dimecres, 12 d’octubre del 2011

Insuporteibol



Insuporteibol… I per què és insuporteibol? -em va dir la meua dona… Perquè no és música… Ah!, no. Doncs què és?... Religió. I com totes les religions pot arribar a subjugar, però la vessant estètica no sempre és fàcil trobar-la… Ei, para, no em dónes un discurs ara… Perdona, és el costum. Wagner n'és una qüestió molt particular per a mi… Què vols dir?... Doncs que la gent que promet el que no pot fer, m'irrita… Però què t'ha promès el pobre Wagner que no hi pot fer?... Doncs això, música… Sí, home, ara el traurem dels grans músics de tots els temps… Doncs no passaria res, total per quatre preludis orquestrals -amb una orquestració més que discutible que passa de la buidor existencial a l'overbooking existencialista- qualsevol operista italià de "medio pelo" li pega cinquanta voltes… Escolta, què ha passat avui?... No res. Què té que passar?... Doncs em sembla que la història de la música no canviarà per molt que t'hi poses… Ja m'ho imagine. I no cregues que no em sap greu. Jo, que n'he plorat sentint el preludi del Tristán mentre pujava l'Oronet… Hosti, cari, quina tragèdia, de debò?... Doncs sí, el meu iPod t'ho podria dir… Ai, si els iPod parlaren, v'itat?... Bé, pots creure el que vulgues. Al capdavall tot és una qüestió de fe… I de litúrgia wagneriana, oi?… Si tu ho dius?... Ei, que el que ha començat ets tu… Sí, ja ho sé. I el que ha plorat al damunt d'una bici també. Per tant tinc tot el dret de queixa i d'espeternec… D'espequè?... "Pataleo", a que no ho havies sentit mai?... No, i ara… Veus, com la música del Wagner, que brolla quan menys t'ho esperes. De tant infinita que vol ser, la melodia gairebé no existeix… Per tant, més que insuporteibol, com tu dius, és insostenible?... Tant s'hi val. El que no pots suportar és indefectiblement insostenible… Tu saps que no és el mateix… Mira, quan el malparit de sempre imposa un ritme insuportable pujant l'Oronet, és perquè ningú el pot sostenir, i acabes pagant-ho ben pagat… Vicicle, t'estàs fent gran. El que diuen els responsables de la Unió Europea, el FMI i les fotudes agències és insostenible, si l'argumentació tingués en compte que afecta a persones i no coses, i tanmateix, ho suportem. Fins quan?, no ho sé. Però hores d'ara, ho suportem… Per què?... Perquè tenim l'esperança de que la línia que separe els pobres de solemnitat dels pobres amagats ens agafe en offside, en altre món, el món del que "això no va en mi"... Per cert, on és el món del "això no va en mi"?... Tu sabràs, que et puges a la bici i sembla que estès als llimbs… Doncs compte que avui tenim un dia d'intercalada… Ehhhhh?... D'hac intercalada; bé, com si ho fos, com la "d" de l'altre dia. Alguna cosa ens amaga aquesta "h"… El que sempre amaguen les hacs, les intercalades i les que no, ja saps… Si no ho dius més clar… Protocol, cari, protocol. Només que protocol, això són les hacs... Una lletra que no sona, una grafia buida, una promesa que no es compleix, com el Wagner… Tornem-hi?… Està bé, però les bicicletes no tenen ninguna hac intercalada i tanmateix la seua melodia és infinita…

14 comentaris:

  1. Yo también sufro Wagnerofóbia. No se receta nada en farmacio-musicología.
    Un saludo.

    ResponElimina
  2. molt bó el post ,tú sabrás del Wagner,jo no l'he sentit prou per a opinar...no és de els meus preferits peró,no puc donar una opinió fiable .beset.

    ResponElimina
  3. Wagner no m'entusiasme però si puc triar em quedo amb la seva música ...almenys puc triar escoltar-la o no cosa que no passa amb els qui tenen la batuta i ens fan escoltar i patir per força la seva desafinada orquestra mal avinguda...dia sense hac i moltes cabres

    ResponElimina
  4. Wagner és dels compositors que em posa la pell de gallina. Tots els seus preludis tenen un sentiment! Una profunditat tan immensa...
    Escoltar Wagner és gloria.
    A veure si t’agraden aquests corus que et passo, escolta'ls, són d’una potencia que tomba. No té res a veure amb aquest preludi de Tristan i Isolda però també són una meravella. Segur que et sonen...

    ResponElimina
  5. Uix! Un segón... ara m'he distret...

    http://youtu.be/coLxM2hq_gA


    Ja està!

    ResponElimina
  6. I*, un buen antídoto es Donizetti o Rossini. Y Mozart, claro. Siempre Mozart.

    Concha, no és tant el Wagner sinó el que representa. Bé, i bona part de la seua música.

    Elfree, com tu dius, massa cabres i "soldaditos" amb hac intercalada, és clar.

    Anna, i tant que em sonen. És cert que determinades pàgines del Wagner són sublims. Ara, d'una pàgina a l'altra potser ens sobren tantes notes a peu de pàgina.

    ResponElimina
  7. Wagner, és efectista i a estonetes pot entrar bé, com gairebé tot, però una òpera de sis hores de nibelungs, valquíries cavalcant i crepuscles dels déus, no hi ha ídem que ho aguanti, al menys jo.
    Reconec que soc més de Puccini...
    Salut.

    ResponElimina
  8. Completament d'acord, Ramon. Una Tetralogia no l'aguanten ni ells mateixos, que acaben tots morts. Salut.

    ResponElimina
  9. Ejem...Fa cinc anys hauria signat el que aquí es el sentiment general. Ara, he caigut com Pau del cavall, i soc wagnerofil, i se’m fa curt un Parsifal de quatre hores. No es música per sentir sense dedicar-li atenció complerta i exclusiva i s’ha de tenir una mica de paciència. Els primers actes son preparatoris i encara ara hi han moments que em poden cansar (ja veurem d’aquí uns anys) i que abans em feien abandonar i maleir. No es fàcil però paga la pena. Es un music brutal.

    ResponElimina
  10. José Luis, el que dius és ben cert: "No és música per sentir sense dedicar-li atenció complerta i exclusiva i s’ha de tenir una mica de paciència." I la veritat, em faig gran i vaig curt de paciència i d'atenció per a segons quines coses, i una d'elles em sembla que és Wagner: aquesta promesa infinita que amb massa condescendència -és la meua opinió- algú va anomenar melodia infinita trenada de leitmotivs i coses semblants arriba un moment que m'avorreix. En tot cas, qui és perd el plaer sóc jo. Què hi farem?

    ResponElimina
  11. Aquests mozartians que no teniu arreglu, a mi Wagner ni tocar-lo eh! eh! eh! o encara haurem d'arribar als bits!

    apali, bon cap de setmana pels nibelungs! :)

    ResponElimina
  12. Clidice, amb tots els respectes, el Richard no li duraria ni un parell de rounds al Wolfi. :) I et diré més, el Wagner no només reconeixia -amb la boca petita, això sí- que el millor operista alemany va ser el Mozart, sinó que a més a més, tenia com a partitura de capçalera La flauta màgica, i quan no sabia per on tirar li feia una ullada al Mestre. Bon cap de setmana, Pamina, i compte amb ta mare, que deu haber fugit del Rin. ;)

    ResponElimina
  13. veus! insuporteibols, sou insuporteibols! :P

    ResponElimina
  14. És que parlem del Déu vertader, i no d'imitacions megalòmanes, princesa:P

    ResponElimina