"Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat"
(Ch. Dickens, A Christmas Carol)
El professor Adelfuns era un misantrop reconegut. Un misantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida intentant reduir al mínim indispensable les necessàries relacions que tots tenim amb la resta del gènere humà. Humà, quina cosa!, es repetia molt a sovint. Com si el concepte mateix fos una mena de deliqüescència que no pagava la pena ni anomenar. De fet, al seu esperit, una barreja inexcusable de timidesa congènita i impaciència disciplinada -tan habitual en aquells que dedicats, sense una poca de vocació, a la docència, no havien sabut treure-li alguna contrapartida generosa- l'havia fet un ésser d'indefectible inclinació a la solitud, l'escepticisme i la malenconia. I és el cas, però, que enguany, als Nadals, havia decidit escriure, inopinadament, el que es coneix vulgarment com a Un Conte de Nadal. Ell, que tant odiava la copiosa vulgaritat humana que emana pels porus climàtics de l'advent, i que tan imperiosa campa, sempre segons ell, a la prosa mai no ben assaborida d'en Dickens. I potser quan va prendre tal decisió, no el guiava cap sentiment benefactor o humanitari, és clar, tot el contrari de l'escriptor anglès. No. Perquè aquesta obligació que s'havia imposat a sí mateix d'escriure Un Conte de Nadal, i que darrerament començava a obsessionar-li, més bé podia interpretar-s'hi com una mena de revenja amb què reafirmar-se per enèsima, desprès de tants anys de subtils menyspreus i deliberats oblits amb la resta dels seus consemblants. Però prompte va adonar-se que amb la decisió, la d'escriure el maleït conte, no n'era suficient. Hi havia que posar-s'hi. I potser la disciplina amb la qual havia rebutjat fins ara els apropaments que la vida dispensa entre les persones com un ruixat de primavera, impedia que la seua imaginació pogués donar-li cos a una història que ni tan sols tenia dissenyada als seus fets essencials, i que, alhora, fos mínimament acceptable dins la tradició nadalenca. Però s'havia entestat en la dèria i, a més a més, la planificava com un sabotatge en tota regla de la susdita tradició. Volia escriure Un Conte de Nadal antinadal, com si diguérem. Un Anticonte d'Antinadal, i acabar, així, amb la hipocresia d'un gènere literari més hipòcrita del que per la seua naturalesa fingidora ja n'és l'art de l'escriptura. I és que el professor Adelfuns tenia la perversa intenció de presentar aquest Anticonte d'Antinadal al concurs que el club de lectura de la biblioteca municipal del barri havia convocat amb el lema: "El Conte de Nadal i la misantropia", i que Adelfuns creia havien triat amb un criteri tendenciós, és a dir, pensant només que en ell i el seu més que reconegut prestigi a la costosa tasca de l'animadversió humana indiscriminada, prestigi al que darrerament afegia posats megalòmans. ¿Voleu misantropia? Doncs, aneu preparant-se. La idea central era, però, ben clara i transparent. I potser la tenia tan clara i transparent des que va presenciar com els ulls d'aquell nadó estirat dins el seu cotxet a la vorera, i acaronat per la seua mare, eren predicats per l'anciana gibosa que era al seu costat en veu alta al carrer, i que el professor va escoltar de tornada cap a casa desprès de fer la compra al mercat. "És que són transparents", li deia al nen la vella geperudeta amb un somriure nadalenc, clar, tal i com si tots tres, nadó, anciana i mare, improvisaren un pessebre al bell mig del carrer. Però com què el nadó -el nen Jesús, va interpretar Adelfuns- no va fer senyal d'enteniment, la velleta li ho va repetir: "es que son transparentes", com si el pobre nadó pogués entendre alguna cosa de l'estranya qualitat d'una matèria que existeix però no es veu, tot i la versió bilingüe. O el que és el mateix, d'una cosa l'essència de la qual es existir sense que ningú no la puga percebre al primer cop d'ull, siga, aquest cop, multilingüe o no. Humans, quina cosa! Però ell sí que tenia ben clara la idea principal del conte, tot i la transparència del betlem improvisat, tant clara com la seua displicència envers tot el que podia significar tendresa -mai desinteressada, assegurava- caliu humà -mai sense compensacions materials, creia- generositat o esperit de sacrifici amb dates oficials al calendari, perquè a partir dels seus sòlids principis misantròpics demostraria amb la minuciositat que només l'odi pot alimentar, la forçada bonhomia dels Nadals, la inapel·lable hipocresia de certes celebracions i actituds. Tot consistia, heus ací la idea nuclear, en descriure situacions de profunda felicitat, de plenitud quasi mística, però produïdes per qualsevol circumstància que estigués al bell mig de la més absoluta absència del conjunt dels mortals. Seria un cant a la solitud més extrema. Una celebració pagana del seu inalterable credo: a soles venim al món i ben sols el deixem, tot el que passa entre aquests dos moments transcendentals, d'aquests dos punts impropis, no són sinó accidents que no hem sabut evitar. El que estava per decidir era com concretar la idea, com donar-li cos. Perquè aquest anticonte no podia contar cap història, clar; no hi hauria cap línia narrativa, faltaria més; cap seqüència de fets mantindria l'atenció del lector; cap conjunt de personatges amb els quals poder establir-ne cap tupis d'empatia. I aquesta dificultat li posava d'un humor de pomes agres, fins i tot molt més agre del que en ell era habitual. I llavors, la seua perversitat va donar una nova volta de rosca al cargol del conte: segur que a Ca Dickens hi trobaria aquell punt impropi des del qual començar, i que el conduiria en direcció paral·lela i invertida en un contrapunt abjecte a la fraternitat nadalenca. I com un cranc va començar a rellegir A Christmas Carol, és a dir, pel final. I l'Eureka no es va fer esperar: "Mai no s'havia imaginat que un passeig, cap cosa, poguera causar-li tanta felicitat". Ja ho tenia. Ja tenia el cos de la idea. Ell també faria el seu passeig triomfal de felicitats, però seria en bicicleta, la seua passió, i la felicitat no vindria de les salutacions nadalenques, sinó del plaer que la solitud ciclista li procurava als més insospitats racons dels camins. Aquell arbre groc. La revolta solitària del camí. La tendresa de la llum sobre el món. El monòleg esperançat de les branques desfullades. Sí, aquelles que tenen un futur d'esclat primaveral, tal i com si foren un dels meravellosos clímax lírics d'en Puccini que tots esperem, i que tan orfes ens deixen en la seua deliqüescència. I va començar a escriure. Aquella disbauxa d'escenes inconnexes era l'anticonte de la felicitat pagana i misantropa. Scrooge vencia així els tres maleïts esperits nadalencs: el drac de la commiseració i el penediment, el verí de la caritat reclamada des de les injustícies i la pesta de la fraternitat de calendari. I el va presentar al concurs del club de lectura. I el varen premiar, però, per a la seua sorpresa. I la presidenta del jurat li ho va comunicar en persona, perquè, deia, certes coses n'hi ha que dir-les de paraula. Perquè volia agrair-li el seu conte, no només pels profunds valors humans d'aquella particular o fins i tot privada felicitat compartida, sinó pel que significava d'inestimable ajuda als menys afortunats en la vida. I com què el professor Adelfuns va frunzir el suny, la presidenta, encara al damunt de la catifeta del carrer -el que no era gens nou per a ella si de l'Adelfuns en parlem- li va explicar que un membre del jurat que pertanyia a una penya ciclista i que era cec havia a la fi copsat amb una intensitat quasi plàstica el que fins ara només percebia a través dels porus de la seua pell. La llum dels olors. Els colors de les sensacions. Les formes adormides als racons de les emocions. I que pels que com ell, pedalen sempre al darrere en un tàndem, aquella seqüència de felicitats visuals i solitàries, que no misantròpiques, els donava la sensació de passar, encara que fos per un instant meravellós, de l'opacitat a la transparència d'uns ulls vius i humans, del selló del darrere al de davant. I Adelfuns no va poder evitar que el nus que li pujava des de l'estomac se li aturés a la gola. I desprès d'un "perdone vostè", va convidar la presidenta a entrar a casa seua.
antiNadal o nadalenc en tot cas refinat conte sobre les febleses humanes i polítiques i amb soledat del ciclista inclosa...besets i bones festes tot pedalant per la vida i per la literatura1
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree. Bones festes també a tu i petonets!
ResponEliminaPremi
ResponEliminaPobre Adelfuns, quin fracàs. :) Gràcies, José Luis.
ResponElimina