dilluns, 14 d’octubre del 2013

Albada


A un dels indrets més decebuts de la seua memòria guardava el record d'aquell dia que el seu pare va dur-lo a veure la seua primera albada: el sol llevant-se per l'horitzó amb l'omnipotència del que és inexplicable, i amb la tendresa, però, d'un regal, no per esperat menys excitant. O això creia. Tindrem que alçar-se ben d'hora, saps?... Bé, bé, sí, sí. Tu crida'm, eh?... Però no sabia si faria falta cridar-lo a la nit de l'alba, perquè era tal el seu nerviosisme que semblava impossible que la son baixés sobre ell tal i com un sol de ponent busca la flassada del capvespre. I amb els ulls tancats, per si de cas la son en una distracció de les seues emocions l'agafava, començà a repassar el que passaria a l'endemà quan, imaginava, encara nit fosca, aniria de camí a la platja, baixant per l'Avinguda assegut a la barra de la bici de curses del pare… ah, no, des que varen tindre l'accident, que la mare ho havia prohibit expressament; doncs caminant, la qual cosa li suposava un nou patiment -perquè era patidor de mena- el patiment d'arribar massa tard, que ara s'afegia a la fredor nerviosa d'una nit vençuda i l'estomac revolicat -que deia la mare- com a peatge ineludible als grans esdeveniments. Però ho aconseguirien, segur. Arribar a la nit embogida pels homes i dones fugissers al darrere de les dunes i brollar el sol d'aquell rerefons inabastable dit horitzó com una llanterna màgica i còsmica seria tot una sola cosa escènica. I soroll, ¿faria soroll la seua aparició, la del sol, alguna cosa semblant a la cel·lofana dels regals no desitjats -aquells d'última hora que tan de mal fan al cor i als somnis- o millor seria com una caixa de cartró que amaga les teues expectatives mai no dites en prevenció de desoladores certeses? Caram, aquesta cosa del soroll mai no l'havia pensat. I rondinant la nova dèria va adormir-se. A l'endemà va sentir la veu del pare que sortia de caixes de sorollós cartró i cel·lofana mullada al damunt de la sorra del mar. Pobre cel·lofana. I el pare insistia, mentre el cartró es desfeia i enfonsava a les suaus ones de la vorera del mar. Sí, sí. Ja vaig, ja vaig. Va llevar-se del llit, i no havia posat els peus a terra que l'inquietà el raig de llum que entrava per l'escletxa que hi havia al finestró de fusta. Però si és de dia… Va, afanya't, o es perdrem el millor… Però si és de dia… Què pesat! Va, que farem tard… Però si és de dia… I, en arribar a la platja, va veure aquella taronja de sang apuntant el seu nas per l'horitzó. Eixia a poc a poc, amb l'acompanyament d'un parell de nuvolets que li feien de fulletes, de llacet d'un regal sense cap tipus d'embolcall, ni cartró ni cel·lofana, un regal que quant més te'l miraves més mal et feia als ulls i als somnis, i que potser era la causa que tant espantava als que fugien de les dunes mentre espolsaven nerviosament els somnis dels seus vestits encara adormits.

2 comentaris: