Velominati d'abord

No sé com és que he mirat el rellotge del menjador al matí, que creia que feia tard. Por consiguiente, a les 8:35 he arribat al lloc de trobada dels velominati. Gairebé mig hora abans del que havíem pactat. ¿Pactat, he dit pactat? Perdó per l'expressió. Paciència, he pensat. Com que havíem quedat que si no ens avisàvem és que veníem, doncs només em calia esperar. Van desfilant ciclistes de tota mena. I també corredors. També l'han escollit el lloc, darrerament, per a la quedada general, com si diguérem, els excursionistes del Círculo Católico. Ja sabeu, Kumbayá i altres dèries. I també els corredors. De fet, aquests, els corredors, no els catòlics, tant els hi fa passar o esperar, perquè sempre ho fan donant botets. Pim, pam; pim, pam; etc. Passa una parella que passa, és a dir, que no espera, tot i els botets. Ben equipats. ¿Ben equipats, he dit? Si ella porta sandàlies!! Només faltaria que es posés de moda fer footing en xancles. 8:45, 13º M'ho diu el rellotge que tinc al davant, no el del menjador de casa, és clar. D'un cotxe ix, com a mínim, un tinent coronel, sense bigoti, baixet, això sí, però en uniforme de campanya model camuflatge selva amazònica, també com a mínim. La bicolor li cobreix bona part de la banda esquerra de la guerrera, la del cor, faltaria més. Circumstància que posa en delicada situació la seua possibilitat de camuflatge, pense. Agafa el mòbil. Truca. Gira cua i se n'adona que la resta de l'escamot és a l'altra banda del carrer esperant-lo. Els hi fa una salutació militar quadrant-se amb el mòbil a l'orella esquerra, amb rèplica reglamentària de la resta a la vorera d'enfront. Potser van de cacera tots plegats. I també els corredors. 8:55, 14º Ací no es presenta cap velominati. Que no ho vaig entendre bé? A que és el típic malentès? Dues ciclistes passen pel meu costat. Una d'elles és la meua veïna. No em reconeix. Deu ser el meu equipament de camuflatge: casc, ulleres de sol, mocador per damunt del nas… Com que sóc tímid no li dic res. I el cas és que podria haver pedalat en elles, però com que no són encara les nou. 9:10, 15º Definitivament, estic més sol que la una. Pedalaré tot sol. Estic acostumat. Fluctuat nec mergitur. Faré una ruta plena d'incògnites que potser els velominati sabran desxifrar. O no. Fa ventolera i fred. Comence a pedalar: pim, pam; pim, pam; etc. El vent m'entra per tots els puestos. I fort. Dreta, esquerra, al front, de cul. Em fa trontollar. Vaig a batzegades. Primer, els 25 anys de pau d'una guerra que visto lo visto no sé jo si s'ha acabat del tot. Desprès, i per evitar embogir pel vent, pujant i baixant costeres laberíntiques i huracanades, deixe la bogeria a mà esquerra, gire cua cap a la geometria poligonal dels magraners tristos, i m'enfile cap a Le Far, reducte proustià de noies i flors. I en arribar, deixe de menjar-me el coco i m'empasse l'altra fruita ciclista per antonomàsia a la plaça del personatge més important de la nostra terra, tot i la miniatura. I pense que si Saint-Exupéry els hagués conegut, aquests arbres anònims, que amb la ventada duen el soroll del mar terra endins, hagueren fet les tribulacions del petit príncep, i no els baobabs. La resta és ben fàcil. De tornada cap a casa, i en arribar al carril bici, l'ombra d'una gavina al meu damunt cobreix amb la seua descomunal envergadura la totalitat de la seua amplada. S'ha mig ennuvolat el matí. ¿Desequilibri acumulat? Ni idea. Almenys, i com que el temps no acompanya, el carril no és el típic passeig interurbà. Només hi són els ciclistes, algun passejant despistat… I els corredors.