Polígons

M'atreviria a dir que als ciclistes de roda fina ens agraden els polígons. Els polígons industrials, és clar. Tot i que els altres, la pura geometria, també tenen alguna cosa a veure amb la bicicleta; però d'entrar en similituds trepitjaríem un àmbit massa personal, que hores d'ara no m'abelleix gens ni mica rodar. Potser la raó primera d'aquesta debilitat poligonal radique en la nostra obsessió pels camins marginals, les vies de servei, les circumval·lacions de les carreteres més principals, la revolta com una mena de passió pels indrets als quals el trànsit rodat de cotxes, motos i camions es redueix sensiblement, i que indefectiblement acaben abocant-se a una d'aquestes porcions de pla limitades per línies rectes que s'anomenen polígons. Sí, ja sé... però de quins polígons ens parles, Vicicle, sense flux de tràfic automotor? És que els travessem els diumenges, quan els seus amples carrers són ben nets de tota aquesta borumballa metàl·lica i insolent. Sí, pocs llocs són tan tranquils, plàcids i segurs de circular els diumenges al matí com els carrers i vies adjacents dels polígons industrials. De fet, un d'aquests matins de diumenge em vaig trobar una competició ciclista al circuit dissenyat dins el polígon que hi ha a la carretera que ix de San Isidre de Benaixeve cap a la rotonda de Tres rutes. I als recorreguts de l'horta, sempre a l'espera de les contrades de la Calderona, aquests espais de quietud són una mena d'oques que anem gaudint tant o més que les d'aquell joc infantil: d'oca a oca i tire perquè em toca, fins i tot els que ens fan girar cua pel mateix camí que veníem: és que l'oca mirava cap enrere. N'hi han -de polígons, no d'oques- de tot tipus. Els de més solera han acabat integrats dins la població que els va veure créixer als seus ravals. Pose per exemple el d'Alboraia, que fins i tot el travessa el carril bici i és al costat del barranc de Carraixet. Però també hi són els que encara aïllats al bell mig de l'horta -com el de Bétera, també costaner del mateix barranc- viuen el seu dessolat compàs d'espera en attendant ce jour en que el miracle es produirà. Sí, perquè només des de la confabulació que tot miracle és, podem gaudir de polígons compartint carrer de raval amb la lírica suburbial dels capvespres on tots els besos són clandestins i les cançons portenyes omplen el nostre imaginari sense ajuda de cap so, només des del silenci que segueix la violació d'un temps que no tocava. D'un edifici, l'esquelet del qual reflecteix el nostre present de cuesta abajo millor que el tango. ¿N'hi ha alguna cosa més muda que un edifici que no ha passat del seu esquelet? Perquè aquestes naus parlen amb les paraules precises de les bitàcoles dels vaixells ancorats. L'eclecticisme domina l'escena. Però és una escena, sense cap dels dubtes. Hi són els prefabricats, tan poderosos, i tan abandonats des que va punxar la seua bombolla. Es ven! Es ven! Tot era una mentida ultramarina. I ara toca vendre els vaixells fantasmes. Els fantasmes de l'Astillero. Hi són, també, els més antics, de rajola i amb façanes de casa particular, obedients al capritx de deixar l'empremta pròpia per tot arreu, i que es resisteixen a la venda, tal i com es resisteixen a acceptar la realitat. No sé la resta de ciclistes què opinaran. A mi m'agraden els polígons, aquesta mena d'escenaris que ens acullen com a principals protagonistes de les funcions a preu reduït dels matins dominicals, amb besllum d'horabaixa, i tot i el seu deix de raval amarg.

A Christmas Carol

"Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat" 

(Ch. Dickens, A Christmas Carol)

El professor Adelfuns era un misantrop reconegut. Un misantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida intentant reduir al mínim indispensable les necessàries relacions que tots tenim amb la resta del gènere humà. Humà, quina cosa!, es repetia molt a sovint. Com si el concepte mateix fos una mena de deliqüescència que no pagava la pena ni anomenar. De fet, al seu esperit, una barreja inexcusable de timidesa congènita i impaciència disciplinada -tan habitual en aquells que dedicats, sense una poca de vocació, a la docència, no havien sabut treure-li alguna contrapartida generosa- l'havia fet un ésser d'indefectible inclinació a la solitud, l'escepticisme i la malenconia. I és el cas, però, que enguany, als Nadals, havia decidit escriure, inopinadament, el que es coneix vulgarment com a Un Conte de Nadal. Ell, que tant odiava la copiosa vulgaritat humana que emana pels porus climàtics de l'advent, i que tan imperiosa campa, sempre segons ell, a la prosa mai no ben assaborida d'en Dickens. I potser quan va prendre tal decisió, no el guiava cap sentiment benefactor o humanitari, és clar, tot el contrari de l'escriptor anglès. No. Perquè aquesta obligació que s'havia imposat a sí mateix d'escriure Un Conte de Nadal, i que darrerament començava a obsessionar-li, més bé podia interpretar-s'hi com una mena de revenja amb què reafirmar-se per enèsima, desprès de tants anys de subtils menyspreus i deliberats oblits amb la resta dels seus consemblants. Però prompte va adonar-se que amb la decisió, la d'escriure el maleït conte, no n'era suficient. Hi havia que posar-s'hi. I potser la disciplina amb la qual havia rebutjat fins ara els apropaments que la vida dispensa entre les persones com un ruixat de primavera, impedia que la seua imaginació pogués donar-li cos a una història que ni tan sols tenia dissenyada als seus fets essencials, i que, alhora, fos mínimament acceptable dins la tradició nadalenca. Però s'havia entestat en la dèria i, a més a més, la planificava com un sabotatge en tota regla de la susdita tradició. Volia escriure Un Conte de Nadal antinadal, com si diguérem. Un Anticonte d'Antinadal, i acabar, així, amb la hipocresia d'un gènere literari més hipòcrita del que per la seua naturalesa fingidora ja n'és l'art de l'escriptura. I és que el professor Adelfuns tenia la perversa intenció de presentar aquest Anticonte d'Antinadal al concurs que el club de lectura de la biblioteca municipal del barri havia convocat amb el lema: "El Conte de Nadal i la misantropia", i que Adelfuns creia havien triat amb un criteri tendenciós, és a dir, pensant només que en ell i el seu més que reconegut prestigi a la costosa tasca de l'animadversió humana indiscriminada, prestigi al que darrerament afegia posats megalòmans. ¿Voleu misantropia? Doncs, aneu preparant-se. La idea central era, però, ben clara i transparent. I potser la tenia tan clara i transparent des que va presenciar com els ulls d'aquell nadó estirat dins el seu cotxet a la vorera, i acaronat per la seua mare, eren predicats per l'anciana gibosa que era al seu costat en veu alta al carrer, i que el professor va escoltar de tornada cap a casa desprès de fer la compra al mercat. "És que són transparents", li deia al nen la vella geperudeta amb un somriure nadalenc, clar, tal i com si tots tres, nadó, anciana i mare, improvisaren un pessebre al bell mig del carrer. Però com què el nadó -el nen Jesús, va interpretar Adelfuns- no va fer senyal d'enteniment, la velleta li ho va repetir: "es que son transparentes", com si el pobre nadó pogués entendre alguna cosa de l'estranya qualitat d'una matèria que existeix però no es veu, tot i la versió bilingüe. O el que és el mateix, d'una cosa l'essència de la qual es existir sense que ningú no la puga percebre al primer cop d'ull, siga, aquest cop, multilingüe o no. Humans, quina cosa! Però ell sí que tenia ben clara la idea principal del conte, tot i la transparència del betlem improvisat, tant clara com la seua displicència envers tot el que podia significar tendresa -mai desinteressada, assegurava- caliu humà -mai sense compensacions materials, creia- generositat o esperit de sacrifici amb dates oficials al calendari, perquè a partir dels seus sòlids principis misantròpics demostraria amb la minuciositat que només l'odi pot alimentar, la forçada bonhomia dels Nadals, la inapel·lable hipocresia de certes celebracions i actituds. Tot consistia, heus ací la idea nuclear, en descriure situacions de profunda felicitat, de plenitud quasi mística, però produïdes per qualsevol circumstància que estigués al bell mig de la més absoluta absència del conjunt dels mortals. Seria un cant a la solitud més extrema. Una celebració pagana del seu inalterable credo: a soles venim al món i ben sols el deixem, tot el que passa entre aquests dos moments transcendentals, d'aquests dos punts impropis, no són sinó accidents que no hem sabut evitar. El que estava per decidir era com concretar la idea, com donar-li cos. Perquè aquest anticonte no podia contar cap història, clar; no hi hauria cap línia narrativa, faltaria més; cap seqüència de fets mantindria l'atenció del lector; cap conjunt de personatges amb els quals poder establir-ne cap tupis d'empatia. I aquesta dificultat li posava d'un humor de pomes agres, fins i tot molt més agre del que en ell era habitual. I llavors, la seua perversitat va donar una nova volta de rosca al cargol del conte: segur que a Ca Dickens hi trobaria aquell punt impropi des del qual començar, i que el conduiria en direcció paral·lela i invertida en un contrapunt abjecte a la fraternitat nadalenca. I com un cranc va començar a rellegir A Christmas Carol, és a dir, pel final. I l'Eureka no es va fer esperar: "Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat". Ja ho tenia. Ja tenia el cos de la idea. Ell també faria el seu passeig triomfal de felicitats, però seria en bicicleta, la seua passió, i la felicitat no vindria de les salutacions nadalenques, sinó del plaer que la solitud ciclista li procurava als més insospitats racons dels camins. Aquell arbre groc. La revolta solitària del camí. La tendresa de la llum sobre el món. El monòleg esperançat de les branques desfullades. Sí, aquelles que tenen un futur d'esclat primaveral, tal i com si foren un dels meravellosos clímax lírics d'en Puccini que tots esperem, i que tan orfes ens deixen en la seua deliqüescència. I va començar a escriure. Aquella disbauxa d'escenes inconnexes era l'anticonte de la felicitat pagana i misantropa. Scrooge vencia així els tres maleïts esperits nadalencs: el drac de la commiseració i el penediment, el verí de la caritat reclamada des de les injustícies i la pesta de la fraternitat de calendari. I el va presentar al concurs del club de lectura. I el varen premiar, però, per a la seua sorpresa. I la presidenta del jurat li ho va comunicar en persona, perquè, deia, certes coses n'hi ha que dir-les de paraula. Perquè volia agrair-li el seu conte, no només pels profunds valors humans d'aquella particular o fins i tot privada felicitat compartida, sinó pel que significava d'inestimable ajuda als menys afortunats en la vida. I com què el professor Adelfuns va frunzir el suny, la presidenta, encara al damunt de la catifeta del carrer -el que no era gens nou per a ella si de l'Adelfuns en parlem- li va explicar que un membre del jurat que pertanyia a una penya ciclista i que era cec havia a la fi copsat amb una intensitat quasi plàstica el que fins ara només percebia a través dels porus de la seua pell. La llum dels olors. Els colors de les sensacions. Les formes adormides als racons de les emocions. I que pels que com ell, pedalen sempre al darrere en un tàndem, aquella seqüència de felicitats visuals i solitàries, que no misantròpiques, els donava la sensació de passar, encara que fos per un instant meravellós, de l'opacitat a la transparència d'uns ulls vius i humans, del selló del darrere al de davant. I Adelfuns no va poder evitar que el nus que li pujava des de l'estomac se li aturés a la gola. I desprès d'un "perdone vostè", va convidar la presidenta a entrar a casa seua.

Arbre groc

Uno comienza a ver más y más claro, 

que la vida es sólo una especie de época de siembra, 

y la cosecha no está aquí. 

(Van Gogh) 

No, jo no puc mirar la teua disbauxa groga amb innocència. ¿Com hagués sentit l'aclaparador eixam de cel·les vegetals suspeses dels teus radials nervis negres si ho hagués fet amb l'esguard d'inicial primavera? Mai no ho sabré. Perquè l'art és una interpretació autumnal de la vida. I ja sabem que els homes mai no estaran a l'alçada dels seus millors i més nobles sentiments. Tal desencís és un petit bocí de tristesa. I, bocí a bocí, ens adonem que som millors als nostres gestos que amb les paraules. Tindràs que perdonar-nos. Les quimeres són massa humanes. Jo, almenys, desitjaria dur-me el teu groc enamorat a les parpelles de la memòria, i parpellejar els records, com els besos, una i altra vegada. De consolatione memoriae. La teua aspiració suïcida de fulla caiguda trontolla amb l'eternitat de la matèria amorosa que la conforma. Perquè els amors, els nostres amors, els teus, no poden sinó sobreviure'ns. Vet aquí la paradoxa: el que va germinar en tan caduca consistència quedarà etern en la perenne inconsistència de la bellesa. Jo passava, com sempre. Jo passava amb l'altitud superba de l'observador com a única aspiració. Pedal amunt, pedal avall. Surant sobre la realitat com només puc fer-ho des que vaig conèixer els carrers empedrats d'un París en blanc i negre encatifant l'arribada dels routiers entre les paraules impreses dels vells magasins. Etapa pròleg d'una cursa, l'itinerari de la qual mai no sabré. Com la primera mirada. Jo passava. Tu havies atrapat un bocí de l'astre soleil. La tristesa aclaparadora d'un encís. La felicitat d'una innocència oblidada. La primavera dels sentits. Jo passava, avui dimecres 18 de desembre. Camí de la Rue de l'Absinthe. Camí de l'Horta. Vés a saber. Camí dels camins.

El primer símptoma

El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.

Alone together

Potser tot va començar aquell dia que vares posar en dubte els teus propis pensaments… Ara que ho dius, potser tens tota la raó, amic meu. Però no pensava en la seua possible agudesa intel·lectual o filosòfica, bé, en la meua agudesa, bé, la dels pensaments. No, de veres; creu-me, amic meu. No. Pensava, només, en si calia fer-ho, saps? En si pagava la pena pensar… D'alguna forma, però, no podem deixar de fer-ho… Sí, clar, què seriem sense els pensats i els fets. El sobrevalorat pensat i fet. O millor, sense el fet de pensar… Només la mort ens evita tal inevitabilitat… No ho tinc tan clar com tu, la veritat… Ah, no? Que els morts pensen?... És clar... En què cosa?... En les seues passions… Pel que dius deus ser un admirador de l'Allan Poe… I tant. Que tu no?... Anem a pams… Què vols dir?... Una cosa és la literatura, i una altra i ben distinta la vida… És cert, la vida és molt més irreal, i alhora prou més previsible… Se'm fa difícil seguir-te, amic meu, posa'm un exemple. No, millor no!, ara que ho pense, deixa-ho córrer, que acabarem parlant de bicicletes… Veus com és de previsible la vida… Tu ets més que previsible, no la vida, fins i tot avorrit, sempre amb la mateixa dèria… No calia arribar a l'ofensa… Perdona'm, excusez-moi, darrerament estic nerviós, pensatiu, com una passió incerta que no només no sé com expressar, sinó molt pitjor com sentir-la… ¿No saps viure les teues passions? Això sí que és força curiós… Per què?... Perquè les passions es viuen malgrat nosaltres. Tot i estar morts… Tornem-hi. ¿On vols arribar a parar?… Ni ho sé ni m'interessa. Les converses més avorrides són aquelles que arriben a concloure o lluiten per concloure alguna cosa, com les pedalades d'una bicicleta que coneixen el seu darrer destí, o ben bé les paraules que donen circulars voltes de roda a una temàtica precisa… Parlem de dones, doncs. ¿També és avorrit?... Parlar de dones no és una conversa, és una confessió. L'amor no sap de converses ni conclusions, només de promeses… Incomplides… Jo no he dit això… Però ho penses… Per què, perquè estic mort?... Potser ets ben mort. Ja que no vols pensar sinó amb les teues passions. Heus ací la teua exemplar dificultat… Potser tot va començar aquell dia que vaig posar en dubte els teus propis sentiments… ¿S'ha acabat la conversa?... S'acabarà el dia que reconeixes que cap flor pot resumir la passió i el pensament alhora, cosa que sí fa el nostre plexe solar… Ara m'he perdut… D'on creus que pot sortir la força d'aquells que estan més que morts, tots sols amb la seua dèria?...

El marit de la fornera

Ahir, per raons que no venen al cas, vaig dinar fora de casa. No sé si m'agrada, perquè sempre ho faig tot sol i mai no trobe el lloc apropiat. Potser, si fes un petit escorcoll urbanita, hi trobés de llocs agradables i no massa cars on poder mostrar en públic les meues necessitats més primàries sense sentir-me massa avergonyit. Però és el cas que m'estime més menjar poc -el meu estomac, no jo- perquè no sé ben bé què li passa al meu estomac que en estar fora de casa, i a soles, sol adoptar una actitud displicent, molt propera a la pura i dura subsistència: fes un mos i prou, no et vages a desmaiar ara, per l'amor dels déus pagans, que avui és dia feriat i no fem de festes al calendari oficial dels sants. I al capdavall, sempre li acabe fent cas, a l'estomac, no als sants. Sóc de natural submís. Ergo, qualsevol lloc que em puga servir una empanadilla de tomata, un cervesa i un cafè -del temps, of course- al damunt d'una petita tauleta -si serà de petita- pot veure com acabe donant amb els meus ossos ciclistes damunt l'herba absent del seu parquet. Però ahir van succeir dues coses rosses i extraordinàries. Sí, ja sabeu de la meua debilitat per les rosses. Una, la més propera al meu estomac, va ser la cervesa rossa. La fornera -perquè, a la fi de les coses, jo n'estava a un forn amb incertes pretensions-, va preguntar-m'hi, des de la petita barreta -si seria de fina- que els hi feia d'aparador, si en volia una ampolla de Heineken o de Túria Marzen. No ho vaig dubtar, perquè la Heineken tothom que s'estime la cervesa ja sap el que és: pixum flamenc, i no la bec ni borratxo. Mai no havia provat la Túria de Març, el pixum del déu de la guerra, o sí -ara tinc els meus dubtes- que a Le Coin de la Faucille potser ens narcotitzen amb ella. I la Túria va ser un feliç descobriment pel meu paladar. Tant, que fins i tot el meu estomac va donar-li les gràcies. I la segona… Ai, la segona. És tan espiritual que va anular els meus pensaments. El raig de sol de l'entrada va besar l'esquinçall oblidat de la memòria. Violeta, la fornera, era una dona rossa amb ulleres de rossa, llavis pintats de dona rossa i pentinat ros de fornera rossa. I jo anava en la mare. I vaig dir en públic, perquè alguna m'ho va retreure, i ben enfadat sota el marbre de l'aparador que em superava més d'un pam, que jo mai no estimaria ningú més que a la mare. I les dones reien. I la Violeta reia. I aquell sentiment tan aclaparador per mi va ser posat per primera vegada en dubte, i en públic. I alguna va dir que jo em casaria, com fan tots, menys els xulos i els de l'acera de enfrente. I jo vaig pensar en els toreros i en aquella cosa de la vorera d'enfront que no sabia què volia dir. Però hi vaig insistir, tot i la vergonya i la humiliació. Què cruels podem arribar a ser amb els nens. I tanmateix, aquelles mares deien saber del que parlaven, com a mares que eren. I com a darrer recurs vaig cridar que em faria cura. I varen callar. Potser els cures eren els de la vorera d'enfront. Però només dir-ho m'adoní de la incomoditat de pedalar amb sotana. I el raig va deixar de besar l'esquinçall. Potser hagués fet bé en casar-me amb una fornera. I assegut a l'obrador als matins, enfront de l'aparador, mentre la meua dona despatxava les barres de pa, els pastissos de peix, les coques dolces o els pastissets de moniato, sentiria com a dolça venjança l'amor que els nens tindrien per la seua fornera, aquella que els hi feia de mare sense retreure'ls els seus més íntims sentiments. La d'ahir era rossa, duia els llavis de les rosses i les ulleres rosses de Violeta.

L'equilibri suspès de la libèl·lula

Tres pàgines del quadern blanc

i res no haurà estat cert. 

("Tardors més tristes", Una illa, Begonya Mezquita) 

Com és la incertesa. Ara plou. Ara surt el sol. Dissabte d'epifanies a contracor. Desprès… Ah, desprès. Com de certa és la incertesa. Arraconada ben endins del que anomenem ara i ací diríem que no hi és, tens la certesa. I dictarà, però, absències o presències ben certes. Com és la incertesa: l'equilibri suspès de les certeses. D'aquell incert dia que començares, mai no ho recordes, les teues primeres i incertes passes sur la neige. Com una libèl·lula desorientada que pren la neu blanca i freda pel pètal narcòtic de la magnòlia, pel tresor del lliri. Potser nevarà. O tornarà a sortir el sol. I tampoc no recordes el dia més incert que pujares un cert equilibri al damunt d'una bici. I creies que era teu, tot teu. Com el vol suspès de la libèl·lula. Però l'equilibri no sap que existeix la libèl·lula. I què és una bici sense aquesta inconsciència? Què és la vida sense el somni suspès de la certesa? Vet aquí la incertesa. Com un bell record que els homes li envegem a les libèl·lules -què delicat l'equilibri suspès de la libèl·lula. Avui no podia sinó ploure. Perquè desprès de certes coses no pot sinó ploure. I desprès... Potser sortirà el sol. Com les set vides incertes del tigre i les set morts certes del gat. O era a l'inrevés? No ho sé cert. Com la infinita paciència de la libèl·lula suspesa damunt la neu.

Usain Fabrarotti

Mai no hagués pensat que per a despenjar el telèfon i pegar dues cabotades de "sí, señor; sí, señor; lo que usté ordene" hom hi hagués de sotmetre's a un entrenament tan i tan sofisticat i exclusiu. I caríssim, no cal dir. Clar, sóc un total ignorant en la cosa de la política "de altos vuelos" i el 500% de rendiment -¿500? ¿hem dit 500%?... Sí, sí… Caram!- de rendiment, dèiem, optimització i excel·lències varies, ho reconec. I mai no hagués ni imaginat que al To Castle en teníem un ésser tan sofisticat i exclusiu com l'Usain Fabrarotti fent-nos de príncep ros. Perquè el nostre príncep -ho ha dit un tal García Ribot- és un ésser d'aquests que "están en la cúspide" i que aleshores deuen anar ben en compte amb la seua "biologia", perquè "la bilogía del ser humano no es lineal y necesita un entrenamiento permanente" (Ribot, dixit). I és el cas, que el nostrat Albert, degut al seu altíssim rendiment i a la seua oratòria ciceroniana, no només té les prestacions d'un Usain Bolt, sinó la veu cantant i atiplada -alguns en parlen de cantamañanas, per la llum que dóna als nostres cors- d'un Luciano: llum, llum, volem llum!!! -Luciano, el Pavarotti, no el Lucky... no?. I jo que sóc molt donat als jocs de paraules l'acabe de batejar amb el gloriós nom d'Usain Fabrarotti, i crec que no em vaig ni un pèl de la seua gloriosa realitat: carrera meteòrica i do de pit a elegir a qualsevol de les seues cantades. I potser raó no li en falta al Ribot, perquè l'Albert, perdó, l'Usain Fabrarotti, sembla haver deixat de banda definitivament aquells dubtes inicials, aquells coquetejos to bo or not to be, amb les víctimes del metro, la prohibició de TV3… Ja està bé de cagadubtes, home, a partir d'ara serà "señor, sí, señor". I ho anem a demostrar amb la versió abreviada del nostre benvolgut himne regional. Sí, senyor: "señor, sí, señor". Només una frase com a resum de la tasca -ei, no serà massa català, tasca?... "¿lo dices por los vinos y las tapas"?- bé, del treball que ens hem proposat: "Para ofrendar nuevos muertos a España". Sí, en castellà. "Señor, sí, señor". Perquè del que es tracta és d'anar soterrant la susdita regió. Primer va ser el litoral, al que d'ací no res li donarem la "puntilla". Desprès, els bancs. El port, que ja és Marina Real Juan Carlos I. L'estació de Jesús, que ja és Pintor Sorolla, i ni rastre queda de la destrossa. La llengua, of course. La RTVV. El Cabanyal resisteix, però ja ens inventarem una de ben grossa. I l'Horta, que està al caure. Potser ens oblidem d'algun mort, però ja ens disculparà la parròquia, que en són molts, i tant "echar tierra al asunto", doncs no podem recordar-ho tot. Com li passava al Tony Soprano amb la filada de morts que ja no recordava on els hi havia donat la pau eterna que a ell sempre li faltava. Aquesta és la tremenda realitat del nostre príncep. Té ànima de fossoyeur. Tal i com si tingués els seus dos testicles clavats al portal de Gènova, 13 a l'espera del darrer encàrrec del Tony Rajoy. I jo, que sempre vaig pels cims ciclistes amb els ous clavats al selló de la bici, em pregunte si tindria que començar a buscar-me un The coach que millorés el meu rendiment al 500% i un ouniatra per alleujar l'entrecuix, de tan inflats com els tinc. Potser que parle amb el mestre Mangiacaprini, i m'aconselle com fer-ne per menjar-s'hi els cabrons.

El mapa

La señorita se lo había dejado bien claro: o se esforzaba al máximo o se pasaría todo el verano haciendo deberes con los cuadernos de SM. Y el caso es que el pobre niño era más que disciplinado, todo un esforzado de la ruta. Aunque el ciclismo no le interesaba lo más mínimo. Pero a la vista estaba no sólo su limitada capacidad intelectual, y ciclista, sino lo que era más grave: un orgullo casi enfermizo, una soberbia o altivez, como extraña mezcla de camaradería y megalomanía, que no acababa de encontrar ninguna válvula de escape -la mayor parte de los niños le rechazaban- y que a buen seguro le impedía mejorar. Ergo, su olla estaba apunto de estallar. Por eso, había decidido que aquel trabajo marcaría un antes y un después en su tortuosa trayectoria académica. Sí, se iban a enterar de quién era él cuando se ponía en serio con algo. Se iban a enterar de que no hablaba por hablar, de que a él nadie le iba a decir cómo tenía que estudiar. Este verano tendría vacaciones, como los buenos, como los listos, como los mejores. El mapa, dijo la seño, de nuestro país. Haced el mapa de nuestro país. Pero político, añadió. Y él, aquella tarde del año… se puso manos a la obra. Primero dibujó el contorno. Caramba, no sé si se parece mucho al modelo, lo mismo da, es mi país. Y empezó a distribuir el territorio. No acababa de comprender la diferencia entre región, provincia o barrio. Mira, era una de esas cosas complejas que le costaba entender. Igoal da. Siempre que decía "igual da", sonreía, y lo hacía sólo con los lagrimales y la punta de su apéndice nasal. Era algo compulsivo cuyo resultado era un confuso "igoal da", que en vasco quiere decir: es igual. Aquí, hacia el norte y el este -noreste, era también un concepto demasiado complejo- pondremos el barrio obrero, el polígono industrial. No cayó, pobre, en que los países no tienen polígonos, sino más bien pentágonos que controlan las habituales cuatro esquinas y una más, la del "por si acaso". Al norte, decidió, el barrio minero y los altos hornos. Estos mineros nunca aprenderán. Aún recordaba cuando le dijo a aquel presidente de la asociación de vecinos de los hornos -¿por qué las asociaciones de vecinos se obstinaban en ser independientes?, tampoco comprendía esta compleja obsesión- bueno, cuando le dijo a Hugo, cuyo apodo era "el indio": "Mira, Hugo, si yo hubiera querido dar el golpe contra ti, te aseguro que tú, ahora, no estabas aquí". Y fue más que suficiente para el indio Hugo, que no tuvo más remedio que comprender su destino cautivo no exento, sin embargo, de cierta admiración por aquel héroe y su caballo. Esto, para mis memorias, pensó. Porque el niño creía en los cowboys, y que cuatro palabras suyas sobre cuatro patas y una mirada, también suya, paradoja habemus, eran más que definitivas para resolver los problemas de las asociaciones de vecinos independentistas. Y que llegado el día en que fuera el jefe de los vaqueros, por el bien de éste su país de barrios, las prohibiría. Y es que los cowboys tenían hermosos y grandes ranchos. Y salitas de estar con mesillas donde poder apoyar las botas de montar. Y un señor que era el jefe de los vaqueros, aunque sólo bebía cerveza sin alcohol, porque su ebriedad sólo la producía la sangre de los indios. Ah, sí, qué tiempos aquellos. Si el indio ese del sur hiciera la guerra a mi país, la perdería. Y se lo dijo. Lo afirmó en similar ocasión vecinal. Y el indio del sur, el Hassan II, con sólo oírle, salió espantado. También para las memorias. Y al sur del país dibujó la plaza de toros, el pescaito frito y los finos. Y, claro, las procesiones de Semana Santa y la rociera de colorido, repletas todas de nazarenos y romeros por miles, como las aceitunas. Ele, la grasia. Ole, ole y ole, y que viiiiiva… Eso, que viva. Pero el barrio de pescadores, con su lonja, mejor al norte y oeste -noroeste se le resistía- por el fresco. ¿Para qué os quiero vieiras si no danzáis la muñeira? Hala, para que la seño le volviera a suspender la lengua. Y el tren, a la izquierda del polígono: pita, pita, que como no te apartes tú!! Pues eso, el ataque al tren lo ideó una mente cercana. A las memorias, fijo. Los vaqueros, al oeste, claro. Y también el barrio portuario para descubrir a los vaqueros. ¿Y al este? Ah, sí, la playa. Y los parques de atracciones. La feria infinita. Terra Mítica. Ciudad de las Artes y las Ciencias. Ciudad de la luz. Aeropuertos fantasma o Fantasmas y aeropuertos. La Cueva de Alí Babá. El Gran Desierto del Cabañal. Marina y el Loro. Y un Club Náutico con su nombre como agradecimiento de la población por haber salvado el país con su retorno. Al zurrón de las memorias. Diversión garantizada. Y al centro, en el puro centro del mundo, su casa. Tiendas, paseos, El Corte, cafés… Gentes de bien. El Centro. A relaxing cup of café, como decía aquella niña a la que también dejaban el inglés para el verano. Cuando seamos cowboys todo cambiará a mejor, Annie. Y rió con la nariz. Brave New World, ¿ves?, si es que el inglés está tirao. Josemari, a cenar... Ya voy, mamá… ¿Qué haces?... Un mapa del país… A ver… ¿Te gusta?... Josemari, esto es el plano de Madrid… No, es mi país… Pero una ciudad no es un país, ¿lo entiendes?... ¿?... Más deberes para el verano, y la bicicleta tendrá que esperar… Igoal da. Y sonrió.

Igoal da

Àtila

Però de veritat crèieu, valencians, que per on passa l'Àtila torna a créixer l'herba? Els depredadors són els depredadors. I punt. I no em referisc a Punt2. Gürtel, assajaments sexuals o EROS amb criteris polítics només justificables des de la més absoluta degradació moral. Des de la infàmia com a projecte de supervivència política. Sí, ja sé que no sou de molt llegir, valencians, valencians votants de majories absolutes -Lerma diu que hem perdut una de les nostres senyes d'identitat; de què identitat parla aquest?- valencians esperançats en que la loteria paternalista dels que manen siga com una mena de mannà infús: me ha tocado forrarme y lo llevaré lo mejor que pueda, queridos míos. Sí, ja sé que sou de poc llegir, no llegiu ni història ni prehistòria ni infrahistòria ni la mare que vos va parir, ni falta que ens fa, oi?. A saber qui era el paio aquest de l'Àtila. I que si vos  posen entre l'espasa i la paret sou capaços, no només de recolzar, sinó fins i tot d'acceptar com a òptima, prohibicions com les de Fahrenheit 451 -de què em parles, ara?... no res, tranquil, visca la felicitat de l'analfabeta cultura compartida- i mireu passar els fotogrames de la pel·li mentre consulteu la misèria dels vostres whatsapp al mòbil; ei, que la pel·li té massa diàlegs, i és d'allò més que lenta, en lo bé que m'ho passava jo amb el Chuck Norris. I que si, a més  a més, tenim nova temporada de l'Alqueria blanca, doncs ací pau i allà glòria. Però mira, sembla que no hi haurà d'alqueries, ni blanques ni negres. En lo que hagués gaudit de fer-ne una sèrie negra d'alqueria blanca amb bicicleta inclosa, és clar. Perquè ahir, a les notícies de migdia, mentre em feia el cafè al bar, NOU va parlar, com sempre, i sense solució de continuïtat, de l'actualitat valenciana pura i dura: com som d'infidels els valencians, i per extensió la resta d'espanyols; la disfunció erèctil masculina, és clar, amb Viagra inclosa, que és més clar encara; i la importància que té el bon funcionament de les vàlvules del cor. Com podeu veure sempre els mateixos temes: Gürtel -o les infidelitats; d'ereccions i assajaments -o l'imperi de la Viagra; i acomiadaments improcedents -o cors trencats. I és que he de dir-vos, valencians, ja que sou tan valencians, que l'Àtila no anava amb fina bicicleta de roda fina, respectant el medi ambient, és a dir, l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt (Viquipèdia, dixit) no, ni roda fina ni de les altres ni de les unes. Que lo seu era un exèrcit d'huns, només uns, i no dels altres valencians: nosaltres, els que també som valencians, malgrat els altres. I que hem sigut titllats de catalanistes, Ooooooh! De traïdors, Ooooooh! De malparits, Ooooooh! De poc valencians, Ooooooh! De vendre'ns a l'or català, -si és que als pobres catalans els hi queda d'or- Ooooooh! De gilipolles, -pel Rus que ja sembla la infanta Cristina: ei, yo no sabía nada. Oye, se nos ha pasao. Que a ti no se te pasa nada?- Ooooooh! D'arruïnar C9 de tant veure -fa temps que no, clar, la qual cosa deuria haver estat un reviscolament de la NOU, no?- de tant veure TV3 les 28 hores del dia. Sí, 28, que els catalans són uns pocavergonyes, perdó, sinvergüences -Blasco, dixit- i uns cobdiciosos, Ooooooooh! I d'inútils: eso del valenciano no sirve para nada. Y como el cortijo es mío, lo cierro. Punt. I van dos. Granota news, peu de NOU, bona nit?