dijous, 27 de gener del 2011

38,5


Si heu llegit la conjectura de la germana, ja sabreu del meu vici matemàtic. D'això que en assabentar-me de la quantitat d'anys de cotització imprescindibles per a la jubilació als inabastables 65 -que dius: estic fet un xaval- m'ha envaït el dubte existencial. Com pot aplicar-se una proporció decimal a una realitat sexagesimal? Si fem quelcom semblant a les divisions dels dentats de la roda lliure (pinyó) d'una bici o dels engranatges d'un rellotge, demà mateix ens en carreguem l'enginyeria més tradicional i tornem als rellotges de sorra o d'ombres i al patinet. ¿Com i qui ens calcularà els anys perduts, la vida perduda al llarg de tants d'anys per l'obstinació d'uns pocs en no fer res d'útil i manar, aprofitant la mala distribució dels quefers d'una societat moderna? Perquè, no fotem: si no n'hi ha prou feina per a tots, doncs repartiu-la millor, carallots, i equilibreu el valor dinerari del bens materials amb la capacitat adquisitiva dels essers humans. I tanqueu els mercat dels perversos somnis dels diners. Així de simple, així d'impossible, sembla. Seria tan senzill com treballar un màxim de 1 o 2 horetes -amb dies de lleure, és clar- i, au! a gaudir de la vida que són quatre dies mal comptats. Bé, amb els déu dits (decimal) o bé amb les falanges dels dits llargs (sexagesimal) I no fotem faves, que 12 no és divisible per 5. Que no me'n refio ni un pèl dels que manen, sobretot quan demostren no saber comptar. I avui també plou, així que a veure qui és el xulo que agafa la bici i els demostra -d'una vegada per totes- que fent pedals, els 360º de les rodes s'empassen sense pestanyejar les desenes i desenes de quilometres necessaris per a gaudir del temps que ens furten mentre juguen a les cartes amb el capital humà. Ei, que també són 12 cartes per cadascú dels pals de la baralla. Potser els hi té igual, mentre ningú gose trencar-les… la baralla, és clar.


5 comentaris:

  1. Quan hom va establir la jubilació als seixanta-cinc anys ( Alemanya a finals del segle XIX) van agafar com a patró l’esperança de vida. Ara sembla ser que a a base d’específics per la tensió, pastilles pel colesterol i d’altres gadgets, podem esperar a ser uns xarucs de més de noranta anys – “no te arriendo las ganancias”, es diu, i és clar no els surten els números ni en broma, doncs tot s’ho gasten en totxo i fent pavellons esportius i aeroports inútils...
    Bona la teva reflexió dels sexagesimals, que ja venen dels sumeris...
    Salut.

    ResponElimina
  2. Bona ....molt bona reflexió....38,5 no pas de febre però si de impossibilitat...crec que hauré de treballar fins a tenir 75 anys si aguanto....treballar tothom 3 horetes ara firmo!

    ResponElimina
  3. Ramon, tanta medicina preventiva perquè no fem gasto sanitari -no perquè pensen amb nosaltres- i tant malbaratament dels diners públics han topat de front amb el vici que té la gent de no voler morir-se massa aviat.

    Elfreelang, jo no sé si la bici m'evitarà acabar en gaiato al treball. Però estic segur que una millor distribució del treball és possible.

    ResponElimina
  4. muy bueno como siempre,nos toca trabajar,"al treballador feina" ¿no?fins a que reventem,perque ells ho ho faran mai.besets.

    ResponElimina
  5. Concha, no sé si revantaremos, pero que trabjaremos más de lo necesario, seguro. Un bes.

    ResponElimina