Ella hi era. El nen no volia girar-se, estirat al llit sobre el seu costat esquerre. Ella hi era. Al darrere. Només imaginar el rostre embogit, l'expressió desfermada de crueltat, els seus ulls tibants era prou per paralitzar-lo. Gairebé no podia parlar. Ho intentava, però. Articulava amb dificultat les paraules. Provava de dir-ne. I paraules com a roba mullada miraven de travessar els seus llavis. Li va estranyar aquella realitat en blanc i negre, sense grisos, sobre la que rebotaven les forçades paraules de la seua desesperació. Cridava a la germana pel seu nom. I li deia alguna cosa d'inconfessable. N'era conscient de la gravetat del que volia comunicar-li. Veia els seus propis llavis com una finestra per la qual llençar els sons imperiosos de la veritat irrefutable que acabava de descobrir mentre feia que dormia al llit blanc de llums negres. Imaginava que girava el cap. L'altre costat del coixí era buit. Però el sabia que ella hi era. Millor no insistir. Millor evitar aquella cara irada, aquell semblant de serps com cabells, rodó, ample i enfurismat com una sentència. De sobte, un ocell va iniciar el vol per a perdre's a les inexistents bigues de fusta de l'estança. No, no gires el cap, es va dir. Ja n'és prou el que estàs patint. Aguanta, aguanta l'esforç com si pujares el pitjor dels maleïts ports que encara no coneixes. Crida, crida la germana. Perquè ella, l'altra, hi és, i acabarà per llençar el seu esguard sobre els teus ulls desemparats. Crida, crida-la! Digues-li això que ja saps. Això que només tu saps d'ells dos. Això que et desespera i dius com llàgrimes al silenci sense olor dels somnis. Digues-li, tal i com ja t'ho has dit a tu mateix mentre despertaves dins el somni, digues-li: 'tot és mentida, tot és mentida'. La cambra són les golfes. El llit, un matalàs. La golfa, un cel detractor. Tot és mentida quan despertes al somni. Però ella hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada