Miasmes

Els pares l'havien… (anava a dir acostumat, però potser que la cosa era molt més profunda, llavors diré ensinistrat) Recomencem. Els pares l'havien ensinistrat a deixar de respirar de sobte, sense preparació, automàticament, i aguantar sense inspirar ni expirar fins que el perill fóra ben lluny. O bé el pare o la mare o tots dos alhora li deien: tanca el nas, i el xiquet obeïa sense preguntar. Aguanta, afegien, i ell amb les galtes inflades a punt d'esclatar i tot roig, aguantava. No cal dir que els pares també ho feien, com a recolzament del que exigien al seu fill. Aquesta activitat tenia lloc, principalment, al carrer, mentre passejaven, i només en circumstàncies molt especials podia donar-se dins de casa seua. La qual cosa convertia casa seua en un aixopluc imprescindible on poder respirar sense condicions. Aquest entrenament en l'apnea li va ser molt útil en la passió que desenvoluparia passats els anys per l'esport ciclista i la pràctica de la flauta travessera, pels esforços pulmonars a que els grans cims i certes partitures obliguen. Ara per ara, però, com a bon xiquet que era només feia que obeir. Tanca el nas, i ell el tancava. Aguanta, i ell aguantava. Però va ser començar l'escola i un munt de preguntes li van caure al damunt. No cal dir que a les competicions típiques dels xiquets de qui era capaç d'aguantar més temps la respiració ell era sempre el campió sense esforçar-se el més mínim. Però com que els amics li preguntaven pel seu do, natural o no, doncs va tindre que confessar-se: és que ho faig des que tinc memòria. I per què?... Doncs no ho sé. Els pares em deien tanca el nas, aguanta, i jo ho feia… I per què?... No sabia què dir-los-en. I en arribar a casa els hi va fer la mateixa pregunta als pares. La resposta va ser precisa i, encara que ho ignorava, carregada de futur, com la poesia: per els miasmes, benvolgut, per els miasmes. A l'endemà els hi va fer cinc cèntims als amics. I tots van fer la mateixa cara d'esmaperduts mentre deixaven de respirar sense adonar-se. Afegirem, que tot i no ser molt espavilat, el xiquet se n'havia adonat que aquestes interrupcions sobtades, i més o menys intenses i dilatades en el temps, de la respiració, coincidien amb la proximitat física del que els seus pares anomenaven miasmes malignes, l'epicentre dels quals eren sempre o ben bé els gitanos i els sense sostre de tota la vida, en un començament, o els negres que van venir de Guinea anys desprès, o tots els "miasmes malignes", segons ells, que pugeu imaginar amb els canvis demogràfics: marroquins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans, romanesos, gitanos romanesos, etc… La conseqüència era d'esperar, tal i com va anar eixint-li pèl al voltant de la boca i dins el nas, més incòmode l'era deixar casa seua, perquè l'exterior era cada dia més una barreja confosa de miasmes, tant o més perillosos segons les aliances que l'aleatòria realitat produïa. I qualsevol passejada era un baix obstinat d'ofecs i esbufecs, un moto perpetuo de maldecaps respiratoris. Només la bici, que sempre practicava tot sol, li resultava benefactora. L'aïllament, l'aire lliure, l'absència humana tranquil·litzava el seu sistema respiratori, que en aquestes alçades de la seua vida tenia plena autonomia i actuava segons les possibilitats de miasmes que ell mateix creia detectar. Tenia, per dir-ho així, criteri propi. I en acabant va arribar la pandèmia del dinou. I la vida se'l va fer insuportable. Ara, els pares n'eren, al seu torn, de miasmes malignes, com els gitanos o pidolaires de la seua infantesa, tot i les mascaretes que feien servir com si fos paper del vàter, i les recriminacions. Fill meu, fill meu pots respirar, no passa res, li deien. Som els teus pares, no som de miasmes de cap cosa maligna. Però ell, tot i no voler, tancava el nas i aguantava. Només a la seua habitació podia respirar amb certa comoditat. S'adonà que potser mai coneixeria l'amor, que mai faria el bes més apassionat de la història o de la seua història, que al capdavall és el mateix, tot i la seua potència pulmonar i resistència d'apnea. S'adonà que odiava el món. Que li havia passat el temps de preguntar què era això dels miasmes, d'aquesta malignitat que només afectava a una part de la població quan ell amb prou feines alçava un pam de terra, i que ara s'apropiava fins i tot del que més s'estimava: els carrers buits de la ciutat trencada.

Mira que eres...

No, no… -diu ell, mentre li fa un gest d'stop amb la mà dreta- que no nos podemos tocar… Ah, sí… -diu ella, mentre atura la inconscient tendència a l'apropament deixant un peu a la vorera i un altre a la calçada. Els dos van en mascareta quirúrgica de reglament, són obesos, mòrbids, d'uns quaranta llargs o cinquanta curts -amb els grossos mai no tens la seguretat, però com que som a tres quarts de deu, no especularé més- i porten ulleres. Ell, amb una delicadesa i cortesia immarcescibles -d'un altre món, diríem- li sentència: te has puesto como un cerdo (sic)… Potser que se n'adona d'aquesta immarcescibilitat amb cert astorament, perquè percep l'interès que acaba de despertar en la gent del voltant, i tanca la frase amb un inclusiu: como yo. Total: te has puesto como un cerdo, como yo. Perquè, si, motu proprio, t'inclous a la misèria que encomanes als altres, ningú no et dirà miserable. Bé, o això creu ell. Però, de fet, havia pensat dir-li, d'antuvi: estás hecha una cerda, que és el que de veritat pensa d'ella, d'ací la delicadesa que apuntàvem abans, però com que aquesta constatació té efectes col·laterals no desitjats sobre la possible precària higiene de l'al·ludida, doncs ràpidament va canviar el sexe, i a punt va estar de dir-li: estás hecha un cerdo, asseveració que grinyola precisament on més mal fa, al sexe, senzillament una dona no pot estar feta un porc, ser un porc, altra cosa és posar-se com, com un porc, com al cas que ens ocupa; en tot cas, i com que porca no es podria acceptar com a opció vàlida, pel que ja hem dit, la combinatòria que al capdavall va posseir la seua parella fonemàtica glotis llengua va ser: te has puesto como un cerdo, i no cerda, perquè llavors tornaríem a la qüestió de la possible manca d'higiene -vet aquí la cortesia- d'aquesta dona obesa que té un peu damunt la vorera i un altre a la via de circulació rodada amb el conseqüent perill que aquesta postura li suposa, sobretot allà on s'han trobat, a la parada del bus. I ja posats, ell podria haver-hi afegit cuatrojos, que, a la vista del que veiem, també seria molt inclusiu, i li hagués quedat una joieta de frase, tota una floreta: te has puesto como un cerdo, cuatrojos, como yo. Amb la qual cosa camuflaria la seua pròpia obesitat mòrbida al darrere d'un parell d'ulleres. Bé, coses de la nova normalitat, potser, on segons els experts serem molt millors del que fins ara érem. No, no, Vicicle… -em diuen, mentre em fan el gest universal del no amb un índex dret camuflat al darrere de dos guants, el de làtex de casa i el de Mercadona- que no ho has sentit bé… Ah, no?... No, com que vas amb la bici, les paraules se les enduu el vent. Ell ha dit: "¿qué me vas a decir: te has puesto como un cerdo, como yo?... No, no, ara al que no li quadra gens ni mica és a mi. En cap moment he sentit una entonació interrogativa i, a més, quin sentit té que ell diga "como yo", si vol ser elegant? No, mira, ja està bé d'excuses inexcusables. Perquè si ho analitzes, potser que és pitjor el remei que la malaltia, no?, perquè, vulgues o no, li diu porca… Bé, ara no toca discutir, ja parlarem quan tot açò passe… Ja la tenim. Compte, que si feu soldadures a l'acer galvanitzat deixa anar cianur. Porca misèria. 

Feuillet d'album

Era temps de geranis com a glops de sol,

cotxes que ignoraven l'aerodinàmica

i voreres buides a la nit.

Temps de besos marcits

damunt la taula del menjador,

i jocs fins a les voreres blanc i negre

que anunciaven la nit.

Pedalades pel carrer mut,

en acabar de sopar,

i converses de veïnat clos

en attendant la mort de la nit eterna.

Mai no oblidaré la precària felicitat

dels matins abans l'escola,

i la desolada angoixa de partir cap al món real.

Era temps de magnòlies i pecats mortals:

culpables de ser culpables de ser.

Símbols ubics i maldestres

que ens feien dolents poetes als set anys.

La geografia era una condemna,

la gramàtica, una cel·la de càstig,

les matemàtiques, un lloc desconegut,

la història, un llibre obert sota el pupitre,

i el catecisme, la gimnàstica de la nit.

I anàvem fent.

Ignorants d'un confinament sense termini,

presoners a l'espera de delicte,

joguines trencades el dia de Reixos.

Era temps de geranis com a talls de lluna,

cotxes amb les set vides dels gats

i voreres de dubtosa innocència.

Temps de besos perduts

damunt l'esplendor sotmès de l'herba.

I anaven fent.

Mariano José de Larra

Por ahora

Revista Española, nº 475, 10 de febrero de 1835. Firmado: Fígaro

En nuestro último artículo, en que defendíamos la policía, dejamos ligeramente apuntado que hay «cosas buenas» en el mundo; y probamos hasta la evidencia, como solemos, que una de ellas es la policía. Como no nos pasa por la imaginación que uno solo de nuestros lectores se haya resistido a nuestras razones, tratamos de probar hoy otra verdad más indisputable todavía, a saber: que sentado el principio de que hay cosas buenas, hay palabras que parecen cosas, es decir, que hay palabras buenas.

A primera vista parece que buenas deben ser todas las palabras, puesto que sirven todas para hablar, o sea para gastar conversación, que es el fin que parecemos proponernos; esto es un error sin embargo, y error grave. Palabras hay malas, profundamente malas por sí mismas, y sin necesidad de accesorios, que forman por sí solas oración y sentido, por más que suelan ellas no tener sentido común. Palabras que valen más que un discurso, y que dan que discurrir; cuando uno oye, por ejemplo, la palabra «conspiración» cree estar viendo un drama entero, y aunque no sea nada en realidad. Cuando uno oye la palabra «libertad», sola ella, solita, cree uno estar oyendo una larga comedia. Cuando uno oye la palabra «imprenta», ¿no cree ver detrás la censura, el imposible vencido, la cuadratura del círculo, la gran quisicosa? ¿No hay quien ve en ella el abismo, la anarquía, aquel qué sé yo, que nadie sabe explicar ni comprender? Cada una de estas palabras son verdaderas linternas mágicas: el mundo todo pasa al través de ellas. Una vez encendidas, todo se ve dentro.

Estas palabras que encierran por sí solas una significación entera y determinada son malas generalmente; las buenas son aquellas que no dicen nada por sí, como por ejemplo: «prosperidad», «ilustración», «justicia», «regeneración», «siglo», «luces», «responsabilidad», «marchar», «progreso», «reforma», etc., etc. Éstas no tienen un sentido fijo y decisivo: hay quien las entiende de un modo, hay quien las entiende de otro, hay, por fin, quien no las entiende de ninguno. Éstas son buenas porque, blandas como cera, adáptanse a todas las figuras; éstas son, en fin, el alimento de toda conversación. Con ellas no hay discurso que no se pueda sostener, no hay cosa que no se pueda probar, no hay pueblo a quien no se pueda convencer. Éstas son las palabras que parecen cosas.

Ahora bien: cuando dos de estas palabras insignificantes y maleables se llegan a encontrar en el camino una de otra, únense al momento y se combinan por una rara afinidad filológica, y entonces no toman por eso mayor sentido; todo lo contrario, juntas suelen querer decir menos todavía que separadas; entonces estas palabras buenas suelen convertirse en lo que vulgarmente llamamos «buenas palabras».

He aquí las reflexiones que teníamos presentes al sentar en el papel el titulillo de este artículo. Nadie nos negará que la palabra «por» quiere decir poco cuando va sola; pues de la palabra «ahora», no decimos nada. He aquí, pues, dos palabras excelentes, y combínense como se combinen. Júntese el «por» con el «que», y resultará el «porque». Siempre se ha dicho que el porqué de las cosas es inaveriguable; por consiguiente, no quiere decir nada. Póngase el «ahora» en oración y digamos, por ejemplo: «¿Qué hay ahora? ¿Qué se hace ahora?». Nada. Ambas son, pues, palabras nulas, y buenas por consiguiente. Combínense ahora juntas y digamos: «por ahora» y se verá el efecto peregrino de la suma de todas las nulidades.

Pocas palabras hay tan buenas, tan útiles en el día, tan en boga; pocas palabras buenas que puedan tan fácilmente convertirse en «buenas palabras». ¿A qué no contesta usted con el «por ahora»? Es la espada de Alejandro, que corta todo nudo gordiano; es la panacea universal que templa todos los dolores. Buena jornada habríamos echado si no pudiéramos contestar a todo: «Por ahora».

¿Cuánto no suaviza esta frase toda mala contestación? Por mejor decir, no hay con ella mala contestación posible, y todo aquel que sepa lo que es una repulsa seca, sabrá apreciar cuánto valen las buenas palabras. Son el vino que se mezcla con el agua para quitarle su crudeza. Ejemplo. «No» quiere decir que no. Pero si en vez de decir «no», dice usted «por ahora no», aunque usted quiera decir lo mismo, si habla usted sobre todo con un tonto, como suele suceder, ha dicho usted una gran cosa. ¿Y qué cuesta decir dos palabras más?

Convencidos hombres muy ilustrados de esta verdad, ¿cómo pudieran no usarlas continuamente?

Lluevan sobre ellos en buen hora demandas y peticiones, renuévese la tabla de los derechos, clamen por todas partes tribuna y periódicos por la libertad de imprenta; no le responderán a usted con un «no» seco, sino que «por ahora no conviene». Pida usted más garantías; abogue usted por una verdadera seguridad individual; porque tal o cual estado es absurdo. «Lo vemos –responderán–, y, lo que es más, con dolor; empero por ahora no es oportuno. Para que un pueblo esté bien gobernado, para que sea feliz, es preciso que se difunda la ilustración; para que un pueblo sea libre, es preciso que sepa mucho... y esté bastantemente ilustrado.... véase, si no, Grecia y Roma; aquéllos eran pueblos libres... pero, ¡lo que se sabía allí! ¡Qué pueblos tan ilustrados! ¿Qué tiene que ver la España del siglo XIX con la Grecia de Licurgo y la Roma de Numa?»

Venga usted a decirme que el sistema judicial no es gran cosa. Que cada uno multa como le da la gana, y juzga como le parece. Pero eso es «por ahora» no más. Deje usted que llegue aquel día raro, aquel día particular, que ha de ser el decisivo; el día, en fin, de la oportunidad, el día que nos convenga pasarlo bien, que ese día será otra cosa.

Que hay confusión de poderes, de palabras y de cosas; que no nos entendemos; que es una verdadera Babel; que no andamos un paso, un solo paso; pero eso es «por ahora». Todavía no conviene que nos entendamos. Es preciso buscar el momento oportuno. Pues qué, ¿no hay más que entenderse cualquier día del año, cualquier año del siglo?

¿Y quién es el encargado, preguntarán ustedes, de conocer el momento? ¿Quién es ese sabio sagaz y penetrante, que ha de conocer cuándo nos conviene ser iguales, ser libres, poder hablar, ser, en una palabra, felices? ¿Dónde está la línea divisoria entre la inoportunidad y la oportunidad? ¿Quién es el ilustrado encargado de medir nuestra ilustración?

«Por ahora», amigo lector, no se columbra todavía a ese sabio, responderemos; ni nosotros hemos hecho ánimo de responder «por ahora» a todas las preguntas, ni nos dejarán responder tampoco «por ahora», aunque quisiéramos. Limitámonos «por ahora» a probar que como hay cosas buenas entre nosotros, hay palabras que parecen cosas, y «palabras buenas» que nos dan por «buenas palabras». Que las voces «por ahora» son las primeras de este género, y, si bien se mira, bastante hemos dicho «por ahora».

Doncs això, ara per ara, tancats a casa, sense pedalar, amb el principal focus d'infecció per controlar des de fa segles, virus per a tots, no siga que qualsevol comunitat autònoma li puga donar lliçons de com fer les coses a aquesta mena  de disbauxa anomenada Madriz; i sense mesures sanitàries i socials a l'alçada de les circumstàncies.

Mariano José

Tenía mi amigo que arreglar sus papeles, y fue preciso acompañarle a una oficina de Policía.

¡Aquí verá usted -le dije- otra amabilidad y otra finura!

La puerta estaba abierta y naturalmente nos entrábamos; pero no habíamos andado cuatro pasos, cuando una especie de portero vino a nosotros gritándonos:

-¡Eh! ¡Hombre! ¿Adónde va usted? Fuera.

«Éste es pariente del calesero», dije yo para mí; salímonos fuera, y, sin embargo, esperamos el turno.

-Vamos, adentro; ¿qué hacen ustedes ahí parados? -dijo de allí a un rato, para darnos a entender que ya podíamos entrar; entramos, saludamos, nos miraron dos oficinistas de arriba abajo, no creyeron que debían contestar al saludo, se pidieron mutuamente papel y tabaco, echaron un cigarro de papel, nos volvieron la espalda, y a una indicación mía para que nos despachasen en atención a que el Estado no les pagaba para fumar, sino para despachar los negocios:

-Tenga usted paciencia -respondió uno-, que aquí no estamos para servir a usted.

-A ver -añadió dentro de un rato-, venga eso -y cogió el pasaporte y lo miró-: ¿Y usted quién es?

-El amigo del señor.

-¿Y el señor? Algún francés de estos que vienen a sacarnos los cuartos

-Tenga usted la bondad de prescindir de insultos, y ver si está ese papel en regla.

-Ya le he dicho a usted que no sea usted insolente si no quiere usted ir a la cárcel.

Brincaba mi extranjero, y yo le veía dispuesto a hacer un disparate.

-Amigo -le dije-, aquí no hay más remedio que tener paciencia.

-¿Y qué nos han de hacer?

-Mucho y malo.

-Será injusto.

-¡Buena cuenta!

Logré por fin contenerle.

-Pues ahora no se le despacha a usted; vuelva usted mañana.

-¿Volver?

-Vuelva usted, y calle usted.

-Vaya usted con Dios.

Yo no me atrevía a mirar a la cara a mi amigo.

-¿Quién es ese señor tan altanero -me dijo al bajar la escalera- y tan fino y tan...? ¿Es algún príncipe?

-Es un escribiente que se cree la justicia y el primer personaje de la nación: como está empleado, se cree dispensado de tener crianza...

-¿Y aquí tiene todo el mundo esos mismos modales según voy viendo?

-¡Oh!, no; es casualidad.

-C’est drôle -iba diciendo mi amigo, y yo diciendo:

-¿Entre qué gentes estamos?

(Larra, "Entre qué gentes estamos", 1835)

Hola, bon dia… El funcionari segueix fullejant els papers que té al davant com si més enllà de la tauleta on seu no hagués ningú parlant-li: Sí, bon dia, veníem… Oye!, -el funcionari li parla a la porta oberta que és al seu darrere, un poc a la dreta- quién organiza lo del sábado?... ¿Por qué? -li contesta la porta-… Por qué va a ser?. Yo, tonterías las menos. Ya me conoces… Per favor, ¿pot atendre'ns?, és molt senzill, mire… Qué dices? Pues si esas tenemos, vamos listos. Hay que estar cubierto, no me jodas -li etziba a la porta, davant el seu silenci… Mire, el meu amic és estranger…  ¿A qué vienen tantas dudas? Nadie te obliga… -li retreu la porta. Pero vosotros ya sabéis que la cosa no es legal… Y quién va a buscarnos las vueltas. Si vamos con caretas y too... Ya, pero no sé, la verdad. Perdone, el meu amic voldria saber si el seu passaport… I per primera volta des que ha començat l'escena, el funcionari li dirigeix una mirada meitat revista militar meitat fastig: Caballero, mi no entender -li desafia… Com que no m'entén? Doncs la seua obligació… Caballero, insolencias ni una, a ver si acabamos mal… L'amic sí que no entén res. Vuelva usted mañana, caballero, que igual está el intérprete… Huy, sí, el intérprete -fa eco la porta. Que c'est drôle -riu l'amic... Ui, sí, divertidíssim. Anem-se'm. Entre quines gents que hi som, amic meu. (Una de tantes True Story, 2020)

Mariano

Havia rebut les partitures. Les va fullejar. Les va llegir al piano. Sabia que alguna cosa se li escapava. La seua cosina li deia, en la carta que hi va afegir, que en Frederic, Frederic Chopin, estava canviant l'escriptura pianística, que desprès del que ell i el Franz Liszt n'estaven fent als seus concerts parisencs, la música ja no tornaria a ser el mateix. Que no era només una demostració d'un virtuosisme mai conegut, sinó que aquella escriptura començava a intentar representar el que fins ara, tot i ser un element essencial de la música, encara no havia pres una forma gràfica adient, el timbre, el color musical. Perquè aquelles textures, aquelles disposicions dels elements harmònics i melòdics no podien llegir-se amb els mateixos dits amb que es llegien els contrapunts de Bach o les passions de Beethoven; de fet, Mozart va albirar, perdut entre algunes de les seues més desoladores frases, aquest nou món on els sons tenien identitat pròpia més enllà del fet temporal. Va eixir del jardí sense adonar-se, capficat com era en aquests pensaments. I distret com era, va dirigir el seu abstret pensament i caminar cap a la terrassa del Cafè. Va demanar la premsa i un nuvolet. Mentre fullejava La Revista Española no deixava de pensar en aquella darrera frase de la cosina: "si no els escoltes, mai no podràs tocar aquesta música de bellesa tan lliure i sorprenent". Sorprenent, lliure, caram! Estava fora de joc. De fet, llegia aquell article sense assabentar-se ben bé del que deia: "Otra prueba de que es cosa buena la policía es su existencia, no sólo en Roma y en Portugal, sino también en Austria; y sobre todo, en la parte de Italia sujeta a aquel Imperio, donde es delito a los ojos de la policía haber a las manos un papel francés. Así son los italianos tan felices, así se hacen lenguas del emperador de Austria. Óigase otro ejemplo. Ahí está la Polonia, que debe su actual felicidad –¡vaya si es feliz!– a la policía rusa. Que la policía es, pues, una institución liberal, se deduce claramente de su existencia en Austria y en Polonia; y si nos venimos más acá, veremos que en Francia la instaló Bonaparte, uno de los amigos más acérrimos de la libertad, y tanto, que él tomó para sí toda la que pudo coger a los pueblos que sujetó; y a España, por fin, la trajo el célebre conquistador del Trocadero el año 23, y fue lo que nos dio en cambio y permuta de la Constitución que se llevó; prueba de que él creía que valía tanto por lo menos la policía como la Constitución". Ah, mira, Polonia, va pensar. Llavors, es va preguntar: ¿aquesta escriptura t'obliga a una nova relació amb el teclat? Va beure un glopet de cassalla mentre passejava els ulls per la pàgina: "Pero ¿a qué más ejemplos? De cuantos liberales han muerto judicialmente asesinados en los diez años, acaso no habrá habido uno que no haya tenido algo que agradecer a esa brillante institución. Ahora bien: continuador el año 35 y heredero universal, como se ha pretendido, de los diez años mal pudiera rehusar herencia tan legítima; así hemos visto a nuestra policía recientemente hacer prodigios en punto a conspiraciones". Que potser no era un poc exagerada la seua cosina? ¿Tanta diferència hauria d'haver entre el passat i aquest present que significava, segons ma cousine, el dia de demà? "Va usted a la policía, y con contar el caso, y con añadir que en la casa tienen pacto con «Isabelinos», y que detrás del «viva de ordenanza» está tapada la anarquía, hace usted prender a su enemigo. ¿Pues no es cosa excelente? Luego, para cualquier carrera se necesita saber algo, suponiendo que no haya favor o parentesco; para médico, por ejemplo, alargar la enfermedad; para abogado, embrollar el asunto; para militar, ir a Vizcaya... para cura, todos sabemos ya lo que se necesita saber, y por ese estilo; pero para ser de policía, basta con no ser sordo". ¿Sord? ¿De què va açò? Estic llegint i no sé què diu, perquè no serà de Beethoven que en parla, no? "Por otra parte, decía un ilustre amigo nuestro que la España se había dividido siempre en dos clases: gentes que prenden y gentes que son prendidas; admitida esta distinción, no se necesita preguntar si es cosa buena la policía". Ah, policia. Ah, España. I ara Amèrica i Anglaterra. A veure si puc centrar-me, perquè ma cousine m'ha deixat astorat: "En los Estados Unidos y en Inglaterra no hay esta policía política; pero sabido es en primer lugar el desorden de ideas que reina en aquellos países; allí puede uno tener la opinión que le dé la gana; por otra parte, la libertad mal entendida tiene sus extremos, y nosotros, leyendo en el gran libro abierto de las revoluciones, como ha dicho muy bien otro orador, debemos aprender algo en él, y no seguir las mismas huellas de los países demasiado libres, porque vendríamos a parar al mismo estado de prosperidad que aquellas dos naciones. La riqueza vicia al hombre, y la prosperidad le hace orgulloso por más que digan". Garçon, un autre… Com diu, senyor?... Un altre, per favor, doble… Ah, mira una draisina, quina extravagància, això sí que no té futur, el fuster tenia que ser, clar com que se l'ha feta ell. "Probada, pues, hasta la evidencia la bondad de la policía, ¿cómo pudiéramos no agregarnos al voto de los 50 señores procuradores que han perdido la última votación? Poco vale por cierto nuestra opinión; no somos desgraciadamente ni procuradores ni inviolables, pero en cambio tendremos policía por lo menos; pagaremos en compañía de nuestros compatriotas ocho millones para que nos averigüen nuestras conversaciones, nuestros pensamientos, nuestros... y si algún día la policía nos prende, como es probable, por anarquistas, exclamaremos con justo entusiasmo: «¡Buena cárcel nos mamamos! ¡Pero buen dinero nos cuesta!». Bah!, què exagerat és aquest Larra, ja sembla ma cousine: lliure i sorprenent bellesa, diu.

Y si no, no

I en acabant, un es pregunta:

¿n'hi ha lladres de dretes

i d'esquerres?

¿El mateix és l'estafador, el mentider,

aquell que seu a la tauleta del bar,

pren la cervesa custodiat pel seu llebrer,

que aquell altre,

el que duu al coll,

com gos desemparat,

la cadeneta d'or

amb el seu grup sanguini sobre la creu,

perquè no es refia de la Divina Providència?
I si no, no.

Els trobareu tots dos,

amb el semblant esmaperdut,

com ninots de cartró pedra,

mentre el glop de cervesa

domestica els seus ulls,

però també amb l'esguard esbiaixat i servil

del llepaculs superb,

el falsificador de firmes,

el jugador compulsiu

o l'acusador de falses morositats.

I si no, no.

Els alegra la desgràcia

dels altres: les malalties

dels seus propers, els maldecaps

dels que lluiten contra l'adversitat.

No saben, però,

que els ciclistes que perden el seny

són doblement perillosos.

Ignoren la violència soterrada

d'un creuament protocol·lari de mans,

d'una promesa incomplerta.

I si no, no.

Aquesta escòria

mai no n'agafa les trucades

a la primera.

S'ho repensen en repensar

el personatge que en pertoca.

No són sinó víctimes d'ells mateixos,

tan espavilats com es veuen

al mirall dels seus enganys.

¡Com riuen les seues burles!

¡Com gaudeixen les mentides

que, fins i tot, obliden!

I si no, no.

Totes les seues paraules

són camins sense retorn.

Tots els matins del món

són l'incert retrobament amb la veritat.

I no vesteixen ni gorra gris

ni bufanda obscura

ni samarreta a ratlles.

Quin fracàs de vida.

I si no, no.

L'anècdota

Plou en colors.

Un esvaït taronja

agrisat i fosc

de cel terminal.

Els llamps dibuixen:

ara una caiguda,

ara una assumpció.

Infern i Paradís.

Rerefons de l'aiguat s'alça,

com un remordiment,

el perfum dolç i trist

de l'oli sobre el llenç.

El casalot és una cendra,

de blanc pur a calç bruta.

Els llums com a espurnes.

El ciclista malmès per la vorada.

 Miratges d'un temps perdut.

I sé que no són meus els ulls

que la memòria il·lumina.

Que algú ja va enregistrar

la vida emboirada d'avui.

Que algú va mirar abans

aquesta anècdota de l'univers.

Deixadesa

L'advocat li va dir que no es preocupés, que tot i els indicis d'una connivència un tant sospitosa entre dues parts que deurien ser independents i l'intent de desviament d'actius i passius, hores d'ara la cosa encara no era de jutjat de guàrdia, que fera una pedalada de cap d'any, es relaxés, brindés amb xampany, i que si la cosa continuava l'any que a punt era de començar, ja els faria ell un requeriment com déu mana com a lletrat seu que era. De fet, el diagnòstic professional va voltar, com si d'un voltor al voltant d'unes despulles es tractés, sobre la paraula deixadesa. I mireu que el client l'insistia en que com a deixadesa el que estava passant li semblava prou desproporcionat. Bé -li va replicar l'advocat- caldrà saber com de voluntària és aquesta deixadesa… Però si hi ha de voluntat, on queda la deixadesa?... Bé, és una qüestió de grau… ¿Com que de grau?... No és el mateix una deixadesa involuntària que una de totalment voluntària… ¿Parla de la intenció de fer mal?... Fins i tot de la possibilitat o no… Però només els maldecaps que em procura ja en són d'intencions perverses… Potser sí… ¿Llavors?... Llavors, el temps dirà… De tornada cap a casa, veia el cel gris amb les vetes verdes groguenques d'un sol tan indecís com els seus pensaments. Caminava per la ciutat amb la deixadesa -ara li feia somriure la paraula- previsible d'un autòmat. ¿Com de voluntari era aquest seu ritme? Un ritme de dos que era tres que volia ser dos que era dubtós tres. Començava a pensar que aquell matí no veuria el sol, que seria un d'aquells en què la llum ens fa creure que tot va a l'inrevés, i que tot el dia serà una llarga vesprada cap a la nit. Un matí amb deixadesa d'ésser matí, va pensar. Un ritme que no es defineix, que es deixa anar al balanceig involuntari o no de la seua deixadesa.

La samarreta

Era el seu tercer dia a València. Sí, la ciutat era bonica, o això pretenia, però alguna cosa no acabava d'agradar-li. Potser no era un problema de la ciutat, sinó del que estava passant. Però, què estava passant? Tampoc no ho sabia. Al capdavall, ell era un foraster, un estranger, un nouvingut, un guiri -com ací els anomenaven- que havia decidit passar-hi els dies lliures que li quedaven de les vacances d'estiu i participar-hi a la Marató que tan famosa era arreu del món. Li havien dit tantes coses bones d'aquesta ciutat: la climatologia favorable, els menjars, els indrets per visitar, la seua orografia que tots dirien pensada pel running. A més de la vida als carrers o la inveterada inclinació a la festa dels seus indígenes. I ahir al matí potser que podria combinar-ho tot. Feia un dia esplèndid, esponerós -ventós, això sí, però acceptable- visitaria el Mercat Central i compraria algunes menges recomanades pels amics, i desprès visitaria la Llotja, magnífic exemplar de gòtic civil arreu del món. A la vesprada, entrenament. Tot en una, com si fos el pack definitiu. De ser espanyol hagués dit Tres en uno, bé, cuatro en uno. Però no ho era. Va posar-se una samarreta qualsevol, els pantalons, una caçadora verd camuflatge i una gorra a xoc. Agafà la motxilla i va eixir de l'habitació de l'Hostal. En recepció, la xica, en saber que volia anar a la Llotja, el va avisar: hi havia una cerimònia d'uns premis amb visita reial inclosa i només podria pegar-li una ullada per fora. Què hi farem, es resignà. En arribar a la Plaça, el desplegament policial li va semblar un tant hipertrofiat. Com els músculs amfetamínics que ell tant odiava. Poca gent havia pogut acostar-s'hi, de fet. Les tanques, les prohibicions: por aquí no, caballero. No, señora, dé la vuelta. Tots els carrers que com els raigs d'un sol esmaperdut donaven a la plaça estaven tancats. I la gent acabava per renunciar-ne, i passava pàgina a la possibilitat de veure un reportatge de la revista Hola en tres dimensions. Quin rei era aquest, es preguntà, que necessitava la protecció de Fort Knox per pujar a cel obert els set graons, com els set pecats capitals, de tal monument civil? La policia ho regirava tot, feia escorcoll indiscriminat de motxilles, requisava banderes que considerava sospitoses. Apartava de primera línia als que rebutjaven la visita reial amb cartells republicans o pancartes per l'alliberament dels presos polítics. Retenien DNIs sense donar explicacions. Prenien notes en fulletes que desprès separaven de llibretetes que semblaven de pega, la veritat. I els que passaven pel davant dels retinguts, emparats amb les forces d'ordre públic, els insultaven. Insultaven als dissidents: asquerosos, sinvergüenzas, sois 4 gatos, fills de puta -aquesta, l'estranger l'entenia a mitges. I dels insults passaven a l'exaltació reial: Viva el rey, a la qual proclama els dissidents contestaven que sí, que visca, però ben lluny i mal -cosa que el foraster des de les seues limitacions lingüístiques prenia com una paradoxa. Va considerar que ja en tenia prou, que la façana de la Llojta era espectacular, però que tot allò començava a regirar-li l'estomac. No volia que aquest cúmul de sensacions fóra record massa viu dels seus dies de Marató a la ciutat. De sobte, una veu autoritària se li va encarar: a ver, la camiseta! Ni buenos días, ni caballero, ni hòsties. A ver, la camiseta!  Sí, això ho havia entès perfectament. I mentre s'ho preguntava, mentre es preguntava el perquè d'aquella demanda insòlita i irada, anava descordant la cremallera de la seua caçadora de camuflatge. I'm royal cycling, va respondre la samarreta. I l'estranger va xiuxiuejar: Alright? El policeman va adonar-se de la cagada: los turistas ni los toquéis, havia dit el caporal. Però no podríem dir que la cara del policeman va ressentir-se camuflada com era al darrere de les ulleres de sol reglamentàries, la barba hipster que sí que no reglamentària i la gorreta a xoc també reglamentària. Això sí, pensant amb l'amo va etzibar-li un thank you ben esponerós, però de pega.