La pedra i els altres

Tota pedra fa marge, diu la dita. Però és el cas, que aquesta pedra del camí era ben singular i de peculiar marge. Perquè el seu marge era i no era alhora, i hom podria assegurar el contrari i el seu viceversa. Sí, d'alguna manera era una pedra de marge imprevisible, podríem dir. O ben bé, una pedra imprevisible al marge, on molts la volien, és el cas, arraconada i silenciosa, el que no és exactament la mateixa cosa. En qualsevol dels casos, però, destorbava al bell mig del camí que trepitjaven els que amb la seua poderosa petjada anaven determinant l'oportunitat dels "ara toca" o dels "ara no toca" pedra al camí, amb o sense marge, com a prova de la seua responsabilitat i superior visió del món. Do de l'oportunitat que, no cal dir, repartien a trot i a dret com si foren doctors "Onoris causa" als marges de la vida. Tenia aquesta pedra, doncs, i si em permeteu la llicència, ànima de poeta. Perquè les pedres tenen l'obstinació lírica dels marginats, i els poetes són pedres de toc a l'existència calladament desesperada dels humans. I com que la volien ben fora del seu camí triomfal, la varen acusar de deslleialtat. "¿Com goses parlar als quatre vents de l'absència de l'Hac majúscula al capdavant del nostre "Onoris casua"? Ara no toca pedra al camí. S'ha acabat. Estem molt ofesos." I el que durant setze anys havia sigut la prova de que el camí estava per fer i que potser no ho estaria mai de la vida, va ser apartat no només del camí sinó dels marges. I els homenots varen respirar amb beneplàcit compartit, tot i que el camí, sense pedra ni marge, mai no tornaria a ser el mateix pels vianants o els ciclistes. Però ells estaven molt satisfets, perquè no els molestava gens ni mica, a la sabata de la seua consciència, aquella pedra despatxada, molt al contrari, s'havien alliberat a la fi del que significava un vertader perill per tots aquells que, com diu el tango, se cuidan los zapatos -i la consciència- andando de rodillas.

Midons

M'enamorí d'una dama. I tot just començar aquella pèrdua d'interès per qualsevol sensació finita que n'és l'amor, vaig adonar-me que, a la infinitud del seu impossible bes, ella sempre seria la meua Midons, el meu bon senyor. I que n'era d'impossible aquell seu bes, donava fe l'existència del seu amo, aquell que dissortadament decidiria la fortuna de dos éssers que mai no li voldrien cap mal, i que entenien, però, que el matrimoni, i el seu conseqüent manament oficial, no n'era prou excusa per a deixar d'amar, per a impedir els batecs compassats de dues existències, d'una mateixa forma d'estimar i comprendre el món. Ah!, com era de gelosa la Midons en veure l'amorosa cura amb que jo recolzava la bici sota la finestreta del darrere de casa seua, atzucac ombrívol de la nostra passió, que fèiem servir com a confessionari de les nostres cuites d'amorosa litúrgia. Ella em parlava de com de complexes n'eren les seues febleses més íntimes, que anomenava pronoms; i com d'infructuosa la lluita per a concedir el seu cor a dos requeriments tan allunyats a la seua ànima com els que hores d'ara patia. I el seu rostre s'inclinava, en parlant, dolós sobre les pàgines de la seua gramàtica vital que inopinadament creia era la raó suprema del meu amor sempre vell, sempre nou. Ja veieu com d'incerta era aquesta relació que les lleis dels homes no dubtaven en sentenciar d'adúltera i il·legal. Però jo no n'era cap cosa sense aquestes petites concessions de Midons: la constatació d'un amor que jo entenia havia estat dins el meu pit des de molt abans conèixer-la. ¿No era Midons l'exemple viu d'un amor sense temps ni espai, d'un amor per sobre les lleis i els homes, les dones i els dies, la mort i la vida? ¿Un amor davant el qual l'home perd la seua memòria i la dona el seu passat? I un dia que, puntual a la cita, tot i l'abundosa pluja, vaig arribar per amar-la com només m'era permès, amb els ulls i la oïda, vaig trobar-me cegada la nostra finestra, amb quatre maons malament i urgent posats. Ja no hi vaig tornar a veure ni sentir el meu estimat bon senyor. A partir d'aquell moment només podria que recordar-la. ¿I què n'és el record sinó una absència feta a parts iguals de fugissera dèria, cobdícia de viu desig i tendresa amagada? Pàl·lid, agitat de cor, tremolós, poruc i decidit a permetre que els més negres pensaments posseïren el meu esperit, vaig pujar a la bici amb la certesa que mai més veuria a la meua estimada dama. Donava les primeres pedalades, quan de l'altra banda de l'atzucac amorós la veu dolça d'una noia va requerir-me. D'antuvi va semblar-me la de Midons, tal era la seua similitud. El cor em va donar una bolcada, i la bici em va dirigir a la finestra del cantó des d'on semblava venir la veu. I en arribar vaig veure el rostre de la meua amada que no hi era; vaig sentir la veu de la meua estimada que no hi era. A punt vaig estar, ho reconec, de perdre el sentit i quedar estès al bell mig del carreró. Sospitant la pitjor de les conspiracions, debilitat com estava per la falta d'un compliment amorós que la meua naturalesa intel·lectual tant desitjava, només la convicció d'actuar a favor de Midons va evitar el desastre. Vaig acostar-m'hi. Era ella, i no era ella. Li vaig demanar raons. I el misteri es va desvetllar: era la seua germana bessona. I tot i compartir la seua obsessió pels pronoms febles i la gramàtica, no n'era el mateix. Perquè si Midons simbolitzava la perfecció divina de la trinitat, del ritme ternari dels cants trobadorescs, del 3 com a equilibri còsmic del billar francès que l'amour courtois té com a senyes d'identitat; la germana bessona, de tan perfecta i superior com volia ser, va multiplicar el seu 3 originari per un 3 de supèrbia que evidenciava la complexa relació d'un ésser amb el seu duplicat viu i contemporani. Vaig decidir, però, que el meu amor, tot i la impossible connexió amb els interessos vitals de la germana bessona, agrairia l'esmorteïda flama que la seua presència de finestra interposada projectava sobre l'absència de Midons. Heus ací, però, que quan encara suraven per l'aire d'un novembre escurat les campanades d'un àngelus fúnebre, la finestra bessona també va ser cegada. I jo vaig sucumbir. El meu cos havia patit massa. Mal nodrit, sense pronoms ni gramàtica, abandonat a la seua sort, a la seua dissort, va buscar l'oblit als divertiments més intemperats. I la diversió va poder en ell. Només la confosa esperança en l'esperança va reanimar el meu cos al damunt d'una bici. Com una ànima en pena m'acostava un dia i altre pel meu benvolgut atzucac d'amor, negre i silent com els forats més negres i muts de l'univers. Fins que un dia l'apagada veu de Midons va fer vibrar els meus timpans. ¿On ets, estimada? ¿D'on surt aquesta dolça melodia dels plors que els amors prohibits escampen per l'èter de les ànimes bessones? I entre els maons que la urgència i l'odi havien disposat a la finestra de l'amor i la paciència, una escletxa oblidada permetia el pas de l'emmelangida veu del meu bon senyor. No et preocupes, estimada, vinc a peu, cap cosa podrà destorbar a partir d'ara el nostre sublimat amor, ningú mai no sabrà que sóc ací. Tindré la teua veu, i potser serà prou. L'amor, el veritable amor, sempre estarà per damunt de maons, de finestres tancades i escletxes oblidades. I a l'endemà aquell mal senyor va tapiar el nostre atzucac, el nostre chemin d'amour. I va enllestir el camí de l'odi.

Desmuntant la vida

"Él no estaba de luto por nadie y era conmovedor verlo de negro. Pertenecía a esa raza de niños acorralados, amargados prematuramente, volcánicos" (Genet, J. Santa María de las Flores)

Tinc la inquietant certitud de que escriure és anar desmuntant la vida amb la mateixa capritxosa disciplina que la vida desmunta els nostres millors somnis. I si la vida n'és tan capritxosa com el dibuix de les lletres amb que parlem dels records, l'escriptura n'és tan penell com les línies de la mà que la memòria fa servir sobre el full del passat. Així, triem de l'oblit, amb l'expectació infantil dels regals, ulls de pastissos, la dolça acidesa de les àries més sublims i discretes que el temps ens va assignar. Els moments que varen resumir, ningú no ho diria, a la modèstia dels seus fets, l'essència impertorbable i còsmica d'una melodia feta a parts iguals de vent inoportú i llàgrimes de cocodril. Perquè només els nens poden preveure l'onerós vent xiulant abans el penell que el manifesta. Només els nens ploren abans la llàgrima capritxosa prenga la decisió de marcar el cor vellutat dels cocodrils. I aquest seguit d'àries, i plors, com si d'una òpera sense elements intermedis es tractés, va escampant-se pels fulls dibuixats de lletres com a illes arbitràriament disseminades per tot el que vàrem solcar a la densitat feixuga del mar abissal i sud de la infantesa. I ho farem curosament. Conscients del seu lirisme volcànic, prematurament amarg, d'induïda por acorralat. Com si tots haguérem estat il·luminats pel déu que va besar en Mozart als quatre anys, però que ens hagués negat el seu sentit de l'oïda en arribar els set, l'edat de la consciència, aquella a la que mai no va arribar Wolfang. Ningú no sap la inconsciència dels genis. Ni ells mateixos. La resta, però, trobarem escampades per terra totes aquestes àries sense òpera, totes aquestes illes sense sud, aquests personatges sense autor, totes les peces que mai no sospitàrem conformaven l'objecte primer dels somnis, vestits de dol per nosaltres mateixos.

"Aunque divisábamos muchas islas, eran de aquella materia de que están hechos los sueños" (Stevenson, R.L. En los mares del Sur)

Palau Albal

Un dels casos més desconcertants del síndrome Gray

Dimecres, 15 de gener. No, Gener. Els noms propis amb majúscula. És el que em varen ensenyar. Tornem. Dimecres, 15 de Gener. Fa només una estona d'ahir mateix. Unes hores del capvespre. És l'horabaixa. Fa una imponent ventolera de ponent. Sempre les ventoleres són de ponent. Sempre imponents. I jo puge pel carrer Serradora cap al riu. Lluitant amb la ventada. Vaig a complir els meus horaris de càstig. Valenbisi és un esbirro de la bufada de ponent, no cal dir. Les pedalades són gruixudes, de càmera lenta, de gambades en aigües gelatinoses, de passes sobre sorres movedisses. I quan més penedit estic de la meua dèria ciclista, m'avança com una exhalació, i per la meua esquerra, una noia xinesa que sembla no notar la ventada sobre els seus ulls sospitosos (Woody Allen, dixit). Som a l'altura del Palau de les Arts. Aquell que perd el seu trencadís com si fos la goteta d'aigua de les aixetes de la infantesa, o ben bé la cisterna Porsan de la meua vida adulta. I jo que he llegit les intencions de l'ínclit Calatrava, vull dir-li a la xinesa el que jo faria. I com què el que jo faria passa, indefectiblement, per la lluentor de l'argent en versió de papirs de considerable llargària -és a dir, folrar el susdit Palau amb paper Albal- doncs resulta que la xinesa es converteix automàticament en japonesa. Perquè al Japó el paper Albal és un luxe, i jo vull enlluernar a la xinesa que ara és japonesa. Però heus ací, que la maleïda xina-japonesa pedala com els àngels amb la seua bicicleta lleugera de pinyó fix i aerodinàmica de tauró, i que tinc que començar a pedalar de valent si és que vull posar-me a la seua alçada i fer-li cinc cèntims del meu projecte platejat. Avall el trencadís, amunt el paper Albal!! És el que li vull dir. Només això, de veres. Però la japonesa s'enfila riu amunt com si no res, i jo comence a esbufegar. I vet aquí, que tant i com m'acoste a la japonesa nova, com si d'un nou estel es tractes, el seu pèl bru es comença a tornassolar en ros, i el seu perfil oriental sembla transformar-se en el de la Scarlett Johansson, i jo comprenc que és la meua estimada Scarlett, però japonesa. Una supernova. I sense perduda de temps, passe a exposar-li els fets. I ella, com a bona japonesa que és, tot i el seu esguard escarlata, em diu que li sembla un malbaratament de paper albal. I jo li dic que no. Que, a més, li podríem dir Palau Albal. Que a València tot lo emboliquem amb paper albal. Perquè el fabriquem nosaltres, a Albal. I que jo mateix, sense anar molt més lluny, el gaste per a qualsevol cosa. Que ací va tirat de preu. I que fins i tot els meus llibres els tinc folrats de paper albal. Tal i com fèiem de xiquets amb els llibres de l'escola amb el desolador paper blau marí que jo tant odiava i que n'estic segur era la causa de les meues poques ganes d'estudiar. Tots els llibres eren el mateix, i el mateix d'avorrits. I li faig veure que el paper albal és molt bo pels llibres. Que els conserva força bé. Que si arribada l'ocasió no et ve de gust llegir-lo, el paper allarga la seua data de caducitat, tal i com passa als aliments, que envoltats entre els seus reflexos estel·lars, passen a augmentar la complexitat del trencaclosques que tots tenim dintre del congelador. Però ella fa una ganyota com què no em creu. I jo li ho demostre amb un argument irrebatible: a la meua biblioteca no hi ha cap lletreret amb guarde silenci, faltaria més; n'hi ha d'un que diu: compte els ulls, pose's les ulleres de sol. I sembla que dubta en creure'm. Però jo sé que està obnubilada, típica actitud oriental d'abandó, tot i el seu cognom víking. Estic rebentat. Ja no respire, només bavege. Tot i això, li explique la simplicitat tècnica amb que solucionaria el greu problema de la Caiguda de l'Imperi Cacalatravensis. Només necessitaríem uns quants quilòmetres de paper albal adhesiu. Com l'aironfix que fèiem servir a casa meua per reparar els mobles o qualsevol cosa deteriorada, i que tan dolents resultats donava. Tot ple de bombolletes que desprès havia que punxar, i que com a superfície quedava amb aparença llunàtica. Molt Cacalatrava, avant la lettre. Però sembla que a la Johansson no acaba de fer-li el pes, i, a més a més, jo tinc que girar a la meua esquerra a buscar l'eixida del riu. I em diu adéu amb la mà i arigato amb els ulls. I jo només encerte a dir-li aironfix amb bava inclosa. I és el cas, que amb pedalades tan poderoses, tot i el vent de ponent, doncs arribe amb més de mig hora de marge. I ara què faig? Molt fàcil, em donaré una volteta per la plaça de la Mare de Déu. Pase per davant de la Basílica. Gire a l'esquerra i em quede entre la porta que té unes finestretes que permeten mirar dintre del temple i seguir les celebracions litúrgiques, i la capelleta del braç incorrupte de Sant Vicent. Arribe tot just quan el sacerdot diu allò de Santa, santa, santa, mentre obri els braços com si fos una creu amb casulla d'aironfix. I jo m'emocione pensant en la il·lusió que li faria a la Johansson casar-se a la Basílica de la Nostra Mare de Déu dels Desemparats -els valencians, som desemparats per definició, i per història, una mena d'autodesemparament, amb verge inclosa i tot, ja vegeu, i geperuda. I quasi estic a punt de plor, perquè me l'he imaginada a la xinesa que quasi em mata amb les seues pedalades japoneses d'esguard escarlata vestideta tota ella de núvia amb un vestit tot ell fet de paper albal adhesiu, i com desprès aniríem als jardins japonesos del Palau Albal i ens faríem les fotos de l'àlbum de noces. I tot i que seria de nit, no necessitaríem els flashos, només un bon parell d'ulleres de lluna i una catifa d'aironfix platejat.

Elogi de la utilitat

Darrerament sovintegen els diaris tot un seguit d'articles que alcen les seues veus d'alarma en contra de les dràstiques retallades al món de la cultura i la formació humanística. Posem per cas aquest, o aquest altre. I és que des de l'aparició dels mecenes, aquests sabers humanístics en general han insistit en reclamar, fins i tot com a dret adquirit hui en dia, les subvencions públiques. Perquè, hores d'ara, s'entesten en continuar defugint un plantejament pur i dur de tipus empresarial. Posem un exemple, a veure, què n'és qualsevol institució pública d'ensenyament?... Doncs, un servei públic… No, senyor!! Està vostè molt i molt equivocat!! És una empresa educativa, que, com a tal empresa, té que optimitzar els seus recursos. I com a tal empresa ha de publicitar-s'hi, el que suposa donar prioritat a despeses de representació (catifes roges, relacions institucionals, catering…) front a les pedagògiques (llibres, biblioteca, dotacions d'aula… i fins i tot, paper higiènic, venga usté cagao de casa) Perquè, anem a pams. De què serveix saber escriure correctament o comprendre el que llegeixes, si cap dels que podran arribar a fer-ho, o un infinitesimal tant per cent, esdevindrà un escriptor d'èxit. D'èxit, torne a repetir, perquè de què serveixen empresarialment els altres? En què està el negoci?. De què serveix la música si el negoci és Lang Lang, la imitació xinesa todo a cien?. De què Le Tour, si el negoci és al Tramper de Texas? ¿Has comprés?. A veure, què n'és un divorci?... Doncs, un mal tràngol, que dissortadament algunes parelles han de patir… No, no, i no, senyor!! Continua vostè igualment equivocat!! Només suposa un trencament contractual. I si es facilités l'acomiadament de la part que es resisteix a la separació, millor que millor. Un EROS, com si diguérem, un Expedient de Regulació d'Ocupació Sexual, que obliga a la part demandada, l'empresari/a, el que vol marxar amb la seua o el seu amant, a pagar vint dies d'ocupació sexual per any treballat, i un màxim de dotze mensualitats, al que vol quedar-s'hi, tot i que la solitud compartida és una de les pitjors formes de convivència. Ja no m'ets gens útil, carinyo, adéu-siau. Passa per caixa, au revoir. I que sens dubte evitaria, en bona part dels casos, optar per la via criminal. Per tant -tornant al món de la cultura i les humanitats, i als seus reclamants impenitents- de viure La Rochefoucauld ja els posaria al seu lloc, ja. I tant. Perquè les Màximes de La Rochefoucauld són un bon manual per a copsar el que de mesquí hi ha a qualsevol intent dels pobres humans per superar els seus instints més bàsics, més reptilians, més utilitaris. I jo em pregunte, si no en deurien de ser els únics. De principis, torne a dir, tot i la partícula. Els que són subjecte dels nostres interessos més egoistes. "L'interès parla tots els idiomes i representa tota classe de personatges, fins i tot el del desinteressat" (màxima 39). Què n'és la generositat, doncs, s'hagués preguntat el mestre maximista, del dispendi social en cultura, escoles, instituts i universitats públiques com a inversió de nul·la rendibilitat, sinó una demostració d'amor propi o d'orgull sense cap possibilitat, no ja d'incrementar, sinó de compensar el necessari crèdit financer? Perquè "l'orgull es compensa sempre i mai no perd res, fins i tot quan renuncia a la vanitat" (Màxima 33), però el crèdit... I com què no estan els temps per a orgulls ni amors propis ni aliens ni dispendis, doncs… I és que La Rochefoucauld, príncep de Marsillac, era capaç de trobar-ne mesquinesa fins i tot a la pròpia demostració pública o privada de mesquinesa, el que li hagués suposat, al meu humil entendre, el títol de príncep de Metamesquí sur Marsillac. I per extensió deuríem aplicar aquesta mentalitat empresarial a qualsevol de les nostres activitats. I fins i tot, creences. A veure, què és la religió?... Doncs, un conjunt de creences que li donen un sentit transcendent a l'existència, alhora que una explicació plausible i còmica, perdó, còsmica, del perquè de les coses… Vostè no ha entès res de res, Vicicle. Vostè és un inútil. Les religions són la millor forma que l'ésser humà ha trobat de no enfrontar-se a la realitat dels fets, és a dir a la inutilitat còsmica -i còmica, en això li done la raó- de la nostra pròpia existència, i que tot i la seua arbitrarietat científica i aberració dels més simples principis de la lògica, tothom considera de gran utilitat pràctica, tant els que les segueixen com aquells que no ho fan. I li ho dic jo que sóc de crucifix diari al damunt de la taula. I tant és així, que fins i tot alguna d'aquestes creences ha aconseguit no només dominar estats, sinó fins i tot erigir-se com a tal. Què n'és el Vaticà, posem per cas, sinó un estat consagrat a eternitzar l'estultícia humana i el poder que hi emana, i que uns pocs elegits dels déus mantenim sobre una grandíssima majoria? Per cert, són els únics que desfan en vida el que Déu, pobre, creia haver lligat i ben lligat fins a la mort, és a dir, el matrimoni. Fins que la mort us separe! Si serà d'inútil el pobre Déu. Potser li falta mentalitat empresarial. Res que no puga solucionar un bon the coach. Va, la darrera. A veure, què n'és la política?... Una empresa financera, un Trust d'accionistes, que se n'aprofita dels fons públics i els reconverteix en negocis privats, i del qual alguns dels màxims exponents, hores d'ara, els trobem, a la Casa Reial del Borbó i a la Comunitat Valenciana… Vostè, Vicicle, no té remei. Vostè és un inútil, li ho torne a dir. La política és un servei públic, home de poca fe. ¿Ho ha entès? ¿Sí, de veritat? Fixe's en mi. ¿Creu que si fos com vostè diu, jo m'aniria a plantar caquis? Va, que no està la cosa per a perdre el temps en comèdies, encara que siguen en anglès.

La carta als reis

El professor Adelfuns era un filantrop reconegut. Un filantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida dedicant-se als seus benvolguts consemblants. Humans, quina cosa!, es repetia mentalment alhora que inflava el pit de satisfacció. Formava part de totes les associacions que a la seua ciutat se n'ocupaven d'atendre les necessitats dels més desemparats, dels menys afortunats a la vida, d'aquesta vida que segons ell no deuria ser sinó un Nadal sense fi, una contínua oportunitat de demostrar-nos mútuament generositat a totes les seues vessants: aquelles més materials i urgents pels sense sostre, els desnonats, els sense papers, els que són al món com a un lloc que els rebutja sense cap raó plausible, o potser amb totes les abjectes raons que emanen del color d'una epidermis, l'accent d'una parla, el tall d'uns ulls o els deutes i els deures de la pobresa, el dret a l'anonimat universal dels que hores d'ara només són excedent humà. Humans, quina cosa! I d'altres més espirituals, d'aquelles que afecten sobretot els que pul·lulen per la vida envoltats de la solitud i l'aïllament més extrems. Com era el cas del seu propi germà bessó, el misantrop, i amb el que tots els seus esforços filantròpics havien resultat, fins ara, totalment infructuosos. Perquè aquest Adelfuns, el filantrop, era addicte a la fraternitat universal, tal i com li etzibava amb convenciment misantròpic i insultant entonació el seu germà aquell únic dia de l'any que consentia trobar-se en ell, el dia que el seu compartit aniversari els unia en una estoneta prou impersonal a qualsevol cafè del barri nou, on cap dels dos vivia, i que coincidia amb el dia de reis. Sí, l'epifania era l'encarregada de fer-los compartir un parell de besos de recíproca felicitació, una asèptica i misantròpica o entusiasta i filantròpica abraçada a parts iguals, segons el professor Adelfuns del que parlem, i un cafè tan dessaborit com els pocs records dels pares que, com una mena de família fantasmagòrica, havien acordat de mantenir vius. Perquè, i en això coincidien plenament, els dos Adelfuns eren fadrins, bé, concos, fadrins vells. L'un, pel seu rebuig del gènere humà; l'altre, per la seua total dedicació al mateix gènere. Heu ací la paradoxa. I amb una paciència que només pot entendre's des de la consanguinitat, cadascú tolerava, desprès dels "te'n recordes de/quan…", i sense cap protesta, la tirallonga d'improperis misantròpics o la de lloances filantròpiques. L'un, amb el to tendenciós d'una sentencia judicial; l'altre, amb la candidesa d'una carta als reis. Carta que, com tots els anys, el filantrop redactava dies abans de la fraternal cita i que llegia, amb la feble però invencible esperança dels condemnats d'amor, al seu germà. Mai no demanava cap cosa per a ell. I sempre feia minuciós balanç dels que al llarg del darrere any havien patit més, i pregava als reis les compensacions oportunes. Així, el misantrop quasi coneixia fil per randa la immensa i variada gentada que el seu germà deia tindre com a veïnat. No, com a família pròpia, va a arribar a pensar, almenys més pròpia que ell mateix. I ja que de família en parlem, mai no deixava de banda a la carta al seu germà bessó, per al que any rere any demanava obrís el seu cor a la resta de la humanitat sencera, i que sempre anomenava al penúltim lloc de la carta, abans d'acomiadar-se del reis llegint el seu propi nom i demanant-los només que una poca de salut per a poder ajudar als homes i les dones, xiquets i nenes, nens i xiquetes, xics i noies, nois i xiques al llarg i ample del món. O, si més no, del seu cercle més pròxim de germà proïsme. I enguany la cosa semblava aniria pel mateix camí. L'abundós reguitzell de damnificats no tenia meta final, perquè al gruix dels casos que coneixia de primera mà, afegia els de tots aquells que li enviaven per correu les més impensables de les comandes. Com, posem per cas, la d'aquell cec del club de lectura de la biblioteca del barri vell que volia veure. I que si aquest miracle era impossible, potser per la descomunal confabulació que suposava, almenys que pogués veure a temps parcial. Perquè li explicava que ell practicava l'admirable esport dels pedals, en tàndem, és clar; i que li agradaria tant i tant poder gaudir dels paisatges, la llum del sol, la grisor dels núvols que, diuen, excita les més variades tonalitats dels verds, les formes adormides al dintre dels arbres i les flors, la mà adormida del capvespre sobre el món. I en abaixar-se de la bici consentiria tornar a la seua fosca realitat. Però per una estona meravellosa hauria vist el rostre de la felicitat. Caram, aquella petició li va colpir ben fort. Humans, quina cosa! I la va afegir a la llista, potser amb una lletra -escrivia sempre a mà i amb ploma estilogràfica les cartes als reis- més acurada que la resta de peticions d'aquell any. El que no podia ni imaginar era la reacció que aquesta demanda provocaria al seu benvolgut germà bessó. Però imagine que a aquestes alçades de les vacances de Nadal, gairebé totes les xiquetes i nenes, tots els nens i xiquets podrien descriure-la fil per randa.

Polígons

M'atreviria a dir que als ciclistes de roda fina ens agraden els polígons. Els polígons industrials, és clar. Tot i que els altres, la pura geometria, també tenen alguna cosa a veure amb la bicicleta; però d'entrar en similituds trepitjaríem un àmbit massa personal, que hores d'ara no m'abelleix gens ni mica rodar. Potser la raó primera d'aquesta debilitat poligonal radique en la nostra obsessió pels camins marginals, les vies de servei, les circumval·lacions de les carreteres més principals, la revolta com una mena de passió pels indrets als quals el trànsit rodat de cotxes, motos i camions es redueix sensiblement, i que indefectiblement acaben abocant-se a una d'aquestes porcions de pla limitades per línies rectes que s'anomenen polígons. Sí, ja sé... però de quins polígons ens parles, Vicicle, sense flux de tràfic automotor? És que els travessem els diumenges, quan els seus amples carrers són ben nets de tota aquesta borumballa metàl·lica i insolent. Sí, pocs llocs són tan tranquils, plàcids i segurs de circular els diumenges al matí com els carrers i vies adjacents dels polígons industrials. De fet, un d'aquests matins de diumenge em vaig trobar una competició ciclista al circuit dissenyat dins el polígon que hi ha a la carretera que ix de San Isidre de Benaixeve cap a la rotonda de Tres rutes. I als recorreguts de l'horta, sempre a l'espera de les contrades de la Calderona, aquests espais de quietud són una mena d'oques que anem gaudint tant o més que les d'aquell joc infantil: d'oca a oca i tire perquè em toca, fins i tot els que ens fan girar cua pel mateix camí que veníem: és que l'oca mirava cap enrere. N'hi han -de polígons, no d'oques- de tot tipus. Els de més solera han acabat integrats dins la població que els va veure créixer als seus ravals. Pose per exemple el d'Alboraia, que fins i tot el travessa el carril bici i és al costat del barranc de Carraixet. Però també hi són els que encara aïllats al bell mig de l'horta -com el de Bétera, també costaner del mateix barranc- viuen el seu dessolat compàs d'espera en attendant ce jour en que el miracle es produirà. Sí, perquè només des de la confabulació que tot miracle és, podem gaudir de polígons compartint carrer de raval amb la lírica suburbial dels capvespres on tots els besos són clandestins i les cançons portenyes omplen el nostre imaginari sense ajuda de cap so, només des del silenci que segueix la violació d'un temps que no tocava. D'un edifici, l'esquelet del qual reflecteix el nostre present de cuesta abajo millor que el tango. ¿N'hi ha alguna cosa més muda que un edifici que no ha passat del seu esquelet? Perquè aquestes naus parlen amb les paraules precises de les bitàcoles dels vaixells ancorats. L'eclecticisme domina l'escena. Però és una escena, sense cap dels dubtes. Hi són els prefabricats, tan poderosos, i tan abandonats des que va punxar la seua bombolla. Es ven! Es ven! Tot era una mentida ultramarina. I ara toca vendre els vaixells fantasmes. Els fantasmes de l'Astillero. Hi són, també, els més antics, de rajola i amb façanes de casa particular, obedients al capritx de deixar l'empremta pròpia per tot arreu, i que es resisteixen a la venda, tal i com es resisteixen a acceptar la realitat. No sé la resta de ciclistes què opinaran. A mi m'agraden els polígons, aquesta mena d'escenaris que ens acullen com a principals protagonistes de les funcions a preu reduït dels matins dominicals, amb besllum d'horabaixa, i tot i el seu deix de raval amarg.

A Christmas Carol

"Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat" 

(Ch. Dickens, A Christmas Carol)

El professor Adelfuns era un misantrop reconegut. Un misantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida intentant reduir al mínim indispensable les necessàries relacions que tots tenim amb la resta del gènere humà. Humà, quina cosa!, es repetia molt a sovint. Com si el concepte mateix fos una mena de deliqüescència que no pagava la pena ni anomenar. De fet, al seu esperit, una barreja inexcusable de timidesa congènita i impaciència disciplinada -tan habitual en aquells que dedicats, sense una poca de vocació, a la docència, no havien sabut treure-li alguna contrapartida generosa- l'havia fet un ésser d'indefectible inclinació a la solitud, l'escepticisme i la malenconia. I és el cas, però, que enguany, als Nadals, havia decidit escriure, inopinadament, el que es coneix vulgarment com a Un Conte de Nadal. Ell, que tant odiava la copiosa vulgaritat humana que emana pels porus climàtics de l'advent, i que tan imperiosa campa, sempre segons ell, a la prosa mai no ben assaborida d'en Dickens. I potser quan va prendre tal decisió, no el guiava cap sentiment benefactor o humanitari, és clar, tot el contrari de l'escriptor anglès. No. Perquè aquesta obligació que s'havia imposat a sí mateix d'escriure Un Conte de Nadal, i que darrerament començava a obsessionar-li, més bé podia interpretar-s'hi com una mena de revenja amb què reafirmar-se per enèsima, desprès de tants anys de subtils menyspreus i deliberats oblits amb la resta dels seus consemblants. Però prompte va adonar-se que amb la decisió, la d'escriure el maleït conte, no n'era suficient. Hi havia que posar-s'hi. I potser la disciplina amb la qual havia rebutjat fins ara els apropaments que la vida dispensa entre les persones com un ruixat de primavera, impedia que la seua imaginació pogués donar-li cos a una història que ni tan sols tenia dissenyada als seus fets essencials, i que, alhora, fos mínimament acceptable dins la tradició nadalenca. Però s'havia entestat en la dèria i, a més a més, la planificava com un sabotatge en tota regla de la susdita tradició. Volia escriure Un Conte de Nadal antinadal, com si diguérem. Un Anticonte d'Antinadal, i acabar, així, amb la hipocresia d'un gènere literari més hipòcrita del que per la seua naturalesa fingidora ja n'és l'art de l'escriptura. I és que el professor Adelfuns tenia la perversa intenció de presentar aquest Anticonte d'Antinadal al concurs que el club de lectura de la biblioteca municipal del barri havia convocat amb el lema: "El Conte de Nadal i la misantropia", i que Adelfuns creia havien triat amb un criteri tendenciós, és a dir, pensant només que en ell i el seu més que reconegut prestigi a la costosa tasca de l'animadversió humana indiscriminada, prestigi al que darrerament afegia posats megalòmans. ¿Voleu misantropia? Doncs, aneu preparant-se. La idea central era, però, ben clara i transparent. I potser la tenia tan clara i transparent des que va presenciar com els ulls d'aquell nadó estirat dins el seu cotxet a la vorera, i acaronat per la seua mare, eren predicats per l'anciana gibosa que era al seu costat en veu alta al carrer, i que el professor va escoltar de tornada cap a casa desprès de fer la compra al mercat. "És que són transparents", li deia al nen la vella geperudeta amb un somriure nadalenc, clar, tal i com si tots tres, nadó, anciana i mare, improvisaren un pessebre al bell mig del carrer. Però com què el nadó -el nen Jesús, va interpretar Adelfuns- no va fer senyal d'enteniment, la velleta li ho va repetir: "es que son transparentes", com si el pobre nadó pogués entendre alguna cosa de l'estranya qualitat d'una matèria que existeix però no es veu, tot i la versió bilingüe. O el que és el mateix, d'una cosa l'essència de la qual es existir sense que ningú no la puga percebre al primer cop d'ull, siga, aquest cop, multilingüe o no. Humans, quina cosa! Però ell sí que tenia ben clara la idea principal del conte, tot i la transparència del betlem improvisat, tant clara com la seua displicència envers tot el que podia significar tendresa -mai desinteressada, assegurava- caliu humà -mai sense compensacions materials, creia- generositat o esperit de sacrifici amb dates oficials al calendari, perquè a partir dels seus sòlids principis misantròpics demostraria amb la minuciositat que només l'odi pot alimentar, la forçada bonhomia dels Nadals, la inapel·lable hipocresia de certes celebracions i actituds. Tot consistia, heus ací la idea nuclear, en descriure situacions de profunda felicitat, de plenitud quasi mística, però produïdes per qualsevol circumstància que estigués al bell mig de la més absoluta absència del conjunt dels mortals. Seria un cant a la solitud més extrema. Una celebració pagana del seu inalterable credo: a soles venim al món i ben sols el deixem, tot el que passa entre aquests dos moments transcendentals, d'aquests dos punts impropis, no són sinó accidents que no hem sabut evitar. El que estava per decidir era com concretar la idea, com donar-li cos. Perquè aquest anticonte no podia contar cap història, clar; no hi hauria cap línia narrativa, faltaria més; cap seqüència de fets mantindria l'atenció del lector; cap conjunt de personatges amb els quals poder establir-ne cap tupis d'empatia. I aquesta dificultat li posava d'un humor de pomes agres, fins i tot molt més agre del que en ell era habitual. I llavors, la seua perversitat va donar una nova volta de rosca al cargol del conte: segur que a Ca Dickens hi trobaria aquell punt impropi des del qual començar, i que el conduiria en direcció paral·lela i invertida en un contrapunt abjecte a la fraternitat nadalenca. I com un cranc va començar a rellegir A Christmas Carol, és a dir, pel final. I l'Eureka no es va fer esperar: "Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat". Ja ho tenia. Ja tenia el cos de la idea. Ell també faria el seu passeig triomfal de felicitats, però seria en bicicleta, la seua passió, i la felicitat no vindria de les salutacions nadalenques, sinó del plaer que la solitud ciclista li procurava als més insospitats racons dels camins. Aquell arbre groc. La revolta solitària del camí. La tendresa de la llum sobre el món. El monòleg esperançat de les branques desfullades. Sí, aquelles que tenen un futur d'esclat primaveral, tal i com si foren un dels meravellosos clímax lírics d'en Puccini que tots esperem, i que tan orfes ens deixen en la seua deliqüescència. I va començar a escriure. Aquella disbauxa d'escenes inconnexes era l'anticonte de la felicitat pagana i misantropa. Scrooge vencia així els tres maleïts esperits nadalencs: el drac de la commiseració i el penediment, el verí de la caritat reclamada des de les injustícies i la pesta de la fraternitat de calendari. I el va presentar al concurs del club de lectura. I el varen premiar, però, per a la seua sorpresa. I la presidenta del jurat li ho va comunicar en persona, perquè, deia, certes coses n'hi ha que dir-les de paraula. Perquè volia agrair-li el seu conte, no només pels profunds valors humans d'aquella particular o fins i tot privada felicitat compartida, sinó pel que significava d'inestimable ajuda als menys afortunats en la vida. I com què el professor Adelfuns va frunzir el suny, la presidenta, encara al damunt de la catifeta del carrer -el que no era gens nou per a ella si de l'Adelfuns en parlem- li va explicar que un membre del jurat que pertanyia a una penya ciclista i que era cec havia a la fi copsat amb una intensitat quasi plàstica el que fins ara només percebia a través dels porus de la seua pell. La llum dels olors. Els colors de les sensacions. Les formes adormides als racons de les emocions. I que pels que com ell, pedalen sempre al darrere en un tàndem, aquella seqüència de felicitats visuals i solitàries, que no misantròpiques, els donava la sensació de passar, encara que fos per un instant meravellós, de l'opacitat a la transparència d'uns ulls vius i humans, del selló del darrere al de davant. I Adelfuns no va poder evitar que el nus que li pujava des de l'estomac se li aturés a la gola. I desprès d'un "perdone vostè", va convidar la presidenta a entrar a casa seua.

Arbre groc

Uno comienza a ver más y más claro, 

que la vida es sólo una especie de época de siembra, 

y la cosecha no está aquí. 

(Van Gogh) 

No, jo no puc mirar la teua disbauxa groga amb innocència. ¿Com hagués sentit l'aclaparador eixam de cel·les vegetals suspeses dels teus radials nervis negres si ho hagués fet amb l'esguard d'inicial primavera? Mai no ho sabré. Perquè l'art és una interpretació autumnal de la vida. I ja sabem que els homes mai no estaran a l'alçada dels seus millors i més nobles sentiments. Tal desencís és un petit bocí de tristesa. I, bocí a bocí, ens adonem que som millors als nostres gestos que amb les paraules. Tindràs que perdonar-nos. Les quimeres són massa humanes. Jo, almenys, desitjaria dur-me el teu groc enamorat a les parpelles de la memòria, i parpellejar els records, com els besos, una i altra vegada. De consolatione memoriae. La teua aspiració suïcida de fulla caiguda trontolla amb l'eternitat de la matèria amorosa que la conforma. Perquè els amors, els nostres amors, els teus, no poden sinó sobreviure'ns. Vet aquí la paradoxa: el que va germinar en tan caduca consistència quedarà etern en la perenne inconsistència de la bellesa. Jo passava, com sempre. Jo passava amb l'altitud superba de l'observador com a única aspiració. Pedal amunt, pedal avall. Surant sobre la realitat com només puc fer-ho des que vaig conèixer els carrers empedrats d'un París en blanc i negre encatifant l'arribada dels routiers entre les paraules impreses dels vells magasins. Etapa pròleg d'una cursa, l'itinerari de la qual mai no sabré. Com la primera mirada. Jo passava. Tu havies atrapat un bocí de l'astre soleil. La tristesa aclaparadora d'un encís. La felicitat d'una innocència oblidada. La primavera dels sentits. Jo passava, avui dimecres 18 de desembre. Camí de la Rue de l'Absinthe. Camí de l'Horta. Vés a saber. Camí dels camins.

El primer símptoma

El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.