Bé, si no
vols no tinc història… Millor. Potser el teu nom i prou. Però aquell que no ho
és, ¿saps?... Bé... La resta, ja s'ho faran... Qui s'ho farà?... No res… Demà
m'oblidaràs… No, demà seràs le papillon,
només le papillon, el cuc de la qual
ignoraré per sempre mai…Des de la barra, l'amo del tuguri diu amb el dit que
el tallat i el cafè curt ja hi són damunt el tauler. Són les nou i poc del
matí, però la dona que fuma al carrer davant la porta d'alumini del bar ho fa
com si fos de nit. Al seu costat, l'home prim de pell grisa pren conyac. N'hi
ha un tercer amb cassalla. Cap dels tres, però, mira als ulls. Són silencis. Si
alguna cosa no n'hi ha al menú del desdejuni és la tendresa. Crisàlides.
Veus, t'ho deia, i no volies creure'm… Qui podria pensar-s'ho? Tant de pedalar
¿i què?... No res, foteses… Doncs això, miracle seria… Si tu ho dius… I tant,
home, i tant… Ara vinc... Al fons del local, a la part més fosca, hi ha dos
homes. L'un, ros i gran, de pentinat fraudulent, gras, s'alça i entra a la
rebotiga; l'altre, esvelt, de cabells negres, mira de cua d'ull amb insistència
el seu rostre a l'espill. La xica de la taula rodona agafa els cafès del
tauler. La pell blanca de les cames són una continuació dels llargs i rossos
cabells que li cauen per l'esquena fins a la curta faldilla groga. Com si fos
una nena que ha fet campana, amaga la cara darrere les tasses. En arribar,
ofereix el cafè curt a l'altra. Nimfes. ¿Com és possible aquesta pudor
de capvespre?... Què t'ha dit?... Que semble una crisi… Hem passat de
l'accident a la crisi sense adonar-nos… Gastaràs l'espill… I tu la pinta… Al carrer, un joc de llums blaves i soroll de
sirenes li tallen el pas a la dona que duu un carret de Mercadona per la
calçada. Al seu darrere, un furgó remata el tancament. La dona deixa caure el
pal amb que espigola els contenidors de fem. No sap plorar. Recolzada sobre la
tapa, l'escorcollen les llargues faldilles de gitana i etiqueten el pal.
L'escena passaria per una animació d'un grafit d'en Banksy. El trio de la porta
són més dels Temps Jadis, dels bevedors d'absenta i cosses comme ça. Com que el furgó carbura mal, no han passat deu minuts
que el carrer es torna irrespirable. La nena de la trena treu un palmito de la
bossa i comença a ventar. Alguns entusiastes l'aplaudeixen com si fos una
aparició. Borinots. Si no tanques ens ofegarem… ¿Vi o cervesa?... Diuen
que la cervesa és pels tontos… Absenta, doncs… Millor tonto… Tu mateix…
"Mais où sont les neiges d'antan!" On
són les papallones?
Vaig pel
carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. La Ronde. Se m'acosta una noia damunt unsegway gegantí. Sembla un púlpit rodant
perquè al davant li han posat un cartell anunciador. Diríem que del seu darrere
traurà el nas l'Orson Welles amb les barbes de la balena blanca. Però no, que
el cartell no és la proa de cap vaixell, no? La xica em saluda un metre per
sobre del meu nas oferint-me un llibret: Hola,
caballero. Próxima apertura de Aldi. Gracias… Ah! Gracias, -li dic,
encara espantat per la seua alçada. I fot el camp. Inmarcesible al desaliento he agafat la propaganda, tot i no
deixar de caminar. Un, dos, un, dos. Gire el cap com a comiat, i el púlpit amb
rodes s'esvaeix a l'horitzó xafogós del matí. Li hauria d'haver dit que jo no
sóc d'aquest barri. Que vinc de més enllà de la frontera. El pas suspès de la cigonya. Pense el que hauria d'haver dit,
i, mentre endrece el cap, la dona parlant al davant meu amb mòbil oprimit entre
el pit dret i el sostenidor, m'envesteix. Li faig una verónica. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Parla a soles. Bé,
com tots. Les mans al carret de la compra. I parla en veu alta el que deuria
quedar a la intimitat dels llavis i el dormitori. Davant el Mercadona el
pidolaire Jack em saluda amb la cortesia d'un google translator: Hola, Señor. Buenos días tengas. Li dic Jack
perquè té l'alçada i el somriure black and
white d'en Jack Johnson. El que donaria per ser en Jack davant un fatxa
baladrer i bocamoll. Seria una mena de Quéjese
en silencio -Dr. Barreiro, dixit-i disculpi's amb la humanitat. La barbàrie és
obscena perquè té l'obscenitat de l'exhibicionista. No li done almoina, però li
torne la salutació. Continue el pas suspès. Un… un… Gire a mà esquerra. Carrer
Poeta Campoamor: Las hijas de las madres que
amé tanto/me besan ya como se besa a un santo. Rei del ripio, inspirador de Bradomín, poeta
Campoamor, ajuda'm. Els precs arriben pel meu darrere. A poc a poc prenc
consciència. No entenc la llengua. El càntic dels càntics va en alçada. Mire
per sobre la meua espatlla: cap cosa, només
miserere, miserere. L'home que camina al meu davant gira el cap i diu
Amen, desprès riu: hihihi, com el Dr. Barreiro. Podríem dir que aquest tio és
un holacaballero, així, tot junt, com un
email: holacaballero@gmail.com. No puc
sinó apuntar un somriure, però tinc la sensació que els somnis… bé, les petites
il·lusions -parlar de somnis potser és massa ambiciós- sempre cauen del costat
de la mantega. L'acordionista, un gità fosc i corpulent, enllaça Bésame mucho amb l'epíleg del tango Volver, que s'esvaeix a la memòria, però que
ens deixa el seu ritme com una pedalada inquietant i colpidora. Binaria, no com el
pas suspès. Bésame, bésame mucho. Que
l'amor oblida la vida. I qui el reprimeix només vol garantir la longevitat del
que ha estat creat a l'abast d'una cançó, la impostura encesa d'una flama
extingida. Dreta… dreta… dreta, esquerra, dreta. Vaig pel carrer. Caminant. Un,
dos, un, dos. Perquè el tercer pas, el pas suspès, esgotaria instantàneament el
conillet.
L'escena va
ser memorable. El gunfighter, el
pistoler, entra al Saloon. A la barra hi
ha un altre gunfighter, i tot i els
requeriments del primer gunfighter,
aquest últim no es molesta en girar el cap i mirar-lo. De fet, qui el requereix
és el seu germà, tot i que ell no ho sap. Com tampoc ho sap el requeridor,
perquè no li veu la cara. El requeridor hi insisteix: levanta los brazos, voy a entregarte al sheriff, he dicho que levantes
los brazos, però l'altre no fa cas, agafa el got de whisky i beu
tranquil·lament mentre dirigeix l'esguard cap a l'espill que hi ha al darrere
de la barra. Llavors, el gunfighter
inicial mira l'espill i reconeix el seu germà mentre aquest últim pega mitja
volta i, com que l'altre s'ha quedat paralitzat en reconèixer-lo, li pega un
tret ja que no sap que és el seu germà perquè en deixar-se barba per culpa de
la guerra de secessió no el reconeix i passa el que passa, que el germà
requeridor queda estès a terra, al bell mig del
Saloon. No han passat dos segons que del rerefons del Saloon els dolents que havien contractat el
seu germà, tot i que no sabien que era el seu germà, per detenir-lo, en veure
el resultat de la comanda li peguen trets a dojo i cau a terra en una de les
escenificacions més atabalades i lamentables que mai no he vist d'una mort a
trets entre gunfighters, però aquest
detall és irrellevant. Recapitulem: dos germans que no sabien que ho eren han
mort. I els dolents no només no sabien que eren germans, sinó que tampoc saben
que el primer gunfighter no és mort en
realitat, sinó només inconscient, detall que tampoc no sap ni el propi gunfighter. De fet, trigarà una bona estona
en despertar i adonar-se que un dòlar que portava a la butxaca de la camisa li
ha salvat la vida. D'això el dòlar foradat, que dóna nom al que ens ocupa. I en
assabentar-se decidirà venjar-se dels dolents, tot i que ells no només no li
havien disparat a ell, sinó que només intentaven fer justícia amb el company
assassinat, presumpte assassinat perquè és viu. Però arribats ací, deuríem
obrir un parèntesi. El parèntesi del dòlar foradat o millor del forat al dòlar.
Perquè el que no acaba d'entendre's és com el susdit forat és tan perfecte, tal
i com si ho hagués fet un trepant. Perquè si la bala ha foradat el dòlar
travessant-lo, com és que només el deixa inconscient i no ferit encara que siga
lleu? Bé, deu ser una llicencia poètica. De fet, el germà, que l'han deixat com
un colador, no presenta ni la més mínima taca de sang a la roba. Potser el
pressupost pel ketchup era curtet o bé era de sang freda. Tornem al
Saloon. Ara ve el que podríem qualificar, sens dubte, com a moment
climàtic. Els germans són a terra, morts i no morts, ja m'enteneu. Els dolents són al voltant. I llavors entra el sheriff
amb el jutge. S'acosten a poc a poc fins ques'integren a l'escena i el sheriff
pronuncia una d'aquelles frases que són típiques i mítiques al cinema. Frases
com: Bond, James Bond o Alégrame el día. S'acosten, dèiem, i el sheriff etziba amb una sobrietat i un domini
dramàtic superb, dirigint l'esguard cap als morts no morts i la resta dels
assistents que no en saben res de res: ¿Quién
ha sido?, dins la millor tradició de l'eloqüència gilanensa: alguien ha matado a alguien, etc. Bé, les
coses van anar així. Cap bicicleta va fer acte de presència. Però tinc la
certesa que l'univers de l'espant és infinit, si més no tan infinit com un Hiper-Chino o el dret a rescatar nàufrags.
M'endinse al
buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i
a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets
amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts
rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho
saben, i en parlen obertament: que yo me ducho
cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la
cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera,
ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar
que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena,
no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser
al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com
si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer
ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o
avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en
sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat
s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la
terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb
respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del
tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes,
cansalada, black and white pudding,
etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor
Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i
obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el
grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat,
reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques,
diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El
descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals,
anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts
aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs
ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el
llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les
rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa
al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol
conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este
és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em
dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig
l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja
el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.
L'home gran
prem el timbre. Potser és massa d'hora per trucar les portes que no són la
teua. Duu camisa rosa pàl·lida de màniga curta, pantalons curts gris clar i
sandàlies. Prim, ben pentinat; els cabells cendrosos i escassos, dirigits cap
al darrere, encara conserven la marca de la pinta. Les ulleres daurades acaben
d'arrodonir el dibuix de la seua vellesa. Al primer pis algú puja la persiana
que dóna al balcó. Quan aquest algú ix i fa una ullada, l'home gran ja no hi
és, s'allunya mirant-se amb molt d'interès el balcó de l'altre costat, el de la
veïna. No han passat cinc minuts que torna a sonar el timbre. Algú ix al balcó
per segona, i ara sí que hi és l'home gran al portal. Des del balcó algú li
demana què és el que vol… Ai, que baixe la meua
dona… Però vostè on va?... Jo, al carrer Providència u… Providència no és ací.
Gire la cantonada a mà esquerra. Açò és la Plaça… Però vam vindre fa uns dies i
era ací… Deu estar confós, no veu que fa xamfrà?… Ai, però. La meua dona és
Paquita Miralles Cantó… I remarca els cognoms amb les dues mans
arrodonides per mirar de mantindre una realitat que se li escapa. Una realitat
per a la qual no acaba de trobar una història adient. Sorprenentment, la veïna
del balcó del costat ve caminant per la plaça. I sorprèn. Sorprèn perquè era de
vacances. I més si ho fa tan de matí. Des de l'altre balcó el seu veí li
explica la situació… Ara baixe… No, home, no fa
falta, ja me n'ocupe… Que sí, dona. Ara vaig… Però quan el veí posa un
peu al carrer -bé, a la plaça- ni el vell ni la veïna hi són. Gira la cantonada
i fa una ullada ràpida al carrer Providència. Res. No hi són. Pensa que no
poden haver-hi caminat tan de pressa. Però no hi són. I a la plaça tampoc. Ara
és ell qui no té història adient. Puja a casa seua. Entra, i només comença a
llevar-se les sandàlies escolta algú que obre el portal. És la veïna. Obre la
seua porta i al replà de l'escala li diu que ell també ha baixat, però que no
els ha trobat… Li he demanat el DNI i em donava
el BONO-BUS, tu creus? Mira, els pèls de punta. Ai! Resulta que viu al seixanta
de Providència i l'he dut a la Policia, i que ells facen… I ara el veí
ja en tenia d'història adient. Perquè li preocupava que assegut a la cadira
d'entrada a casa seua, mentre es llevava les sandàlies, algú se li acostés des
del passadís demanant-li on anava o d'on venia, com havia entrat a aquella casa
o què és el que hi feia assegut com un nen perdut al capvespre. I va pensar que
sort tenia de no formar part encara d'aquella història, però que hauria de
preparar-se, tal i com feia pedalant amunt avall els cims de la contornada, amb
un munt d'històries que donaren una mínima lògica narrativa al fet de trucar de
matinada aquelles portes ninguna de les quals, pel que sembla, és la teua.
Dibuixats
per la memòria:
eren aquells versos sobre un esguard
còmplice al bell mig
d'una reunió amigablement seriosa.
Aquells, d'un amor furtiu i un poeta amb
esmòquing,
aquells amagats qui sap si a la frèvola silueta o al paper dels
records.
Els havia cercat amb disciplina, amb deler estudiantil.
Pàgina a
pàgina, dubte a dubte, traç a traç.
No trobava, però, sinó versos d'arguments
equívocs.
Perquè ell volia llegir-los.
Llegir-los-els.
A ella.
Perquè feia
tot el possible per trobar-la.
Per trobar-se-la.
Per trobar-los.
Com la
pell la serp,
havia deixat anar el seu amor entre silencis i eternitats.
I
ara, purificat l'amor per la vellesa,
un retrobament provocat deuria ser la
recompensa.
Aquella reunió seriosament amigable
havia deixat anar un lloc
incert i un dia anònim.
Sabia que hi aniria.
Però ignorava qualsevol altra
certesa.
El retrobament casual obeïa, així, l'anarquia dels rellotges,
el
confí dels carrers posseïts ja pel perfum de l'estiu
i la inestabilitat marina
de les voreres.
Insistiria, però, com la roda i l'infinit,
com el bes i
l'eternitat.
Com el silenci.
Al circ
patim l'estultícia d'un cap de pista que cada vegada que anuncia la imminent
aparició d'un nou artista acaba la seua intervenció amb un "He dicho". Posem per cas que es tracta de
rebre a Beethoven i el seu piano per a sords: "Directamente
desde Viena, la ciudad de Sissí Emperatriz -su amada inmortal, señoras y
señores, durante más de veinte años- (tot i que aquesta princesa trista
encara no havia nascut en vida del geni de Bonn, i en Darío encara menys-, y los bombones de Mozart. Directamente desde la
capital del Imperio Austrohúngaro, aquí, con nosotros, ante ustedes, deseoso de
dar a conocer sus geniales últimas composiciones, y tras atravesar media Europa
en las más penosas condiciones: el Gran Ludwig, el Gran Beethoven, el gran
genio de la nueva música y su nuevo piano para sordos. He dicho." El
públic no comprenia res, però aplaudia. Per què diu: "he dicho"?, es demanaven els parroquians
obrint els ulls com a boques de canó. És clar, la gent aplaudia l'artista
anunciat, però tot ens indicava que ell, Herr Direktor -com li agradava
dir-se-, s'ho prenia com a mèrit propi. I si així fos, sempre podia dir que
havia estat el més aplaudit de la nit. Poc importava que el susdit Beethoven
tingués la pell del color dels bombons de Mozart, que el piano per a sords no
fóra sinó una mena de teclat mut amb aspiracions, és a dir, un piano de cua
sense cordes, o que les genials composicions foren presentades al públic amb
tipografia digital. Ell ja havia dit el que havia de dir: "He dicho", i la resta l'importava
una puça sense ensinistrar. Aquesta impostura de colofó, podríem dir,
s'accentuava quan anunciava la imminent entrada a pista del Gran Santini, el
mag dels mags. De fet, tampoc no era el Gran Santini, sinó un nét, besnét o
rebesnét, vés a saber, del gran mag ja desaparegut, i que tenia com a íntim i
inconfessable orgull artístic el fer passar com de l'avi alguns trucs que ell
mateix havia desenvolupat a partir d'idees del seu antecessor, però en flagrant
forma i acabat de nyap, marca de la casa, i que els entesos comentaven amb un
somriure còmplice com "el mal dia d'en Santini". "Fins i tot el
Mestre va tindre de dies dolents, oi?" - i reien amb la boca muda,
digital. Al Santini de pega poc l'importava trair la memòria del seu avi,
intentar enganyar el respectable -el públic, vull dir- o el frau que tot això
comportava. De fet, el gran frau, l'impossible engany -si fins i tot els grans
trucs d'en Santini a les seues mans semblaven de Màgia Borràs- i la vergonyosa
traïció només la cometia amb sí mateix. I no s'adonava. A falta d'escrúpols,
benvinguda siga la manca de principis. És el que tenim. El cap de pista, però,
gaudia com un boig al presentar-lo, perquè llavors anteposava el "he dicho" a cadascuna de les seues
proposicions, aquelles que el relacionaven, deia, amb la família Santini. "¿He dicho que soy sobrino del Gran Santini?
He dicho.", tot i que no ho era, sinó només d'una de les dones del
mag, l'Angus, la germana petita de la qual era la seua mare. De vegades, enlloc
de nebot deia besnebot o el que li venia de gust, però sempre obviant la nul·la
relació sanguínia marca de la casa. Val a dir que haig de dir. Així, a boca de
canó: com els captaires que cerquen l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern,
també els poetes cerquen el vers protector. Mai no trairia l'avi, la memòria
del qual és l'única cosa que en vaig conèixer. Diuen que la literatura mai no
ha de servir per passar comptes. Potser és veritat, però ja que passava per
ací, per què no fer contes? Ah, com trobe a faltar la meua estimada faquiresa.
Poc abans de
patir una de les seues sufocacions, Ana Ozores llegia el seu devocionari
estesa, tota sola, sobre els llençols tendres de la nit. La condicional Si comió carne paralitzava el seu esguard,
tot i que cap cosa li era suggerida, com si de paraules d'un idioma desconegut
es tractés, "...pero al leer:"Los
parajes por donde anduvo", su pensamiento volvió de repente a los tiempos
lejanos". Els paratges per on va caminar, els indrets de temps
llunyans, les temps jadis. I Ana va
reviure el gran pecat de la seua vida, aquella nit dins la barca amb el seu
amic Germán, el gran pecat tal i com van sentenciar, tot i que no eren sinó dos
xiquets adormits sota un cel d'estrelles escrutadores. Los parajes por donde anduvo. El carrer té dues fileres d'arbres
de tronc fi i capçada frondosa. Jo tinc aquella llunyana edat en què no ets
sensible als horaris i les migdiades suposen un temps que mor desesperat entre
els dits de l'avorriment. La calçada és de llambordins, irregular, tant o més
que les voreres. El sol grogueja la perspectiva, i l'ombra equidistant
d'aquests arbres anònims em tranquil·litza. Com de seductora és la nostàlgia
¿Per a qui treballa? No n'és per ella mateixa que perd el seu temps
suggerint-me records i oblits. No n'és pel seu profit que em dóna conversació
sobre carrers perduts on vaig ser feliç. Què guanya ella les vegades que uns
compassos, unes pinzellades o unes paraules em fan reviure un cop d'amor o
tendresa ignorada al seu moment? Ara, el jardí s'estén condicionat, sense
frase, entre l'amor i la mort de la nit romàntica. L'apart romàntic és dolç i
agre alhora. El poeta sap que no n'és si ho és, i que no pot deixar de ser-ho.
La seua condemna és la seua raó, o la seua raó és una condemna que li obliga a
patir el món, a observar els sentiments estesos sobre els llençols captius dels
poemes. Estès sobre el graó de fals marbre que dóna accés al jardí, el nen sap,
tot i la seua curta edat, que mai no tornarà a sentir aquesta absència del món
que per a ell és la felicitat. Li absorbeix el sol esmicolat per les fulles de
la magnòlia: un calidoscopi bressolat pel vent domèstic del carrer on uns
xiquets es barallen a crits per pedalar l'anada i tornada d'aquell tros que
talla la sèquia. I tanmateix no hi ha sinó silenci. El silenci que duu al seu
si l'harmonia del món. Si el jardí és el paradís, però, vet aquí la
condicional, ¿per què hi posen bancs on s'asseu l'home del barret gris i les
sabates de xarol, aquell de llengua negra que pacient espera de la melangia la
seua feina intermediària mentre fa com que llegeix el cel: la seducció
subrogada?
