ARCO

Quan em va dir que deixés la bici a l'entrada, lligada al ferro que eixia de la porta, vaig quedar-me ben parat. És que l'exposició no n'és pas per a esperits sensibles, em va aclarir. Bé, i jo?... ¿Tu? Tampoc no sé si ho suportaràs, la veritat… Però, quina mena d'exposició és aquesta?... Art viu, amic meu… El gran art sempre és viu… No pots ni imaginar com de viu és el que anem a veure… Quan de misteri, quina intriga. ¿Segur que és una exposició de quadres, i no una ensarronada?... Home de poca fe… A la tauleta que donava pas a la sala, no hi havia l'habitual exposició del catàleg de l'exposició -no he pogut resistir-me al joc de paraules, ja em perdonareu. Al seu lloc hi havien bosses, moltes bosses, ben alineades, com les dels avions, i també auriculars, com els dels autobusos. L'estomac se'm va encongir, i les orelles també. Què són, quadres gore amb visita guiada heavy metal?... No exactament… A la fi, vàrem entrar a la sala, que com a toc entre inquietant i macabre -massa teatral per al meu gust- reproduïa a la part superior de la porta les paraules del Dante: Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. No seria per tant la cosa. D'antuvi em va semblar un infern molt convencional: els quadres tenien una lacònica etiqueta amb el seu títol, i estaven ben alineats al voltant de la sala. El primer es deia: Gnoms. La seua estètica  recordava les icones russes. Reproduïa un gnom -rus,vaig pensar- allargant, amb passes maldestres, les seues cames tortes. No li veig el vòmit enlloc… I no havia acabat la frase que de sobte el gnom va començar a udolar i convulsar-s'hi. Era espantós. Mil, dos mil, tres mil, quatre mil… I cada volta que pujava un miliar, el gnom, representat com un trencanous -¿homenatge a Txaikovski?- anava amputant-s'hi  els dits de la mà dreta amb el trencanous que duia a la mà esquerra. Yo te quiero Alfonso, coño, te quiero, coño..., vaig sentir pels auriculars, i el gnom va quedar sense les seues cames tortes, cercenades pel desassossec de la comptadoria mentre la sang empastifava la catifa de bitllets escampats. Caram, sí que es viu, sí. A Goms, li seguia Il vecchio castello. Un trobador, de cabells blancs Bernat de Benavent, cantava sota el balcó. Soy un yonki del dinero. I la mà del trobador, convertint-se en urpa, trencava les cordes del llaüt, mentre li canviava la cara a la de Barcebrú i el seu ventre anava inflant-se perillosament. Sé fuerte, Luis. I els budells li rebentaven esguitant les fulles de l'enfiladissa, darrera oportunitat d'amor per a la midons amb cos de pedal. La pudor s'escampava per la sala. Vaig patir la primera arcada. Tuileries. Arribe al tercer quadre, i ja no sé què pensar de com està l'art contemporani. A l'albereda d'un jardí n'hi ha un grup de xiquets. Em tranquil·litze. Pel que canten, sembla que ja no tenen escola. Bé, que mai no l'han tingut, tant sols uns barracons a preu de vivenda de gran luxe, però que el xàfec se'ls ha endut barranc avall. Que llueva, que llueva… I els nens es refreden, i tussen, i ploren. I jo no sé com abrigar-los, com consolar-los. La boca negra d'aquell home de roba negra i alçacoll baveja. Em desespera no poder donar-les avís del perill. M'entra un atac d'ansietat i fujo. Segona arcada. Bydlo. Un parell de bous tiren d'una carreta. La carreta, amb dues rodes enormes, diuen, és polonesa. I no es mou. No es mou. Potser les rodes són massa grosses. Potser. I, a més, el cap d'un dels bous cau degollat. I la carreta queda aturada, incapaç d'eludir el cap que hi ha per terra, mentre les potes cegues dels brau llisquen al fang sanguinolent. Ballet dels pollets en les seues closques. Piotr -Petinka, pels amics- i Albertovich celebren les seus noces. El banquet -cap cosa de socràtic- està preparat. Però els convidats no hi arriben. Els nuvis comencen a perdre els nervis i a recriminar-s'ho. Ya te lo decía yo… No, fui yo el primero en dudar... I cada volta que parlen, al fons del quadre, al punt de fuga, un tal Pavel riu a riallades desproporcionades. I els nuvis trenquen els rams, les flors roges, les roses roges, la vellutada consistència de les quals supura la pus verdosa i pudenta de les traïcions. Samuel Goldenberg i Schmuyle. Com el deu Jano, Samuel i Schmuyle són les dues cares d'un sol individu. L'un, arrogant: Que no me imputen, que no me detengan. Que me llamen y yo daré todas las explicaciones. L'altre, un ploraner: ¿Queda algo de humanidad? ¿En el periodismo, en la judicatura, queda algo de humanidad? Estoy harto. I Samuel-Schmuyle, de tant capgirar el cap i el caràcter, ofega l'oxigenació i el drenatge del seu únic cervell. A poc a poc, se li declara una hidrocefàlia. La pressió encefàlica és tal, que afecta els glòbuls oculars, i els ulls cauen de les seues conques. Cec, desorientat i tumefacte, l'esgarip que l'ix del fons de la seua por majúscula escampa l'halitosi de la mentida per la sala. Tercera arcada amb nàusea important. El mercat de Limoges. La còlera domina l'escena. Nadezhda i Kristina s'estiren els cabells. La primera, dóna un cop de peu al ventre de l'altra, mentre la segona li talla el pit esquerre d'una ganivetada. Del pit obert ix una serp blanquinosa que envolta el coll i busca ofegar la contrincant; però el ganivet, embogit pel festival de sang i odi, secciona la jugular de la dona-serp, que no cedeix l'ofegament, però li obliga a vomitar alacrans negres com si d'una font d'insectes es tractés. Els alacrans cobreixen la Nadezhda. Cuarta arcada. Catacumbes. Dues ombres visiten les catacumbes de París. Porconsiguiente i Muchoespañoles, són els seus noms. A la llum d'una llanterna semblen buscar no se sap què. Fan repàs de les deixalles humanes arraconades a tort i a dret, i amb presses. Es motivo de honda satisfacción... No, este no. Ponle el pedrusco encima. En caure-li el cudol al damunt, un líquid espès i groguenc esguita les sabates de les ombres. Aún le quedan gusanos, aclareix l'ombra de la dreta. Con éstos lo único efectivo fue la guillotina, la quimio de unas elecciones democráticas ya ves en lo que quedó. Váyase, Sr. González... No, tampoco… ¿Pedrusco?... Sí, cuidado con los zapatos. I en caure-li la pedra, esclata, socarrant la roba de les ombres. Aún le quedan gases de destrucción masiva, aclareix l'ombra esquerra. Somos sentimientos y tenemos seres humanos, afegeix l'ombra dreta. Si al menos Hitler y Stalin hubieran pasado por Pontevedra… Tienes más santo que una razón… La llanterna s'apaga. A les palpentes i caiguts, arriben al que sembla l'ossera principal. Españoles... Nos hemos quedado sin pilas… Ya no las necesitamos. Aquí están las nuestras… Me pregunto, quién arrojará las piedras sobre nosotros… No importa, también les guardamos una sorpresa.  La cabanya sobre potes de gallina. Una cabanya en forma de rellotge on viu la bruixa Barbellaga. Les seues potes de gallina li serveixen per atacar a qualsevol que se li acoste, sobretot els nens. No dimito; ni me lo planteo. Todo es falso. I a la bruixa li cau l'orella esquerra i després la dreta. Però ella, com si d'un Saturn cinc estrelles Michelin es tractés, continua triturant ossos de xiquets al seu morter. Li cau el nas, també el llavi inferior, i decideix llevar-se els cabells, i la perruca arrossega la seua cara, i perd el rostre, però els ulls continuen desafiant el passejant. Davant l'espectacle, la cinquena arcada dóna pas al vòmit convulsiu. Alleujat en part, vaig buscar l'eixida. A mà esquerra és el darrer quadre. La Gran Reixa de Picassentburg. Projecte d'una gàbia descomunal, en l'antic estil, amb cúpula en forma de rossinyol, per a honrar la memòria de tots els pardals del món. Fart de tanta maldat em promet a mi mateix no tornar a visitar mai més aquesta sala, ni aquests pardals. Vaig intentar esbrinar el nom de la sala, però només una lacònica plaqueta al costat de l'eixida servia de dedicatòria: A la memòria de Dorian Gray. I me'n vaig anar.