Va dir-los
el que els déus no havien dit.
Els llamps, els trons i les tempestes
no
n'eren el beneplàcit diví.
Si Zeus l'hagués beneït,
una pluja d'estels i
l'aurora
hagueren estat els senyals.
Tots callaren, però.
Va ser dels que
s'apropien de la realitat,
dels que la fan seua a qualsevol preu:
"si el
cel rugeix de foc i odi
és que els déus estan en mi."
Va crear un
precedent,
un de molt perillós.
Però tots tancaren els ulls.
Perquè al seu
davant el nus hi era.
I deien que només qui el va crear,
Gòrdias, sabia del
seu secret.
I que aquell que el deslligués
seria l'emperador d'Orient,
el
Gran conqueridor.
I tots abaixaren el cap.
Aquell cop d'espasa,
aquella
estocada va ser el seu fracàs.
Va fracassar per sempre Alexandre el
Gran:
"el mateix és tallar-lo que deslligar-lo".
Va trepitjar
l'Orient, sí;
conquerir-lo era una altra cosa.
Però tots van callar.
Calia interpretar bé els signes del cel i de la terra. Perquè no es pot fer de la realitat multiforme i sovint contradictòria un terreny de caça privat. El colp o el tall, el tirar pel dret com a fracàs. La subtilesa, les respostes múltiples a preguntes complexes, continua sent el repte i potser la solució.
ResponEliminaTotalment d'acord. Del sit and talk, però, ni en anglès ho volen entendre.
Elimina