Tàndems

Divendres. El llibre tenia la part de baix deformada. Era la típica ondulació que el paper fa en assecar-se després d'haver estat mullat. Era un llibre prim, i duia al llom l'etiqueta d'una biblioteca. Ell l'havia tret de la petita motxilla. I ella seguia els seus moviments amb els ulls morts dels que ja no pensen les respostes. Els seus cabells de cendra, gruixuts, mitja melena, contrastaven obertament amb les macilentes galtes que emmarcaven unes parpelles blanquinoses i un nas infantil. Algun que altre fil de plata li queia pels costats d'aquella cabellera aliena a l'envelliment precoç del seu rostre. I aquests fils argentins semblaven continuar a la ratlla dels cabells negres i llargs, de Crist derrotat, del seu company. Varen obrir el llibre. I dic varen, perquè tot i que només ho va fer ell, l'encarà al bell mig de la parella, i tots dos el llegien al mateix temps. Ella li feia de tant en tant alguna observació silenciosa assenyalant la pàgina amb el dit, a la qual ell afirmava amb el cap. Tot indicava que no només llegien el mateix text, sinó que ho feien a la mateixa velocitat, amb una sincronia fóra d'explicació. Lectura de tàndem, vaig pensar. O, almenys, jo no vaig trobar d'altra causa. Però alguna cosa em deia que una profunda raó guiava aquella lectura compassada, com si dos músics seguiren una melodia sorda sobre la paradoxal partitura del seu silenci. Tenia curiositat per esbrinar el títol del que llegien. Però la portada del llibre estava massa caiguda. Vaig esbrinar l'editorial, però, i, amb una vaga idea de la portada, vaig trobar el llibre a la xarxa: El candelabro enterrado, de Stefan Zweig. Només una circumstància, però, podia explicar ara aquella escena als meus ulls, atès el seu compartit interès: aquells joves embellits deixaven la seua condició de personatges i es convertien en lectors de la seua pròpia història. Així, amb la distància, era que podien entendre tot el que havien viscut sense plena consciència dels fets, del secret que Benjamin Marnefesh es va dur a la tomba, de tot allò que els havia envoltat dins aquelles pàgines deformades on no van ser sinó figurants anònims. I tota la tendresa de l'amor va concentrar-se al braç amb que ell guiava des de la cintura el cos deprimit de la xica mentre pujaven les escales automàtiques del metro. Dissabte. Als matins fa fred de ponent. Camí del mercat passe pel banc per traure diners. A l'entrada, i aïllats de la resta de l'entitat bancària, hi són els caixers automàtics. I en aquest reduït habitacle fan el seu dormitori els desheretats. Una parella dorm a terra. Fa pudor acre de pobresa. De cossos impregnats del caliu desigual dels llits improvisats. D'una higiene condicionada per la roba que sempre hi és sobre el cos. D'un destí que va abocar-los a un tàlem públic, d'impúdics cristalls i un amor indefens. Els dos han adoptat la posició fetal. Els dos sobre el braç esquerre. Els dos dormen el mateix son. Els dos dormen el mateix somni. Ell li dóna l'esquena. Té els cabells i el rostre dels que moren d'un tir al clatell. No sé si el seu somni compartit és de guerra o de pau. Si els fets que tots dos reviuen al seu món oníric són la versió poètica d'una realitat viscuda o d'una realitat heretada. Somnieig de tàndem, vaig imaginar. Ella sembla beure del somni d'ell. Té els cabells i el rostre dels que sempre han viscut al marge. La pell de la cara absorbeix la llum crua dels neons. És jove. Són joves. Massa joves tots dos per a l'amor profanat de mirades grises, de passes furtives a la matinada. Diumenge. Tots dos són al marge dels esdeveniments. Potser la realitat només hi afegeix una culleradeta extra de sucre. Les flors caigudes emmarquen la confessió amagada. El que no es diu es viu amb la intensitat dels sentiments. Perquè donar paraula al bes és desacreditar-lo. Perquè tractar d'explicar les complicitats dels esguards, tant els fugissers com els sostinguts, és pura hipocondria. Supervivents de tàndem, vaig deduir. Què impúdic llegir les interlínies blanques de la vida. Tot i ser la Dama Bianca.