dimecres, 29 de setembre del 2010

El 29-S i els temps de cotó


La meua vaga blogaire consisteix a no pedalejar l'únic matí a meitat setmana que ho puc fer i a no parlar-vos del viciclisme, la qual cosa potser m'agraireu. L'altra vaga consisteix a no saber què guanyarem fent-la, però sí el que perdrem els que hi som: una part necessària del sou. Bé, paga la pena. I com que crec que ja faig prou de vagues, permeteu-me que escriga quatre ratlles sobre no sé ben bé què.


Si hom parla de retallades salarials, què voleu que us diga, a mi em sembla una fuetada. Vinga, camina, cony, que sempre vas fen-te l'orni! Sí, accepte que és anònima, ningú personalment ha mogut la mà ni alçat el braç, però la fera ferotge ha trepitjat la meua esquena. I aquest deler admès del paradís immobiliari: hipoteques a varies generacions, preus estratosfèrics, etc... se m'ha acut veure als meus peus un bon parell de grillons, això sí, de duralumini, que els fa, tot plegat, un poc més suportables. I què em dieu de la reforma laboral o de les pensions? Caram, què estranya manera d'anomenar les cadenes del coll i els braços, perquè hi és on més sentirem l'ofec futur o present. Així que, anem tirant. Avui menjaré una bona amanida de comiat al girar la cantonada i potser, amb sort, degustaré de postres l'atur. Si, malgrat tot, encara dibuixe un somriure, que ningú s'espanti, el neguit fiscal farà de la meua boca un fil ben prim. La veu del amo ens cau al damunt. Tapat els oïts, tanca els ulls, fica el cap dins la pica vessada d'aigua. Té igual, hi és al BOE, al DOCV, al BUF, al PUAJ o qui sap què. Però amb l'eficiència de les bones secretaries transcriurà amb pèls i senyals la rialla dels financers. Ahir mateixa, com que s'avorria a casa, la meua dona va fer un tomb amb un malalt mental damunt d'una llitera -ambulància inclosa- per les urgències de l'Hospital Clínic. Hi eren cap a les dotze del migdia i tornaren al voltant de la mitjanit. Què bé s'ho passaren. Una anàlisi de sang i un cardiograma de premi als bitllets de la tómbola. I un diagnòstic concís i fàcil d'entendre: "se lo come usted con patatas", al malalt, és clar. L'ambient a la Sala d'urgències, xe, d'allò més familiar i transitat, com la bodega d'aquell vaixell a vela que ens va portar fins ací i que li diuen sanitat pública. Ah, i gràcies que als camps de cotó sempre trobes ànimes caritatives que s'apiaden de tu -arribaren abans que nosaltres- i et lliuren de franc les quatre paraules d'aquesta estranya llengua que ajuda i molt a oblidar la teua, al temps que ens reuneix als bonics barracons de l'escola pública. I com que ara tinc altre nom, potser allò que vaig posar a la guardiola ja no em pertany. Bé està, si en arribar al status de captaire sóc per fi un home lliure.

6 comentaris:

  1. Es curiós que anomenis l'Hospital Clínic perquè avui he hagut d'anar-hi (al de Barcelona, en el meu cas) a fer-me l'anàlisi de sang consuetudinari. Emprenyat he agafat el cotxe (perquè els serveis mínims del transport públic ja s'havien acabat) convençut de que faria el viatge en va i em trobaria mil entrebancs. Doncs no, ves per on el servei de analítiques funcionava com sempre, com un rellotge.

    ResponElimina
  2. Les urgències del Clínic a València tenen una mitjana de 6 hores d'espera fins que comencen a fer-te proves. Aquesta part del relat és real -bé, i la resta crec que també- va succeir ahir al llarg del horari especificat. En cap moment aquest malalt va ser atès per un especialista en psiquiatria. I el diagnòstic n'és el que us dic, no exagere gens ni mica.

    ResponElimina
  3. Les meravelles de la sanitat donen per molt, company.
    Jo avui anava pels carrers gairebé solitaris de Sabadell, amb botiguers espantats que anaven baixant les persianes mentre una mena de processó laica anava avançant pels carrers enarborant banderes amb els noms dels seus sindicats. Baixaven custodiats per la policia, que no saps ben bé si els obrien pas o els controlaven. Cridaven en la llengua que ens vol fer oblidar la nostra-m'ha agradat com ho has escrit- consignes antigues i una mica gastades.

    ResponElimina
  4. Ramon, encara que antigues i un xic gastades malauradament algunes segueixen sent adients. Què poc hem avançat en benestar social. Ens diuen que la festa s'ha acabat, però jo mai vaig saber on era, tot i que a València pel que sembla açò era un no parar. Salut.

    ResponElimina
  5. Aquestes són unes de les excel·lències dels serveis públics valencians referits pel ciutadà president Camps. M'ha agradat l'espècie irònica amb què ho has amanit tot.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  6. Gràcies, Francesc, ets molt amable. Has dit la paraula precisa: excel·lència. Vivim envoltats de tanta excel·lència que hem aconseguit la primera promoció de batxillers que mai han trepitjat una aula amb sòl de rajoles i el nivell de fracàs escolar dels quals, que segur coneixes molt millor que jo, és, no cal dir-ho, excel·lent. I si és l'atur, també dels més grossos, excel·lent, i…. Bé, pa' què seguir, xe, tot de primera. Si no ironitzem ens morirem de fàstic. Salut.

    ResponElimina