Ventus fugit

Parpalhòla, vòla, vòla,

Tos pitits son a l'escòla,

Se los vas pas secorir

Se van tots fugir.

Tu, amic meu. Tu, que vas pujar el Mont Ventoux a peu en attendant le vélo de Leonardo. Tu, que vas trepitjar la senda on els ciclistes moren col·lapsats pels seus somnis. Tu, que de segur vas parlar amb ell. I que li vas parlar de tu a tu. I que les paraules de la tal conversa mai no se les va endur el vent. Tu, mestre cançoner. Tu que vas fer de la cançó els llavis de l'amor. En tal dia com avui, l'amorós diumenge de les cançons mai no dites. Tu, Petrarca, amic, digues, cap a on fuig el vent, digues-m'ho. Perquè puc imaginar d'allò que fuig. Puc entendre que deixe el món, que arrossegue al seu pas tot el que trobe pels camins i els descamins, que llance a l'infern de mar oceànica tota l'escòria humana. Que l'infern -Dante, dixit- no n'és de foc sinó d'aigua. I que hi és a les simes abissals on va brollar la vida. Amic, cap a on ventus fugit? ¿És que n'està més que fart de fer sonar el món? ¿És que, esgotat, malhumorat, per les limitacions humanes, ha perdut la il·lusió de convertir els laberints dels camins en una orquestra de flautes? Perquè avui, a diferència de diumenge passat, el vent bufava amb inconstància i traïdoria. Si fa una setmana, vàrem patir la seua i noble constància, colpejant-nos la cara, sense embuts, amb força i innocència, avui era ben diferent. Avui, emprenyat, empipat, enfadat com era amb les desraons humanes, ens ha colpejat pels costats, a tort i a dret, de front, de cul, buscant desequilibrar-nos, llançar-nos a terra. Parava, s'amagava al darrere del no-res, i sortia amb la força d'una ganivetada per l'esquena. Avui el vent  anava per nosaltres. Però, on anava el vent, amic, mestre, on volia arribar i oblidar-nos per sempre mai? Pot ser que t'ho va dir i calles? Pot ser que et parlés del deslloc on l'horitzó marí descansa, del silenci del seu paradís innombrable, d'aquell laberint de quietud on el vent retroba el seu passat de parpalhòla?