Contradictio in pedalis

Inclement. Avui feia un oratge inclement, com hagués dit un escriptor nouvingut i amb febleses hiperbòliques. Contradictio in absentia. Jo mateix. Molt ennuvolat. Cel amb cobertor d'edredó de plomes, amenaça brussel·lina de pluja, fins i tot torrencial troika, i humitat -¿humanitat?- esponerosa humitat ambient que et feia sentir el profund significat de la paraula intempèrie. Sí, avui era un dia d'intempèrie, de sentir en carn pròpia el que és estar fora. Dins, fora. Ara estic dins; ara estic fora. De no haver quedat, m'hagués quedat -què magnífica contradictio in verbis, abstenir-se agnòstics- dins de casa meua, és clar; i no hagués anat fora de casa meua. Dins, fora. Però quedar a pedalar és molt més que un  biverbis -aquesta és meua, i no tinc per què explicar-la; Epi, Blas, ja em perdonareu. I visto lo visto, i la negror immensa dominant l'horitzó, doncs el meu amic i jo hem decidit endinsar-nos-en. Sí, ficar-nos-en al que diem els/les afores de la urbs, orbs de camins mullats a la matinada, orbs d'horta humida per la rosada i la pluja que beneeix els amors clandestins, la boca del llop inclement, la bava als queixals de la intempèrie, l'hàlit balsàmic de l'ectoplasma de l'horta. ¿Ens ha plogut? Sí. I done gràcies al llop i els seus queixals. Les gotes cegaven les ulleres, lliscaven pels ulls caient des del front fins a les mans mal guarnides. La roba drenava, atrafegada, el xàfec que ens ruixava només eixir de Bétera camí del barranc. Perquè hem decidit tornar pel barranc on el llop plujós ens esperava. I torne a donar les gràcies a la inclemència. Mullat, cec, corbat amb les mans a la part baixa del manillar, la tête dans le guidon, mirava de sentir-me ben endins del que diem fora. I llavors me n'he adonat. Aquesta pluja que nodreix l'horta és la seua essència, la seua saba. I jo era al bell dintre de l'essència de la vida, del líquid amniòtic de la vida, de la meua pròpia vida dins el si de la meua mare; i el perfum de fulla trencada dels tarongers, de tan intensa com era la seua flor ja esclatada, era la seua sang de tarongina que traspuava l'aire i enverinava de vida -contradictio in adiecto,  l'oxímoron dels pobres- els meus pulmons per sempre més. Cap cosa és més fèrtil que el ventre d'una mare. Cap cosa més maternal que la terra. Pot semblar una estupidesa, però avui he pedalat pels camins que més he estimat a la meua vida, aquells que vaig conèixer abans de viure. Contradictio in termini. Aquells que només puc retrobar amb certes músiques i certes pedalades. L'avi va pintar l'horta. L'avia la va ignorar. Contradictio inter pares. I a mi em demanaren no tindre por. I m'han donat ganes, veritables ganes, de deixar anar l'aigua de plor i plenitud. Quin tipus de contradictio li concedim?... Això, dins i fora alhora. Allò que només pot fer l'amor.

Distopia

L'eixida de Distopia, mestre?

A Distopia no només cap persona no sabia llegir, sinó que aquella cosa que diem paraula no existia. L'escriptura era una activitat manual desconeguda, i les llengües parlades un maldecap que a la fi havia ensorrat la seua torre de Babel al fons abissal de la desmemòria. La gent mirava d'entendre's per gestos més o menys explícits, mirades ambigües o grunys, aquests darrers de variats significats segons el lloc que ocupaven dins el context més general de la gesticulació manual, facial, visual o corporal. No és que la població fos tota ella muda o sorda, no, faltaria més, però el que va començar com a prohibició només de la paraula escrita i llegida, va acabar, al seu torn, denunciant la paraula parlada i escoltada com a font inesgotable de desavinences, d'infelicitat i d'enfrontaments; i el llenguatge va dissoldre's a la foscor de l'oblit tal i com l'amor s'esvaeix a l'oblit dels besos. Els llibres, però, existien. Potser era un senyal d'un temps totalment desconegut pels actuals pobladors, potser. Aquella cosa atàvica que, tot i no ser copsada per ningú, havia quedat com a representació d'un inconscient col·lectiu que mai no havia llegit Jung, és clar. Però eren llibres només amb dibuixos que representaven situacions quotidianes perquè els nens les imitaren a l'escola. Activitat que podia haver realitzat el propi mestre o actor, però que tenia en el llibre o TBO una eina encara útil. Posem per exemple, l'escena dels ciclistes, "La salutació ciclista" era el seu títol (un cap amb casc de ciclista girat a l'esquerra): dos ciclistes es troben a la carretera cara a cara. Si el gruny venia desprès de la cabotada a mà esquerra, volia dir "bon dia"; però si el gruny antecedia a la cabotada volia dir "la teua dona m'acaba de donar records per a tu", la qual cosa podia arribar a ser molt delicada. Però, en general, podríem dir que en aquestes situacions no es donava massa importància al lloc del gruny, "segur que ha sigut una equivocació, total què importa un gruny de més o de menys?", era el sentir general, millor evitar els enfrontaments. Era, pel que sembla, una societat feliç. Això sí, d'una felicitat feta d'escarafalls, en la qual la tristesa lluitava agrament amb l'estultícia per trobar el seu lloc més adequat entre l'univers malsonant dels grunys. Heus ací, però, que un dia varen prohibir els colors als dibuixos. A partir d'ara serien només en blanc i negre. Reivindicaven els drets dels que pateixen acromatòpsia, parcial -daltonians-, o total, una de cada 100.000 persones. Aquelles que tot ho veuen en blanc i negre. Ningú no va protestar, només alguns pares varen pensar que cap autoritat obligava els malalts a explicar els colors, però que als nens, al seus nens, els hi feia gràcia que el mateix ciclista de l'escena descrita, a uns llibres portés el mallot a ratlles vermelles i grogues o ben bé de roig, blanc i verd o a quadres blau i blanc o fins i tot roig i blanc; i que aquesta varietat era enriquidora per a l'ull dels seus fills; però si els colors estaven prohibits, doncs estaven prohibits. Res a gesticular. Com els hi va grunyir el director general del departament adient: què és el que vostè fa els diumenges al matí?... Jo?, doncs talle la gespa del jardí… ¿I si estigués prohibit?... La deixaria créixer… ¿Veu el que li estava gesticulant? No li done més voltes, no val la pena. A més a més, a hores d'ara ningú no li ha prohibit tallar la gespa al jardí, no?… Té raó. I passà el temps. I a poc a poc es va generar un conflicte entre els dibuixos en blanc i negre i els colors irreductibles de la realitat. Els nens no acabaven d'identificar les situacions, i confonien el lloc que devia ocupar el gruny o la cabotada. Què fer? Podrien prohibir els dibuixos. I ho varen fer. Llavors, què fem a les escoles, perquè necessitarem un equip més o menys nombrós de mestres per cada classe i situació? "Això no és sostenible", van grunyir. Doncs prohibim les escoles. I ho varen fer. La realitat cromàtica, però, era immarcescible, sobretot a la primavera. I tot i prohibir-la una i altra vegada amb els famosos grunyitasos, ella continuava amb tot el seu esplendor. I aquell director general va tindre un gran gruny. I dirigint-se a tota Distopia a través d'una gran pantalla de plasma, com d'habitud en feia el seu president, els hi va gesticular el que tots farien a partir d'ara. I va tancar els ulls.

L'Heure

Comence.

Són les set de la vesprada,

les set en punt del dia dèsset.

I som al mes de març.

La primavera té…

Perquè he eixit al balcó

i la seua olor m'ha reconegut.

...alguna cosa que em molesta.

Com dir-li?...

Si fos nostàlgia,

miraria les meues mans.

Quinze minuts,

tres quarts de vuit,

i només quatre versos.

Si fos melangia,

miraria la flor del vent.

Més capritxosa la flor

que la numeració decimal.

Si tristesa,

els pètals que llançà la mà.

Cerque sinònims

del temps perdut.

Un quart de vuit.

Si memòria,

l'esguard que vaig perdre

entre els pètals d'aquells dits.

Però cap cosa mai no és

quan és la primavera.

La primavera té…

I van dotze,

la sexagesimal.

…aquesta cosa que em molesta.

I que mai no sabré com dir-li.

Com mai no vaig saber nombrar-te,

si de deu o dotze, si de rosa o somni,

si d'amor o rosella.

Dèsset. Les vuit en punt.

Vet aquí l'heure ronde.

Le locataire

"Cuando siento que voy a vomitar un conejito, me pongo dos dedos en la boca como una pinza abierta, y espero a sentir en la garganta la pelusa tibia que sube como una efervescencia de sal de frutas." 

(Cortázar, J. Carta a una señorita en París)

A una escena del film Le locataire, de Roman Polansky, Trelkosky, el seu protagonista, fa memòria, des del do de l'ebrietat, d'una dent trobada dins un forat a la paret de l'apartament que acaba de llogar; i, al seu torn, d'una història que va llegir a la premsa: un home va tindre un accident i va perdre un braç. Aquell home volia que el seu braç fóra enterrat al cementeri; les autoritats, però, li ho van denegar, i el seu braç va acabar incinerat. I el Trelkovsky, ben negat de vodka o ginebra, vés a saber, i de la porció de personalitat que la dent o el braç hi puga representar, basteix la reflexió que ens durà a la incògnita clau del film: quin dret té el meu cap d'anomenar-s'hi "jo"?... Potser la Mariló, ara que pense, la llogatera de La Mañana de la 1, és una incondicional d'en Polansky, i va apuntar en la direcció correcta amb l'afer aquell dels òrgans amb ànima d'un assassí. Perquè aquestes pensades quan les fa el Polansky tothom hi pensa, però si la filòsofa n'és la Mariló, tothom se'n riu, és clar. Heus ací, que condemnades les ànimes, els "jos", a no ser sinó locataires dels cossos, potser no sempre han estat ben desinstal·lades dels seus anteriors usuaris, com certs programes o aplicacions informàtiques que sempre deixen el seu record binari: una dent (1) dins un forat (0) a la paret cibernètica del sistema. D'això la tragèdia d'en Trelkosky, que no desvetllaré, no us preocupeu. I és que el "jo" d'un suïcida deu aterrir-se en reconèixer que n'està vivint per enèsima aquella aventura macabra que el va dur a l'hospital i el durà de nou al llit de mort compartida dels hospitals, tot i dir de bon començament que no pot entendre els suïcides. Ah!, que ja us he xafat la guitarra?... No, no us ho penseu, que la cosa no és pas tan fàcil, que duu l'aire de cara. Perquè vet aquí, que el que de veritat volem els ciclistes no és sinó desfer-nos del propi cos; si més no, per una estona, mentre dura aquest joc entre jo i cos que n'és pedalar, en que mai no acabes de saber quin dels dos és el forat, quin el vertader esclau de la bicicleta, i ni si el pròxim vòmit traurà el conillet blanc o negre. Perquè la felicitat màxima del jo locataire ha d'estar no sentir com el cos li demana els seus drets. Sobretot, aquells que duen el jo a plantejar-s'hi com és que el propi cos actua en contra de sí mateix de tan fart com és del jo. Sí, no n'és un joc de paraules, és la gran pregunta, la solució de la qual no n'és enlloc. Mentrestant, i en attendant ce jour que ens revele qui n'és el vertader locataire d'aquest joc que anomenem vida: més Prozac, o vodka o ginebra o pedals com a venjança... i menys Plató. Perquè em sembla que en aquest sistema binari tan jocós mai no sabrem qui fa d'1 i qui pateix el 0 -a l'esquerra, és clar. I potser l'únic camí que ens queda és sortir d'1 mateix. Declarar passions amoroses fa trontollar el món. I l'esclau que és dins del forat a l'espera de locataire potser no és el cos.

"Vivir la vida ya es bastante duro. ¿Para qué anotar toda esa agonía?
Parecería sin más el inventario de una cámara de tortura"
(Franz Liszt)

El vol de la papallona

Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar. I ara, el sentiment que al paradís ignorat de la seua infantesa mai no va saber formular -llavors li faltaven les paraules- avui en dia li va esclatar des d'algun racó de la innocència i els llavis. Perquè el vol capritxós de la papallona encara li procurava aquell frec dolç de tristesa i incertesa… Què senzill seria trencar-li el seu ball desorientat! Què fàcil el desequilibri últim d'aquell trontoll que mai no passava de la pomposa melodia de colors i joves amb què la primavera camina pel món. Sense cap direcció, de flor en flor, taral·lejant, papallona que creu perdre's entre els pètals només per plegar les seues ales de calderó i quedar-se més quieta que el silenci d'un esguard enamorat. Papallona, cop de teatre, ets la mentida gronxada de la bellesa. Qualsevol dia esbrinaria, pensava de xiquet, qui movia els seus invisibles fils de titella, qui era el titellaire d'aquell vol descompassat que donava llum als matins els primers dies de març i tarongina, i que sembrava botons de melancolia i sol caigut al mandrós aleteig dels capvespres que assagaven el proper i benefactor idus de març sobre l'horta. Potser el magnolier tindria alguna cosa a dir. Quan fóra gran li ho preguntaria. Però aquell dia en què va pensar el dolor de la bellesa era Dijous, i potser tornaven, el seu amic i ell, d'Algar. Sí, segur. Eren, si fa no fa, les tres de la vesprada, i l'aire en contra els va retardar. I era estrany que fos Dijous, perquè aquells dos amics només pedalaven entre setmana el dimecres, i de tant en tant; però no recordava el perquè d'aquella capritxosa alteració. Sí que li va quedar als ulls el sol encés, la calor urgent d'una primavera avançada, esclatada de sobte -tots els esclats són de sobte, és clar- i la dansa absent de les papallones sobre el perfum agre als dits de la taronja del camí. El silenci dels colors i del magnolier. Aquelles mentides que encara gronxen com escopinades sobre la tomba de març. La que va donar l'alçada miserable de la bava dels covards. La del pas suspés de la cigonya sobre el vol de la papallona. Fa deu anys. Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar.

...eso son reflejos

Anava jo a… a comprar pa, anava a dir, com el Paco Umbral, un reflex condicionat, perdoneu, com la nostra consellera d'educació, la Català, que té el defecte (sic) de passar-se al valencià  sense demanar permís a Génova 13; però no, anava jo a comprar algunes coses més. Dissabte i compra de la setmana són sinònims. Anava a fer la compra, caminant de pressa, com sempre, tot ho faig de pressa, però vet aquí que el que he llegit de refiló a un cartellet enganxat d'un fanal, no només m'ha sorprès i m'ha fet parar, m'ha dut al cap un dels primers espectacles de Les Luthiers, aquell fragment que es deia Cartas de color con Yogurtu Mghe, i que jo vaig conèixer, d'antuvi, en versió àudio, en cassette. I més concretament, he fet memòria, d'aquell moment en que Oblongo, l'oncle de Yogurtu, descriu la causa -l'escassesa de rinoceronts- que ha obligat al seu nebot, Yogurtu -no sé si Vitalínea o Griego- a fugir precipitadament de l'aldea, deixant la tribu, per a intentar triomfar com a músic als EUA. Perquè si l'Oblongo hi es jactava de la infalible agudeza dels seus sentits: eso es vista… eso es oído… eso es olfato… eso es tacto…, jo he de reconèixer que l'autor del cartellet, que no sé com tindrà la infalible agudeza dels seus sentits, si alguna cosa en té… eso son reflejos. Perquè és la conseqüència lògica del camí que han de prendre les dones a l'atur, molt més si en són de mares joves, com ja ho ha deixat ben clar el preclar concejal de Villarrobledo. I la infraestructura bàsica per aquestos nous menesters de mares joves tampoc no es crea de la nit al matí. Per tant, donem gràcies a tots aquells que, com el del cartellet, posen a disposició de les dones i mares en circumstàncies delicades almenys una habitació dels seus domicilis particulars. La qual cosa no només em sembla una demostració de reflejos, sinó de tacte, olfacte, oído barra i vista, no cal dir. I jo, que tot i ser ciclista, per a certes coses vaig molt curtet de reflexos, me n'he adonat, ja ficat en faena de mercat, que potser el concejal de Villarrobledo no n'és sinó el famós Obtuso, que l'Oblongo cita com al bruixot de la tribu. I que com a tots els obtusos, creu que totes les dones, llevat de la seua santíssima mare, tenen ànima de Ganga i són un poc retardades mentals com la Leonora de Reflections in a Golden Eye. El que no arribe a concretar és si el susdit concejal estaria més a prop del capità Penderton, que no vol reconèixer la seua naturalesa, o del soldat Williams, al qual el seu pare li va ensenyar que totes les dones, menys les mares, portaven al seu cos una malaltia maligna i contagiosa que deixava els homes cecs, contrafets i condemnats a l'infern. Tot i que aquestes noves mares que lloguen habitacions amb internet i mini bar, per hores o nits senceres, no sé si podrien ser excloses, com a mares que són, de la Williams's father sentence. Què pocs de reflexos que em queden!

Balons d'oxigen

Ja sé el que sóc. Ho tinc més clar que l'aire. ¿Aire?. Sóc un primitiu bacteri menjador d'oxigen. Sóc un mitocondri. És a dir, un condri mític, o inclinat al mite o mitòman. Una central d'energia a la membrana de les cèl·lules eucariotes, la cèl·lula moderna dels organismes majors d'un bacteri. I vaig a ser engolit. ¿Recordeu aquells fotogrames de Tesis de l'Amenabar -que ve d'ameba, de segur, altra eucariota; inquietant, oi?-: me llamo Ángela... me van a matar; doncs el mateix, però a nivell ciclista: "em diuen Vicicle… van a engolir-me". Sí, perquè els ciclistes no som sinó essers aeròbics, primitius menjadors d'oxigen a punta pala, mitocondris a la membrana de l'ésser unicel·lular que és el temps. I a més a més, sóc un mitocondri valencià… i van a engolir-me. I és el cas, que els senyals del que se'm venia al damunt me'ls va donar, com sempre, Blogger, quan sense donar-ne cap explicació me'n furtà els balons d'oxigen amb que jo denominava els vostres comentaris i els va substituir amb el terme comentari/s, amb o sense cap, la qual cosa, el cap, depèn de tots vosaltres. I pel que es veu, tot va començar pel gran evento que fa només 2.000 milions d'anys va tindre lloc, el seu lloc primigeni, com tots els eventos que es preen, a València, cap -tornem-hi- i casal, terra d'eventos. I el gran evento va ser l'oxidació del medi, el darrer capítol del qual és la façana del Palau de les Arts, que ara proven de pintar amb blanc antioxidant (sic). Potser que li peguen una maneta d'amebes, no?, ja posats… Però deixem-ho córrer, que ens allunyem de l'eucariota que se m'acosta. Filla, l'eucariota, dels primers bacteris anaeròbics dits arqueus o arqueobacteris, és a dir, bacteris especialitzats en fer caixa, arqueo. I que de tant prendre el sol als paradisos fiscals varen tornar-se fotosintètics alhora que apujaven el rebut de la llum del futur a tort i a dret, i deixaven anar l'oxigen de les seues descomunals migdiades, amb copa i puro, com a material de devessall. Raó per la qual els seus descendents, tot i ser aeròbics, només es preocupen de compensar tal disbauxa oxigena amb quantitats astronòmiques de diòxid de carbó fins a l'asfixia universal, llevat dels negres que se n'ofeguen tots sols. Coses de l'aventura humana, què hi farem?. I els mitocondris, pobres, fagocitats per la creació de la cèl·lula moderna, tranquils orgànuls de mitòmana inclinació especialitzats en la gestió de l'oxigen al nostre cervell i a la resta del cos humà, comencen a cotitzar-se en Borsa. Sóc un mitocondri valencià… i volen devaluar-me. Volen tornar-me als vells temps en que l'oxigen, que a dia d'avui encara és el 21% d'una atmosfera enrarida, no passava d'un 0,001%. I jo em pregunte: com quedarem els pobres mitocondris valencians, l'antecedent dels quals era un bacteri de vida lliure, de vida alegre, tal i com un pedalant, i que no feia mal a ningú, amb aquesta darrera disbauxa política de terra cremada i diòxid de carbó? Els escocesos, però, potser que encara ho tenen pitjor.

En attendant ce jour je m'ennuie quelquefois.

Alors je vais au Coin boire avec mes amis

la mithocondrie éternelle de la poesie.

20 centavos

Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Bé, anem a provar-ho. Com què torne del Mercat -sí, amb majúscules, que parlem del Cabanyal- doncs tinc calderilla a manta, monedetes de 2 i 5 cèntims. Clinc-clinc-clinc-clinc-clinc… A veure… Doncs, no. No… Igual de fosca… Fia't dels poetes… Y no se inmute, amigo, la vida es dura, con la filosofía poco se goza. Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Va, tornem-hi… La segona, i perquè sóc un sentimental… Res. Nàstic de plàstic. Encara més fosc, negre. Negritud sota l'aigua negra. Omissió del deure d'auxili. Com els ciclistes abandonats a les cunetes amb el cos trencat. No debe tener esqueleto el enano de Sarrasani. Traçar fronteres amb bales no és cap novetat. Fins i tot, a dia d'avui, encara tenim de cunetes traçades amb bales. Què pot estranyar-nos? Ah, aquesta nova qualitat elàstica. És cert. Perquè marcar fronteres a l'aigua suspén el pas de la cigonya l'eternitat i un dia. Com és que la vida diuen té o pot arribar a tindre color de rosa? Potser tots deuríem portar els nostres amulets, per si de cas. Que bien parece un amuleto… D'això, sota l'aigua, ¿fan efecte els amulets?... Jo també duc d'amulets, per si de cas. Gairebé tota la meua indumentària de ciclista és una mena d'amulet. Però si voleu que precisem un poquet més, doncs un parell de caramels de cafè per si de cas. Per si de cas l'esforç acaba amb la meua il·lusió, i com diu la pel·lícula: sempre ens quedarà el cafè, perdó, París. El cafè és d'en Rick, Rick's Café, i hi és al Marroc, a Casablanca -sí, amb majúscules, que parlem de la Bergman- amb o sense tanques i fronteres elàstiques, i morts mullats, els esquelets dels quals tenen avui el mateix valor que el de Sarrasani, que, pel que es veu, no en tenia cap d'esquelet ni de valor. Que només era un amulet, com la vida color de rosa.

Ah, La vie en Rose… Quina dèria amb el coloret… Bé, provem-ho per tercera i última vegada, sóc irreductible… No, definitivament, no… Perquè el seu rostre era massa trist, i els llavis van passar del roig passió al blau de l'asfixia. Els seus cabells ja no podien ser sinó els d'una nina abandonada a la cuneta del passat. I perquè els seus ulls eren negres com l'espant de la mort a la joventut. I no només parle de mort física. N'hi ha qui mor i per a la nostra sorpresa continua respirant, demanant parer al seu celador, com fan els supernumeraris de l'Opus. Morts que no volen sinó que la seua vivent mort s'escampe per tot arreu. Quantes vegades crucificaran el pobre Jesús en el seu propi nom? Quantes fronteres tindrem que travessar per arribar a casa nostra? El dolor mata, amigo, la vida es dura… I sempre estan els morts, al mar o a les cunetes, aquells que prenden como alfileres sus ojos en los ojos muertos… Xavalla, pel que es veu. Los caballos negros son. Las herraduras son negras. Sobre las capas relucen manchas de tinta y cera. Sobretot, de cera.

Paradís cocktail

El Paradís no és cap lloc, és un estat. Un estat fragmentari, interromput pels desitjos, dins la imposició capritxosa dels llocs que trepitgem. La gran jugada, però, va ser fer-nos creure que el Paradís hi era al lloc terrenal de ves a saber on, i que el vam perdre només mullar-nos els llavis al maleït cocktail de poma amb talladetes de serp i el parell d'ulls d'una Eva oferent que tan profitós li ha estat a la franquícia dels pecats que tota religió com déu mana acaba per esdevenir. Em costa, i molt, deixar de trepitjar el món -la bici m'ajuda, és ben cert- per mirar d'eliminar l'espai i el temps i capbussar-me al Paradís tallat sobre el diamant brut de la memòria, però no és impossible. Perquè podem ser Paradís. Heus ací el que s'amaga a la cripta de la desmemòria: pecats perduts, no paradisos. Mai no he comprés la dèria de la poma. Fruita massa freda per les passions. Menys, la seducció serpentina. Avançament dels cucs que gaudiran de la darrera versió del nostre cos. I l'oferiment d'Eva mai no serà desinteressat. I la nostra acceptació tampoc, no cal dir. Per què, doncs, beure d'aquella copa? Millor, amb diferència, el Dry Martini del mestre Buñuel, del que jo, amb permís del savi de Calanda, faig el meu Paradís particular: ginebra freda, tant o més que una poma, unes gotes de vermut amb frec de sol i angostura, tal qual el verí de la serp cau gotejant pel seus dents, i glaçons a vint graus sota zero i en quantitat divisible pels ulls d'Eva. Fumaré i beuré fins que els meus pulmons i el meu fetge diguen prou, va dir el savi aragonès. I jo comprenc que el Paradís té aquestes coses, que no pot sinó consumir el nostre cos per mirar d'eliminar l'espai i el temps que ell atresora com un pecat. Jo habitava, mal que bé, el Paradís. La fredor del vent a la cara, la suor lliscant pel front cap als ulls esmaperduts pel frec d'un raig de Sol. La desraó de la vida a cadascuna de les revoltes del camí i els pedals. L'abundància no hi era, però la cobdícia s'ignorava. Tothom gaudia els núvols que deixaven veure el sol sense aclucar els ulls. I la nafra de les enveges curava amb el polsim sulfamida de la bellesa sempre recomençada dels dies. La realitat encara no s'identificava amb la compravenda. Perquè, doncs, ningú no m'ho va dir?.

"Los buenos catadores que toman el Dry Martini muy seco, incluso han llegado a decir que basta con dejar que un rayo de Sol pase a través de una botella de Noilly Prat antes de dar en la copa de ginebra." 

(Luis Buñuel)

Complements

Sóc d'un temps al qual els nens vestíem de passeig els diumenges. Sí, "els diumenges" i no "als diumenges", perquè no només nosaltres, també el diumenge anava de "bonito". I tanmateix, la major part dels diumenges no ens movíem de casa. Però ja baixàvem al desdejuni ben mudats. Sí, baixàvem, deixeu-me aquesta petita llicencia literària quasi aristocràtica o ben bé de casa pairal benestant; i ja podies estar "al tanto" com t'embrutessis la mudada. Tot i que dir desdejuni és un eufemisme, perquè a casa meua "desdejunàvem" tots els diumenges el mateix: entrepà de creïlles fregides xafadetes amb… creïlles fregides xafadetes, o ben bé la seua variant més sofisticada: truita de creïlles amb… truita de creïlles, és clar. Anàvem, com podeu veure, per feina, res d'intermediaris. Així, mentre l'oloreta de l'oli intercanviava, amb l'avinentesa dels alls, la humitat pel greix al fons del tubèrcul més estimat pels pobres, ens llevaven del llit, fèiem el pipí de rigor, les ganyotes que l'aigua freda treia a la nostra cara, i començava "l'oració del diumenge" que sempre s'iniciava pels mitjons i acabava pels botons de puny, desprès de passar per les fronteres insoldables de la corbata i la seua agulla de plàstic i el rellotge, també amb una sola agulla paralítica, la minutera, de l'avi, d'esfera tan generosa que feia servir d'aixopluc pel meu canell esquerre. Complements tots, dels quals, els botons de puny, paradoxalment, mai no faríem servir, des que ens els varen regalar per a la primera comunió, no fóra el cas que els perdéssim, però que hi eren al nostre imaginari dominical. I no sé fins a quin punt, aquesta dèria de les mares pels botons de puny i el seu protocol previ, o per les corbates postisses amb goma que ajuntava el teu coll al de la camisa o pels cordons ben nugats a les sabates tot just embetunades i lluentes al dissabte de vesprada, i els faldons de la camisa ben endins els pantalons curts però que no tragueren el nas per sota els camals, i els mitjons sempre ben espavilats que et deixaven una marca indeleble als genolls, i… no tenia, la dèria, alguna cosa de castrense i de mortalla a parts iguals, ara que pense. Perquè al capdavall, ho fèiem més per la revista del veïnat, le acompaño en el sentimiento, que per la sempre discutible qüestió estètica, és a dir, per estar guapos. Si parece un hombrecito… Vostè ho ha dit, senyora, un homenet, perquè amb camals a l'alçada dels engonals com a principi d'unes cuixes de pell enrogida... Però jo vaig començar el costum de vestir-me amb un ordre quasi místic, litúrgic, com si hagués una relació amorosa entre els meus vestits i jo mateix, i foren alguna cosa més que complements: els meus complementaris, aquells que em conformaven més enllà de les inexorabilitats del fatum. I potser que com érem pobres, i quanta més pobresa més inexorabilitat, els punys de la camisa mai no arribaven a ajuntar-se a la frontera sempre difusa de la mà i el canell sota l'aclaparadora esfera de l'avi, on tot just un ditet més llarga la màniga blanca que la del jersei deuria confirmar la perfecció inútil dels pobres, i la dretor i aspror del seu coll encartonat, amb corbatí o corbata incloses, que obligava la pell a enrogir i tallar-se davant el fred festiu dels diumenges al febrer, i que jo vaig reconèixer molts anys desprès llegint la primera pàgina de la primera novel·la d'Onetti, El Pozo. I per extensió i inexorabilitat, vaig anar aplicant, amb la precisió obsessiva dels entomòlegs, la categoria de complement a tot el que m'arribava com a papallones complementaries ajuntant, com a afegits sumptuaris, els seus cadàvers exquisits. I si la camisa duia una butxaca a la part esquerra, vaig posar-li una petita agenda d'any perdut i un bolígraf Inoxcrom, perquè el Parker ja entrava a la matèria dels somnis. I si en portava dos, l'altre duia el carnet de 007 que em vaig fer amb una foto del Bond, James Bond, les meues dades personals sobre una cartolina retallada i un parell de plàstics transparents grapats al sobre. I quan els pantalons començaren a dur de butxaques, a l'esquerra el mocador, i a la dreta un clauer de claus oblidades. I tot i que no era conscient, vaig quedar atrapat en aquesta geometria cadavèrica del no-res, com un cinturó que ha de travessar obligatòriament totes i cadascuna de les baguetes per a la resta de la seua vida. I els diumenges, tot i que ja no van de "bonito", continua la meua "oració" començant pels mitjons fins els velcros dels punys de les mitenes, sempre a la dubtosa frontera entre complements i complementaris, tot just un ditet més enllà de l'amor, ajuntant la seua perfecció inútil.