Diumenge
d'incertesa. Cel ennuvolat. Plou i no plou. De pedalar, tindré que fer-ho ben a
prop de casa. Vaig al port. Dàrsena amunt, dàrsena avall. Faig el recorregut
vellutat de la memòria, un parell de fotos, i els pulmons somnien realitats.
¿N'hi ha major desencís? Vet aquí, però, que el meu benvolgut port, reconvertit
primerament i obscè en laMarina Real Juan Carlos I, i, darrerament -quina casualitat- en la Marina Irreal de Juan Roig I-també un palet,
per què no- té, avui, la intenció de celebrar elThe Color Run by Desigual. M'és igual, pedalaré igualment. A huit hores
del matí, de fet, va començar el xumba-xumba
desigual. ¿És precís això, senyors municipals? Ribó, m'escoltes? La cosa sembla
que consisteix en fer un recorregut a peu, xino-xano, Mariano (Mariano, és per
la rima) de dàrsena a dàrsena i tire per que els en toca la pera als veïns
(pera, també és per la rima) i ens en dóna més que igual, mentre a les metes
volants ens empastifen de desiguals colors
(llegiu desiguals colors amb accent anglès, of course) taronja, rosa, blau i
verd als participants, col·laborant nosaltres mateixos en la pretesa desigual
pintada. Qué chulo, Mari/Mariano. Paradoxalment,
el resultat d'aquesta desigual chulada
és una uniformitat aclaparadora. Semblen tots de la mateixa tribu. Tots i totes
amb igual samarreta blanca de Desigual i
una motxilla verda -la de la visita de Ratzinger
(Benet ics, be baixa un palet) era groga i blanca- que desprès han tunejat, ambdues coses, més la cara, el pel, les cames, els braços, etc., amb encara una
major igualtat decebedora. Quina cosamés…
No sé com dir-ho, la veritat. Més, més… més. I en arribar a la disco-mòbil, Viva Valencia estentori del DJ posseït pel
dimoni multicolor d'un xumba-xumba
ancestral, globus també multicolors per tot arreu (taronja, rosa, blau i verd)
que al crit de "zero" d'un compte cap enrere, tothom llança amb
desigual alegria contra els núvols negres del matí incert, i que continue igual la
festa desigual. Però el plugim insisteix. I jo, amb la memòria i l'oblit més asserenats,
torne cap a casa. A la porta del pati, una mare i les dues filles passen camí de
casa: Lo primero, ducharse, y ni se os ocurra
sentaros. I per l'horitzó amagat rere l'edifici EDEM i el LANZADERA del rei Roig, comença la desigual tronada, convertint-se, al capdavall, en un aiguat com feia temps que no hi teníem igual a València. Plou
a bots i barrals. Deu ser Déu i els seus dubtes marians: Moreneta o Geperudeta,
that is the question.
Tots tenim
una història. I la meua inclou una mili. Una mili al Batalló de Sapadors a la
Companyia de Transmissions. Hi havia també la companyia dels propis sapadors, a
la porta del costat -porta i porta a la caserna del carrer Sapadors, és clar.
Pobrets sapadors, sempre per terra i picant pedra; i els de transmissions,
nosaltres, l'élite -i ho dic sense cap mena d'orgull- que ens dedicàvem a
plantar la paraeta -una antena
telescòpica que servia per a ben poca cosa- i a esperar-hi senyal. Senyor,
manifestat; perdó: Senyal, manifestat!! Fins i tot, dins la companyia de
transmissions també hi havien classes. Uns eren els paletes -podríem dir- els
de telefonia, pobrets, que es dedicaven a tirar línia, kilòmetres i kilòmetres.
Mai no oblidaré les habituals maniobres a Chinchilla,
pobres, jugant-se la vida davant el foc enemic; i nosaltres, que anàvem dins un
Land-Rover, ben lluny del foc enemic, amb el teletip, l'ona mitja (sic) i la
FM, que ens jugaven la vida en diferido,
i que en attendant signal doncs bevien i
fumaven tot allò que ens queia als llavis i als dits -no especificaré, és clar-
i escoltaven -mai no ho oblidaré- bossa nova gràcies a l'ona mitja, com si no
res, mentre jo plorava sense llàgrimes els amors brasilers que mai no vaig
conèixer. Per què no, tot s'ha de dir, les coses clares. I tot el que llavors
veia o sentia -qui m'ho anava a dir?- com una mena de broma macabra, avui ho
veig com quelcom més substancial. Perquè vaig viure tota aquella època amb la
intenció que l'oblit faria la seua feina i que arribat a les portes de
l'omnipresent presència del desencís físic i intel·lectual de la meua modesta
existència -i no n'és falsa modèstia- la història i la meua memòria haurien fet
les paus. Però no. I si, visto lo visto,
i fetes totes les precisions, he d'admetre que jo també vaig caminar un gloriós
dia de juliol del 81, sota la canícula alacantina, al CIR de Rabassa, amb les
meues orelles espellades, a la cerca d'un drap
rojigualda, al qual li vaig donar el no bes més amarg de la meua vida
-perquè potser que l'oblit haja oblidat que aquesta bandera ens la va imposar
un cop d'estat; o és que estic dient una barbaritat, Pdr Snchz, tant que
t'agrada el fotut drapet al teu darrere, fàstic de socialista, i no parle del
FG i les seues conseqüències sobre Pinochet perquè vull dormir en la pau de
l'expòsit que encara no ha aconseguit la meua memòria. Perquè sembla que no li
volen donar repòs a la pobra. Perquè a la mili vaig escriure un fum de poemes
que parlaven del reposo del soldado. I
vaig guardar la tira de paper foradat en que el teletip els traduïa. I la seua
aparença visual era la mateixa que els missatges del nostre tinent confirmant
que part de la nostra columna -o tota- s'havia perdut, cosa més que habitual,
al no-res de la polseguera de Chinchilla.
Quina broma, direu. Doncs no, és la veritat literal. Tan literal que no em
deixen oblidar-la. Època sense pedals. Sense una puta bici que portar-se als
llavis o als dits. Però amb una puta mili que em sembla que encara no ha acabat.
"A la gente de ahora les hablas del bien y del mal y
te expones a que se sonrían" (McCarthy,
C. No es país para viejos)
Dissabte passat, tornava jo del mercat, amb
el carrito tan carregat que vaig tindre
que obrir-li les rodes. De dues a quatre. I pensava que no estaria mal un
sistema similar a les bicis quan vas molt cansat, i que en lloc de dues rodes
un enginy alleugés l'esforç amb dues rodes més o el que fos. Venia jo entestat
en aquestes dèries, direcció cap a casa però amb voluntària extensió d'etapa
per comprar el periòdic -costum més que atàvica, diria jo, perquè qui compra la
premsa avui en dia n'està més que tocat de l'ala de la nostàlgia... i pensar
que jo vaig arribar a comprar-ne tres (El País, Levante i Avui) no fa tants
d'anys... o sí?. Bé, tornem al que estàvem. Tornava cap a casa, duia el carret
ben carregat i em dirigia a comprar el periòdic. I ja prop del quiosc vaig
creuar-me amb un pare -vaig deduir-li la paternitat perquè no mirava els fills
quan els parlava- i els seus dos fills. La cosa va anar ben ràpida, els pocs
segons d'un creuament al carrer. El més xicotet li preguntà al seu pare: Quién inventó el mal?... La pregunta va
espavilar les meues orelles.
Però la resposta del pare encara va ser més
colpidora: El mal es consubstancial a la
realidad, como el… No vaig escoltar el final de la frase, però potser que el podia imaginar. El pare vestia samarreta consubstancial, diríem, i pantalons de
camal curt. Feia calor, tot i estar nuvolós. I els nens anaven igual de
consubstancials, hàbit dissabter… I el primer que vaig pensar va ser que potser
el xiquet es preguntés d'antuvi què caram volia dir realment consubstancial,
però que molts anys desprès -com el pobre Aureliano Buendía- acabaria
preguntant-s'hi davant l'escamot existencial com de consubstancial podria
arribar a ser la realitat. Perquè la segona cosa que va vindre al meu cap va
ser el meu propi pare i jo fent la conversa que mai no vàrem tindre. Perquè si
jo li hagués preguntat al meu pare sobre la raó del mal, de segur que la seua
resposta hauria estat la de sempre: "lleva't del mig". Perquè jo
sempre era al bell mig dels nombrosos papers que li tocava representar dins la
modestíssima companyia de teatre que teníem a casa: llanterner, paleta,
electricista, mecànic… Lleva't del mig. Ja m'agradaria a mi deixar el bell mig
de la realitat, pare, consubstancial o no. Ja m'agradaria a mi que la realitat
em deixés d'una punyetera o consubstancial vegada. Què poc m'agrada la realitat
consubstancial. Què poc de consubstancial m'és la realitat, ho reconec. Qui va
inventar aquesta consubstancialitat del mal?... ¿Cara o creu?...
No n'és
possible que a dia d'avui, i en la que està caient al territori, que ningú no
haja dit encara ni mu de l'edifici
España, o jo no m'he assabentat, que no dic que no, que tot és més que
possible. Jo li he donat corda a la cosa -pedalada llarga i a roda, diríem-
perquè estava segur que ens ho posava a posta la història perquè férem tot
tipus de reflexions, discursos, paral·lelismes i tutti
quanti. Doncs, no; que jo sàpia, res de res, el més absolut zero
patatero. És a dir, que els xinesos volen desfer de d'alt a baix l'edifici
Espanya -perquè està ben ruïnós, diuen- i reconstruir-lo com absoluta rèplica
de l'original, però made in xina -dèria
típica dels xinesos i orientals en general: fer còpies, que semblen una
impressora 3D- i tots callats com a… Perquè, a més a més, els madrilenys no ho
tenen gens clar. Cosa lògica, què podíem esperar, el seu beneplàcit? Doncs, no.
Però, i vet aquí el requiebro del chotis:
es conformen en que els xinesos conserven la façana original, perquè el que
passe dins l'España -l'edifici, vull dir- els hi dóna el mateix. Conservar les
formes, les aparences. Molt madrileny, diuen. Però de forrellat… ¿O era de forment?... La meua mare,
que va viure a Madrid un grapat d'anys, i estava ben encantada amb la ciutat,
sempre ens contava el mateix: fan l'aperitiu al bar, però desprès no tenen què
dur-se a la panxa. De fet, España
-l'edifici, vull dir- se'ls va vendre sense cap càrrec de consciència. Edifici
tan emblemàtic, diuen ara. Ei, la pela és la pela. I sembla que tal cosa, la
pela, és ben universal, no? No cal dir que l'equip de futbol més emblemàtic de
la nostra city, el València de València -no Madrid, tot i el Grau que semblava
unir-les els darrers 20 anys- i, per tant, bon exemple de la identitat
valenciana, segons la llei que encara -sí, encara, senyors de la Conselleria!!- la regula, també és d'un xinés. Però
clar, en el cas valencià sempre està la rice
connection que ho pot explicar, però del cooked
connection jo mai no n'he sentit parlar, la veritat. Tornem a España
-l'edifici, vull dir. Per dins, diuen els xinesos, que està més que podrit, i
va tot fora. De la cara diuen el mateix, que és millor fer-li una cara nova,
tot i la replica. Però els madrilenys es resisteixen. No la tirarán. Com que la meua opinió no té cap importància, la
diré. Jo, la veritat, gastar una pasta -un altre invent xinés- gansa per posar
una mena de Todoacien -que desprès va
ser Todoauneuro i més desprès és un
total misteri, perquè a les botigues xineses n'hi ha de tot, fins i tot he
arribat a comprar un parell de rajoles de la seua famosa muralla- un Todoacien descomunal, doncs millor que el
tiren i facen una pagoda. Ben gran, això sí. Res de la síndrome bonsai. Pagoda
España. Punt i pilota. Ara que caic: ¿no voldran vendre la façana d'España
rajola a rajola a les botigues xineses d'arreu el món, com han fet amb la seua
muralla?... Que els turistes no xafen sinó una replica 3D. Doncs si el que volen són obres faraòniques per a
vendre al detall, a rajoles, ahí en teniu el Valledeloscaídos
i Torreciudad cadascuna amb les seues
mòmies particulars, i un munt de rajoles. Negoci rodó, xatos. I aneu en compte,
amics, no li posen l'ull a la Sagrada família i la desmunten, rajola a rajola.
Doncs, amb tanta rajola he perdut el nord, perquè a mi el que realment em té
preocupat és el futur de l'aeroport de l'abuelo.
Sí, d'ací no res, si volem seguir vius, tindrem que treure de l'oblit elstirachinas. Gran invent. ¿Xinés?.. Per què no? I sense rajoles.
¿21 de 27,
un èxit?... No, ben bé el contrari. Doncs LaVuelta
ens ha retornat aquest gran no èxit, aquesta derrota eurovisiva i espatarrant
-sí, ja sé que l'"espatarrant" el vaig utilitzar a l'anterior post,
però és que m'agrada, i molt; i, a més a més, ¿ací potser que quadra com anell
al dit (sic) que no al Rhin, no?... Recapitulem: anàvem per la derrota europea,
vàrem passar a l'anell quadrat... i aquella cosa -el fracàs- que deuria haver
dormit la son dels justs o els injusts -qui ho sap si parlem de cançons?- ens
amenitza (?) cada migdiada les retransmissions de
LaVuelta. I jo em pregunte el perquè. Per què insistir en les derrotes?
¿És LaVuelta la gran derrotada entre les
grans curses ciclistes? Potser sí. Perquè
LeTour té un groc que no el qüestiona ningú. El Giro té l'encant incontestable del disseny italià, un rosa que desafia el Vaticà sencer.
Però LaVuelta va pegant cabotades entre
el roig sang, granat carruatge, el gualda
(sic) el daurat, el groc, altra vegada la roja,
etc., segons com bufen les essències pàtries. Jo, la veritat, de samarretes
estic més que fart, i més si són les dels líders, però les sintonies m'afecten.
I si, al damunt, porten lletres tan inquietants com "ieieeeeeeeea… ieieeeeeeea", doncs la cosa
dóna què pensar. Perquè si afegim el "devuélveme
el amanecer" -¿face to the sun o
sense face ni sun?-doncs les nits
sense poder pegar l'ull es fan eternes sense albada. Sí, sí. Devuélveme el amanecer. Qui deu tornar-lo,
per què, a qui, en què circumstàncies… ¿De veritat que les matinades són cosa
nostra i es poden retornar?... Val, és una llicència poètica. Doncs potser
deuríem de regular la Poètica. Ja ho va dir Aristòtil a la seua homònima:
"la poesia és cosa d'esperits ben dotats o d'esperits exaltats"
(p.51) D'això el que li va passar a l'Edurne, i que anunciava el mateix filòsof
unes línies abans: "A l'escena aquest drama fou un fracàs, perquè el
públic no el tolerà" (p.51) I el mateix Horaci ens ho confirmava a la seua
Art Poètica, també coneguda com a Epístola als Pisons: "Al seguidor del
que és lleuger li falten músculs i vigor; prometre lo gran és inflar-se". Devuélveme el amanecer és cosa gran sens
dubte, d'això les avinences o tripijocs d'última hora, perquè els somnis sempre
acaben per tindre una rebotiga d'oli ranci, de pragmatisme. Ja ho va dir El
Perich, el gran Perich, quan, com l'Aristòtil i l'Horaci, va comprendre que com que a l'home li era absolutament impossible contemplar una posta de sol des de ben
a prop -imagineu-se el que podria ser retornar una albada- va inventar l'ou
ferrat. Per tant, si desenvolupem el paral·lelisme ¿deuríem considerar l'Edurne
un ou escalfat?... Reflexionem-hi, reflexionem-hi. I la pregunta s'imposa: què
li haurà promès a la Merkel l'home plasma, aquell que, retornant al mestre
Jaume, no cal insultar, perquè n'hi ha prou en descriure-ho. Què li ha promès, essent
ella com és una hamburguesa, amb o sense ou ferrat, escalfat o esclafat?. Jo, per si de cas, arribada certa hora de la nit i en attendant l'aube no veig sinó dibuixos animats, això sí, desprès de sopar un parell d'ous durs.Moooc...Que en siguen tres!!! ieieeeeeeeea… ieieeeeeeeea…
Anava a
posar-me tràgic, bé, líric, que és la meua tendència o inclinació natural -tal i com si
em deixés caure a tumba abierta per
l'Oronet- però ho he pensat millor, i m'he dit: pa' què? Total, perquè
l'altra vesprada, tot i la tempesta, vaig anar a pedalar per l'horta... Veges,
quina heroïcitat! Bah, no val la pena. No? Fins i tot li havia buscat un títol
ben espatarrant: The Catcher in the xufa.
Els que sabeu, ja sabeu, i els que no, doncs fer-vos-ho mirar. Però, al
capdavall, m'he dit: pa' què? Si, total, els afavorits són sempre el mateixos: les casualitats estan sempre de part dels senyors.
I si ho deia el mestre K., qui sóc jo per… Ja m'enteneu. La tonteria del
guardià entre la xufa començava així: No sé què
és el que busca aquell que s'aboca al vespre pels camins de l'horta pedalant
sota l'amenaça de tempesta. No ho sé, ni tampoc no sé si m'interessa
esbrinar-ho. Només sé que la tempesta em fugia com una noia que no volgués
saber cap cosa de mi. I, a qui l'importa? A mi, sí, és clar. I a qui
més?... Jo feia com que la casualitat imposava
la meua presència al bell mig de l'aiguat, però l'aiguat no es presentava. Jo
feia com que les circumstàncies m'havien obligat a donar voltes com un borinot
de ferro i rodes pel laberint rimbaudià de l'horta amenaçada de nit, però què
llum pot encegar sota l'obscuritat desoladora dels núvols negres al ventre dels
quals s'aixopluguen les pedres de gel? Jo feia com que en aquell lloc, que
només coneix el poema, la midons no deixaria que cap fus punxés amb la seua agulla
la mà de neu que el filava, però l'espina de la rosa va deixar anar la taca de
sang sobre la neu groga dels tarongers. Jo feia com que els camins eren un sol
camí, com que els desitjos eren un sol desig, però els senderis es bifurcaven
com senders amagats rere les metàfores inversemblants de la rosa. I jo
feia com que m'ho creia. I és que m'ho creia. I ara no sé si em seguiu. No sé
si compreneu l'honestedat de la meua estupidesa. Però és el que jo buscava: heus ací el que jo buscava mentre prenia nota de tot
el que la memòria no em deixava oblidar, o de tot el que l'oblit duu a la seua
memòria. Ves a saber. I si em detenia al costat de la rosa, només la distància
d'una escopinada la separava de la metàfora dels que la van tallar. No
sé si m'explique. Perquè cada volta m'és més difícil entendre'm a mi mateix.
Però mentre jo era al bell mig del camp de xufa, al
meu darrere era el guardià. Primer, m'observava com el que jo era: un foraster.
Aixoplugat darrere la finestra, sota l'ombra d'una vida sense midons, poemes ni
contradiccions, me maleïa per foraster. Ell hi havia viscut per tallar la rosa.
Desprès, va dubtar, assegut a la cadira de boga, si retrobar-se amb la seua
metàfora segadora o ben bé quedar al marge de la visita incòmoda. Al capdavall,
decidí recórrer els quatre pams de terra que el separaven de la porta que,
entreoberta, era a l'aguait, tal i com si ho fes cap a una tomba oberta. La
tomba, perdó, la porta, estava amagada per una persiana de corriola i corda.
Amb la mà seca la va apartar, no més d'un pam, i el soroll de la persiana avisà
el foraster, que s'adonà, llavors, del món. Vet aquí, el foraster i el guardià.
La rosa i la mort de la rosa. I un es pregunta tantes coses, que ja no
sap on ha de caure la interrogació. Plourà o no plourà?, that is the question. No, no us espanteu, que
Miranda ja dorm. I, a poc a poc, el plugim, com
un asperges me, va besar el foraster com un preludi de passió inútil. Perquè
només li quedava a la galta el record d'un bes impossible com una bava seca
"et super nivem de albabor". I la tempesta, que fugia i fugia el
foraster, acabà per convertir-se en un canyamelar per no ofendre la seua
passió. I el foraster va abraçar les canyes gronxades per la tempesta, va
pensar en Pan i va somniar la siringa, la metàfora inexistent que li feia
oblidar inútilment el guardià.
"Vostès
el que són és uns agoreros". I t'ho
deien amb la mateixa fatxenderia que l'ínclit Blasco -avui a la presó- li deia sinvergüensa a Mónica Oltra el dia que ella li
va destapar la porqueria de la seua Conselleria de… de què era la Conselleria
de Blasco?... Ara em falla la memòria. De Participació en el negoci?... No. Ah,
sí, de Cooperació per a delinquir. Doncs, amb la mateixa bocatortarabiosa, si feu memòria, m'etzibaven
l'agorero com una escopinada que volia
fer diana al bell mig dels meus ulls, o almenys és el que escenificaven. I no.
No era aquesta la intenció. La nostra, és clar. La d'ells, sí. Nosaltres, que
jo recorde, no volíem ser aus de malastruc. Però només els cecs que no volen
veure podien negar l'evidència. Tots sabíem que aquella podridura rebentaria.
Però ells… deien no, com el Raimon, quina cosa: agoreros,
más que agoreros. Terroristas, más que terroristas. Érem l'enemic. Els
que envejàvem l'habilitat, la intel·ligència, la superioritat natural i la claridad de miras d'aquests homenots hereus
de la gran tradició d'elegits del Déu, que eren al món per posar el nom de
València al mapa de món. Total, perquè de tant en tant passaves sis hores com a
mínim a les urgències de qualsevol hospital públic. Xe, deixa-ho córrer. Oblida-ho.
Sempre queixant-te. Fes-te una assegurança mèdica particular, xato. Caram, algun petit preu
n'hi ha que pagar per estar al mapa del món. Però al capdavall l'estafa va
rebentar com el neumàtic esquerdat d'una bici abandonada. Crec recordar. I va començar, l'estafa, la seua pedalada triomfal i sorollosa. I
ho va fer, primer, pel que toca al factor econòmic: ruïna, corrupció, suborns,
comissions -dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, un milió de
peles- sobres a tort i a dret, trames delictives, balafiament… No cal fer un
gran esforç de memòria, no?. Tot i la innegable condició visionària del Carlos
Fabra, reconeguem-ho -també a la presó- amb el seu imponent aeroport
castellonenc per a drones -sense
"la". I segon, pel que jo encara no sospitava: l'estafa de l'estafa,
la metaestafa. Perquè no només les
despeses finals duplicaven, triplicaven i... el pressupost inicial, com si fos
l'escuma bruta i calenta d'una dolenta cervesa de chiringuito;
és que, a més a més, aquella chatarra
amb aspiracions d'edificis emblemàtics va començar a desfer-se com un gelat al
sol canicular i implacable del ferragosto,
un sol de justícia, diríem; a caure a terra pel seu propi pes d'infàmia i òxid.
Primer va ser el trencadís del Palau de les
Arts, recordeu?; ara, l'Àgora…
Per cert, el seu arquitecte, i responsable últim -encara en llibertat- diu que
segueix el model Ponç Pilat, tot i el que encara queda per la Passió. I ens
deien agoreros. Tot i que érem profetes:
la veritat parlava amb la nostra llengua. I que no érem prou valencians, deien,
si no alabàvem aquest Racó de Deixalles. Que no estimàvem la nostra terra. I
varen fer una llei i tot per sospesar quant de valencià teníem cadascú a les
meninges quadribarrades, amb o sense blau. ¿Les meninges tenen alguna cosa a
veure amb la memòria? Agoreros, que sou
uns agoreros. A nosaltres, que mai no
vàrem defensar la vulva ferrallosa de l'Àgora, però que tenim molt bona
memòria, tot i que no vàrem entendre cap cosa d'aquells anys enlluernadors, tot i reverenciar l'année dernière à Marienbad.
Per favor, voldria
demanar cita amb el Sr. Fernández Díaz… ¿Cómo dice?... Que m'agradaria parlar
personalment amb el Sr. Fernández Díaz… Perdón, no le entiendo… Que querría ser
recibido por el Sr. Fernández Díaz… ¿Podría identificarse?... Vicicle… ¿Cómo?...
Vicicle, of course… Bueno, Sr. Vicicle,
el Sr. Ministro está siempre muy ocupado, y no puede atender peticiones
personales, ¿comprende?... No… ¿Es usted de la prensa?... No… Y, por qué quiere
que le reciba el ministro?... Porque estoy amenazado… ¿Se siente amenazado?...
No, no. No me siento amenazado. Estoy amenazado, que es diferente… Acuda a la
policía, Sr. mío… ¿Como el Sr. Rato?... Ya veo por dónde va. Pero el ministro
lo ha dicho bien claro: "No hay que frivolizar las amenazas"… No,
señorita. No sabe por dónde voy. Y no ponga ironía a la tragedia, que ni usted
ni yo somos el bardo de Avon… ¿Avón llama a su puerta, dele su bienvenida?, ve,
eso sí que lo entiendo. ¿El bardo es un nuevo producto?... Señorita, por favor,
que nos vamos del tema. Si el Sr. Rato se siente amenazado por twits y
tonterías de esas, yo es que lo estoy… Le repito que llame a la policía… Ya lo
he hecho, señorita, y me han dicho que lo mío es de fábula, por eso quiero
hablar con Fernández, con el Sr. Fernández, perdón por la familiaridad… Pero
usted no ha recibido 400 twits con amenazas… No, lo mío es peor… Va, no
exagere, Sr. mío… Que no exagere? Desde que ustedes llegaron al poder cada recibo de la luz es una amenaza, señorita, el 20 de noviembre de 2015 habré
recibido 48 amenazas de muerte súbita por lectura… ¿Lectura?... Sí, lectura en
diferido del contador y contralectura en directo del recibo, ¿le parece
poco?... Pero si hoy no lee nadie… Eso lo dirá usted, señorita, porque los de
Bankia me leen la cartilla todos los meses. 48 amenazas más. Y no sé nada de
sus lecturas preferentes, ¿le parece poca amenaza?... Permítame, le noto algo
tenso. Por qué no toma un trankimazín?... ¿Y hacerles el juego a las
farmacéuticas?, por dios, pero en qué mundo vive usted señorita? Si no hay nadie
sano. Hágase un análisis y ya me dirá. Seguro que encuentran alguna pastilla
para el asterisco… Vicicle, no me asuste… Si de verdad quiere asustarse intente
entender el recibo de Movistar… No, Vicicle, por favor, tenga piedad… 48
subidas sin explicación en lo que va de legislatura… No me lo recuerde, nooo…
Comprenderá que odie el cartero, no?... Ahí, le doy la razón. Yo también temo
abrir el buzón. Cada carta del banco supone una angustia vital que ni el Prozac
ni ná… No me hable del Prozac, señorita, que ya no lo da la SS, y el genérico
no le llega ni la suela de los sentimientos. Cada vez que voy a la farmacia el
atraco es a receta armada. Y voy todas la semanas. 52 semanas por 4 son 208
amenazas. Más 96 que llevábamos, 304. Y aún no le he hablado del recibo del
agua, que en Valencia con 20 años de Rita ha supuesto una amenaza de 12 meses
por 20 años, es decir -espere que coja la calculadora- 240 amenazas, más las
304, 544. Y luego están las bajadas de sueldo, que ya vienen de la era Zapatero
-pongamos 4 de uno y 4 de otro, 8 años por 12, 96 más. Total, 640. Y procure no
ponerse enferma y que le den de baja, que la broma le cuesta varios cientos de
euros en poco menos de 15 días… Yo hago running… Yo, ciclismo; y me siento amenazado… Lo siento, pero no le recibirá nunca. Ni está ni se le espera.
Porque entre reuniones con la Virgen y los ladrones buenos tiene la agenda
repleta… Oiga, señorita, es que están vaciando la Caja de la Pensiones. Cuántas
amenazas suponen 6.300 millones? Qué quedará para mi pensión?... Y para la
mía?… Nada, ya se lo digo yo. Cómprese un perro y aprenda a tocar la flauta… Yo
es que soy más de maquillarme. Ya sabe, Avón llama a su puerta…
Tengo una primicia*.
Uno de los secretos mejor guardados de MTV, ahora que Ibiza -why, oh why, oh why?- les ha negado su Shore y
han decidido apostar por el núcleo duro de la población autóctona**. La Shore,
dicen, que ya la pondrán ellos donde haga falta, aunque sea fluvial***. De
hecho, esta primicia (cfr.*) era su más obscuro objeto de deseo desde que la
oyeron distribuir apelativos**** de hijosdeputa
cual si fueran golosinas a la puerta de un colegio:
"esa es nuestra girl",
con o sin spice, qué mas da,se dijeron.Sí,
hablamos de Esperanza Aguirre -EA, para los amigos. Esperanza Shore, ahí es ná!Pero
cuidado, se dijeron los de la MTV, que la EA es una Grande de España, y
decidieron actuar con cautela***** e investigar. ¿Era comparable ser Grande de
España con ser Sir?, se preguntaron. ¿A
los Grandes de España les es propio y utilizan todos con igual desenvoltura ese
lenguaje tabernario****** y barriobajero*******? Si fuera o fuese así, estaban
sin duda ante una Mina Shore. Entre la
documentación aportada a la investigación, figuraba un libelo******** en el
cual, los Grandes de España, consideraban modernizada a su querida, España -qué
importante es la caída de la coma-, el día en que dejaron de decir friegas por masajes.
¿Podían imaginar autóctonos más en la Shore?
Un informe psiquiátrico, sin embargo, confirmaba que estos Grandes siempre
creen tener razón, derecho a hacer lo que les plazca, sobre todo convertir los
servicios públicos en empresas privadas al mismo tiempo que viven de lo público, jugar con el uso horario -seguimos llevando el del Berlín hitleriano-,
saludar con un "qué hay de lo mío" y que, en fin, que "el fin
justifica los medios" podía ser el lema de todos en su escudo de armas. Y
tales afirmaciones, proseguía el susodicho********* expediente, no hay que
tomarlas como síntomas********** de grave o leve patología***********, sino más
bien como previsible secuela************ o derecho ancestral derivado de haber
ganado todas las guerras a las que se han presentado, como un brillante
opositor a notarias o, mejor, a registrador de la propiedad -las casualidades están siempre de parte de los
señores*************. Concluía el informe, que el contacto directo o
indirecto con los Grandes de España no deja ajena al resto de población media,
baja, o lo que sea, hay efectos asociados, que se sepa, y los transforma en
Pequeños de España, y que confunden empresa y servicio según la dirección del viento. De hecho, uno de los síndromes************** más habituales
en estos Pequeños es el de Graduado escolar
protervo***************, que no provecto****************, aunque también, que consiste en un desequilibrio psicológico
que obliga al que lo padece a dar lecciones sobre lo último que sopló,
aunque sea algo manifiestamente obvio***************** o bien haga uso erróneo o
a destiempo -mear fuera de tiesto- de ello. Por ejemplo, la primera vez que
conoció y usó la palabra epistemología -El Proyecto docente se fundamenta en (…) sus
fundamentos epistemológicos-y
creyó que los de la Shore levantina, tan
de aldea, pobres, nada iban a entender. Y puso nota con* al pie. Y tenía razón, sin duda. Porque mal vas
a fundamentar algo con la epistemología, sin*. Por eso, son más que previsibles las alucinaciones de EA. Cría jueces y se comerán las tramas, le aseguraron. Pero
eso es arena de otra shore. Anda, bájate
de la bici, sorry, que ni Pecas quiere verte. Me voy a tomar un café descafeinado, de máquina, del tiempo. Qué importante es dónde caen las comas.
* (Del lat. primitĭae, -arum,
primicias).1. f. Fruto primero de cualquier cosa. 2. f. Prestación de frutos y ganados que
además del diezmo se daba a la Iglesia. 3. f. Noticia, hecho que se da a conocer por primera vez. 4. f. pl. Principios o primeros frutos que
produce cualquier cosa no material.
** (Del lat. autochthŏnes, y este del gr. αὐτόχθων, -θονος, de αὐτός, el mismo,
propio, y χθών, χθονός, tierra). 1. adj. Se dice de los pueblos o gentes
originarios del mismo país en que viven. Apl. a pers., u. t. c. s. 2. adj. Que ha nacido o se ha originado en el
mismo lugar donde se encuentra.
*** (Del lat. fluviālis). 1. adj. Perteneciente
o relativo al río.
****(Del lat. appellatīvus). 1. adj. Que apellida o califica. U. t. c. s. 2. adj. Ling. Se dice de las expresiones lingüísticas, textos, etc., que pretenden
influir en el receptor. 3. m. nombre apelativo. 4. m. apellido (‖ nombre de
familia).
***** (Del lat. cautēla, de cautus, cauto). 1. f. Precaución y reserva con que se procede. 2. f. Astucia, maña y sutileza para
engañar.
****** (Del lat. tabernarĭus).
1. adj. Propio de la taberna o de las
personas que la frecuentan. 2. adj. Bajo,
grosero, vil.
******* 1. adj. Propio de los
barrios bajos. 2. adj. Que vive o
radica en los barrios bajos. 3. adj.
Ineducado, desgarrado en el comportamiento o en el hablar.
******** (Del
lat. libellus, librillo, escrito breve). 1. m. Escrito en que se denigra o infama a
alguien o algo. 2. m. ant. Libro
pequeño.
********* (De suso, arriba,
y dicho). 1. adj. Dicho arriba, mencionado con anterioridad. U. t. c.
s.
********** (Del lat. symptōma, y
este del gr. σύμπτωμα) 1. m.
Med. Fenómeno revelador de una
enfermedad. 2. m. Señal, indicio de algo que está
sucediendo o va a suceder.
*********** (De pato- y -logía). 1. f. Parte de la medicina que estudia las enfermedades. 2. f. Conjunto de síntomas de una enfermedad.
U. t. en sent. fig. Patología social.
************
(Del lat. sequēla). 1. f. Consecuencia o resulta de algo. 2. f. Trastorno o lesión que queda tras la curación de una enfermedad o
un traumatismo, y que es consecuencia de ellos. 3. f. ant. séquito (‖ gente que en
obsequio, respeto o aplauso de alguien le acompaña y sigue). 4. f. ant. secta.
************* Kafka, El Castillo, p. 43
************** (Del gr. συνδρομή, concurso). 1.m. Conjunto de síntomas característicos de una enfermedad. 2. m. Conjunto de fenómenos que
caracterizan una situación determinada. ~ de abstinencia. 1.m. Psicol. Conjunto de síntomas provocado por la reducción o suspensión brusca de
la dosis habitual de una sustancia de la que se tiene dependencia. ~ de Down. 1.m. Med. Enfermedad producida por la triplicación total o parcial del cromosoma
21, que se caracteriza por distintos grados de retraso mental y un conjunto
variable de anomalías somáticas, entre las que destaca el pliegue cutáneo entre
la nariz y el párpado, que da a la cara un aspecto típico. ~ de
Estocolmo. 1.m. Actitud de la persona secuestrada que termina por
comprender las razones de sus captores.
*************** 1.adj. Perverso, obstinado en la maldad.
**************** (Del lat. provectus).1. adj. Caduco, viejo.2. adj. Maduro, entrado en días.
***************** (Del lat. obvĭus). 1.adj. Que se encuentra o pone
delante de los ojos. 2. adj. Muy
claro o que no tiene dificultad.
