dilluns, 30 de desembre de 2013

Polígons


M'atreviria a dir que als ciclistes de roda fina ens agraden els polígons. Els polígons industrials, és clar. Tot i que els altres, la pura geometria, també tenen alguna cosa a veure amb la bicicleta; però d'entrar en similituds trepitjaríem un àmbit massa personal, que hores d'ara no m'abelleix gens ni mica rodar. Potser la raó primera d'aquesta debilitat poligonal radique en la nostra obsessió pels camins marginals, les vies de servei, les circumval·lacions de les carreteres més principals, la revolta com una mena de passió pels indrets als quals el trànsit rodat de cotxes, motos i camions es redueix sensiblement, i que indefectiblement acaben abocant-se a una d'aquestes porcions de pla limitades per línies rectes que s'anomenen polígons. Sí, ja sé... però de quins polígons ens parles, Vicicle, sense flux de tràfic automotor? És que els travessem els diumenges, quan els seus amples carrers són ben nets de tota aquesta borumballa metàl·lica i insolent. Sí, pocs llocs són tan tranquils, plàcids i segurs de circular els diumenges al matí com els carrers i vies adjacents dels polígons industrials. De fet, un d'aquests matins de diumenge em vaig trobar una competició ciclista al circuit dissenyat dins el polígon que hi ha a la carretera que ix de San Isidre de Benaixeve cap a la rotonda de Tres rutes. I als recorreguts de l'horta, sempre a l'espera de les contrades de la Calderona, aquests espais de quietud són una mena d'oques que anem gaudint tant o més que les d'aquell joc infantil: d'oca a oca i tire perquè em toca, fins i tot els que ens fan girar cua pel mateix camí que veníem: és que l'oca mirava cap enrere. N'hi han -de polígons, no d'oques- de tot tipus. Els de més solera han acabat integrats dins la població que els va veure créixer als seus ravals. Pose per exemple el d'Alboraia, que fins i tot el travessa el carril bici i és al costat del barranc de Carraixet. Però també hi són els que encara aïllats al bell mig de l'horta -com el de Bétera, també costaner del mateix barranc- viuen el seu dessolat compàs d'espera en attendant ce jour en que el miracle es produirà. Sí, perquè només des de la confabulació que tot miracle és, podem gaudir de polígons compartint carrer de raval amb la lírica suburbial dels capvespres on tots els besos són clandestins i les cançons portenyes omplen el nostre imaginari sense ajuda de cap so, només des del silenci que segueix la violació d'un temps que no tocava. D'un edifici, l'esquelet del qual reflecteix el nostre present de cuesta abajo millor que el tango. ¿N'hi ha alguna cosa més muda que un edifici que no ha passat del seu esquelet? Perquè aquestes naus parlen amb les paraules precises de les bitàcoles dels vaixells ancorats. L'eclecticisme domina l'escena. Però és una escena, sense cap dels dubtes. Hi són els prefabricats, tan poderosos, i tan abandonats des que va punxar la seua bombolla. Es ven! Es ven! Tot era una mentida ultramarina. I ara toca vendre els vaixells fantasmes. Els fantasmes de l'Astillero. Hi són, també, els més antics, de rajola i amb façanes de casa particular, obedients al capritx de deixar l'empremta pròpia per tot arreu, i que es resisteixen a la venda, tal i com es resisteixen a acceptar la realitat. No sé la resta de ciclistes què opinaran. A mi m'agraden els polígons, aquesta mena d'escenaris que ens acullen com a principals protagonistes de les funcions a preu reduït dels matins dominicals, amb besllum d'horabaixa, i tot i el seu deix de raval amarg.

2 comentaris:

  1. a mi els tangos em donen marxa.....aprofito per desitjar-te un feliç any 2014 amb polígons o sense!

    ResponSuprimeix
  2. És que els tangos són molt xulos. Bon any nou, marxosa. :)

    ResponSuprimeix