranya. Com astronautes al seu país. Totes dues ampolles
-oxigen i menjar- amb la mascareta podien comprar-les a les gasolineres. De
fet, la gent va començar a invertir el poc que guanyaven només per sobreviure.
Van instal·lar-se càmeres a tots els domicilis per a controlar que cap persona
es llevés la careta-escanfadre, la mascareta, al llarg del dia, nadons
inclosos. I la gent va deixar de parlar-se i de fer-se petons. Es van
intervenir les xarxes socials, per bé de la germanor. Algunes veus aïllades de l'oposició, però, li van recriminar al paio de la jaqueta no asseure's i parlar
per tal de trobar una solució menys traumàtica. Però el paio de la jaqueta els
hi va dir que en aquesta democràcia -de l'anglès demo
i crazy-pleníssima no calien reunions que llançaren dubtes sobre el
manual, The Rules of Law, i que si el
que perseguien era un mena de dissidència abocada a la sedició, no tindria més
remei que il·legarlizart-los. Els poders fàctics que hi havien al darrere de
l'enverinament de l'atmosfera el van aplaudir. I el paio amb jaqueta, corbata i
mascareta, va sentir-se prou recolzat. Tanmateix, no tots patien en aquesta
atmosfera irrespirable. L'ésser humà té la facultat de sobreviure a gairebé
qualsevol desafiament. Sí, ells també duien mascareta. Havien de dissimular.
Mentre esperaven l'arribada d'aquell que els duria a la victòria final. De fet,
tot s'ho plantejaven com una guerra. Aquella atmosfera enrarida els nodria.
Aquella manca d'oxigen els feia respirar millor. Havien desenvolupat una mena
de brànquies a l'aixella del seu braç dret que es posava en funcionament només
alçar el braç dret ben estirat amb la mà dreta ben estirada. I només aquest
petit gest els renovava tota la seua sang intoxicada. Aquesta mutació els feia
superiors en ambients intoxicats. Si l'atmosfera era sana, s'ofegaven. El verí, com l'odi a l'envejós, era la seua forma de vida. Només
calia esperar l'arribada del seu líder, tot i que quan això passés encara no
tenien gens clar el que farien: si tancar les gasolineres o prohibir respirar.
Bé, coses de la nova pluralitat democràtica.
Bé, si no
vols no tinc història… Millor. Potser el teu nom i prou. Però aquell que no ho
és, ¿saps?... Bé... La resta, ja s'ho faran... Qui s'ho farà?... No res… Demà
m'oblidaràs… No, demà seràs le papillon,
només le papillon, el cuc de la qual
ignoraré per sempre mai…Des de la barra, l'amo del tuguri diu amb el dit que
el tallat i el cafè curt ja hi són damunt el tauler. Són les nou i poc del
matí, però la dona que fuma al carrer davant la porta d'alumini del bar ho fa
com si fos de nit. Al seu costat, l'home prim de pell grisa pren conyac. N'hi
ha un tercer amb cassalla. Cap dels tres, però, mira als ulls. Són silencis. Si
alguna cosa no n'hi ha al menú del desdejuni és la tendresa. Crisàlides.
Veus, t'ho deia, i no volies creure'm… Qui podria pensar-s'ho? Tant de pedalar
¿i què?... No res, foteses… Doncs això, miracle seria… Si tu ho dius… I tant,
home, i tant… Ara vinc... Al fons del local, a la part més fosca, hi ha dos
homes. L'un, ros i gran, de pentinat fraudulent, gras, s'alça i entra a la
rebotiga; l'altre, esvelt, de cabells negres, mira de cua d'ull amb insistència
el seu rostre a l'espill. La xica de la taula rodona agafa els cafès del
tauler. La pell blanca de les cames són una continuació dels llargs i rossos
cabells que li cauen per l'esquena fins a la curta faldilla groga. Com si fos
una nena que ha fet campana, amaga la cara darrere les tasses. En arribar,
ofereix el cafè curt a l'altra. Nimfes. ¿Com és possible aquesta pudor
de capvespre?... Què t'ha dit?... Que semble una crisi… Hem passat de
l'accident a la crisi sense adonar-nos… Gastaràs l'espill… I tu la pinta… Al carrer, un joc de llums blaves i soroll de
sirenes li tallen el pas a la dona que duu un carret de Mercadona per la
calçada. Al seu darrere, un furgó remata el tancament. La dona deixa caure el
pal amb que espigola els contenidors de fem. No sap plorar. Recolzada sobre la
tapa, l'escorcollen les llargues faldilles de gitana i etiqueten el pal.
L'escena passaria per una animació d'un grafit d'en Banksy. El trio de la porta
són més dels Temps Jadis, dels bevedors d'absenta i cosses comme ça. Com que el furgó carbura mal, no han passat deu minuts
que el carrer es torna irrespirable. La nena de la trena treu un palmito de la
bossa i comença a ventar. Alguns entusiastes l'aplaudeixen com si fos una
aparició. Borinots. Si no tanques ens ofegarem… ¿Vi o cervesa?... Diuen
que la cervesa és pels tontos… Absenta, doncs… Millor tonto… Tu mateix…
"Mais où sont les neiges d'antan!" On
són les papallones?
Vaig pel
carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. La Ronde. Se m'acosta una noia damunt unsegway gegantí. Sembla un púlpit rodant
perquè al davant li han posat un cartell anunciador. Diríem que del seu darrere
traurà el nas l'Orson Welles amb les barbes de la balena blanca. Però no, que
el cartell no és la proa de cap vaixell, no? La xica em saluda un metre per
sobre del meu nas oferint-me un llibret: Hola,
caballero. Próxima apertura de Aldi. Gracias… Ah! Gracias, -li dic,
encara espantat per la seua alçada. I fot el camp. Inmarcesible al desaliento he agafat la propaganda, tot i no
deixar de caminar. Un, dos, un, dos. Gire el cap com a comiat, i el púlpit amb
rodes s'esvaeix a l'horitzó xafogós del matí. Li hauria d'haver dit que jo no
sóc d'aquest barri. Que vinc de més enllà de la frontera. El pas suspès de la cigonya. Pense el que hauria d'haver dit,
i, mentre endrece el cap, la dona parlant al davant meu amb mòbil oprimit entre
el pit dret i el sostenidor, m'envesteix. Li faig una verónica. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Parla a soles. Bé,
com tots. Les mans al carret de la compra. I parla en veu alta el que deuria
quedar a la intimitat dels llavis i el dormitori. Davant el Mercadona el
pidolaire Jack em saluda amb la cortesia d'un google translator: Hola, Señor. Buenos días tengas. Li dic Jack
perquè té l'alçada i el somriure black and
white d'en Jack Johnson. El que donaria per ser en Jack davant un fatxa
baladrer i bocamoll. Seria una mena de Quéjese
en silencio -Dr. Barreiro, dixit-i disculpi's amb la humanitat. La barbàrie és
obscena perquè té l'obscenitat de l'exhibicionista. No li done almoina, però li
torne la salutació. Continue el pas suspès. Un… un… Gire a mà esquerra. Carrer
Poeta Campoamor: Las hijas de las madres que
amé tanto/me besan ya como se besa a un santo. Rei del ripio, inspirador de Bradomín, poeta
Campoamor, ajuda'm. Els precs arriben pel meu darrere. A poc a poc prenc
consciència. No entenc la llengua. El càntic dels càntics va en alçada. Mire
per sobre la meua espatlla: cap cosa, només
miserere, miserere. L'home que camina al meu davant gira el cap i diu
Amen, desprès riu: hihihi, com el Dr. Barreiro. Podríem dir que aquest tio és
un holacaballero, així, tot junt, com un
email: holacaballero@gmail.com. No puc
sinó apuntar un somriure, però tinc la sensació que els somnis… bé, les petites
il·lusions -parlar de somnis potser és massa ambiciós- sempre cauen del costat
de la mantega. L'acordionista, un gità fosc i corpulent, enllaça Bésame mucho amb l'epíleg del tango Volver, que s'esvaeix a la memòria, però que
ens deixa el seu ritme com una pedalada inquietant i colpidora. Binaria, no com el
pas suspès. Bésame, bésame mucho. Que
l'amor oblida la vida. I qui el reprimeix només vol garantir la longevitat del
que ha estat creat a l'abast d'una cançó, la impostura encesa d'una flama
extingida. Dreta… dreta… dreta, esquerra, dreta. Vaig pel carrer. Caminant. Un,
dos, un, dos. Perquè el tercer pas, el pas suspès, esgotaria instantàneament el
conillet.
L'escena va
ser memorable. El gunfighter, el
pistoler, entra al Saloon. A la barra hi
ha un altre gunfighter, i tot i els
requeriments del primer gunfighter,
aquest últim no es molesta en girar el cap i mirar-lo. De fet, qui el requereix
és el seu germà, tot i que ell no ho sap. Com tampoc ho sap el requeridor,
perquè no li veu la cara. El requeridor hi insisteix: levanta los brazos, voy a entregarte al sheriff, he dicho que levantes
los brazos, però l'altre no fa cas, agafa el got de whisky i beu
tranquil·lament mentre dirigeix l'esguard cap a l'espill que hi ha al darrere
de la barra. Llavors, el gunfighter
inicial mira l'espill i reconeix el seu germà mentre aquest últim pega mitja
volta i, com que l'altre s'ha quedat paralitzat en reconèixer-lo, li pega un
tret ja que no sap que és el seu germà perquè en deixar-se barba per culpa de
la guerra de secessió no el reconeix i passa el que passa, que el germà
requeridor queda estès a terra, al bell mig del
Saloon. No han passat dos segons que del rerefons del Saloon els dolents que havien contractat el
seu germà, tot i que no sabien que era el seu germà, per detenir-lo, en veure
el resultat de la comanda li peguen trets a dojo i cau a terra en una de les
escenificacions més atabalades i lamentables que mai no he vist d'una mort a
trets entre gunfighters, però aquest
detall és irrellevant. Recapitulem: dos germans que no sabien que ho eren han
mort. I els dolents no només no sabien que eren germans, sinó que tampoc saben
que el primer gunfighter no és mort en
realitat, sinó només inconscient, detall que tampoc no sap ni el propi gunfighter. De fet, trigarà una bona estona
en despertar i adonar-se que un dòlar que portava a la butxaca de la camisa li
ha salvat la vida. D'això el dòlar foradat, que dóna nom al que ens ocupa. I en
assabentar-se decidirà venjar-se dels dolents, tot i que ells no només no li
havien disparat a ell, sinó que només intentaven fer justícia amb el company
assassinat, presumpte assassinat perquè és viu. Però arribats ací, deuríem
obrir un parèntesi. El parèntesi del dòlar foradat o millor del forat al dòlar.
Perquè el que no acaba d'entendre's és com el susdit forat és tan perfecte, tal
i com si ho hagués fet un trepant. Perquè si la bala ha foradat el dòlar
travessant-lo, com és que només el deixa inconscient i no ferit encara que siga
lleu? Bé, deu ser una llicencia poètica. De fet, el germà, que l'han deixat com
un colador, no presenta ni la més mínima taca de sang a la roba. Potser el
pressupost pel ketchup era curtet o bé era de sang freda. Tornem al
Saloon. Ara ve el que podríem qualificar, sens dubte, com a moment
climàtic. Els germans són a terra, morts i no morts, ja m'enteneu. Els dolents són al voltant. I llavors entra el sheriff
amb el jutge. S'acosten a poc a poc fins ques'integren a l'escena i el sheriff
pronuncia una d'aquelles frases que són típiques i mítiques al cinema. Frases
com: Bond, James Bond o Alégrame el día. S'acosten, dèiem, i el sheriff etziba amb una sobrietat i un domini
dramàtic superb, dirigint l'esguard cap als morts no morts i la resta dels
assistents que no en saben res de res: ¿Quién
ha sido?, dins la millor tradició de l'eloqüència gilanensa: alguien ha matado a alguien, etc. Bé, les
coses van anar així. Cap bicicleta va fer acte de presència. Però tinc la
certesa que l'univers de l'espant és infinit, si més no tan infinit com un Hiper-Chino o el dret a rescatar nàufrags.
M'endinse al
buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i
a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets
amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts
rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho
saben, i en parlen obertament: que yo me ducho
cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la
cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera,
ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar
que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena,
no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser
al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com
si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer
ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o
avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en
sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat
s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la
terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb
respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del
tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes,
cansalada, black and white pudding,
etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor
Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i
obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el
grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat,
reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques,
diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El
descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals,
anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts
aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs
ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el
llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les
rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa
al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol
conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este
és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em
dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig
l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja
el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.
