M'han dit que coneixen l'Elena
Avui diumenge he pedalat tot sol. I com sempre que pedalege a soles no pare de donar-li voltes al cap, tantes o més que als pedals. De fet, una de les primeres cabòries ha estat decidir si avui, ja que feia bon airet de matí, faria la ruta dels tres calvaris ciclistes més propers: Canteras, Oronet i Garbí, o no. Pa' xulo mi piru… La decisió final ha estat que sí, faltaria més. I he posat el pilot automàtic, la qual cosa significa pedalar a bon ritme i tornar a les cabòries. Tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena, diu la cançó. Potser la cosa venia per associació amb el tricalvari que m'esperava, però jo he començat a pensar en les meues ulleres. Perquè a dia d'avui duc un embolic d'ulleres que em té atabalat. Jo sóc miop. Yoooooo soy miope porque el mundo me ha hecho así… Ah!, que no era miop, doncs perdone la concurrència. Bé, anàvem per la miopia. Amb l'edat, les canes i aquesta miopia que el món m'ha donat, si fem cas a la cançó… Ah!, que no era miopia, és veritat, que m'oblide de les coses amb una facilitat sospitosa, serà el pilot automàtic. Bé, total, que me'n vaig fer ulleres progressives. Però les progressives són com l'api o les pastanagues quan tens fam, que tot és mastegar i mastegar i mai et lleves el cuquet de la panxa. ¿Veus de lluny?, sí, però… ¿i de prop?, beno, salvo alguna cosa. Però sembles un secretari judicial, sempre fent de menys als demés, mirant-los de dalt a baix amb el cap cap enrere i el coll ben estirat, que acabes amb les cervicals triturades. I mireu que les meues cervicals estan a prova de secretaris. Com què són ben cares, les progressives, duc ulleres de sol graduades, només de miopia, quan vaig en bici, que el que interessa és veure bé de lluny. I, coses de l'avorriment, no de la vida, l'altre dia vaig agafar unes ulleres que tenia de feia ni me'n recorde, de l'any de la picor, i resulta que veia molt millor de ben a prop que amb les progressives; i unes altres més recents, de quan vaig començar a rascar-me, que són perfectes per a una distància intermèdia, la de la tele, pose per cas. Total, a dia d'avui, vaig sempre en dos ulleres penjades del coll del meu polo de Lacoste -ehem, ehem, sí, com els pijos- i la tercera filla d'Helena Diòptries al cap, davant els ulls, on de tant en tant també els pijos es posen les ulleres. I ja que la cosa avui anava de tres en tres, doncs m'ha vingut al cap que també hi ha de bicis a tres distàncies. La Valenbisi, per a destins curts -molt curts, que és municipal- la mountanbike, o de roda grossa, per a les passejades per la meua benvolguda Horta Nord -destins intermedis i encreuats, coses de l'amor- i la roda fina per als horitzons llunyans i els destins solitaris. I ja acabat el meu primer calvari i enfilant l'Oronet a l'altura de Serra he tingut una revelació que val per tres: ¿I si els que defenen la Santíssima Trinitat tenen més raó que un sant? Perquè, qui puja com els àngels, com si volés, amb l'insuportable levitat dels esperits de roda fina, sinó el Sant Esperit? De fet, passat Gilet, tenim la pujada al convent de Sant Esperit. I qui, sinó el Jesús, va ser confós amb un jardiner? Tal i com li va passar a Maria Magdalena només passar el barranc i quedar envoltada dels camps de l'Horta. Heus ací, per tant, que no podia concloure altra cosa -i estava al final de la pujada a l'Oronet, que s'agarra d'allò més- que déu nostre senyor no podia ser sinó un municipal. I com què feia molta calor en arribar al cim de l'Oronet, he decidit que el Garbí podia esperar -¿pot esperar la mort?- com a mínim fins que li posen una estació de Valenbisi.
