Hores d'ara ja podem afirmar que el MHP Carlos Mazón és no només un inútil integral, sinó, a més a més, un criminal més burro que Tacó. ¿Per la desastrosa gestió del que tots coneguem i que ara intenta blanquejar: 'estamos en ello'? No. Bé, sí, també, però no només. Ho serà, sobretot, per un fet, que tot i que ja s'ha valorat com una gran errada, crec que no se li han fet els honors pertinents. Estic parlant de la eliminació de la UVE, la Unitat Valenciana d'Emergències. El 'chiringuito' del PSOE, segons ell. No sé si n'es concient del que va fer, el MHP Carlos Mazón. De l'errada majúscula que va cometre. Es pot ser més inútil? I tot per la seua obsessió de revenja d'aquella: ¡Qué hostia! ¡Qué hostia!, de la corrupta Rita. I de la seua obsessió per 'chupársela a los de Vox'. Perquè tantes eren les seues ganes de sang i semen vicari, que li va semblar 'estupendo' acabar amb la UVE i fer-li una transferència de 24 milions d'euros als torturadors dels pobres bous i, així, 'chupársela' al 'corresponent' de Vox, a l'ínclit torero de contradictori cognom. Sí, va ser més burro que Tacó, el MHP Carlos Mazón, perquè si hagués estat en funcionament la UVE, potser ens hauria avisat en temps i forma del que se'ns venia al damunt. La seua missió, entre moltes d'altres, consisteix en seguir AVAMET i els seus avisos groc, taronja i roig, fent-los arribar a l'autoritat competent i posant a la població sobre avís del que pot ocórrer. Imaginem que hagués funcionat a la perfecció, cosa que Mazón sempre va dubtar. La quantitat de vides que hores d'ara no lamentarien potser serien molts centenars. Però imaginem, també, que Mazón tenia raó i que només era un 'chiringuito' del PSOE, on quatre arreplegats passaven tot el dia tocant-se els ous. Bé, el MHP Carlos, ara tindria un magnífic xai expiatori al que culpar i fer responsable màxim de tota aquesta tragèdia. I hagués pogut eixir als medis afirmant, i amb raó, que l'UVE era un 'chuiringuito', i que eren els què no van donar els avisos en temps i forma, i que ells són els de les mans tacades de sang i fang. Oh! Quina oportunitat perduda pel MHP Carlos Mazón. S'hi imagineu tot el que podria haver-se estalviat, el MHP Carlos Mazón? I és que ja ho deien els clàssics: 'donde tengas la olla no metas la polla'. Per cert, MHP no és necessariament molt honorable president, és clar.
dissabte, 30 de novembre del 2024
dimecres, 30 d’octubre del 2024
Potser
no sap ploure.
Però el que no sap,
el meu País,
és triar.
Triar aquells
que en saben
i volen
fer-nos el millor
aixopluc.
dissabte, 28 de setembre del 2024
Setembre fugit
Setembre fuig.
Setembre sempre fuig.
Fuig amb la solitud
inconsolable del retorn.
Setembre és nostàlgia.
Realitat que no va arribar
ni a ser un petit desig
d'aquells que lligen poemes
o els escriuen com qui fuig
per no morir de pena.
Setembre em va abocar
a la vida dels fets i els refets,
que no sé ben bé què són,
que no sé mal bé què si són.
Setembre em fuig
com l'etern retorn
de la roda funesta que domina
els somnis que em menteixen
sobre l'amor i el temps.
Setembre m'abandonà
a les hores d'un llibre
que no tots han llegit
i, que si per distreure's ho ha fet,
no han entès els seus pentagrames.
Setembre fuig
amb les ombres indolents
dels dies i les hores.
I jo l'acomiade amb l'amor
'del suo fratello dilettissimo'.
divendres, 30 d’agost del 2024
La gota d'aigua
dimecres, 31 de juliol del 2024
Epíleg
N'hi ha un moment de llum verda i whisky.
Aquell del vespre que plega i vol ser nit.
El què sents com un adéu de no saps què.
Pèrdua reiterada d'una espera ignorada.
Voldria dir que un dia, que un vespre,
hi trobaré els ulls i els llavis del bes absent.
Absenta saborida pels versos assedegats
dels itineraris nocturns del ciclista imaginat.
Les paraules no dites, els gestos no fets,
mai no haurien de ser els perfums i els sons del poema.
Perdona'm, si pots, aquesta crepuscular feblesa.
Com de penedits serem a la vellesa d'allò
que com joves pensaven podíem demorar
fins l'epíleg inexistent de lluna verda i glop de cristall.
dissabte, 29 de juny del 2024
El lector
Llegir un poema deshonest
em fa mal.
Tant o més que la victòria
espúria d'un ciclista dopat.
-I com es dopen els poetes?
-Comencen com els sants.
Éssers elegits per un deu inexistent.
Un parell de premis anunciats
i devenen nota impresa
de qualsevol hagiografia.
Desprès, la vanitat.
I potser al dematí:
la supèrbia disfressada
d'una modèstia amb crosses.
Llegir un poema dolent
em fa mal.
M'entristeix si n'és honest.
Si, impúdic, em fa pena el poeta
i la seua carnalitat.
De segur que els seus versos
abstrets de pedres i rierols,
de la luxúria estèril del buit,
no estan a l'alçada del vi
que mai calma l'assedegada
ploma dels seus papers
immaculats.
dijous, 30 de maig del 2024
Wrong number?
dimarts, 30 d’abril del 2024
L'home amb carpeta
Em deixí enredar…
Em deixí enredar per la vida.
Jo, que fumava i ho sabia.
Jo, que endreçava els fulls
i agafava la ploma
amb la correcció
d'un manual de cal·ligrafia.
Jo, que sempre he pedalat
amb la solvència d'un 'pistard'.
Jo, em deixí enredar.
Amb prou feines
vaig gaudir de mi mateix.
Tampoc no m'agradava
allò que jo era:
un supervivent sentimental
d'una infància esquinçada
pels amors i les pors,
pels malsons i els odis prematurs,
pels treballs i els dies venuts
a la fatiga quotidiana
d'un deute enrederit.
Em deixí enredar massa d'hora.
I vaig agafar l'altra carpeta.
Aquella blava i amb àguila bicèfala.
I, a poc a poc,
tal i com la vida m'enredava,
hi anava arxivant
les factures dels plaers
i els rebuts dels dolors.
Els gaudis dels desitjos
i els disgustos de la realitat.
Conscient com era
del deute sempre enrederit.
dijous, 21 de març del 2024
La cirera
No, mai no m'he estimat massa la vida.
Ja em perdonareu.
Ja em perdonaràs, mestre.
Jo tampoc parle de plenituds.
Però darrere el somriure
hi ha la colossal dentadura.
I l'abraçada familiar
amaga qui delatarà
la teua confiada intimitat.
No, no m'agrada així la vida.
Ja em perdonareu.
Ja em perdonaràs, mestre.
L'obligat moviment
del ciclista, tot i la nit.
L'amor com a promesa
d'una majúscula carolíngia.
Perquè només ignorant el cuc
ens sorprèn el fet d'una cirera.
No, no m'he estimat molt la vida.
Ja em perdonareu.
Ja em perdonaràs, mestre.
I el tractament.
dimecres, 28 de febrer del 2024
'Mes p'tits cochons'
I qui mai no ha fet un vers
et dirà què és i què no és
la poesia.
I qui mai no ha fet una pedalada
sabrà millor que tu
què és i què no és
l'equilibri.
Perquè qui mai no ha caigut
en sap molt d'esbufecs i versos.
Perquè qui mai no s'ha dessagnat
tot ho sap de les artèries
on el desconsol fa nàixer el flux
inesgotable de les paraules.
Sí, la vida sempre és
aquesta mateixa pedalada.
Toujours les mêmes chansons.
Uns fan la cançó.
D'altres, La Règle du Jeu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



