Arbre groc

Uno comienza a ver más y más claro, 

que la vida es sólo una especie de época de siembra, 

y la cosecha no está aquí. 

(Van Gogh) 

No, jo no puc mirar la teua disbauxa groga amb innocència. ¿Com hagués sentit l'aclaparador eixam de cel·les vegetals suspeses dels teus radials nervis negres si ho hagués fet amb l'esguard d'inicial primavera? Mai no ho sabré. Perquè l'art és una interpretació autumnal de la vida. I ja sabem que els homes mai no estaran a l'alçada dels seus millors i més nobles sentiments. Tal desencís és un petit bocí de tristesa. I, bocí a bocí, ens adonem que som millors als nostres gestos que amb les paraules. Tindràs que perdonar-nos. Les quimeres són massa humanes. Jo, almenys, desitjaria dur-me el teu groc enamorat a les parpelles de la memòria, i parpellejar els records, com els besos, una i altra vegada. De consolatione memoriae. La teua aspiració suïcida de fulla caiguda trontolla amb l'eternitat de la matèria amorosa que la conforma. Perquè els amors, els nostres amors, els teus, no poden sinó sobreviure'ns. Vet aquí la paradoxa: el que va germinar en tan caduca consistència quedarà etern en la perenne inconsistència de la bellesa. Jo passava, com sempre. Jo passava amb l'altitud superba de l'observador com a única aspiració. Pedal amunt, pedal avall. Surant sobre la realitat com només puc fer-ho des que vaig conèixer els carrers empedrats d'un París en blanc i negre encatifant l'arribada dels routiers entre les paraules impreses dels vells magasins. Etapa pròleg d'una cursa, l'itinerari de la qual mai no sabré. Com la primera mirada. Jo passava. Tu havies atrapat un bocí de l'astre soleil. La tristesa aclaparadora d'un encís. La felicitat d'una innocència oblidada. La primavera dels sentits. Jo passava, avui dimecres 18 de desembre. Camí de la Rue de l'Absinthe. Camí de l'Horta. Vés a saber. Camí dels camins.