diumenge, 22 de setembre del 2013

Tres eren tres...

M'han dit que coneixen l'Elena

Avui diumenge he pedalat tot sol. I com sempre que pedalege a soles no pare de donar-li voltes al cap, tantes o més que als pedals. De fet, una de les primeres cabòries ha estat decidir si avui, ja que feia bon airet de matí, faria la ruta dels tres calvaris ciclistes més propers: Canteras, Oronet i Garbí, o no. Pa' xulo mi piru… La decisió final ha estat que sí, faltaria més. I he posat el pilot automàtic, la qual cosa significa pedalar a bon ritme i tornar a les cabòries. Tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena, diu la cançó. Potser la cosa venia per associació amb el tricalvari que m'esperava, però jo he començat a pensar en les meues ulleres. Perquè a dia d'avui duc un embolic d'ulleres que em té atabalat. Jo sóc miop. Yoooooo soy miope porque el mundo me ha hecho así… Ah!, que no era miop, doncs perdone la concurrència. Bé, anàvem per la miopia. Amb l'edat, les canes i aquesta miopia que el món m'ha donat, si fem cas a la cançó… Ah!, que no era miopia, és veritat, que m'oblide de les coses amb una facilitat sospitosa, serà el pilot automàtic. Bé, total, que me'n vaig fer ulleres progressives. Però les progressives són com l'api o les pastanagues quan tens fam, que tot és mastegar i mastegar i mai et lleves el cuquet de la panxa. ¿Veus de lluny?, sí, però… ¿i de prop?, beno, salvo alguna cosa. Però sembles un secretari judicial, sempre fent de menys als demés, mirant-los de dalt a baix amb el cap cap enrere i el coll ben estirat, que acabes amb les cervicals triturades. I mireu que les meues cervicals estan a prova de secretaris. Com què són ben cares, les progressives, duc ulleres de sol graduades, només de miopia, quan vaig en bici, que el que interessa és veure bé de lluny. I, coses de l'avorriment, no de la vida, l'altre dia vaig agafar unes ulleres que tenia de feia ni me'n recorde, de l'any de la picor, i resulta que veia molt millor de ben a prop que amb les progressives; i unes altres més recents, de quan vaig començar a rascar-me, que són perfectes per a una distància intermèdia, la de la tele, pose per cas. Total, a dia d'avui, vaig sempre en dos ulleres penjades del coll del meu polo de Lacoste -ehem, ehem, sí, com els pijos- i la tercera filla d'Helena Diòptries al cap, davant els ulls, on de tant en tant també els pijos es posen les ulleres. I ja que la cosa avui anava de tres en tres, doncs m'ha vingut al cap que també hi ha de bicis a tres distàncies. La Valenbisi, per a destins curts -molt curts, que és municipal- la mountanbike, o de roda grossa, per a les passejades per la meua benvolguda Horta Nord -destins intermedis i encreuats, coses de l'amor- i la roda fina per als horitzons llunyans i els destins solitaris. I ja acabat el meu primer calvari i enfilant l'Oronet a l'altura de Serra he tingut una revelació que val per tres: ¿I si els que defenen la Santíssima Trinitat tenen més raó que un sant? Perquè, qui puja com els àngels, com si volés, amb l'insuportable levitat dels esperits de roda fina, sinó el Sant Esperit? De fet, passat Gilet, tenim la pujada al convent de Sant Esperit. I qui, sinó el Jesús, va ser confós amb un jardiner? Tal i com li va passar a Maria Magdalena només passar el barranc i quedar envoltada dels camps de l'Horta. Heus ací, per tant, que no podia concloure altra cosa -i estava al final de la pujada a l'Oronet, que s'agarra d'allò més- que déu nostre senyor no podia ser sinó un municipal. I com què feia molta calor en arribar al cim de l'Oronet, he decidit que el Garbí podia esperar -¿pot esperar la mort?- com a mínim fins que li posen una estació de Valenbisi.

divendres, 20 de setembre del 2013

Levante news


Ja em direu si no és "p'apretar a córrer" i espolsar-se les espardenyes, però ben espolsades. Bé, "p'apretar a pedalar" i espolsar-se les sabatilles, i les rodes de la bicicleta. Resulta que el Valencia CF gairebé és més fora d'Europa que la Catalunya sobirana -Desastre Continental- i això sí que ha commogut i ha encès els ànims dels valencians. Ah!, què us pensàveu, que el Proust no sap de futbol? Ja em perdonareu, però un equip que és diu "Mar Cigne" (Swansea) no només té tots els meus respectes, sinó també les meues simpaties. I si a més a més, sóc granota per part de pare, doncs això, què voleu!. El que s'hagués alegrat el meu progenitor, ¡la mar serena!, the calm sea! Però clar, li done a la rodeta del ratolí i m'assabente que tenim una puta per President, no del València CF, no, no, de la Generalitat. Ei, amb tots els meus respectes per les putes, i que no ho dic jo, que ho ha dit ell, "a mí que me registren". És a dir, aquest príncep -de les marees, pel que es veu- no en té més arguments front a Madrid que el forat de "lo cul". Jo, la veritat, no li veig cap gràcia a la broma. És el de sempre. València és la platja natural de Madrid -Ritha, dixit- i pel que sembla alguna cosa més, "salvo alguna cosa" que no se m'acut. ¿Algú ho dubta o ho dubtava? Ei, Lerma, què em dius? ¿Estic equivocat, o l'encerte de ple, que la cosa no ve només d'ara, no?. No sé de què caram m'estranye. Continue amb la rodeta cap a baix. Al Grau de València, és a dir, a la meua pàtria natural, fa pudor a gas. Ningú no sap la raó. Els bombers van com a bojos buscant l'escapament. ¿Tindrem explosió fi de festa? ¿No la tindrem? I tanmateix, només donar un parell de voltetes de roda al ratolí m'hi donen la solució al problema: la Mariló. Sí, amics meus, la Mariló Montero -que no Montoro- i la seua llibertat d'expressió, són la causa de l'efecte pudor a gas als Camins del Grau. Perquè segons el seu "ex" -que diu que "la libertad de expresión la entienden algunos sólo si quien la practica dice lo que ellos quieren"-, segons el seu "ex", deia, tot i que ell mateix no se n'adona, és clar que el que a ella li passa és que confon l'opinió personal amb les flatulències -per no dir pets, que queda lleig en horari infantil- que poden arribar a l'estratosfera si parlen de ronyons amb ànima, però que es queden al Grau de València només com a pets -ja ho he dit, perdoneu- pudents i siderals si la cosa va del pobre Toro de la Vega de Tordesillas; lloc, el nom del qual voldria oblidar per sempre, ¿tu m'entens, oi, Miguelón -el Cervantes, vull dir? I com a guinda, el duo de moda: Sito & Francisco. Com canta la cosa! Aquesta parella deixarà en un no-res abúlic -què pot ser més abúlic que un no-res?- al duo dinàmic. El primer, que compra la biblioteca Estellés, i es desmarca, diuen... de què, de qui, de quins. Quo Vadis, Rus? ¿Ja no són uns gilipolles els que diuen "llavors" i "aleshores"? I el segon, que va de "no sé què va"… Bé, millor me calle. Beno, si algú demana per mi, sóc a la Rue de l'Absinthe, cantonada Le Coin de la Faucille, bevent garagardo amb els amics, i pedalant pels camins de Swann.

Evening News!! Evening News!! Última hora!! Última hora: cantó Cantó, cantó Cantó, cantó Cantóoooo!!!... Me'n vaig, me'n vaig; però ja, ja!!

dilluns, 16 de setembre del 2013

La tristesa de Mona


Que la República Democràtica del Congo, Burundi, Eritrea o El Chad no estan massa prop de la cantonada del Palau de Buckingham tothom ho sap... (Sí, bé, llevat dels que tot ho saben sense mai no haver mirat -no dic llegit- un llibre. No? A relaxing cup… Bé, deixem-ho córrer.) I tanmateix, quan llegeixes determinades notícies alguna cosa sembla obrir la porta -no el llibre- a la paraula demagògia. Perquè jo sé que el que ara faré és pura i dura demagògia, però ho necessite. La demagògia és l'art d'afalagar la multitud i concedir-li atribucions excessives, diu l'IEC. A mi, la definició se'm queda curta. I lo de "atribucions excessives" no m'ho acabe de creure, la veritat. Jo afegiria, a més: "en benefici propi", d'una banda, matís que sí incorpora la RAE: "degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder". Mai no havia llegit millor definició de Canal 9 o Tele 5 o… (poseu la TV que us enamora). Però, d'altra banda, crec que la demagògia encara no està ben definida, ni a l'Iec ni a la Rae... digueu-me xulo. Doncs sí, sóc tan xulo com els texans ciclistes campions de set Tours que mai no han guanyat, i d'altres sorprenents guanyadors de tants saraus mediàtic-esportistes… (Torne a deixar-ho córrer?) La demagògia del segle XXI no afalaga necessariament la multitud, ni fa cap tipus de concessions, ans al contrari el que fa és imaginar i anomenar un objectiu, un projecte sense cap ni peus, que pot ser, paradoxalment, bicèfal o tricèfal, o més, i quant més mega, millor, i, això sí, de peremptòria necessitat pel país, territori, ciutat, poble, carrer o cantonada -doncs no sabem d'"eventos varios" a València- amb la seguretat de que no només mai s'assoliran els objectius, sinó que el negoci hi és, justament, a la mateixa impossibilitat de dur a termini el susdit projecte. Posem per cas el filet de vedella dels gossets "corgis" de la papisa -no oblidar que aquesta xiqueta de 87 anys, quasi com la meua sogra, que en té 86, i que mai no n'ha begut ginebra, of course, n'és l'ama del corral i del carrer de l'església anglicana- Elizabeth dos palitos. I és que aquest matí m'he trobat amb l'objectiu "Filet": Com està la meua xica?... (  )… Hola, hola. Què és, guapa, què és? Sí, bon dia guapetona?... (  )… Ui, què li passa a la meua peluseta?... (  )… I ara per què vas al racó de la rentadora?... (  )… Una de dos, o has fet alguna cosa ben dolenta -¿que t'has pixat on no deus?- o estàs molt enfadada en mi, i només déu sabrà el perquè… (  )… Bé, tu mateixa… Guau!... Vaja, ja ha parlat la princesa! "La princesa está triste… ¿Qué tendrá la princesa?"... Guau!... Què passa, què assenyales als diaris del pipí?... Guau!... Perdona, però els tens ben nous, secs i nets d'ahir a la nit… Guau!... Estigues queta amb la pota o trencaràs el periòdic… Guau! Guau!... Sí, la de la foto tampoc no em cau gens bé a mi, i què?... Guau! Guau! Guau!... Eixe qui és? Ah!, sí, el 007. I què diu? Ah!, collons. Què vols, filet de vedella?... (  )... Perdona, Mona, però tu menges millor que els refotuts "corgis" de la papisa, que de la Vera Paella la cosa no baixa, ja voldrien els "corgis" dels collons. Ah!, a més, tenen que esperar la salsa de la papisa, què et sembla, en lo que tu manes a casa? ¿Saps què deia el Cervantes?, que la millor salsa és la fam… (  )… Que no va per ahí la cosa? Què vols dir?... (  )… Està bé, està bé, demà tindràs filet de vedella, com els "corgis" de la mare que els va pa… Guau!... Com voldrà la senyoreta el filet?... (  )… Què el farem a la Tournedó Rossini -"a mi me van a decir cómo tengo que hacer el solomillo"- o millor a la Mignon? Què dius?... (  )… No res? Va, ho farem a la Mignon, que porta salsa aristocràtica i té un toc goethià… (  )… I ara, per què te'n vas? Què t'he fet jo? Per què em dónes el cul? Escolta, que t'estic parlant. Que no vols filet?... (  )… Què fas ara, estripar el diari perquè sí, perquè estàs enfadada? A veure, Mona, que tu ets una xica assenyada. ¿Què diu ací, que les tres candidatures del Madrid olímpic s'han embutxacat de 9.000 a 12.000 milions d'euros? That's incredible!! A quant està el quilo de filet?... Total, que en eixir al carrer, i només girar la cantonada m'he trobat a les portes del Palau de les Misèries.

divendres, 13 de setembre del 2013

La faldilla

D'ací

Ui, què fred que fa, eh, amor meu?... Tí… La mamà et posarà el jersei que tant t'agrada de color rosa i el guardapits de pana gruixudeta i ben calenteta, oi que sí?... Tí... Pa' que la meua xica no passe gens de fred de camí a l'escola. Què et sembla, reina meua? Muuua!… No fa joc… Què no fa joc? Si el rosa combina molt bé amb el blau cel, carinyo! Que estaràs la mar de guapa… ¿I la faldilla?... Com que faldilla? No, mira, avui toca escola, i has d'anar vestideta amb pantalonets de pana calenteta i el jersei rosa que tant t'agrada. Muuua!… No fa joc, ¿i la faldilla?… Però mai no vas amb faldilla a l'escola… Però avui fa fred… Sí, però en el guardapits i el jersei tindràs prou… ¿És mentida? ¿No fa fred?... No, sí, vull dir, és clar que fa fred, la mare no diu de mentides… Doncs posa'm la faldilla… Però és que la faldilla no fa falta, amor meu. Muuu… Al conte, la faldilla llarga de la princesa era pel fred i la neu… Com que llarga? Dóna'm el braç. Quin conte?... El d'anit. El de la princesa. La faldilla de princesa… Mira, saps què farem? En lloc del guardapits blau, la mare et posarà el pantalonet polar rosa. No diràs que no fa joc, oi? Tot un conjunt rosa. Què xulo, eh! Passa la cama. Ara el porte… I la faldilla… Mira, mitjonets rosa pa' la meua xica. Posa el peu. Molt bé. Ara els pantalonets polars. Ui!, què fred que fa, i què escalfadeta anirà la meua nena, eh? Muuua! Muuua! I ara el jersei rosa de l'avia. Fica el cap. Mare de déu, què guapa. No es pot anar més guapa. Muuuuuuua! Au!, dóna'm la mà, ara et pentinaré com més t'agrada, amb meleneta i serrellet… I faldilla… Que et pentine amb faldilla?... Tí, amb faldilla de princesa… Però la faldilla no es duu al cap. ¿Vols que la mamà et pose uns llacets rosa als cabells? Muuu... I faldilla… Però no tenim faldilla de princesa, que no ho saps?... Tí tinc! Tí tinc!… "¿Tí tinc, tí tinc?", això què és, el timbre de la bici?… No és la bici. Tinc faldilla de princesa!!… Però està guardada dalt de l'armari i farem tard a l'escola, em sents? Au, deixa estar ja la faldilleta. Vinga, la caçadoreta blava, i toquem el dos que ja és tard… I la faldilla de princesa!!… Altre dia et posaré la faldilla, val? Ara, anem amb presses, carinyo… Altre dia no farà fred… Sí, dona, i tant que farà fred. Tant o més que avui, princesa… ¿Sóc una princesa?... I tant, amor meu… ¿I la faldilla?…

dimarts, 10 de setembre del 2013

Mata de jonc


Era una noia força elegant. Pura poesia visual. Havia nascut, però, en un dels pobles amb més deler ostentós del món. Aquells, sabeu, on tothom fa el possible per trencar la bonhomia estètica dels voltants a colps de rajola nouvinguda. Era una tendra tija de jonc al bell mig d'un camp de carabasses, la flor de les quals, però, doblegava els seus pètals de groc safrà davant els ulls egipcis d'aquesta colometa. I com tots els éssers tocats per la vertadera bellesa del que és subtil i profund alhora, la discreció i la contenció formaven part inexcusable de la seua essència existencial. La sensualitat del món descansava als seus dos llavis d'ambarina pruna melmelada, i les bessones galtes varen tindre l'encert de deixar-se conformar pels suaus pòmuls de la malenconia. Ah!, si tothom ho hagués pogut apreciar, potser no tindríem cap cosa que lamentar, és clar; potser no tindríem cap cosa que contar, és cert. Així és la vida, menyspreem els àngels per mirar de negar els somnis dels déus. A Charleville-Mézières mai no han sabut què fer amb el pobre Rimbaud, a banda de tirar-li terra al damunt, amb l'excusa del cementeri, i dedicar-li un parell d'horrorosos monuments. Des de ben petita sempre li van retreure la seua petitesa. Heus ací les coses del món, avergonyim el negre de ser negre i lloem la cabellera del lleó, com si qualsevol dels dos pogués evitar-ho: el ser negre o tindre de cabellera. El seu somriure mai no arribava a la riota. I la tristesa només deixava anar, de tant en tant, alguna llàgrima exquisida. Aquella moderació del seu cos era un precís reflex del seu esperit irreductible. L'elegància es manifestava en ella pel cúmul d'absències que era capaç d'assolir. Però els seus conciutadans no n'estaven per aquestes raons contradictòries que ans entenien com a evidents mancances personals, la seua consubstancial primesa, que com a senyals d'una naturalesa distinta que instintivament mirava d'equilibrar el pensament estabornit i adulterat d'aquella comunitat que l'envoltava. Inútil. Tot era tan inútil. Tal i com si al bell mig d'un aplec de mountain bikes de grosses rodes amb tacs de cautxú, potents frens de disc i amortidors hidràulics, deixàrem caure una prima bicicleta de pinyó fix amb un parell de sospirs per rodes, sense frens ni cap indici de suspensió, i esperant que, com a mínim, les primeres, amaguen la panxa per la foto. Sí, com és de traïdora... no, de perversa, la realitat. Primer va ser un sospir. Desprès, una vareta tendra d'absències. Al capdavall, una coloma. Va créixer. Va heretar el collar de la mare. Se'l va posar. Va mirar-se a l'espill, ignorant del que tal fet suposava per a les dones. ¿Quan trobaria la seua mata de jonc? No ho sabia. I potser mai no ho arribaria a saber. Mentre, però, en attendant ce jour, va fer-se aquell vestit groc amb els pètals safrà de les flors de la carabassa, aquell vestit que tant li agradava posar-se per gaudir el moviment de l'aire, i que ara oscil·lava, elegant, amb les ones del mar.


divendres, 6 de setembre del 2013

Potser, pot ser...


Potser no volia perdre'm els seus capvespres. Aquells, sabeu, de sol fugívol i ardent roig. Aquelles vesprades allargades fatigosament sobre sabors oxidats de cervesa freda i got banyat amb petits grans de sorra. Amb olor d'herba de platja trencada a la duna i sons no menys trencats dels amors d'estiu. Potser no volia que ningú no m'ho contés mai. La frescor del dematí i la pell cremada a l'Àngelus. La façana rosa, la melancolia i el desig tot fet una cosa dolça i trista, una cosa que només pot fregar la música i la incertesa d'un canvi de vent. Aquell moment en que te n'adones del verd grisenc fet a parts iguals d'horabaixa i fulla carnosa, la frescor que s'amaga al seu cor i el flaire greixós dels llavis besats i la pell impossible amb records de puresa. Cómo acorta el día, diu algú a la plaça. I a mi m'agrada que la plaça tranqui-la, la dels petits acomiadaments i els "fins demà" quede asseguda al bell mig del menjador de llum esbiaixada, mentre el fum del tabac ondula l'aire, i que la finestra oblide la seua dèria de frontera. Així, sobre la caiguda cendrosa del sol van ferint-me les particulars tristeses dels homes: els semàfors, els fanals, els fars… Tot anuncia la líquida foscor de la nit. Fa dies que les flors untuoses van curtes de perfum, la discreció s'imposa, sembla, perquè la natura s'avança a les nostres percepcions del pervindre, i el cel elèctric que retalla el clarobscur de les solituds té alguna cosa de ràbia continguda, de tot allò que deuríem haver somniat i mai no ens vàrem atrevir. Deu ser això, que en apropar-nos a les fronteres imaginades -totes les fronteres són malsons- creiem en l'inevitable ordre de les coses. I llavors, vaig posar damunt la taula el paper, i la ploma de l'avi. La tinta resseca havia esquinçat i endurit la goma del dipòsit. La taula m'arribava pel damunt dels colzes i l'estilogràfica de l'avi va morir en ell, ara me n'adone. Mullava, però, el seu plomí en aquella tinta verda de fulles i nit sobtada, i escrivia, com si d'un càstig escolar es tractés, sempre la mateixa frase: no puede ser, no puede ser… pedal amunt, pedal avall… no puede ser, no puede ser… I copiava la firma del pare fent-la meua. I els meus dits, massa units encara a la mà, omplien amb innocent expectativa les fulletes d'aquelles petites agendes que, amb noms de bancs, feia servir la meua tieta, la rica, com a regal pel meu aniversari. I continuava amb aquella lletania d'impossibles "pot ser" sense conèixer la raó del prec ni la paraula desamor, és a dir, aquella cosa que pensen que no fan els que no pensen amb els sentiments dels altres. Era setembre nou. Ni el vent ni la pluja, tampoc els núvols ni el sol, havien sentit parlar de tardor o estiu, d'hivern o primavera, de la frontera que pot ser vida o no-res, que pot ser capvespre o matinada. Ni la lluna sabia si era nova o vella, plena o minvant. Ni la terra s'ensumava tindre enemiga frontera amb la mar. I potser no volien que ningú no els ho contés mai. Tal i com la perplexitat dels nonats, que mai no varen creuar la primera frontera. Llavors, vaig nàixer. Potser no volia perdre'm el que pot ser capvespre o matinada alhora, herba i bes. Potser.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Mrs. Johansson


Mrs. Johansson! Mrs. Johansson! Ei! Hola! Ací! Ací! Sóc jo, Vicicle. He vingut pedalant pel mar Mediterrani i desprès per l'Adriàtic -tot i que sempre em fa un poc de nosa mahlerianomannina- només per veure-la. No voldrà que travesse l'Atlàntic, veritat?. Vostè no pot ser tan cruel, no? És clar que no. Sí, vaig agafar el pedaló i em vaig dir: "nano, carretera i manta, que és l'Scarlett" -si sabés com m'agrada la seua esse líquida, mare de déu- bé, més que carretera seria… osti, doncs no ho sé com li diuen als camins de la mar -perdona'm Antonio- que són com els de l'horta però amb força aigua -quanta aigua hi ha al mar, oi?- tal i com quan reguen per inundació els camps, quina barbaritat, i l'horta es converteix en una bassa d'agrimensor poeta: la mar, el mar... però vostè, -bé, tu- tu ja m'entens, oi que sí, Mrs. Johansson? Que no? Va, sí, no et faces la tonteta ara, que eres una coqueta, tu. Escolta, no m'ignores, fes-me el favor, què diran els meus coneguts si ni una parauleta podem arribar a creuar-nos? Mira, m'he portat l'oboè. Molt venecià, oi que sí, Mrs. Johansson? Scarlett, saps el que t'estic dient? Mira'm! Vols fer el favor de mirar-me! ¿Vols que et toque el Marcello? Perquè m'escopeixes, ara? Ei, que si l'oboè no t'agrada, jo ja l'estic guardant, amor meu. Sí, tens raó, potser té un timbre massa àcid, massa penetrant, tens raó; sí, sí, el que tu digues. Eixes ulleres que portes no seran de cristalls intel·ligents, oi? D'aquells que només deixen passar el que tu vols? ¿Potser no em veus? Què li has programat: Vicicle, Stop? Per què? Què t'he fet jo? Comprenc que tu estàs on jo mai no podré estar, però t'he portat una sèpia. Jo és que en sentir parlar de Venècia, perdona'm, però el primer que en ve al cap és la sèpia. Mira, t'he portat una cassoleta només per tu de sèpia a la veneciana. Què em dius? Que no suportes el julivert? No passa res, amor meu. Ara mateix li lleve tots els trossets d'un mil·límetre quadrat que estan per tot arreu. Què no faria jo per tu? Me sents? Encara no m'has mirat, Mrs. Johansson! Mrs. Johansson! Ei! Hola! Sóc ací! Li he portat una sèpia a la veneciana i un oboè. Per què em diu que sóc un degenerat? Si no vol tastar la sèpia, ni escoltar l'oboè, taste'm a mi. Pot fer-me en escalopes o a la garagardo, el que li vinga de gust. ¿M'entén? ¿Sap que li vull dir? Scarlett! Scarlett! Mrs. Johansson!

divendres, 30 d’agost del 2013

Y también dos discos duros


B.: ¡Mariano! ¡Mariano! ¡Mariano!
M.: Diga, señor…
B.: Oye, esclavo.
M.: Diga
B.: ¿Qué tienes para borrar?
M.: Todo lo que usted quiera, señor… Puede usted borrar: con goma dura, goma blanda, goma nata, goma bicolor, goma tricolor, típex en botella, típex en lápiz, típex en cinta, unos hilillos de Prestige, un "salvo alguna cosa", el "ya tal", la pantalla de plasma…
B.: Está bien, le sacaremos los colores al poder judicial, mientras pedaleamos unos cuentos maletines hacia Suiza… Trae uno de cada clase. Y… dos cd's tostados, dos revueltos, dos pasados por delete y dos en plumas dirigidas.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Mooooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres. Y cuadernos: uno con cuentas, uno con pocas cuentas, uno con más cuentas y otro vacío.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Moooooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres. Y ocho SMS de inocente-inocente.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Mooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres.
A. (con la bocina): Moc.
B.: Uno de ellos de Mac. Eeeh, ¿tienes "despidos que ni borracho"?
M.: Sí, señor…
B.: Pues ponga a cada uno una indemnización en diferido.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc. Moooooooooc.
B.: No sé si hay registro policial o si tienes que traer media docena más… Y date prisa porque cuanto más ligero borres, más pronto se terminará el lío de ahí dentro.
M.: Sí, señor.
B.: ¿Se admiten sobresueldos a bordo?
M.: ¿Oh; sí, señor!
B.: ¿Tienes ahí discos duros?.
M.: Sí, señor.
B.: ¡Pues bórralos porque quizás te los pidan luego!

dimecres, 28 d’agost del 2013

Terra de Farallons


(Majordom de Palau, príncep Albert, Sir James of Creektether Youthenails  i The coach, per ordre d'intervenció) Senyor, Sir James of Creektether Youthenails vos demana audiència… Qué es lo que quiere?... Parlar-vos-en... De qué?... D'un Big project -són les seues paraules… Dile que los tiempos, the old times, de los grandes eventos ya pasaron y no volverán… Excel·lència, ve recomanat… Por quién?... Per Na Ritha i En Sito…  Qué te ha dicho del proyecto?... No res. Bé, sí, que no només reduirà el vostre dèficit descomunal, sinó que, a més a més, acabarà per sempre mai amb el vostre insuportable deute, els impagaments, etc; és a dir, acabarà en la vostra ruïna… Qué quieres decir, que acabará con vuestra ruina o que acabaremos en la ruina?... Caram, doncs no sabria què dir-li... Bueno, por escuchar nada perdemos. Que pase… (Entra Sir James amb ulleres de sol, tal i com si fos un fugitiu de la justícia que vol passar d'incògnit, el color rossa dels seues cabells, a més, fa que s'assemble al mut dels germans Marx; va acompanyat de The coach, que, pel que sembla, li fa de traductor. Ix el majordom) Good morning, Prince… Diu que bon dia, príncep… Entrenador, hasta ahí llego. Qué se le ofrece, good man?... Diu que el seu projecte posarà a València en el mapa de lo món… Eso me suena, y no muy bien. ¿Y?… Que ja que les three towers ghosts, no han arribat a bon port, i per les quals només va embutxacar-se 15 milions d'euros, que podríem aprofitar el solar… Hazle saber que yo no soy el Paco's, que tengo el título de Arquitecto técnico, y que tengo un nivel… Que entre col·legues, diu, és molt millor, i més fàcil, si més no, d'arribar a entendre's, i que pel nivell no es preocupe que això és cosa dels paletes… Va, dejémonos de formalidades, que dispare... ("Mare de déu, mare de déu", diu The coach per a sí mateix en escoltar a cau d'orella la proposició de Sir James) Que diu, ehem, que diu que en lloc de les tres torres fantasmes de 15 milions de no res, que què li sembla si fem una reproducció a escala natural del Penyal de la discòrdia, el de Gibraltar, és a dir, de The rock, Gib, com se'l coneix al món civilitzat… ¿El Peñón de Gibraltar?... Sí, que a la fi seria nostre, i a més valencià, i una atracció mundial. Que si Egipte va ser Terra de Faraons, València serà recordada com a Terra de Farallons, que ací tindríem dos dels millors, el d'Ifach i el de Gibraltar, ahí es na' -són les seues paraules… Pero el Peñón está rodeado de mar… Que no es preocupe, que en lo mal que desaigüen els seus edificis -faça memòria, sa excel·lència, del Palau de les Arts- en quatre xàfecs de gota freda ja el té ben empantanat, com si fos al mar… Pero, ¿y los materiales? Un peñón artificial son muchas toneladas de tierra, piedras… Que ho té tot ben calculat. N'hi han dues opcions. O bé tirem mà de la indústria local, i se li encarrega a un artista faller la seua reproducció, i la fem de cartró, com les falles, o ben bé ens aprofitem del que d'ací a no res serà més abundant que la sorra del desert d'Egipte, les runes dels enderrocs de l'Àgora, Palau de les Arts i Ciutat de les Ciències o el Pont de l'Albereda, ja que la seua data de caducitat està al tocar, tal i com ja ha passat a Venècia i Holanda… Cómo que caducan?... Sí, que què si no és la corfa arrugada del nostre particular Opera House, diu, sinó un senyal de caducitat… Madre de dios, madre de dios… Ja li ho deia jo, príncep… Así que The Rock. Y el roll?... Que ho té tot previst. Que li faria una pujada com la de L'Aup d'Uès amb 21 revoltes, i que seria cita obligada a la Vuelta ciclista com a final d'etapa reina… ¿Y en cada curva qué ponemos, un mono?... Diu que no, que de micos ni parlar-ne, que acaben per embrutar-ho tot, que un ninot de cadascú dels imputats dels nostres cortesans com a escarment… Caramba, qué honor! ¿Y cuánto nos costará la broma, sir James?... Diu que poca cosa, que farà servir el projecte de les Three towers que com és molt ghost serveix igual, i que en 8 milions per a les fotocòpies ja en té prou. I desprès diu que no es preocupe, que a banda del que ens demane l'artista faller o el que coste el desballestament del període Cacalatravensis, que ell ja ho triplicarà o quintuplicarà amb molta cura i destresa, sense IVA ni factures, of course… ¿Y a su Queen qué le parece este proyecto?... Diu que a ell "igual se le tiene" que com què és de Benimamet. Osti, ara m'ha emocionat i tot, príncep… Y a mí…

dilluns, 26 d’agost del 2013

Punt impropi


Puc entendre la dissolució de l'espai. L'art de reduir-ne les seues tres dimensions a dos i enganyar, així, l'ull, la mirada; heus ací la pintura, el dibuix, la necessitat de moure la mà sobre les superfícies verges del món deixant anar la nostra petjada, la nostra màcula. Fins i tot l'escriptura puc pensar-la com el millor dibuix que hem conegut de les tres dimensions de la por: la vida, l'amor i la mort. I acceptaria de bon grau, si més no, la seua reducció bidimensional, només vida i amor, confirmant el que tots sabem: de la mort tan sols veiem les aparences, la seua no realitat, la no vida, una negació al nostre espai de vida. El desprès de la mort, però, és matèria sense espai ni temps, només literatura, oral o escrita, ritus o religió: la maldestre grafia de les quimeres a tres veus. Puc admetre, per tant, que observat pel seu cantó estret, fi, el full de l'espai bidimensional on rutllen la vida i l'amor, l'existència, no existeix. I tanmateix, vivim i amem, i patim, perquè només som que titelles de la nostra por bidimensional, tot i que alguns també sabem mortificar-se -valga la redundància- amb la tercera dimensió de la nostra particular bogeria: la mort, i el que esperem o no d'ella. ¿On són les fissures, sempre m'he preguntat; on, les escletxes que aquests canvis dimensionals -2 per 3- necessàriament deuen de produir, i que només dues coses ho evidencien sense dubtes, la música i el pedaleig? Perquè igual que un coup de dés jamais n'abolira le hasard, una sola dimensió -el temps- mai no abolirà la música. Però aquesta, tal i com també ho fa el pedaleig solitari i obstinadament disciplinat d'un sol ciclista, sí que dissol el temps. I mai no ho he pogut comprendre. Perquè la música -i no la mera ordenació de sons a l'espai d'una partitura, que no a tot podem dir-li música- té la gloriosa condició d'una infinitud amb compassos d'espera, o, si voleu, d'una eternitat amb darrer compàs. I aquesta profunda contradicció, només entesa com a tal per la nostra raó bidimensional -causa i efecte- n'és l'esplendor esponerós de les realitats paral·leles entre les quals només podem fer dues coses: caminar a tomballons o pedalejar amb l'elegància i circumspecció del punt impropi de la música i la roda fina, aquell lloc on dues línies paral·leles acaben per trobar-se a l'infinit. Potser és un engany. Potser només és el meu engany. Però ja tots sabem que, igual que la mort ens espera en altra dimensió, el que tots esperem de nosaltres mateixos supera infinitament les nostres dimensions. Millor no mortificar-se.