El primer símptoma

El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.