Et in Arcadia ego

Vídeo del meu amic i cunyat, Jorge Bascuñán

Diuen que la vida imita l'art. I deu ser veritat. Perquè trobem a faltar paraules que porten a la realitat allò que la imaginació fa sense adonar-se. El que passeja és diu passejant o passejador, perquè les passes són el motor de la seua complaença. Però el que ho fa al damunt d'una bici li diem… i mireu que no sols la complaença és ben complida damunt una bici, sinó que també ho són els somnis. I tal conjuntura ens obliga el neologisme. Li direm ciclejant o pedalejant o pedalant, o com vulgueu, que els neologismes són com les dolentes versions musicals. Vet aquí el ciclejant. Puja a la bici i enfila el camí. ¿Adónde el camino irá?... I també somnia camins. Tots somniem camins… tenho em mim todos os sonhos do mundo. I també duu d'espines al cor. Que tots duem al cor la nostra particular assignació d'espines, aquelles que mai no aconseguirem arrencar del tot. C'est la vie. I el cor viu. I pels camins que no són sinó un sol camí, la drecera dels sentiments ens reclama. És el cant de les sirenes: els camps són del color fred de la bondat, i el cel té l'aroma trencat dels records. Vine en mi, mariner. Vine al jardí submergit al perfum de la memòria, hi és la peau douce dels véritables paradis, aquells paradis perdus que vàrem abandonar entre els crits dels jocs, la llàgrima de cocodril i la fruita oblidada al marge per la dona gran. I la dona gran era la bruixa del conte. I la fruita era enverinada. I nosaltres no teníem de la impostura sinó la mentida apressada de la innocència, salconduit inexcusable de qui vol endinsar-se pel laberint arcàdic dels conreus i la geometria, de la terra amagada sota els teoremes indemostrables. Perquè els costats del triangle eren males paraules: catetos, hipotenusa -per l'amor dels déus, qui va nomenar la reducció del món?- i nosaltres rèiem. Perquè la terra era nostra, tot i el vertigen d'aigua que de tant en tant l'ofegava. Perquè la vida era nostra, tot i que el Temps, assegut a la vorera del camí, de la senda de les sirenes, escrivia els nostres noms al seu inventari, somiant el dia en que al mirar-nos els ulls li diríem: falhei em tudo… talvez tudo fosse nada. Sí, potser tot no fos res. I ja que la tarde cayendo está, potser ens adonàrem que la vida se'ns havia esmicolat per la serp d'un camí que els nostres somnis desconeixien. Yo voy soñando caminos. Però bons fills de la mar, també li faríem saber al déu del temps que en aquesta Arcàdia tan propera tant ens hi fa qui ens amenace amb la seua presència, perquè és nostrada facultat decidir on són els punts impropis al qual aquelles dues línies paral·leles hauran de trobar-se en un infinit en el qual la raó geomètrica i la temporal es pleguen a la voluntat i el pols del ciclejant.