Neighbours

Feia tant de temps que l'ignorava com profund i intens era l'amor que li professava. Com és possible que no se n'adonés? No veu que el meu silenci són els crits desesperats de tot allò que en fa estimar-la? D'alguna forma havia intentat dir-li-ho amb l'elegància dels seus posats sempre que la casualitat els reunia. Un llenguatge de muts que esperava entengués tot i la sobrietat amb que ell s'expressava. El trencament d'aquella amistat, que sobtadament va capgirar-se en passió, té com a colofó una bústia innocent que encara hui en dia creu poder rebre un anònim amb nom i cognoms absents demanant-li un oblit de tots els oblits -com diu la cançó. I, llavors, va ser allò de l'escala. Havia arribat a entendre que tants silencis eren una mena de camins sense retorn, un tot de ferides que mai de la vida podrien sanar sinó amb el bes lleu i dolç del seu amor. Però existia aquest amor compartit? Existia aquest tàndem o només havia estat una il·lusió pueril d'un vell, la vida del qual, no era sinó un cúmul d'itineraris somiats i dreceres solitàries? Bé, pensava com de significatius havien sigut els episodis, abans la bústia, en què li demanava ajuda: el de l'ocell que l'espantava, el de la màquina de caminar que no sabia engegar, o les habituals consultes de tantes coses que no feia falta consultar, i que va interpretar com apropaments delicats d'aquella que se'n sap sola, i sap que l'altre potser encara està més sol. Però van passar els anys des d'allò de la bústia. I els sentiments que ell va viure d'ençà van acabar en obsessió. Com dir-li sense dir-li? Perquè tal i com engrandia el seu impostat menyspreu, igual d'esponerosa era la seua malaltia amorosa, la seua aigua de plor que va dir el poeta. Com de dolorosa aquesta llarga espera d'un no-res. Perquè al capdavall tot plegat potser no era sinó un no-res al cap confós d'un vell que, ves a saber per què, no deixava passar cap dia sense un deliri afectuós més que afegir als molts disbarats que la seua vida li havia imposat tal i com les ones del mar imposen el ritme dels hàlits de Déu. I, llavors, va ser allò de l'escala. Un baixava, l'altre eixia. Un va dir hola, l'altre també. La sorpresa va imposar-se a les impostures, als silencis acusatoris establits. Però cap d'ells n'ha fet res per trobar la clau de la bústia.