Com que ja
han acabat les Falles, avui diumenge vaig a fer paella. Una paella. M'agrada anar a la
contra. Si la paella és el plat típic de les festes "josefines",
doncs jo mentre hi duren la tinc prohibida terminantment a casa meua. Ara, és
acabar la disbauxa petardocrematòriapassacarrerilbarracoxaranguera -talleu a gust- i de seguida
que em ve de gust fer-ne. He optat, però, per una modalitat sacrílega i
herètica, ho reconec, per mirar de ser més irreverent encara. Vaig a fer una
paella-bonsai. És a dir, el que altres fan primer amb els arbres, per a creuar
la giratòria porta que els pertoca i aplicar les mateixes tècniques als seus
-amb sentit de propietat, vull dir- partits polítics, jo ho faré amb la paella,
que és cosa meua i de tots vosaltres. L'objectiu consisteix, en poques paraules, en ficar dins una
paella de no més de 24 cm de base, amb un sol mànec llarg -a dreta o esquerra,
segons les tendències de l'usuari- antiadherent, i sobre foc d'inducció -més
iconoclasta impossible- tot allò que deuria servir per a fer una paella com déu mana,
de ferro amb dos anses, mida de no menys de 40 cm de base i foc sacríleg com a
molt de gas butà. Ingredients: 2 quarts de pollastre -la cuixa sencera, i la
resta trossejada- 300 grams de ferraura
i roget, 200 de garrofó i 3 tassetes d'arròs. Bé, comencem. L'oli, la dent
d'all -que llevareu o si no, no podreu acabar-la, ja em direu- la sal, poseu la carn a fregir, i quan estimeu oportú afegiu la verdura,
i no ho penseu massa, amics, que açò és com l'aixovar de les fadrines, que
passaven els anys i els calaixos anaven omplint-se fins que arribava un moment
en que petaven i hi havia d'embotir-ne els llençols, els camisons i la resta de mantells i llenceria fina fins que se'ls hi passava l'arròs. Bé, ja ho tenim. Qui va dir
allò que "d'entrada, no"? Doncs, tot cap a dins. Mireu.
Sí, ja sé
el que esteu pensant: i ara quan fiques l'aigua, què? Doncs sí, reconec que un
poquet d'ajuda necessitaré. Ara, n'hi han dues condicions imprescindibles a
l'hora de posar l'aigua i rebre ajuda: 1.- L'aigua l'afegireu amb un bidó
ciclista de competició, tèrmic. I 2.-Heu d'invocar el maligne, el Mefistòfil,
com ajudant principal pel foc, tot i que d'altres ho fan pel partit. Per la
qual cosa heu de dominar les incantations,
amb o sense flauta, o no us farà ni cas. Perquè el Mefistòfil és la clau d'una
cocció amb intensitat infernal però a foc lent, condició per no tindre que anar
afegint aigua cada dos per tres i aigualir, mai millor dit, el partit, perdó,
l'arròs. Eh!, què us sembla com bull? I ni una gota surt de la paella amb mànec
giratori.
El moment crític s'apropa. Jo m'acabe precipitadament la vareta
d'api que em prenc com aperitiu i que dissimula la pudor sulfurosa del
Mefistòfil. He de posar l'arròs, i sempre és una incògnita si haurà prou
d'aigua de primàries, perdó, de primeres, o caldrà una segona volta d'afegitons
fragmentaris i amb traïdoria. I ara a jugar amb el foc: Mefistòfil, sóc a les
teues mans! Els minutets de rigor.
I... Ah, que isca amb socarraet, no t'oblides, Mefi, per l'amor dels que mai no vàrem
invocar en va El Nom de la Rosa. Stat rosa
pristina nomine, nomina muda tenemus.
El
lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen
mai no havia sentit parlar del pathos o
l'ethos, tot i patir-los. I no diré que
ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la
paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li
permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens
evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres
limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari
pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna
i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas
palabras.Perquè serem víctimes
inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia
d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure
pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré
alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense
llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o
almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer
l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la
gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa",
frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com
explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa
d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest
cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a
aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls
que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el
bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot
ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el
paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la
boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa
i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni
molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer.
Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava
pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles
pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era
ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat,
perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i
única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la
bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa,
a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una
distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que
quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les
petites coses avant la lettre que ens
deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un
parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita
cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la
trompa i el seu cordell amb un munt de gomos
ni els cromos ni les caniques ni els
xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de
cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes
que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la
paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels
grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i
ferramenta, pintures i soldador, estany
i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell
llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el
francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art
Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art
de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el
títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar,
home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del
passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el
temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada
van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés.
La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns
coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir
del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig
desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el
braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament
espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua
bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites
coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a
bategar igual. L'art de pédaler va
convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc,
tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava
aquell art: L'art de pedalar consisteix en
saber esperar, deia un tal Rilke, fins
l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava
un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home
afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal
Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la
mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que
va definir el seu objectiu com la construcció
progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat.
I tants d'altres que varen ser tan idiots
com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic
equilibri.
Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc
del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i
d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición-
el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també
controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa
contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo…
No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè
vols… La edad es un grado, pero… Me'n
vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no
mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació
de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si
agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera,
fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que
diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a
la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de
Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el
selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix
al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre
m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a
l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat:
l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs,
no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari.
Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la
plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha
un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells:
sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge,
que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de
travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa
quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I
ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia,
els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat.
Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa
dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El
semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas
zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com
d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al
meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una
baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li
xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite
per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de
l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra.
Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs
de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs
jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que
la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat?
Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi.
Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar
d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons
negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb
estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada.
I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una
improvisació tatuada a la pell del capvespre.
Els oriünds del
Cabanyal tenen una forma molt peculiar de rebre els comunicats exteriors, tant
siguen els dels forasters com els dels seus propis compatriotes, els
transcendentals com els importants. Poseu-vos en situació: aneu pel carrer,
direcció Mercat del… bé, Mercat Homònim (que el present article és un estudi
seriós) aneu per qualsevol dels camins -com si de Roma en parlàrem- que duen,
mitjançant Via Augusta, al Mercat Homònim, i, oh, sorpresa! vegeu un amic,
conegut, saludat o el que siga, que us obliga a fer-li salutació de bon dia.
Doncs bé, ja quasi esteu a la seua alçada i la convenció s'imposa: Bon dia!...
Si el susdit amic, conegut o saludat n'és dels autòctons, és a dir, un@ -què
cosa més ridícula- veritable/a -encara més ridícul- hom@ cabanyaliensis, deuria contestar-vos amb l'expressió que
els identifica com a tals: Correcte. Sí, un judici de valor. Vosaltres en dieu:
Bon dia, i ell@ vos contestarà: Correcte. I el mateix faran sempre, tot i no ser indiferents a
l'assumpte que vos ocupe. ¿La supèrbia sobrepassa en ell@s les bones maner@s?
¿És un acte de prepotènci@? ¿És l'hom@
cabanyaliensis un profess@r frustr@t? Res més lluny de la realitat.
Senzillament, quan el cread@r va
escampar la població pel món, se li va quedar al cantó fosc de la mà
-sempre n'hi ha un@ de cant@ fosc en qualsev@l ll@c- el grupet@ -i d'ací la
denominació ciclista, i deixem córrer l'@ que ni jo mateix m'aclarisc- el
grupet, dèiem, de sabuts, que li va quedar enganxat al cantó fosc, el va posar
com qui no vol la cosa al Cabanyal-Canyamelar. I no ho va fer per maldat. No. I
ells no ho fan per maldat, tampoc: ho fan perquè n'és la seua naturalesa
intrínseca: són sabuts, i ho saben. Valoren, fil per randa, l'omniscient
naturalesa de Déu tant com les faves comptades, n'és el seu imponderable,
¿voleu que no ho facen amb un Bon dia? I vet aquí, que avui mateix n'he posat a
prova tal circumstància. Dissabte pel matí faig la compra al Mercat Homònim.
Entre d'altres coses, volia comprar ametlla fregida, i en arribar a la parada
no les hi he vist. Que no té armela -i
si dic armela i estem al Cabanyal, és
que n'és correcte- fregida?, li he dit; perquè només veia que anous -i si dic anous,
i estem on estem, és que n'és més que correcte- panses, dàtils i tutti quanti relatiu als fruits secs dolços...
És que estan a l'altra banda, carinyet…
No sé on tinc el cap avui, que vaig en presses, i és el que passa. El que passa
és que l'aparador del puesto -i si dic puesto és puesto-
està dividit en dos, a un costat els fruits dolços, i a l'altra banda d'un
separador d'acer inoxidable els salats.
Anem a tirar el mur, em diu la dona... Això és el que tindran que fer els
mexicans amb el de Trump, no?... M'inquireix amb la mirada. L'americà, li
aclarisc… Correcte… Déu, quin borinot… Correcte… Pose'm mig kilo… ¿De
borinots?... Quines ganes de broma… Anem a fer un aparador sense mur, carinyo… Molt millor… Correcte. Alguna cosa
més, carinyet?... De camí a la
carnisseria, passe pel puesto de Conxin,
la xarcutera. Tot i que no tinc res que comprar-hi, la salude: Conxin, bon
dia!... Correcte… I això que Conxin és de Picassent, però porta tant de temps
al Mercat Homònim… Les carnisseres són dues beutats, i ho saben. Uniformades de
negre jersei fi de coll cigne i faldilla de tub tot just per damunt dels
genolls, guarneixen la pitrera amb davantal negre, el cap amb tocat negre i
l'esguard amb llavis roig Rubi Woo de la
gamma Retro Matte sobre el fons d'uns
cutis blanc de ploma.En són tan
sofisticades, que li han donat un àuria primmirada, com de delicatessen de la vedella i el porc al seu puesto. Tallen la carn amb la precisió d'un
cirurgià. El seu tempo és un moderato amabile i cantabile. Hi ha alguna cosa afrancesada al seu somriure
impostat, i això em resulta tan irresistible, si més no, que el seu spancià ¿Tens xulla d'agulla?, li dic... De ternera, imagino… No, de porc… (Primer Correcto avortat) Cuánto le pongo?... Una
tallada grosseta… Así?… Això mateix, li
dic; perquè els del Grau, mai no direm Correcte, faltaria més... Cómo la hago?... Res… I obre els ulls i les
comissures en clar senyal inquiridor amb un frec de "mai no m'havien fet
cosa igual d'un tall de xulla d'agulla de porc, si almenys fos de vedella"
(Segon Correcto avortat) I sóc feliç.
Sóc feliç perquè l'he deixat sense Correctos.
Ja la tinc al pot. Vaig a inflar les rodes.
Només una
imatge al passar. Una imatge interrompuda. Perquè l'esguard alterna la visió
del camí a pedalar i dels seus marges, i no en pot gaudir totalment. Al costat
dret, direcció nord, i un poc de retirada, una fila d'arbres oxidats destaca
les seues branques i fulles terroses sobre el llençol grisenc d'una boira que
converteix La Calderona en la sanefa misteriosa d'un conte de fades. Costa
creure la quietud ominosa d'aquest escamot en formació i sense caporal al bell
mig de les ventades. Costa creure que la fila no n'és conscient de la seua
terrible desolació, tot i la quimera. Costa creure que el seu punt de fuga
forma part ineludible d'aquell altre i prototípic punt que domina el camp
visual. El plugim crepita displicent sobre el teixit un poc encartonat dels
nostres mallots i de les seues fulles. L'aroma humit del vent transvasa la
terra als pulmons i un deliciós perfum de mantega vegetal ho fa amb els
records. Som a l'horta, i tanmateix sembla que pedalem pels camps melancòlics i
horitzontals, adormits, del secà. Potser els arbres es pregunten si deuen
ignorar-nos o si potser ens fan un bes llançat amb l'ambigua intenció i antic
dibuix dels arquers homèrics. Potser tant s'hi val. Perquè sura damunt les
pedalades la inquietud quimèrica de que per més que ho intentem el pensament
dels arbres mai no podrà arribar al nostre destí. Hi són els cinc, perdent-se a
la boirina que pinta el verd de cendra, i l'alçada uniforme de les seues
frondes de sang seca és la resposta a totes les preguntes dels pelegrins. Ens
endinsem a la teranyina de tràfecs, gotes de pluja i pètals roses dels
ametllers discordants. Som al núvol, diu un company. Dins el núvol baix. I
aquesta pluja delicada, fina com les puntades d'una núvia que cus el seu cor
als llavis dels somnis, no n'és tan poderosa com per reviure el mort fullam de
la imatge al passar, els seus troncs prims i elegants, adormits. Sí, només una
imatge al passar, i amaga el secret indesxifrable de l'aventura humana. Una
imatge interrompuda dins la sang i la memòria.
Crec que ja
ho he dit, però pel que sembla no estarà de més insistir: sóc un home -bé, un
ciclista, que no n'és del tot el mateix- que odia els que parlen gratuïtament
d'extrems. Per tant, igual que li vaig declarar el meu amor incondicional a
l'Scarlett Johansson, amb la meua sèpia a la veneciana d'inútil reclam -potser
no li va agradar el color de la salsa amb la tinta- he de reconèixer que bebo los vientos per aquesta dona inigualable,
la Serena, a la qual l'única cosa que li falta és tastar la meua sèpia
veneciana, la vera paella i una pujada a l'Oronet com déu mana -l'ordre dels
factors mai no alterarà el producte. Ja vegeu, igual que li vaig dir a l'Scarlett,
cap diferència. ¿On és l'extrem? ¿Serà tot igual d'estèril? Serena, què seria
de Venècia sense tu? No vull ni pensar-ho, no vull ni tan sols imaginar-ho
fugisserament. Com és que aquesta colla d'indesitjables no veuen la tendresa
inabastable que amagues al darrere de la teua volea liftada? Com és que ignoren
la femenina i excelsa delicadesa de les teues deixades? Només l'odi destil·lat
de la seua enveja pot negar-te la subtil innocència del teu revés, o fins i tot
els sentiments contradictoris d'un passing shot
marca Williams. Serena, els teus globus em fan lliure: me importa un pito les magnòlies i les figues seques, tu sí que
en saps de volar; i aquells que t'insulten pel teu cutis d'esclau estigma, els
teus llavis travessats d'onades de sorra, les dunes del teu cos, la gasela
superba que amagues als teus ulls, són els mateixos que miren de Tirez sur le pianiste, sobre aquell pobre
músic que cremava la seua vida amb la cigarreta d'hora baixa que n'és el que
anomenem fracàs. Aquells que mai no li arribaran a la suela de las zapatillas de su saxo a un del majors genis
musicals del segle XX, un que també tenia un cutis estigmatitzat, el gran Bird,
aquells són dels que només en descriure'ls ja en tenim prou, no cal ni perdre
el temps en insultar-los. I no deixa de ser curiós que amb el teu cognom i el
malnom del gran Charlie formem el nom d'un tal William Byrd, músic anglès del
periode isabelí, que no sé ben bé que hagués dit o pensat de vosaltres, vull
creure que només que elogis, sobretot si atenem a la seua música transparent i
ambigua, com si d'un dels teus drive es
tractés, com si una de les seues fuetades de sons ens bressolés al capvespre
d'una taberna oblidada pel món dels que busquen el pianista. No em culpes,
Scarlett. Són coses del cor, del costat fosc del cor, ma chérie. Benvolguda
Serena, a Venècia hi som, t'esperem, jo i la meua sèpia, la salsa de la qual
t'agradarà de segur. À tout à l'heure.
No, no n'és
el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim
interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que
passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts
de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes.
Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona
direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de
ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça
de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la
llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat.
Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat.
M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha,
però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts.
Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a
dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que
no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé
d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri.
M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són
cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per
l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un
descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de
les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el
meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu
esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels
penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no
he viscut. I direu: això és un déjà vu,
i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia
viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell,
el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de
D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la
façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els
balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part
del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de
fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus
ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i
besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir,
esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada
de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis
que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia
nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música
callada.
Todo
dios da por sentado, toro sentado -Toro sentado? Per què em venen al cap
aquestes ximpleries? Que estic malalt? Que estic boig?- que el ex tesorero del
PP, Luis Bárcenas, LB o simplemente Luis, el cabrón -más adelante precisaremos
el sentido exacto de estas denominaciones, o no- ha reconocido la existencia de
una caja B en el PP. Anem a pams. Què és el que ha dit l'ínclit Luis? Pues
simple y llanamente que había una "actividad extracontable sin carácter
finalista" o bien: "una contabilidad extracontable…" Analicemos
la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio olímpico
Luzhniki de Moscú, compañeros? La Stasi ya no es lo que era, ni la KGB
tampoco?... Sí, sí, sí: los que lanzan falsas acusaciones contra nosotros son
peores que las putas (Putin, dixit, que algo debe saber de eso) Analicemos la
frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Luis II de
Mónaco, compañeros? Grace dejó de hacer gracia con su nombre?... Algo de eso,
sí, sí, sí: Carolina 1 Zara 0; los ricos también lloran. Analicemos la frase…
Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en la huevera, compañeros? Colón deja el
huevo y se va con la gallina?... No exactamente, pero sí, sí, sí: por fin queda
al descubierto la violencia de la tortilla independiente por la banda
izquierda. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Mestalla, compañeros? Paco is missing?... Sí, sí,
sí, amigos. Perdido, totalmente ausente, el gran fichaje, y nadie sabe por
dónde anda. La banda derecha desasistida. Ha renunciado a los espacios. Como si
el huevo enamorado se lo hubiera o hubiese. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi,
pi, pi, novedades en Los Caídos, compañeros? Qué Cruz soporta el Valle?... Sí,
sí, sí, así es. Falta clara dentro del área, pero el árbitro arguye que
"desde una perspectiva normativa, resulta claro que el Valle de los Caídos
no tiene en la actualidad el significado que sugiere su Señoría".
Analicemos la frase… Pi, pi, pi, i, pi, pi, pi, pi, novedades en Davos,
compañeros? Gritos de Christine, Christine, Christine, alguien nos roba el calcetín?... Sí, sí, sí, estás en lo cierto. El público en pie corea
vociferante: Christine o Lagarde qué más da quién nos mangue? Analicemos la frase…
Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Iberdrola-Endesa, compañeros? Riesgo
de suspenso por congelación?... Podría suceder, sí, sí, sí. Subida estratosférica por la banda derecha de la energía cuando la ola de frío invade
el terreno de juego. La afición reacciona al grito de "Podemos eres tú", pero el marcador reacciona con el siguiente mensaje: "Deja en
paz al poeta, coño". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi,
novedades en el estadio Azteca, compañeros?... I llavors, tot empal·lideix com la pell dels morts. Tothom calla com a putes, però de les
que no són putes, pobres d'elles, sinó com a tirans prostituïts, valga la
redundància. Sabeu el que vull dir? Com a putins, criminals, lladres,
estafadors, prevaricadors, xulos, trumps, pervertits, assassins de guant blanc,
mentiders, corruptes, fatxendes, pervertits de segona volta, mafiosos, fatxes
constitucionals, viciosos de les portes giratòries, no de les rodes, viciosos
del ordeno y mando, quan no saps ni manar ni ordenar la més ximple de les necessitats,
viciosos del poder, sense més cosa a l'horitzó. Vull manar i manar, jo que no
sé què collons és manar. Que vull manar i manar, perquè no vull treballar.
Perquè no tinc vocació d'allò en que treballe. I vull manar. Perquè tothom
crega que no, que n'estic més que capbussat a la meua tasca. Mentida. I em veig
en la necessitat de comprar còmplices. Però com que no ho pague jo. I llavors,
la malaltia avança. Avança implacable pel torrent aigualit d'una sang
destil·lada. D'uns pares amb esperances: "no pot ser que un
innocent…" D'un xiquet o xiqueta que somnia el que somnien tots els nens:
demà, demà, demà… Granota news, l'infern.
Al menjador
de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot,
havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan
significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o
acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants
i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador
a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos
veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos.
Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el
que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar.
I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar
primer una oposició de tronío, i desprès
va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador
per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy
yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de
culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros.La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo
privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra,i que ràpidament van completar aquesta mena
de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell
eminentment pràctic: Nunca utilices sobres
transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més
familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords
signats amb sang, en la sana camaradería de los
soldados en Cristo, com si diguérem,alguna
cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en
qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué
hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va
fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos
del cos clerical, els de més tronío,
podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem
qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant
monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per
màxima tan lapidària com: Que parezca un
accidente. I al costat dret de l'anterior:
Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a
quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels
anteriors: Cuando te utlicen como tapadera,
preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als
pupitres d'aquell col·legi de tronío
quan era un xiquet: la gloriosa Formación del
Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.
