Estampetes

Ho faria. Havia arribat a una conclusió inapel·lable. Ja sabia la raó, el perquè de totes les decepcions que li convertien el dia de reis en un avançament del que amagaven els somnis. El tren elèctric, la pilota de futbol reglamentària -de cuiro, no pas de goma- l'Scalextric, la bicicleta, el boli Parker… I tantes i tantes coses que demanava infructuosament en les seues cartes als reis. Estava cansat. No, perquè els xiquets si es cansen tanquen els ulls i dormen. Desil·lusionat. No, tampoc. Nen i il·lusió són sinònims. Potser fart. Sí, això, fart. Els xiquets no tenen paciència amb la realitat. Per tant, ho faria. Havia pres nota i ho faria. Al capdavall, aprofitar aquelles estampetes d'estrenes no li deuria resultar tan difícil. I si a d'ells els hi funcionava, per què no haurien de fer-lo amb ell?. Primer aconseguiria una reproducció petita del que volia demanar: el boli, la bici, la pilota, l'Scalextric i el tren. A les revistes hi trobaria, de segur. I desprès, les retallaria i pegaria al damunt de les estampetes, en lloc del Cartero, el Basurero, el Sereno o el que fos. I per acabar, rectificaria el text, amb un trosset de paper enganxat al damunt amb el nou text, tal i com no ho feia amb les qualificacions del Boletín de Notas, que rectificava esborrant primer la nota amb un trosset de guillette agafat amb una pinça de roba, eliminava desprès la fibra, els "pelets", del paper amb una goma d'esborrar ben dura, i dibuixava per acabar la nota salvadora amb un boli i un traç el més semblant a l'original. Massa feina. No, millor un paperet. I el nou text ja el tenia més que rumiat: en lloc de "El Cartero les desea felices Pascuas de Navidad y Próspero Año Nuevo", ara diria: "El boli Parker desea ser regalo de reyes del abajo firmante -expressió que se li havia quedat al cap de les declaracions jurades que el pare hi feia per qualsevol causa- en su casa". I aquesta darrera precisió: "en su casa", del "abajo firmante", li semblava imprescindible, no fos que els reis, despistats de mena com eren -i la seua trajectòria any rere any li ho confirmava- portaren, al capdavall, el boli Parker a casa del carter i no a casa seua. Per cert, que tindria que establir les correspondències amb cura i precisió, si no potser que els reis llançaren les postals a la paperera per "defecto de forma", com sempre feien amb les peticions que el seu pare presentava de part dels companys de feina al sindicato vertical. La del Cartero, que era la que més li agradava, seria el boli Parker, és clar. La de la Policía Municipal, que era molt similar a la del Guardia Urbano, per l'Scalextric. La del Sereno, la de la bici, per les claus. Sí, no n'eren del mateix tipus, però al capdavall eren claus, no? La del Basurero, la pilota, perquè amb el tren elèctric no li trobava cap relació al fem, i, a més a més, sempre estava aquella cosa de los han barrido del campo, quan un equip escombrava a l'adversari del terreny de joc, no?. I pel tren elèctric, què? Doncs no sabia, la veritat. La de l'Electricista hagués estat de categoria, però a casa mai no havia vingut cap electricista demanant estrenes. Va estar rumiant-s'ho una estona, bé, una estoneta, i com que ja hem dit que la paciència no és una virtut infantil, va tirar pel dret: si hi havia un vagó correu a tots els trens de les pel·lis i als elèctrics que ell adorava als mostradors de les botigues especialitzades en miniatures i maquetes, doncs la del carter li serviria per a dos somnis. Bé, l'estratègia li semblava a aquestes alçades tan inapel·lable com la seua primera decisió inapel·lable. Trobades les reproduccions dels joguets i confiscades les estampetes que la mare guardava al calaix de la cuina, agafà, tot seguit, l'ampolleta de goma aràbiga, va fer els textos amb una fulla de letraset que li furtà a la tieta artista, i la transformació de les estampetes va ser quasi instantània, màgica, com els reis. Bon senyal. I ja ho tenia tot enllestit. Va ficar al sobre les estampetes i la carta. Fins i tot va afegir-li una pòlissa de cinc pessetes, que va pagar amb el 20% de les seues estrenes, encapçalant la susdita carta als reis. Carta que va signar amb tot el protocol i boato que ell coneixia i l'ocasió recomanava: primer, tancant el text de la carta, la rúbrica El abajo firmante, i la signatura a sota. Desprès, a sota de la signatura: Fdo.: i el seu nom sencer, nom i dos cognoms. I com a colofó, a sota de sota de sota, el lloc i la data del document: En Valencia, 28 de diciembre de… Inapel·lable. Què podia fallar?.

El millor conte de Nadal

El millor conte de Nadal comença amb una imatge que em deixava els meus dos ulls com a dues rodes de bicicleta: el cap rostit d'un pobre xaiet escudellat al lloc que el meu pare ocupava a taula. És la nit de Nadal. I la meua germana i jo estem atemorits per l'aparença cadavèrica d'aquell cap d'òrbites buides -anys desprès em vaig assabentar que els ulls de corder eren un mena de delicatessen en segons quines gastronomies- carn roja i dents d'un somriure tan quallat com la sang de pollastre que la mare ha fregit per l'aperitiu que més ens agradava a tots dos, la germana i jo, i que menjàvem amb deler, mentre les xulles del xai encara crepiten a la graella, i jo n'espere la meua ració de ronyons torrats i xulles de pal o de llonça. Però jo vaig jurar que mai no em menjaria la cara de ningú. De fet, mai no n'he menjat cotnes de morro de porc, i molt menys cap de xai. Tot i que mai no posaria cap impediment a les cuixes, pit, fetge, ronyons, sang o cor del que fos: xai, porc, pollastre o vedella. I és que una barreja inquietant de fàstic i covardia m'impedia ni tan sols provar un bocí d'aquella carn roig carruatge que el meu pare s'estimava com a una de les més saboroses del món. Mon pare era un valent plantant-li cara a aquella cara. A mi em feia por, la veritat. O millor, em feia por la veritat. I la meua tia, la germana gran de la mare, reia a rialles contagioses perquè jo li vaig dir que aquelles dents em recordaven el somriure trencat d'aquella actriu que protagonitzava La mujer de la cara marcada, de la qual li vaig dir que em semblava una dona fàcil, i la conjunció de dents i facilitat en una dona li varen produir un riure tan generós com la capacitat que tenia per a dir bestieses i fer-nos riure o per a llançar qualsevol despropòsit al bell mig de l'alegria nadalenca. I aquest era el senyal per a que els meus cosins començaren l'enèsim capítol de la seua baralla personal. L'un era el fill predilecte, l'altre el segon. Baralla sense capitulacions. Batalla sense derrotes, fins i tot quan el predilecte va morir abans d'hora, abans de que el seu esperit s'hagués cansat de la realitat. I mentre, el meu oncle, el pare d'ambdós, aquell que va ser afusellat a la guerra -mal afusellat, com el Gila- i que caminava coix com a record d'aquella paredassa d'anada i tornada, fumava i fumava, i callava. Va ser una de les persones que millor callava del món. Tot el contrari de la meua mare, que mai no podia callar. I tant es barallava amb la germana gran, a les celebracions familiars, com amb les tietes fadrines que vivien a casa. I ho feia sense deixar d'anar amunt avall, de la cuina al menjador, de la taula als fogons. Igual era si duia a taula el plat de sangrecitas, les xulles, l'allioli o el cap mefistofèlic del xaiet. I les tietes fadrines li feien angúnies a la careta del pobre xai. Perquè havia en elles una aspiració d'elegància -paraven taula amb la cristalleria de noces de la mare- que es trencava contra aquell improvisat mostrador de carnisseria, o millor, de triperia. I feien tot el possible per menjar les xulles amb ganivet i forquilla, com les xiques de bona família, que, pel que es veu, no n'eren tan fàcils com la de la cara marcada, tot i el seu somriure trencat i la seua mirada buida. I tot s'acabava en arribar el xampany, els torrons, els cafès, els cigarros i el conyac. Les nadales brotaven al ritme de la simbomba i el carranc, descompassades, incompletes i confoses de lletra. Va, un culet de xampany pel brindis. I ens posaven a les copes de la mare un parell de ditets d'aquella beguda que a mi mai no m'ha fet el pes, i que a la meua germana li feia plorar. ¿La raó?, ben senzilla. Potser intuïa, tot i el cap del pobre xai, que aquell era el millor conte de Nadal de les nostres vides.

Corrupció patrimonial

De totes les traïcions que el seu subconscient li ha fet a la pobre María Dolores de Cospedal -el cognom de la qual ja ens en dóna avís d'un físic fet a cops d'insistències rodones i en diferit- la que va assenyalar la corrupció que ens envolta -en directe i en diferit, of course- com a patrimoni nacional em sembla d'un abast gairebé còsmic, interestel·lar, una càrrega de profunditat que deixa la fenomenologia de l'esperit d'en Hegel -segon en traïdoria al pobre Hölderlin, i perdoneu la digressió, darrere del primer gran traïdor al poeta, el seu altre company d'habitació junt a en Hegel al seminari de Tubinga, el Schelling que si no va sentir-se al·ludit el dia que va llegir aquell vers d'en Friederich que deia: No som res. Només el que cerquem ho és tot, és perquè estava modelant la moderna figura del polític cínic i lladre del qual tots sabem el que busca: eternitzar uns privilegis de classe a costes i despeses dels que tots sabem- i que deixa la fenomenologia de l'esperit, dèiem, en una postil·la prematura de la incommensurable obra que Loles ens escriurà en diferit el dia que ella mateixa menys s'ho pense: La fenomenología de la historia en diferido. Perquè la Cospe té més raó que un sant, és a dir, té la raó de la Verge Maria, i a més a més, dels Dolors. Si n'hi ha de patrimoni compartit a la pell de brau, aquest és sens dubte la corrupció rodona i insistent d'un pedal còsmic. Corrupció que ha dominat a les nostres classes dominants des que els van parir, i que ens van vendre a bon preu -gràcies, excel·lències excel·lentíssimes- com a model de vida -búscate la vida, ens hi deien, no sé si en el sentit hölderlinià o schellingnià- als pobres subalterns -sí, tots nosaltres- dels grans mestres o toreros a les places de les corruptòpolis més importants de Corruptolàndia. Sí, amics, i si per aquells atzars del destí els pobres monosabios  votaren un 14 d'abril de qualsevol any, però en directe, per fer fora de la pell de brau -que ja li tocava fer vacances al pobre rumiador- als toreadors de sempre, cap problema, que tenim un traïdor a la cuadrilla, baixet i grosset que n'és especialista en aplicar la puntilla a les esperances compartides dels pobres. Això sí, el baixet i grosset cobrava car, volia a canvi una dictadura de per vida, que la seua feina, deia, n'és molt arriscada, que com la puntilla falle i el bou reviscole potser em deixe sense directes ni diferits. Però no va fallar. I aquí els teniu, amb corruptòpolis dedicades en cos -d'insistència rodona i obstinada com un pedal- i ànima d'Indianàpolis al saqueig històric d'una màfia organitzada en cuadrillas de mestres inversemblants: Gürtel, Brugal, Nóos,Valmor, Cooperació, Austries, Borbons, Trastàmares, Carlins... i tantes i tantes d'altres dinasties. Sí, entenc perfectament aquesta declaració de principis cospedalians, la veritat. I també l'estupor de la pobre Loles per la indignació dels subalterns de sempre. A veure, si és el que hem fet tota la vida, el de sempre, a què ve ara tant de cop al pit? I tampoc no m'estranya que el pobre Hölderlin, quan en Schelling li va aclarir la seua recerca: Xe, mante -aquesta forma d'expressió és habitual de la fenomenologia en diferit- que una cosa és plantar un arbre i ballar al seu voltant per festejar la revolució francesa -que és el que varen fer en Hegel, en Hölderlin i el mateix Schelling a Tubinga quan eren joves i idealistes de debò i encara no hi feien filosofia de la idea- i una altra ben diferent i diferida aconseguir una càtedra a Jena; tampoc no ens estranya, dèiem, que el pobre Hölderlin, arribés a dir, fart d'estar fart, que: Jo, senyor meu, ja no em dic Hölderlin. Em dic Scardanelli. Sí, els poemes són autèntics, són meus. Però el nom està falsificat, jo mai no m'he dit Hölderlin, sinò Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa pareguda. Doncs això, que jo ja no sé ni com em diuen, però estic ben convençut que som massa dòcils amb la vida, la qual cosa sempre va pensar el meu amic Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa similar.

El do del cel

A nosotros, poetas, corresponde
resistir la tormenta de Dios, desnuda la cabeza,
y coger con las manos el rayo
del Padre, y transmitir al pueblo
envuelto en canción el don del cielo.
(Hölderlin)

Feia un fred de cristall glaçat. I l'aire tallava la pell dels ulls amb la precisió de bisturí que el vidre trencat floreix des de les seues fulles interiors al tall exterior del seu limbe. Sí, feia fred, i si jo fos un poeta romàntic hagués fet l'impossible per dur-vos el raig de gel groc de la matinada, el do del cel, fins les vostres llars càlides com una cançó de bressol i foc, d'aquelles en que les fulles d'or roig de les flames semblen contenir la llum daurada del sol matiner. Però la bellesa de l'horta, aquest matí de pedalada breu, m'ha suggerit l'equilibri clàssic, apol·lini, aquell en que tots els verds del món, concitats i estesos per la geometria glauca de la seua pell, són dignificats per les pigues enceses de les taronges i les flors anònimes que tomben cap els meus ulls. Tal i com si fos la melodia de cristall del cel, el llindar de la qual es veiés contrapuntat pels pizzicatos de les taronges i els pètals multicolors d'una alegria suspesa, d'una exaltació amagada sota terra, les arrels de la qual lluiten per emmudir els cabells i l'esguard dionisíacs de blau i infantesa d'en Rimbaud. Potser els nens tenen la bellesa d'en Mozart als seus ulls, potser. Aquella bellesa delicada que passa de la melangia a la rialla sense ressentir-se. Sí, potser. I la paraula lúcida i verge d'Arthur o la bogeria solitària -totes les bogeries són solitàries, és clar- d'en Hölderlin, aquell poeta que tocava el clavicèmbal i la flauta travessera quan deixava la follia atrapada als versos que llançava per la finestra de la torre on parlava amb silencis mentre es penedia d'haver gosat travessar el llindar que ens separa dels déus per dur-nos embolcallat com a cançó el do del cel, el cristall de la saviesa, l'alegria glaçada.

Som el que no som

No sé si és que n'estic travessant el meu període blau, melangiós i ominós alhora, com en Picasso, o directament m'estic endinsant al meu període negre, com en Goya. Perquè si d'antuvi havia pensat escriure aquesta llàgrima en tercera persona, ja sabeu: aquell nen va sentir que el món dels pares, dels avis, no anava en ell, que mai no li havia fet seu, que ell no era d'aquell món... desprès he entès que certes coses han de ser dites en primera, i que, pel vostre bé, espere que no us sentiu identificats: jo mai no vaig sentir el món dels pares, dels avis, com a meu, no anava en mi, mai no em va fer dels seus, jo no era d'aquell món, perquè aquella intimitat, la dels pares parlant-se sense pensar, barallant-se, la dels pares recordant els seus pares, els avis, el que es deien o amagaven, el que pensaven, el que havien fet o no fet, i la importància, ara s'adonaven, que els seus actes varen tindre per al conjunt de la família, dels llocs i les coses, del nom dels llocs i de les coses, pertanyia a una música que no era la meua, perquè a la meua germana i a mi mateix ens parlaven en altra llengua, en altra música més austera, tot i la barreja, i que no és aquesta que ara empre i que no gosaré nombrar, com aquells pobladors de la Ribera que per no barallar-se li diuen al seu poble "el meu poble", així, sense nom propi, sense món propi, acceptant no ser, o ser el que no són, ser el no-res, som el que no som i ben tranquils que vivim; tranquil·litat que jo mai no vaig sentir, perquè si, per aquestes coses que té l'adolescència, em donava per escriure sobre el món del que jo no era però necessitava, la meua austera i admirada música no em servia, i al capdavall la melodia resultava aliena, grinyolant, i no hi havia forma humana de retrobar el món perdut, aquell que vaig començar a pensar que no només mai no va ser meu, sinó que mai no ho seria, com els records dels pares o els llocs que jo mateix havia trepitjat, els noms del quals els conformaven, la llengua dels quals els havien fet tal i com eren, i que jo mai no podria fer meus, abocat, així, a una mena d'orfandat, els fills més directes de la qual eren la conversa mai no mantinguda en el pare o la mare, o el rebuig íntim per un món que havia estat desposseït dels cims més elevats, dels seus Petrarques pujant als monts ventosos de l'Art i la intel·ligència, i reduït a les manifestacions menys elegants, per no dir grolleres, de la plana baixa dels sentiments, els desitjos i els instints, que com a vísceres d'aquell miles gloriousus baixet i panxut, van lligar amb les llonganisses de la seua orfandat als que acabarien oblidant els noms dels pares, dels llocs, les coses, el poble, i, fins i tot, de la que havia estat la seua llengua, la innombrable, aquella que no ha pogut aclarir ni una enviada dels déus germànics que passeja en bicicleta pel país del nunca jamás o del mai més o del Neverland, sí, millor, per que ho puguen entendre tots, del que és el que no és. I d'això, que el meu domicili és a la rue de l'Absinthe.

L'iI

"Jo sóc jo i les meues circumstàncies", va pensar mentre feia un cop d'ull irònic assenyalant amb la mà dreta les seus bicicletes i la seua darrera adquisició: la flauta travessera. I va començar a riure, primer a poc a poc, però de seguida a riallades, perquè la il·luminació mental va ser de les que fan història: a partir d'ara diria: "Jo sóc jo i els meus dispositius": l'iPod, l'iPhone, l'iPad, l'iBook, l'iMac… tot i que no en tenia cap estri de la pometa. I és que la marca de la poma mossegada era l'enllaç més directe que coneixia amb desig tan paradisíac com l'esguard d'Eva, bé de l'iEva inassolible, de la seua iEva particular, si volem ser de coherents. I va despertar. I va despertar perquè era un malson. I ara al despertar era al bell mig d'aquell pati de llums de la Casa. Era a l'iHouse. I si era en aquell lloc per alguna cosa seria, va pensar. I és que com deia la dita popular: "Per alguna Cosa ets a la Casa". I així, ningú no qüestionava que el veí, de sobte, mai no tornés a buidar la cisterna del vàter a hores avançades de la nit, ni que deixés de saludar a l'ascensor abduït com era per la pantalla del seu iPhone d'última generació. I "l'hauran dut a l'iHouse" era l'expressió pertinent. I ja s'espavilarà, afegien, "escolta, que n'és de majoret". I a l'iHouse hi havia cada volta molta més gent, de mitjana edat i joves. I també de nens. I de grans. I tots eren embadalits amb les seues circumstàncies, amb els seus dispositius. I deambulaven pel pati, les escales o les sales sense direcció fixa, però ben pendents d'aquestes circumstàncies, oblidats del món, fins que alguna cosa els avisava i alçaven el seu cap cercant desesperadament la font d'energia necessària per a continuar amb la passejada entotsolada per Enlloc i Amnèsia, els seus indrets preferits. I trobar l'endoll era ben fàcil, que les cues -o iCues, si volem ser més precisos- eren llargues i rectilínies com una I llatina i majúscula estirada al bell mig del pati, tal i com ell mateix era ara estès sobre el pis intentant recordar com és que havia arribat a l'iHouse. I en poc de temps la gentada va ser tan nombrosa que va ser necessari controlar les iCues i evitar els que volien evitar el seu torn o ben bé carregar les circumstàncies totes alhora mentre la resta de la I desesperava estesa damunt les rajoles del pis. I varen crear un petit cos d'ordre, de policia, que duia uns fuets fets dels dispositius caducats, que degudament triturats havien estat conformats amb motlles i endurits amb resina. I els fuets espetegaven en l'aire del pati com un xoc brutal de les consciències adormides. I el cas és que tothom podia eixir de l'iHouse, per la porta del davant o la del darrere, però a l'endemà hi eren de nou, sense pal·liatius. I ningú no recordava qui o quins els havia retornat, o si ells mateixos tornaven sobre les seues passes per mirar de recordar com va començar tot plegat. I comentaven a l'iCue, tot i que els fuets d'ordre prohibien la conversa que no fos per wasap, que l'absència humana a l'exterior es començava a notar. I que extramurs de l'iHouse, algunes escoles havien suspès les classes de matemàtiques o de llengua per falta de nens. I que de fet, als hospitals eren ja els propis malalts qui miraven de millorar a força d'oblidar el dia que varen començar a sentir que aquella cosa que en deien cos prenia la vida pel mànec. I que aquell mànec, com si fos un fuet fet a força d'oblits triturats, duia de la mà l'esclavitud moderna, la que renúncia al domini del cos pel de les circumstàncies.

Mai/g

Mai no escrius el que voldries escriure, això és ben cert. Mai no pedales el que voldries pedalar, la qual cosa és molt més que certa: és el que és la il·lusió, i punt. I tot aquell qui no vulga reconèixer-lo és un mentider. I tanmateix, escrius i pedales, com si fores un babau, un sense sostre o un mentider. Tant s'hi val. Però a mi no em deixa de sorprendre que l'única diferència entre el tot i el no-res depenga d'una sola lletra: una "g" amagada al darrere d'una nota musical, el "sol". I que el no-res i la primavera posen el sol -"g"o "Monseigneur l'astre solaire", tant s'hi val- com a testimoni d'aquest estupor, no deixa d'emocionar-me tant o més que la superba idea de que el llum dels estels va deixar d'existir fa milions i milions d'anys, però que encara viatja per l'univers inconstant per a enlluernar-nos i procurar aquella petita dosi de poesia que qualsevol cap de suro -jo mateix- necessita per a surar a l'espai ombrívol de la lletania d'un pedaler o l'oració d'un poema.

Vet aquí el mai-Maig o el Maig-mai, que al capdavall el mateix és. I és que la meua debilitat per la música un xic decadent és més que certa, tal i com la pedalada incerta o les paraules fugisseres. I si el poeta amava "los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles como pompas de jabón", aquest ciclista perd la seua ànima de paper de cel·lofana per la melodia assossegada que dibuixa el punt de ganxo del tapet inexistent de l'avia -més inexistent encara- sobre el cristall que emmiralla la taula adormida de la casa fragmentària que la mare descrivia des de la seua il·lusió d'una família benestant que mai no ho va ser, la casa dels avis que ningú no va conèixer, ni al Maig ni a l'Abril ni al Novembre o el Desembre congelat. Perquè no hi ha cosa més decadent i encisadora per al record del que mai no vàrem viure que una nadala amb guarnició de pastissets i bombons, de torrons, figues seques, dàtils i nous, i una copeta d'anís ben dolç. I heus ací que tot i començar al Maig d'aquest Novembre, ja n'estic al Desembre -com si d'El Tall Anglès es tractés- i encara no he acabat de dir el que no sé què dir, de pedalar la ruta que ignore, el lloc adient per a totes les "g" improbables, per a tots el sols esquius de la meua vida. I aquesta es la pobra història d'un tipus que mai no va fer el que voldria haver fet, com tots, no ens enganyem ara; que mai no va trepitjar el camí que somniava encontrar, al Maig o al Novembre de la seua vida. Què n'és de més important, el sonetí o la rosada, l'oració o el Maig, la paraula escrita o la somniada, la cançó o la flor?.

L'amor de les tres magranes

A Rosa, en el seu aniversari.

Aquell diumenge vaig deixar París de matinada. La Rue de l'Absinthe encara era a les fosques d'uns fanals mig adormits per l'absència fragmentària dels colors de la nit. Sempre deixe París pel costat de Montmartre i Montparnasse alhora: tossal, l'un, al nord i al marge dret del Sena, i barri al sud i a la riba esquerra, l'altre. Punt impropi d'eixida que només pot assolir el febril desig de la malenconia pròpia. Vaig pedalar tot sol, perquè aquesta història és de solitud, o si més no, de solituds compartides. I en arribar a la revolta d'entrada o eixida d'aquell poble, el nom del qual ningú no sap ben bé què vol dir, però que com tantes d'altres coses banals va arrelar al damunt d'una pedra, jo, amb la innocència que caracteritza els llums que miren de pair la certesa dels dimonis, vaig baixar de la bici i vaig acostar-me al magraner del camí que s'endinsa pel barranc amb la intenció de collir-hi l'amor de les tres magranes. Però els magraners són arbres espinosos i malcarats; i el seu fruit, un plaer incòmode que la natura ha dissenyat per tots aquells que gusten d'assaborir el robí que cadascuna de les seues cel·les amaga com una perla de sang vegetal i cor de fusta. Però vaig insistir. Les magranes desitjades hi eren als núvols. Aquelles tres donzelles semblaven haver escollit el lloc inaccessible com a defensa dels falsos prínceps, dels poetes, dels impostors que es pugen al damunt d'una bici per oblidar-hi un món que els refusa. Però al capdavall vaig aconseguir-les. Sabia que en cap circumstància deuria obrir-les abans d'arribar al pou. Perquè totes tres em demanarien, només obrir els seus ulls sagnants, un glop d'aigua freda. I així, cadascuna d'elles reposà al dintre de cadascuna de les tres butxaques del meu mallot. I vaig pedalar. Vaig pedalar a la recerca del Camí dels Magraners que és a la part alta de Le Far, on trobaria el pou per a nodrir el primer esguard de les donzelles. En arribar-hi, vaig agafar el bidó i el vaig buidar per omplir-lo amb l'aigua nova i gelada del pou, d'aquell brollador de les donzelles. Vaig treure la petita navalla per a encetar la primera. Però aquella magrana havia deixat pel camí la seua frescor, la ufanor de la vida adolescent, i s'havia assecat com el rostre eixut d'una vella, la pell del qual busca els ossos del seu retrat últim. Vaig llançar-la al pou. I el mateix va passar amb la segona i la tercera. I totes tres van acabar a l'ull negre de l'aigua fonda. En arribar la bruixa, li ho vaig explicar. I ara, què faig jo amb l'agulla maleïda?... Doncs, clava-la a la meua esquena… I a tu, qui te'n la traurà?... Potser ningú… Maleïts siguen els Punica Granatum… Maleïts tots aquells que llancen els nens al pou negre dels contes els personatges dels quals van quedant-se a l'atur… Amen… ¿Amen, bruixa?... Ja ho pots ben dir… Marxem?... Marxem.

Mater Mea

Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band

Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.

I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.