ZEN

Des que ho van prohibir fer damunt la bici, només escolte música pel carrer amb el meu ZEN quan vaig a peu. Vaig tindre un iPod que Déu sabrà on és, perquè a la butxaca on devia estar no hi era aquell dia que el busquí per anar en bici. I, temps enrere, només he fet anar els auriculars amb la ràdio transistor que penjada d'un fil i un clau m'entretenia balsàmicament amb els 40 principales i les notícies, mentre gravava a cops de martell mecànic l'abreviatura PAT al cantó de milers i milers de peces rodones -embellidors, els hi deien- quan treballava al sector del metall. Llavors jo tenia uns deu onze anys, i potser que inconscientment va ser en aquells ominosos dies de treball clandestí que decidí ser músic. Però tornem al ZEN. Als matins, abans de la compra del dia, faig una passejada improvisada, tant o més que el repertori que m'oferirà el ZEN. Perquè mai no sé el que eixirà pels susdits auriculars. És clar, la música l'hi he posada jo, però no faig una selecció prèvia, i el propi ZEN fa la seua. I de vegades l'encerta amb els indrets que trepitjo i d'altres no tant, però mai el corregisc. Ell té el seu criteri i jo el respecte. La major part dels dies, la música fa només de banda sonora. Podríem dir que més que escoltar-la, la sento. Van passant les peces sense pena ni glòria. Però n'hi han dies que de sobte una d'elles deixà de ser aquella musique d'ameublement que deia Satie, per a convertir-se en la protagonista d'un moment més o menys sostingut de bellesa visual i sonora que crea una nova realitat, un instant infinit d'emoció inesperada. Coincidències, l'indret i la música, que de vegades, per la inusitada commoció que em produeixen, semblen dirigides per algun déu menor, però caritatiu, que decideix capritxosament sostreure'm del món per a poder gaudir-lo amb la intensitat que només ens procura l'acció de l'art: aquella estranya sensació que recolzada per l'emotivitat sembla nodrir el profund coneixement de la realitat de la què ens evadim. Ara sóc al passeig marítim. El domini del sol només troba l'estàtica i un poc impertinent i desafiant oposició del mar. La sorra amb prou feines assisteix a l'equilibri que ordena el no-res blau del cel, i la sensualitat adormida dels cossos desperta impulsada pels seus propis moviments. De sobte, la veu del faune s'alça imperativa sobre els esguards sempre joves del desig. I el Preludi de Debussy em bressola i m'ofega amb la mel obsessiva dels sons i les volences desfermades del seu somni. Estic per dir-los "pareu", "no remeneu els cossos" o el faune trencarà la seua migdiada i canviarà els colors domèstics del món. I a poc a poc s'allunya el mar de la vida, i la ciutat recobra les passes del seu immarcescible ritme de martell mecànic. Ara és Buarque qui parla, i comprens fins a quin punt el treball mai no ens farà lliures.

 

El carrer del forat

Davant la façana del bar i banyada pel sol matiner i mig recolzada la cadira al seu costat hi és la tauleta on seu només l'home octogenari que beu de la tassa de cafè mentre la copa d'aiguardent espera el seu moment particular d'arribar als llavis prims entre el glop de cafè i la glopada de fum que el caliquenyo dóna com a resposta aèria a la imposició lluminosa penetrada de l'atmosfera freda que amb prou feina travessa la mascareta del vianant que observa l'home gran de galtes esculpides a cara descoberta i cap tapat pel barret de minsa visera sobre els seus ulls aixoplugats i l'esguard incrustat del qual mira la felicitat pura d'aquest tros de carrer que és un retall de paradís i la ubicació del qual és un misteri pel passejant que tot i avesat com és a les escletxes que la memòria deixa anar de tant en tant als sentiments nostàlgics sempre serà un secret conegut només per la seua malaltissa propensió a la melangia i la llàgrima amagada rere el somriure somort de tants i tants amors lluminosos i imaginats i que mai vos dirà com aquest matí esponerós de desembre que trenca el temps i la vida dita real i els converteix en una deliciosa pàgina de dibuixada intimitat més enllà de les misèries individuals que a ningú interessa assenyalar dels sons i els perfums que són i no hi són al costat del sedós i vellutat fruir dels tubulars que suren per l'empedrat de llambordes que han aconseguit emergir de l'oblit amb un tot d'herbes nouvingudes entre aquests queixals de pedra i les genives terroses dels quals confirmen que no tot està perdut i que potser només amb una mica de voluntat tots els éssers podrien adonar-se que la vida és una imposició que cal defugir a la més lleu oportunitat que se'ns presente entre el bes de la mare i el de l'amant.

Malas hierbas

El nou Governador li va regalar aquell tros d'horta que havia estat requisat al cap dels dissidents. Un verger paradisíac, extramurs, al nord de la ciutat. Com a infiltrat, havia estat peça clau en la desfeta del grupuscle contestatari de la Societat Econòmica i l'antic Governador, i d'ara en avant tot podria controlar-se sense entrebancs. La propietat era magnífica. Alqueria fortificada de dues plantes. Arbres de tot tipus: palmeres, albers, figueres, llimoners, tarongers, pomeres, pereres… Conreus variats. Tot tipus de hortalisses i verdura: ceba, alls tendres, carxofa, albergínia, bledes, espinacs, pastanagues, cols, carabassa, bajoca, roget, bajoquetes, garrofó, tavella, tomata, pebrots, melons d'Alger, xufa... Fins i tot raïm, gessamí, roses i malva-roses… Aus de corral, cavalls, vaqueria i porcatera. Jornalers i servei domèstic. I tota l'aigua necessària per nodrir-ho. Però no n'era prou. Ell tenia ambicions. Volia fer carrera a la Cort. Ara era propietari, ja tenia un patrimoni. Faria un bon matrimoni i esperaria la seua oportunitat. Passà un temps. Un dia, a casa de la seua promesa, es va assabentar que l'exèrcit imperial -tot i que l'Imperi no era sinó una nostàlgia malaltissa- necessitava blat. I no s'ho va pensar dues vegades. El seu futur sogre el va prevenir. Ell els demostraria, però, com era allò de prendre decisions i complir-les. Va començar pels camps de xufa. Les fulles verdes i les espiguetes li van recordar el blat. "Tierra seca, de barbecho y plegaria a Nuestra Señora de la Leche y el Trigo", com li agradava presumir parlant la llengua que tampoc no era seua. Terra que produïa el gra diví, el blat, i del blat el pa, allò que "Jesucristo repartió en la última cena", reblava. Passejava a cavall per les seues terres, i no en aquella estranya màquina, el velocípede, com feia el seu futur germà polític, per poder controlar de més a prop, a peu d'obra, dia a dia, aquella transformació. El seu home de confiança, però, li va insistir que aquell projecte no tiraria endavant, que aquella terra no era de blat, que era terra de regadiu, rica d'allò més, com molt bé ell sabia, i que el blat és podriria abans de treure el nas del cavalló. Però no va voler escoltar. Ja ensinistraria ell la terra i tot el que se li posés al davant. Drenaren camps, cegaren aqüífers, assecaren marjals… I al capdavall, sembraren el blat. L'estalviaré al lector els maldecaps que aquella imposició contra natura va produir. El blat no va quallar, és clar, ni amb tots els precs del cel. L'amo, però, lluny de reconèixer l'errada, va començar a trobar "excusas de mal pagador", que hagués dit ell mateix. Sobretot, perquè, fatxenda com era, havia fet arribar als seus contactes de la Cort la promesa de que els seus dominis estaven produint allò que més necessitaven els exercits imperials, el blat, el miraculós blat de Déu. I es va obsessionar amb el que ell denominava "malas hierbas". Elles i només que elles eren les culpables de la malifeta. I és que estaven per tot arreu. Al marge dels camps, dels camins, brollaven com bolets de tardor els enciams. Camuflats entre els malaltissos brots de blat, hi eren les fulles de xufa. A qualsevol indret dels marges de les sèquies, hi trobaves espinacs, bledes, carxofes, faves… Els seus homes, com si d'un petit exercit es tractés, revisaven pam a pam la hisenda i arrancaven, per ordre superior, tot aquell tresor que l'amo anomenava "malas hierbas", i se'l duien a casa i el menjaven com no haurien fet de normal. No cal dir que desprès dels camps de xufa, i en vista de la magra producció de blat, va arramblar amb la resta d'aquell tros de paradís. I en quatre dies mal comptats va desfer aquell regal dels déus, bé, del Governador, capficat com era amb la producció d'un cereal que no acabava de veure el cel. Davant el seu fracàs, va tancar-se a casa. No volia parlar d'aquella destrossa i evitava la vida pública. Va trencar el compromís. Les poques voltes que eixia a estirar les cames, l'odi dirigia el seu bastó a tort i a dret per rebentar totes les "malas hierbas" que es trobava al seu pas: albergínies, carabasses, tomaques, pebrots, melons… La terra s'obstinava en seguir produint-les indiscriminadament, aleatòriament, anàrquicament, podríem dir, però tossudament. I ell les imprecava, les insultava en aquella llengua del gra de Déu, en aquelles noves paraules en que ja no eren sinó "malas hierbas", segons el nou senyor d'aquell tros.

Blues for Line

Plou dins la nit.

Hi és l'ombra del mar.

No em demaneu

per què, si ja

la pluja mulla

la pell de pedra

de la ciutat,

pels carrers llisquen

les dues rodes

de tants ciclistes

que la seua gana

sacien, Senyores

i Senyors.

Infant eyes

Va caminant pel passeig. L'esclat del sol fereix els ulls que miren el mar. Les bicicletes suren pel costat de la sorra, i un silenci irreal, fet a parts iguals d'ofegats crits i amagats desitjos, domina el pensament captiu dels vianants. Són els cossos l'espectacle nouvingut dia rere dia. L'exhibició de la pell dolça de les xiques i la tibant dels xics. La remor del mar com a teló de fons modula el contrapunt inquietant de l'infinit. És la mort i és la vida, l'alfa i l'omega, el principi i la fi de totes les coses que acabaran dissoltes als seus budells eterns. D'això, el seu nul interès aquest matí d'Octubre -sí, amb majúscula, que és nom propi, propi d'un temps i no ordinari. ¿Qui vol perdre's a l'eternitat dels déus -sí, amb minúscula- si té a tocar dels ulls la finitud d'un miratge recolzat al plaer de la sorra?. I com si d'un oxímoron es tractés, la banda interior d'aquest paral·lel litoral llança, sobre l'atmosfera humida dels que deambulen, els sons orfes d'una nit que vol existir al bell mig del dia. I ho vol fer amb la innocència dels ulls cecs dels xiquets que no veuen sinó el blanc i el negre dels seus dols i alegries. I el caminant es diu que no, que aquesta música encara dorm entre les cuixes dels amants, que no pot pretendre un desdejuni net de pa blanc i cafè negre, que cadascú dels seus sons traspua la solitud immarcescible del bes, la buidor anunciada de les carícies al dematí. I es pregunta si només ell se n'adona, si només la seua oïda sent l'esquinçall desolador d'aquesta melodia tallant de blanc a blanc els ulls dels nens.

Lost in Translation

Fullejava l'àlbum: imatges 

de quan éreu eterns 

i no sentíeu la vida, 

sinó les hores. 

De quan els besos 

soterraven per sempre els jocs, 

i l'aventura humana 

era una tornada oblidada. 

Ahir vespre recordava 

imatges de quan éreu déus. 

I he tornat a enamorar-me d'ella… 

I de mi mateix. 

Sempre vos estimaré, benvolguts. 

Perquè mai no vaig adonar-me 

que potser era feliç.

L'all

 

Tot va començar per un all, per un gra d'all. Eixia jo de Consum. Com que no havia dut el carret -de fet era una compra improvisada- portava dues bosses, una a cadascuna de les mans, ben carregades. De sobte, una gitana em demana: ¿Quiere ajos, caballero?... (Darrerament tots som cavallers) No, gràcies… ¿Puedo decirte algo?... (Ja em tuteja) Tinc pressa i… Soy gitana, pero honrada… Dona, una cosa no en té… (Tampoc no em deixa acabar aquesta) Que te he visto salir por la puerta y, mira, la piel de gallina… (No en té de pèl als braços, i la pell és ben fina, però si ella ho diu) ¿Cómo te llamas?... Pepe… No, pero el nombre de verdad… Pepe… (Dubta) Mira, Pepe, con el corazón te lo digo: (I es toca la mamella esquerra) quiero que cuando me vuelvas a ver por la calle me digas "Gracias, Carmen, muchas gracias". Anda, toma… (I fa com que vol ficar-me un gra d'all a la bossa de la mà dreta) Dame sólo un euro… No, deixa'm estar que tinc pressa… I ens acomiadem a la francesa. Això va ser dimecres passat. Divendres, tornava del Mercat del Cabanyal carregat amb carret i bosses. Al creuar la Plaça del Rosari, on sempre hi ha una colla de gitanos asseguts als infames bancs que ornamenten (sic) una font soterrada (més sic) -per a major glòria dels déus pagans- i que parlen per no callar -els gitanos, no els bancs, fent homenatge a l'homònim prec- un d'ells, dirigint-se a mi, em diu: ¡Miguel!... Ben fort, amb veu fosca i casernària. Tot i que sé que és a mi a qui interpel·la, jo seguisc com si no. ¡Migueeel!... I ara ja no puc fer-me el distret. Gire cua i dirigint-me al que m'ha cridat li dic: no sóc Miguel, sóc Pepe… I es disculpa amb desgrat, el que em fa pensar que allò és una forma de burleta que fan amb els que passen per la seua plaça, com que estan tan enfeinats. Bé, deixem el flash-back. Avui dimecres anava caminant amb tota la impedimenta, Brompton i paraigües inclosos -que el cel de Madrid era un sí que no, que sí, que no, i si plou a Madrid a València ens banyem, segur- anava, deia, direcció al riu, el Túria, no el Manzanares. Darrerament, la política comercial, les estratègies, dels pidolaires ha millorat moltíssim. Abans es quedaven parats, a terra, amb la mà estesa i la cara avergonyida que dirigia el seu esguard a la vorera, mentre un cartell casolà exposava les seues necessitats i, fins i tot, les causes de la seua caiguda en desgràcia. Ara no, ara el que arrasa és el pidolaire saludador: Hola, señor, buen día… Ni bon dia, ni buenos días, buen día, coses de la conciliació. I ho fan amb el goig i bon rotllo en què els treballadors de Consum et saluden quan circumstancialment te'ls trobes pels passadissos del súper: buenos días, caballero. Ja la tenim. Política comercial. Jo sempre els hi torne la salutació, als pidolaires i als consumistes, però no els hi done diners a cap dels dos per no tacar amb mercantilisme aquesta bonhomia sobtada. I heus ací, que, direcció al riu, a la alçada d'Aqua, just a l'altra banda del carrer on hi és El Corte Inglés, un pidolaire m'ha dit: Hola, señor, buen día… Hola (Jo sóc de tendències lacòniques)… I ha insistit: Buen día, Pepe… ¿Què ha dit? ¿Ha dit Pepe? ¿Com és possible? Em punxen i no em trauen sang. ¿Com que Pepe? Bé, el nom és fàcil d'aprendre i potser li han dit: a València tots són Pepe, i l'home ho aplica com a ornamentació pidolaire. Perquè si comence a pensar en una gitane connection, acabaré apuntant-me al negacionisme més negat o al terraplanisme més planer. De camí cap a casa, però, passe davant d'una franquícia de 100 montaditos, i de dintre l'establiment ix amb veu ressonant i cridanera un maleït ¡Señor Pepe!. Hauria d'haver-li comprat els alls.

La piràmide

Quan va adonar-se ja era massa tard. Havia de passar. Un dia o altre havia de passar. Les dues fines i exquisides rodes de la seua exclusiva bici de carretera havien esclafat el pobre escarabat. Li havien passat pel bell mig, l'havien partit en dos pilotetes llardoses, el suc interior de les quals havia esguitat a parts iguals els seus propis panxells. I vet aquí, que el pobre insecte no era una fastigosa panerola invasora, no; ni qualsevol paràsit, amb o sense ales, que sempre és millor eliminar, tampoc; era un fantàstic escarabat piloter, en lo que agrada la pilota a València. I va comprendre que hauria de penedir-se. I ben prompte. Si tot un gran Faraó va desviar el seu exercit per no molestar l'escarabat sagrat, acollonit pel que els hi podia suposar, ¿què no li passaria a ell que l'havia aixafat tallant-lo en dues llefiscoses boletes? A més a més, va pensar el ciclista, mira que si al capdavall era el pobre Jordi Samsa prenent el sol al passeig. Clar, com que mai no feia cas dels senyals de trànsit, doncs ¿què voleu?. Es botava els semàfors com si foren l'eixida sense compra de Mercadona. Travessava els passos de vianants driblant el personal. Pujava a les voreres com ànima que ignora la materialitat dels altres. Els contra direcció se'ls passava per l'entrecuix de la bici. I darrerament havia fet un concept art de la contrarellotge pel passeig marítim on malauradament va coincidir amb l'escarabat. Era lliure, damunt de la bici era lliure como el sol cuando amanece, yo soy libre como el mar. I l'escarabat va acabar de víctima propiciatòria. Deixà la bici recolzada al semàfor damunt la vorera del passeig. Agafà un mocador de paper, i desprès de recollir amb respecte les deixalles del coleòpter copròfag, les llançà, no sense aprensió, a la paperera més propera. I ja peu a terra, va decidir que a partir d'aquell moment es convertiria en l'ésser més respectuós i estricte amb els senyals i el codi de circulació; per a la qual cosa faria penitència, i en lloc de pedalar, a partir d'ara caminaria. Va substituir el casc per una gorreta, va mantindre les ulleres de sol, el bidó el va posar dins una bosseta on hi ficà la cartera, el gel hidroalcohòlic, els mocadors de paper, una bossa de Consum per si de cas, les claus de casa i una mascareta de recanvi. I aquest acte de contrició va ser de tal intensitat i profunditat que només trepitjar el carrer van començar els problemes. ¿Què fer si el ninotet del semàfor duia faldilla? ¿Què fer si en lloc d'un ninotet hi havien dos, i si a més a més anaven de la mà?, perquè tal i com estava el pati no era cosa d'agafar-li la mà al primer que tingués més a mà, i perdoneu la redundància. ¿Què fer si al semàfor només hi havia una bici sense ninotet?... Al començament, com tots aquells que abracen una nova creença, es desplaçava fins que trobava un semàfor que s'acoblés a la seua pròpia imatge; però amb el pas del temps, i com tots els que han passat de les primeres abraçades religioses, va intentar martingales com cosir un tros de tela amb cremallera a la part davantera dels seus pantalons curts que accionava convertint-la en faldilla o pantalons segons les circumstàncies. Per als semàfors de parella, agafà una nina vella de la seua dona, li passà un cordellet pel coll i la penjà de l'ansa de la bosseta on duia tota la impedimenta abans descrita. I com que dur la seua fina bici al muscle li semblà, com a poc, molesto, ¿què podia fer?, doncs a grans problemes, grans soluciones, bé, petites, perquè el que va decidir va ser comprar una bici Brompton plegable que pots dur arronsant-la com si fos un carret de la compra. Bé, ja podia caminar lliurement sense fer cap cosa il·legal: bici, nina, bosseta, bosseta de Consum, gel hidroalcohòlic, mascareta, mascareta de recanvi, bidó, paquet de mocadors, cartera, gorreta, ulleres fosques, claus i si escau: paraigües. Cap semàfor malparit el faria desviar-se del seu camí. Cap indicació seria vulnerada. Però va arribar el dia de l'escarabat, podríem dir. Perquè xino-xano i sense destinació clara va trobar-se, un dia de cel tancat que tot ho igualava, davant una cruïlla de camins que va considerar impossible. Hi eren tots els semàfors junts: el semàfor comú, diríem, el parella -en dues versions: xiquetes en coletes i xiquets corrent- el faldilla i el bici -aquest últim també en les seues dues versions: amb o sense ninotet. I sense cap pas de vianants que pogués fer servir com a escapatòria. Va quedar bloquejat. Els seus ulls anaven del comú a la parella, de la parella a la bici, de la bici en ninot a les nenes, a la faldilla per tornar al comú. I ell seguia tot quiet, dempeus, com un mut que vol parlar i se n'ha oblidat que no en sap. Per acabar d'adobar la situació començà a ploure. Va traure el paraigües automàticament, sense ser-ne conscient. I com tots els creients nouvinguts, va pensar: déu proveirà. I va quedar sota la pluja que anava a més, el paraigües negre com una canal trencada, el monyo de la nina xopat com un motxo i la Brompton fent un riuet a la vorera. El xàfec derivà en turmenta. Però tronada, llampecs ni diluvis li afectaven. Impertèrrit, era la paraula. Déu proveirà, la idea. De sobte, un llampec esfereïdor, un raig de justícia divina diluviana va tallar de soca-rel el subministrament elèctric d'aquell indret suburbà o qui sap si de la ciutat sencera. Vet aquí la Providència. Però aquell nou apòstol del codi vial va seguir igual. Perquè si una panòplia tan completa dels indicadors lumínics el va deixar en standby, la seua absència va significar un off terminal. ¿Com podia travessar aquella cruïlla sense cap indicació?. Passades les hores i l'aiguat, alguns xiquets que hi passaven li llançaven monedes creient que era una estàtua humana, tot i les reticències: "mamà, mamà, ¿Mary Poppins no era xica?", "papà, papà, ¿la Mary Poppins no duiua maleta?... Sí… ¿I la bici?"... I a les nits, els seus benvolguts coleòpters copròfags li deixaven, com a ofrena al seu nou déu, part de les seues millors menges en forma de curoses pilotetes. Aquesta barreja de diners i merda va anar construint la piràmide com a pedestal sobre la qual es recolzava l'estàtua.

La dolce vita

Papà, papà, ¿per què va perdre ahir Roglic el Tour?... Perquè li el va guanyar Pogacar... I ¿per què li el va guanyar Pogacar?... Perquè Roglic el va perdre... Papà, papà, ¿que li va passar alguna cosa a Roglic?... No, no res, que Pogacar va ser millor... I ¿per què va ser millor Pogacar?...Perquè Pogacar va estar més fort... Papà, ¿per què va estar més fort Pogacar?... Perquè n'hi han de ciclistes més forts que d'altres... Papà, papà, i ¿per què n'hi han de més forts que d'altres?... Perquè n'hi han dies que uns són més forts i d'altres que no... I ¿per què uns sí i d'altres no?... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... Perquè no tots són iguals... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... I ¿per què no són iguals?... Perquè ha d'haver de tot... I ¿per què ha d'haver de tot?... Perquè si no seria molt avorrit... Papà, papà, i ¿per què seria molt avorrit?... Perquè en la variedad está el gusto... ¿Quin gust?... El dolç i el salat... ¿Que Roglic és salat i Pogacar dolç?... Nooo, perquè la diversitat és la sal de la vida... Papà, papà, i ¿per què la vida és salada?... Perquè no és dolça... I ¿per què no és dolça?... Culo, hijo, dije culo.

APM

Podeti

Muchas gracias, doctor, muchas gracias por sus interesantes hipótesis. (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador)  Bueno, pues conclusiones, no hipótesis, me indican. Ahora, si le parece, le damos la palabra al público. (El doctor assenteix amb un somriure prepotent, mig tancant els ulls amb commiseració). Llegamos al turno de preguntas. ¿Alguien de los aquí presentes desea intervenir?... Sí, al fondo… Hola, bona vesprada. Sr. doctor, vostè afirma que el darrer encàrrec institucional que va rebre el mestre, el retrat del general, va ser una mena de revenja, una forma d'humiliació, si és que no ho he entès malament. Tot i que, com diu la dita, la venganza es un plato que se sirve frío, ¿no li sembla que de 1939, en que va acabar la guerra, a 1952, en que li van fer el susdit encàrrec, en tretze anys no és que el plat s'hagués gelat, sinó que ja estaria per a llançar al fem?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me comenta que "no comment"… (La supèrbia és el patrimoni dels mediocres) El preguntador, però, continua: bé, intentaré aprofundir-ne afegint, si li sembla, dos fets que crec són importants: el primer, l'encàrrec d'un magnífic pergamí que el mestre va rebre al 1949 des de l'Ajuntament de la Ciutat amb motiu de l'homenatge que li van fer al nostre més famós pianista internacional, músic que el mestre, com a melòman que era, admirava profundament, i treball del que va gaudir amb fruïció ¿hem de considerar aquest encàrrec, llavors, com un primer símptoma de la revenja que li preparaven a tres anys vista?... I segon, ¿l'exposició homenatge que li va fer el Cercle de Belles Arts quan el mestre va faltar, deu ser, segons vostè, un altre episodi de soterrada revenja post mortem auctoris?... (El doctor li fa un comentari breu a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre comentari breu a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de su grupo de wasap… No tinc mòbil… (Tempore tribulationis) ¿Alguna pregunta más?... Sí, en la segunda fila… Hola, bona nit. Voldria plantejar-li, al doctor, dues qüestions. Vostè n'ha parlat de "l'ostracisme franquista", ¿podria aclarir què vol dir?, perquè que se sàpiga l'ostracisme no en té de cognoms. El franquisme va relegar a l'ostracisme a molta gent, però l'ostracisme no n'és franquista o stalinista, l'ostracisme és el que és i prou, i l'apliquen els règims polítics o fins i tot els individus de forma individual, per exemple el que vostè vol fer bloquejant, silenciant o deixant sense respostes al senyor que acaba d'intervenir, que, de fet és nét de l'artista, i que vostè ja va oblidar o obviar -¿ostracisme inconscient?- a l'apartat d'agraïments, tot i la seua col·laboració amb varies obres i una de les fotos més significatives de l'exposició, reproduïda a grandària gegantina per vostè, i que encapçalava la mostra; oblidar, dèiem, ignorar, obviar, vetar o com vulguem valorar, a l'apartat d'agraïments del catàleg de l'exposició que vostè va comissariar, potser perquè tampoc vostè va saber refutar-li l'oposició que ell li comunicà a titllar el seu avi de pintor republicà, tant sí com no, així, sense cap matisos. No sé si aquesta frase potser és massa pel vostre d'això. I la segona, ¿quina mena d'ostracisme és aquest que no només li fa encàrrecs institucionals al mestre al 1949 i al 1952, i una exposició commemorativa a la seua mort, sinó que, anys desprès, l'últim batlle franquista -franquista, ¿m'ha sentit?- comprà a la família el retrat de la seua dona, Llauradora valenciana, per al Museu de la Ciutat, la pinacoteca municipal -per cert, quadre fins ara segrestat, primer per l'anterior batllessa al seu despatx, i també per l'actual batlle a requeriment, diuen, de l'acòlit en pràctiques del que desprès parlarem, ignorant així la memòria del mestre que de segur voldria que la seua esposa estigués a la vista de tothom i no als despatxos oficials que ell tant detestava- i, a més a més, l'últim batlle franquista, també li dedicà una plaça a la ciutat? Potser aquesta segona també és massa per la seua d'això. ¿Quina revenja, ens preguntem, més estranya, no? Si a tots els republicans els hagueren tractat així, no parlaríem encara de represàlies, no?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre breu comentari a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de wassap… No tinc mòbil… (La intransigència és el patrimoni dels interessos espuris) Bueno, vamos acabando, ¿alguna pregunta más?... Sí, al fondo otra vez… Sr. doctor, vostè coneix l'esbós del retrat del general, és clar, ¿també li sembla que va de burleta el mestre a l'esbós?. Sí, és clar que el general queda ridícul al seu retrat, però és que ell era un personatge no tan sols sinistre sinó també ridícul, algunes persones no cal insultar-les, fer-les burla, ridiculitzar-les, prou és el descriure-les, ¿com pot fer-ne, llavors, una interpretació tan esbiaixada i interessada?, ¿què és el que persegueix vostè?, ¿ignora vostè les imposicions cardenalícies que el glorioso movimiento obligava introduir als retrats del general? I acabe, que se'm passa l'Ora de la bici. Si vostè és el major especialista en el mestre, com no seran els menors, hem de pensar. Bé, un altre dia parlarem del susdit acòlit aquest que en té fent pràctiques a Bélmez de la Moraleda. Ah, i jo tampoc no tinc d'instagram ni twitter ni mòbil… (El doctor li fa un breu comentari breu -el que es diu un BCB- a cau d'orella al moderador) El doctor me dice que pondrá los hechos en manos de sus abogados… (I l'amenaça és el patrimoni dels… doncs això, el que tots penseu). Ah, com està el pati. Quanta, quanta indigència intel·lectual i/o acadèmica. ¿Quan dèieu que cau el meteorit?.