We are sorry

Desembocadura del Barranc de Carraixet

Ho sento. Jo també vull demanar perdó. Ho faré en nom de l'Avinguda. Ho reconec: el Rupert va nàixer als Camins del Grau… El perruquer?... No, collons. Que no llitges les notícies? El Murdoch, el Rupert Murdoch… No m'ho crec… Ah, no?, i jo he d'empassar-me que el teu pare va conèixer al Lec Walesa quan estava treballant a Alemanya?... És que va anar així… Va, comencem l'etapa, que ja de bon matí fa una calor que ofega i encara queda un bon tros fins a Bétera, barranc amunt.

Partim de l'Ermita dels Peixets, a la desembocadura del barranc de Carraixet

Lloc considerat miraculós pels veïns d'Almàssera

Mira, el Murdoch era el fill del quiosquer de l'Avinguda. Ell va nàixer al 31 i mon pare al 25. I, clar, sempre el portava al darrere. Una mosca cojonera. Com el seu pare era tot el dia venent periòdics, doncs el noi s'avorria i buscava qui li aguantés la xerrameca… Que era un xafarder?... Pitjor, un furó que si es mossegava la llengua s'enverinava. De fet, jo diria que llavors ja va començar la seua carrera. Que si la fornera ha dit que no sé què. Que si el del taller de bicis li posa les banyes a la seua dona, que li ho ha sentit dir al Marianet, el de la senyora Pilar. A mon pare li feia el cap com un bombo, i el Robert, a més,… Com el de Niro?… Doncs sí, com el de Niro. Robert, deia, sempre anava en calés… Tant guanyaven al quiosc?... No, feia xantatge amb tot el que sabia.

Mira, el primer somni del Murdoch, una alqueria a l'horta, i ves per on mai el va aconseguir… Però si està "forrat"… Sí, però mai no s'atrevirà a posar els peus a l'Avinguda… I això?

S'enfonsaria igual que si posés els peus en qualsevol d'aquests ullals

Fixa't: el quiosc era un punt d'informació impagable. A més, havia heretat de la seua mare l'habilitat per a dir sense parlar, i, tot n'hi ha que dir-ho, la lletjor, que el pare era un tio ben plantat. A saber com l'embolicà la mare? I per acabar-ho d'arreglar, tenia un talent natural per a parar les antenes… Com dius?... Sí, en qualsevol situació que li semblava profitosa és feia el tonto, el babau, com si fos fava: xica, que n'hi ha roba estesa… Què dius, no ho veus?, si sempre està en babia... Però captava alhora el que es deia en tres, i fins i tot quatre converses simultànies… Osti, quina longitud d'onda. Una mena d'escoltes il·legals avant la lettre?...

Tan il·legals i habituals com aquests graffitis

I tal i com anava fent-se gran, el que no captava amb les antenes, ho preguntava sense preguntar… Què vols dir?... Bé, al despatx de pa que havia enfront de casa meua, la senyora Conxa era un focus de documentació inabastable. I ell hi va aprendre les seues tècniques. Per exemple, tu entraves al forn amb la idea de comprar-te el berenar. Anaves mudat, perquè el teu objectiu era fer una passejada pel centre de València. De fet, els gragüeros a tal circumstància li diem "anar a València". Al que anàvem, mai millor dit. Entraves i al primer cop d'ull t'etzibava: hoy estrenan película. I tu per no deixar-la en l'equívoc, li contaves fil per randa tot el teu pla d'aquella tarda. I eixies, fotut a més no poder, del fotut despatx… I mai no li feren una cara nova a aquest paio?... Ho tenia molt ben lligat tot. Tots els secrets d'alcova eren del seu domini, i a un tipus així o li trenques el cap o intentes evitar-lo…

Sempre, l'arbre dels déus ens saluda i ens protegeix, perquè estem a la guaita de tots els seus enrenous

I fer les Amèriques què va ser, els horitzons de l'Avinguda li eren de poca alçada?... Segons el meu pare, de tot un poc. Però el que el va decidir fou un assumpte força tèrbol… Digues, digues… Bé, mai es va poder confirmar, perquè la cosa era prou fosca. I la gent, ja en aquella època li tenia molt de respecte. Fixa't que ningú gosava demanar-li pel cognom… Murdoch?... No, el seu veritable cognom era Murtons, cagallons de cabra o de conill. I ell, per evitar l'ofensa, o ben bé una descripció tan exacta, el va canviar per Murdocs, de mur i docs -que ve de l'anglès dock- com els Docs Comercials del port, els magatzems. Desprès, en Amèrica li va donar el toc ianqui, i aquí el tens: Murdoch…

Metacrilat, un toc ianqui sota els milacres de l'Ermita dels Peixets

I la tèrbola història?... Tot i que costa de creure-ho, el Rupert festejava amb una xica que era la seua veïna. Una pèl-roja guapíssima, que ell s'estimava com possiblement mai no va estimar ninguna rata de la seua casta. El cridàrem a files, i tot i que va remoure cel i terra perquè el donaren per inútil, no ho va aconseguir. S'adonà, a més, des del primer dia que els militars són mà executora, i que convé confraternitzar-hi, conèixer de primera mà el seu món. Bé, tot i els permisos indiscriminats que fou capaç de rebre, va estar prou de temps fora de casa. I un dia, tothom a l'Avinguda s'adonà que la xica pèl-roja anava carregà' de bombo, és a dir, estava prenyada. El daltabaix que va sofrir el Murtons -bé el Murdocs- a l'assabentar-se va ser tan profund que per primera i última vegada va haver de contar la seua intimitat, la seua veritat, a un amic. I comprovà que no hi tenia ningú. I se'n recordà del meu pare. Aquell que li aguantava la xerrameca mentre ell pagava el cinema, les pipes i el tabac.

L'amistat és sense dubtes un regal dels déus. El meu cunyat i jo tornem, fets miques, però contents, cap a casa

Pepico, no he estat jo. És l'única cosa que he respectat a la meua vida. Mai he estat en ella, ja m'entens… Doncs algú te l'ha fotut, Bob… A mon pare li permetia el diminutiu hollywoodenc. He estat donant-li voltes i voltes a l'assumpte i només hi ha un home que s'atreviria a furtar-me-la, només un tio és totalment impune als meus poders, i jo no he sabut llegir-ho. Jo, que tinc la suspicàcia per primer manament, he estat sord a tantes paraules de complicitat com s'han dit, i davant de mi mateix, ho comprens?… Escolta, nano, el que m'estàs dient és molt gros. A mi no m'emboliques, que prou de cavil·lacions tinc per a posar plat a taula tots els dies…

Al capdavall, l'essència d'un bon barranc és arrossegar-ho tot i crear nova vida

Només llicenciar-se, va desaparèixer per sempre mai. La noia va tindre una filla, la Rebeca, però la mare no va aguantar el difícil part. I el nadó va esfumar-se. Uns comentaven que si els avis l'havien donat en adopció, d'altres que si l'havia palmat de meningitis o de la pigota o que si tenia poliomielitis. Fins i tot arribà a dir-se que era a Anglaterra i que l'havia adoptada un conegut fabricant de sellons de bicicleta, el Brooks. Bestieses. Vés a saber, com que no estava ja el Bob per a aclarir-nos els fets…

La paella del diumenge la faré només de pollastre, que el duck i el conill em recorden al Murdoch

Què era ella

La muchacha dejó con suavidad la bicicleta sobre los arbustos y volvió a mirarme mientras sus manos tocaban el talle con los pulgares hundidos bajo el cinturón de la falda. No sé si tenía cinturón; aquel verano todas las muchachas usaban cinturones anchos. Después miró alrededor. Estaba ahora de perfil, con las manos, tal vez demasiado juntas en la espalda, siempre sin senos, respirando aún con curiosa fatiga, la cara vuelta hacia el sitio de la tarde donde iba a caer el sol.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)

Al fons del carrer, i com si d'un decorat irritant es tractés, està el xalet suís del doctor Grey. D'alguna manera, és el lloc de la tarda on sempre hi acaba caient el sol. Recolzat al balcó dels geranis, intente recordar on he llegit aquesta escena que ara, reduïda a bucle ominós, es representa al marge de qualsevol necessitat dramàtica, al mateix lloc i a la mateixa hora de cadascuna de les vesprades de la Rue de l'Absinthe. La xica aplega amb la bicicleta niquelada i la deixa amb suavitat sobre la xeringuilla, les varetes baixes de la qual surten entre els filferros de la tanca del jardí. Desprès s'asseu al banc de pedra, recollint la faldilla cap el davant alhora que gira dolçament la cara fins a la bici i deixa anar aquest moviment per damunt l'enramada fixant els seus ulls clars i ofesos sobre la finestra mig tancada del despatx del metge. Porta una delicada camisa de moaré que recorda la feblesa dels seus cabells i la primesa dels llavis. Quasi al mateix temps que el seu esguard queda quiet en la finestra entreoberta, un jove, vestit amb l'elegància dels que ho són sense voler-ho, ix per la porta principal. En arribar a la altura d'ella, i mentre aparta el cancell amb l'esquerra, toca suaument, amb l'altra mà, la solapa d'un barret inexistent i abaixa lleument el cap. Ella retira la mirada i busca els meus ulls, on a partir d'ara descansarà la seua ofensa. Ell, s'allunya en direcció contraria al banc on la xica m'observa demanant-me comptes. El doctor Grey pica la pipa al marc de la finestra i bufa el tabac caigut per escampar-lo. El jove, sorprès pels petits cops, gira el cap. Fins demà, Dorian… Fins demà, doctor… El plugim més dolç i melangiós que pugueu imaginar els que coneixeu París, cau ingràvid, com un confeti líquid; i un besllum verdós manté el sol sobre l'aire i les voreres d'acer. La noia -no sabria dir-vos en què moment- ha pujat a la bici i pedaleja carrer avall amb la souplesse tràgica de les ballarines de ballet. Sin embargo, debo escribir sin embargo, la seua sang fa de rosada als geranis.

Vacié la pipa y estuve mirando la muerte del sol entre los árboles. Sabía ya, y tal vez demasiado, qué era ella. Pero no quería nombrarla.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)

Convit estiuenc 2011

Foto de Francesc Mompó
(A iniciativa de Francesc Mompó)

On nO

T'ignora el vell riu.

Espill d'aigua profanada.

On no tens imatge.

Una carrera que yo quería ganar

En un lloc d'aquest blog, el nom del qual no vull recordar -que ja ho fan els links- no ha molt de temps vaig deixar caure una sentència, objectiva a més no poder -com les que habitualment faig amb el fetge, els pedals o el…- sobre El ciclista de l'escriptor i tanmateix ciclista, holandès i jugador d'escacs -bé, el típic pack dowlandí; què gran el Dowland, el John, oi?- Tim Krabbé. Un rampell em va dictar la presència soterrada, però en fosca connivència amb la geperudeta -la balena blanca, és clar- del Leviatan del Hobbes, que no l'he llegit, crec, perquè el recordaria, no?, segur; tal i com recorde el tràfec insubornable i infinit de cansalada de balena amunt avall al Moby Dick. Que tot s'ha de dir, Herman, i amb tots els respectes, al damunt del Pequod haurien hagut d'estar un parell de Baterblys que tallessin de soca arrel la cadena de producció d'oli de peix, que amb un parell de descripcions ja teníem prou de document històric i de metàfora. Mireu -i me n'estic anant del tema, ja ho sé- n'hi ha una edició del Moby Dick en editorial Juventud, amb traducció més que dubtosa, horrorosa, però de mides molt més digeribles que l'altra, per si no us ve de gust el greix marí. Potser hi trobe la del Hobbes reduïda a opuscle?... Bé, deixem-ho córrer. Al que anàvem? Ja a la solapa, el Krabbé -amb dues bes, com el Hobbes, di que sí, Tim- ho deixa clar: "Si mi libro tiene alguna fuerza, si tal vez dice algo profundo sobre la condición humana, debe ser porque ésa no era mi intención. (Com Baterbly, preferiria no fer-ho) Lo único que traté de hacer fue contar el desarrollo de esa carrera que se disputó en el Sur de Francia (Meyrueis, Lozère) el 26 de junio de 1977. Una carrera que yo quería ganar". El mateix que l'Ahad, que també li la volia fotre a la geperudeta als seus trasllats processionals pels mars oceans. I és que segons el Krabbé: "Uno tiene poca conciencia encima de una bicicleta. Cuanto mayor es el esfuerzo que hace, menos conciencia tiene. Cualquier pensamiento incipiente se te antoja una verdad absoluta, cada suceso inesperado es algo que siempre has sabido aunque lo hubieras olvidado temporalmente" (p. 40) No sé què dir-te, Tim. A mi, les millors idees i reflexions em venen al cap pujat a una bici. Sí, és cert, que no són competicions el que jo faig, perquè jo mai no he volgut guanyar ninguna cursa ciclista, ni no ciclista, però sí que he arribat als meus límits físics i no he perdut la consciència. De fet, en un dels pitjors moments que he passat al damunt d'una bici, una marxa de cicloturisme de vora 160 km amb el port d'Alcubles, Mont Major, Oronet pel nord i Canteras amb eixida i tornada en Massamagrell, vaig entendre la futilesa d'aquesta dèria dels pedals. La marxa va ser a primers de juny. La meua mare va morir el 19 de maig, i l'atenció que li vàrem donar la meua germana -sobretot ella- i jo, va afectar les meues sortides ciclistes i, molt més, el meu ànim. Estava enfonsat, físicament i psíquica. Tanmateix, vaig decidir fer-la. Em vaig dir, vés al teu ritme. De bon començament vaig trobar-me cansat. A l'últim tros, a Las Canteras, tot i fer-les en el sentit més suau, direcció Bétera, no podia en mi mateix. El cotxe, bé, el furgó de cua, el de la granera, anava xafant-me els peus, vaig posar la combinació de plat i pinyó més còmoda i la cadena es va eixir en la pitjor rampa. Vaig posar peu a terra. La cadena, encallada entre el quadre i el plat no volia tornar al seu lloc. El furgó accelerava, amb l'embragatge pisat a fons. Només el nerviosisme de la situació em donava forces. Al capdavall, vaig pujar a la bici. Doní unes pedalades ofegades en plors només la mare em va vindre al cap. I pensí en ella. I en el que jo estava fent, tan inútil, tan estúpid. Acabar la maleïda marxa era inqüestionable, insubornable com la cansalada de balena. Què sentit tenia tot plegat? Ningú. Ni esperit de superació, ni "Mi vida era una continua superación de récords" (p. 153) ni escacs com a metàfora, ni res. Que la vida al que més se sembla és al parxís. Quatre fitxes, quatre moments. Naixement, creixement, declinació i mort. I els daus fan la resta. Oi, que sí Stéphane? -el Mallarmé, no el Hessel. Per cert, vosaltres qui creieu que va guanyar la cursa, el capità o la geperuda? Perquè la foto finish mai m'ho va aclarir. "El que se alegra por su ganador lo está denigrando. Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo. A todos los buenos perdedores se les debería prohibir participar en cualquier deporte." (p. 149) És o no és un Hobbes de butxaca?

Ara vaig al darrere de l'Ubu cycliste d'Alfred Jarry. L'altre, el rei, apuntava, per una banda, maneres velocipedistes, doctor en Patafísica; i per l'altra, l'FMI, els mercats financers i la cosina de risc tot alhora. Si el trobe, ja veurem com queda la cosa.

Morir d'èxit

Així va quedar el pobre d'Hoogerland, imatge de la xarxa

Potser acabe semblant-me a Mourinho, però el primer que em va vindre al cap ahir a la tarda mentre veia com dos ciclistes del Tour s'enlairaven, era Per què? Sí, sí. Per què? Per què fosca raó aquest cotxe 800 -a dia d'avui fet fora de la cursa, tot i que ell, el cotxe, no en té de culpa- vol avançar al grup davanter? Que als invitats que l'ocupen potser no els agradava el ciclisme? Llavors, per què hi eren? Ah, que a la fórmula 1, allà on toca, també hi són? I als casaments reials també? Que va tot al mateix pack? Que la qüestió és dir "jo hi era" i a més, "invitat per…"? Aquestes són les expectatives vitals dels VIPS, supose? I ho dic, perquè si aquest meravellós art del pedaleig no et deixa del tot indiferent, i tens l'enorme fortuna de seguir una de les etapes més interessants que hem vist fins ara del Tour 2011, al costat del grup que encapçala la cursa, què collons busques al davant si la resta de ciclistes son al darrere? Jo vull saber qui era al dintre del cotxe. Jo vull saber per què volien avançar al grup i deixar de gaudir dels ciclistes en una carretera tan estreta, de lleu baixada i a més de 60 km., sense poder deixar el metre i mig de separació preceptiva? Vull saber qui va donar l'ordre, si els invitats o va ser motu proprio del conductor. Vull saber què necessitat imperiosa els va fer prendre decisió tan perillosa i arriscada. Els que anem pels camins amb una bicicleta estem més que farts dels automobilistes que t'avancen sense deixar distància, a tota virolla i en l'únic objectiu de parar a la rotonda següent o al semàfor. I ja ni penses: has posat la meua vida en perill quan l'únic que volies era creuar pel meu davant i parar en la gasolinera, amb la qual maniobra has guanyat deu segons i jo podria haver tingut un greu accident. I ho assumeixes, si no penjaries la bici. Però que "La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enflaquece, que con razón me quejo…" es corporifique a una cursa professional és d'obligada explicació. I si aquesta és humiliant per als sinrazón, doncs el que toca és apitrar amb la seua miserable condició i començar a pensar que aquests que van al damunt d'una bici són primer de tot persones, essers humans i no part secundària i eludible de l'espectacle d'avui... que demà tenim l'Open de… Mira, ara no me'n recorde. I que quede clar que els VIPS, si en fem de malifetes no és per mala fe o una confosa llista de valors, sinó per gaudir i fer gaudir als altres de les coses d'aquest món, com el Murdoch, el nostre sant patró.

...o en bicicleta perseguir a Manuela

Quan ahir per la nit em vaig assabentar, no acabava de visualitzar la imatge del cantautor, del Facundo Cabral. Duc lligat el seu nom a l'Alberto Cortez, que cantà No soy de aquí… de manera impecable; i també al Jorge Cafrune, al que de fet vaig seguir molt més a prop, i amb el que algun dia -el més tard possible, si us plau- tinc que aclarir aquesta dèria de llançar a perdre els eixos d'una roda, siga de carreta o de bici. El que us deia, no acabava de retrobar el seu rostre, però quan l'he vist al youtube, si que n'he reconegut els seus cabells d'anells negres i la seua barba de déu grec benefactor. No entraré en analitzar la barbàrie que ha posat punt i final a la seua vida física, que no poètica o espiritual, segur. És barbàrie i punt. Tot i que alguns diuen que els sicaris anaven per l'empresari amic que conduïa el cotxe. Patrón, y si el cantorcito se sienta a su lado?... Pues me lo fríen igual al milonguero ese, y sirve de aviso, que vienen elecciones… Així, que m'estime molt més parlar un poc d'aquesta cançó meravellosa, que és un magnífic exemple de melodia honesta. Podem moralitzar les notes musicals? No ho sé. Però una melodia que ix com si u anés taral·lejant mentre passeges els peus pel cel i els ulls per terra, sense pretensions, sense ambicions, amb la senzillesa de contar el que és senzill: laralaralatantocomolasflores, i de sobte esdevé una melodia repleta d'encant, una cançó que no cansa, i que es penja dels llavis i la gola per a sempre mai... Heus ací com aquest home feia feliç als altres. Com el Víctor Jara, com el propi Cafrune. I ja sabeu perquè nomeno a aquests dos, i algú més que me n'oblide. I és que si algú persegueix a la seua xica en bicicleta, ja sabeu, té totes les meues simpaties. Però ara mateix el que pense és que tant de bo mai no haguérem baixat dels arbres; tant de bo, amb el magnífic equilibri que els identifica com el que són i som, micos, i que nosaltres hem perdut, poguérem, amorosament, perseguir i llevar-les els polls a totes les Manuelas del món, i deixàrem als altres micos i al pobre món en pau.

Frivolitat

Torrijas o témpores, és tot tan confús

Podríem pensar que la frivolitat d'un ciclista pren cos a la preocupació que alguns tenen per l'equipament. Per la vanity banalitat de portar mallot i culot en reconeguda harmonia de marca o, si més no, de colors i disseny. Però aquesta voluntat estètica entra més bé dins la categoria iconoclasta de la fashion fair tonta i de caire eventina, és a dir com a exigència de guió amb gran event inclòs. Reconeguem-ho, efectes col·laterals de tanta misèria institucional. N'hi ha qui pensa, o fins i tot s'ho creu, que la frivolitat és ben bé la dèria de la depilació. Heu vist les cames imberbes, barbameques dels ciclistes professionals? Doncs en directe el daltabaix pot ser molt més inquietant. N'hi han que te les menjaries amb creïlles o patates, que pa'l cas tant s'hi val. Sempre faré memòria d'una ascensió a l'Oronet amb un magnífic ciclista, jove, que competia en aficionats. El xic, per deferència, no em va deixar tirat a les primeres rampes. I quan estàvem a punt de fer el cim avançàrem a un esforçat de la ruta que era a les acaballes de sí mateix. L'únic que aplegà a dir el susdit, en passar-lo per la seua esquerra, va ser "qué piernas", i no es referia a les meues. Deu ser que com no les depile. Per tant, he arribat a l'equivocada conclusió, però conclusió al cap i a la fi, que la frivolitat del ciclista consisteix en fer-se gairebé un centenar de quilometres només pensant en fer-li una ullada a les témpores d'una noia que fa de cambrera al poble més perdut dels ciclistes perduts. I ja sabreu perdonar-nos la fixació. Perquè no es tracta d'una torrija normal. Estem parlant d'una torradeta de Santa Teresa superior. D'una torrada superior al seu inferior, i fins i tot la part mitjana. És una carabassa grandiloqüent. Una témpora com déu mana. Un manament de déu. I si a Santa Àgueda li varen tallar els pits, a quina santa li tallaren les témpores? No serà a Santa Teresa, la de la hipoteca impagada: vivo sin vivir en mi. Oh, mon dieu, i perdoneu el gal·licisme. Però què pot fer un simple ciclista en trobar-s'hi una torradeta o torrija ben sucosa de llet i ous arrebossada. Doncs menjar-se-la, la torradeta, a continuació de l'esmorzar també sucós de pa, tomata, oli i pernil, amb un parell de rosses -cerveses, què hi us penseu? Ei, Vicicle, hui on fem l'entrepà?... Podríem fer l'Oronet pel nord i… Tu ets boig, en la calor que fa, millor tirem cap el torrijero… Ja la tenim, ma' que sou. I si no hi és? Com l'última volta que vàrem estar?... I la il·lusió que ens fa tot plegat?... Doncs això…

El llarg conte d'uns estius

A les acaballes de la meua primera dècada de vida vaig conèixer els demolidors plaers del que molts anys desprès prendria cos moral amb l'expressió treball clandestí. Com que el sou del meu pare no arribava a final de setmana -en aquella època la paga era setmanal i escassa, no cal dir-ho- la seua tia Maruja ens va constituir en franquícia clandestina -instal·lada a l'estudi gran de l'avi pintor- de la seua tenda -de quatre metres quadrats mal comptats a l'Avinguda- botiga legal de sabatilles d'anar per casa i d'espardenyes en general, al rerefons de la qual tenia organitzat un taller clandestí de tricotar. El despatxet de sabatilles el regentaven al alimón la susdita Maruja i Paquita, la germana petita, cara i cul -amb permís de la Paquita- d'una mateixa moneda. L'únic que compartien era l'alçada, baixetes, no cal dir-ho, i la simpatia. Però si Maruja tenia els ulls clars com el meu pare, la pell blanca i suau, el monyo ros i va ser guapa fins al final; Paquita era de pell bruna i ratada per la pigota, ulls negres, dents escarotats de documentades tendències exhibicionistes i lletja fins al final. I la tercera germana en discòrdia, la gran, Consuelo, dolça, amb els cabells blancs com enfarinats de sucre, de rigorós negre amb toqueta negra de punt com la xocolata negra al 99'9% de cacau, feia d'enllaç entre les espardenyes i les tricotoses. Res a veure amb les tres bessones, com podeu comprovar. No va passar massa temps que s'adonaren del total fracàs de la franquícia del calçat, raó per la qual Maruja, Paquita i Consuelo ens reconvertiren en una extensió clandestina del taller clandestí de tricotar. És a dir, la metaclandestinitat. D'això, que la metaliteratura i jo som com cosins germans. I de la metafísica, ja ni parlar-ne, me l'empasso com les xocolatines. Dos màquines extraordinàries varen fer la seua aparició per casa amb nocturnitat i alevosia: la filadora i la tricotosa. La primera passava la llana de les madeixes a les bobines de fusta que desprès es feien anar a la tricotosa. El fil sortia de la filosa per uns engranatges que el dirigien a unes pastilles rodones de parafina que la lubricaven per a la seua posterior manipulació. Havia que anar molt en compte no es feren nusos en aquest procés o les conseqüències no desitjades arribarien poc desprès. Li vaig agafar una mania espantosa, tal i com ho era d'espantós el propi artefacte, a més d'avorrit i alevós, com els que manen. Avorrit, perquè ja em direu què d'atractiu pot tindre vigilar durant un bon grapat d'hores un fil que surt d'una troca per a acabar al voltant d'un pal de fusta amb base cònica; i alevós, perquè en girar el cap per la maleïda mosca de torn, el nus evitava a corre cuita al distret guaita i s'emboscava amb la resta del bobinatge a l'espera del seu alliberament desolador. La màquina de teixir, de tricotar, de fer punt, era molt més divertida. Però la fascinació del seu cos imitant una teulada de dos vents amb un fum d'agulles a cada banda, se't passava en un tres i no res quan el temps desapareix de la realitat i te n'adones que tu ets la peça que li faltava a la fotuda tricotosa per a fer anar la corredora del damunt d'un cantó a l'altre, i a poc a poc, molt a poc a poc, anar teixint la peça de punt senzill, llis, o americà -aquest em feia molta gràcia-, amb canalé o no, amb màniga ranglan o pegada fins a la mida necessària. I quan la cosa ja era a tocar el dos de la màquina, llavors sortia el nus emboscat i al topar amb l'estretor dels ulls d'unes agulles que han omplert el cel de més rics que de camells, el fil es trencava, la corredora passava tricotant només amb un fil d'aire, la pinta del davall amb el contrapès tirava i la feina quasi enllestida s'esvaïa entre lamentacions, males paraules i la impotència que ha dut als indignats a la plaça o la ràbia ofegada per tantes injustícies amb decret inclòs i FMI al darrere. Així, que la mania espantosa per la filadora va créixer fins a un primerenc sentiment d'odi en el cas de la tricotosa. I com que les coses si van magres, la seua més que documentada tendència és a empitjorar, doncs al meu pare el varen despatxar, i la meua casa es va reconvertir de la nit al dia en un taller clandestí de decoletaje del llautó. Havíem canviat de sector, del tèxtil vàrem passar al metall. El canvi va ser un daltabaix espantós només començar; odiós, només d'observar. D'aquesta etapa, em va quedar la dèria -dels nou anys als deu ben tocats o onze- de fer un so amb la boca tancada, semblant als dels cantaires de cor quan els posen com a lletra hummmmm, o bé boca tancada. Però jo no cantava, només era una repetició obsessiva i curta hummm, hummm, hummm que crispava l'ànim més pacient, per exemple el de Job, i fins i tot a mi mateix m'encoratjava, per la qual cosa eixia d'allà on estigués i tancat a l'armari del front de l'escala o en qualsevol altre lloc, el deixava anar i el feia ben llarg, sense repressió alguna, huuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmm! Com el frec dels neumàtics d'una bici en baixada suïcida, a tomba oberta, jugant-se-la.

L'oli de trementina -curiós eufemisme de l'oli soluble VH100- és un oli lleuger que s'utilitza com a lubricant refrigerant al torn i el tall mecànic. La meua casa va fer sentor d'aquest oli amb un frec de metall ranci als cinc minuts de fer fora de casa la filadora i la tricotosa, substituïdes, també amb nocturnitat i alevosia, per la patentadora i la roscadora. 2x2, i canvies la bata gris pel mono blau. Però l'avorriment i l'odi ja els tens instal·lats a les meninges. I tot el que els espera no són sinó els seus nutrients essencials, els més recomanables: els jocs s'han acabat i comença la llarga espera que aclarisca el delicte comés. Els xavos negres, el rotgle, la trompa o les boles i el futbol, donen pas a milers de peces metàl·liques, la dèria de les quals és que les hi poses PAT o ben bé les hi faces la rosca, el fil de rosca, vull dir. Com que aquesta última activitat era la més perillosa i delicada, el pare s'hi encarregava de bon matí al capvespre i sempre que els veïns, pobres, ho suportaren. De la patentadora ens encarregàrem la mare i jo. I de la resta d'activitats: muntar tornillos libro, pomos, etc. tots quatre, en animada conversa sense paraules i amb els dits desfets pel fregament i les punxes de la ferritja, un maleït pols d'encenalls de llautó que teníem que arreplegar religiosament i tornar al seu amo. Un dia li vaig dir al meu oncle -que era qui ens donava la feina- que els últims cargols per muntar els tiradors eren una merda i que costaven el doble de enroscar: a que los del tío eran mejores?, estos son de otro fabricante, es que no saben trabajar… però ell no els va canviar, la llei del mercat, i la de l'estupidesa humana: no critiques el que, al cap i a la fi, dónes per bo. Heus ací, que el Hand Made era la diversió familiar, Made in Avinguda del Port, sobretot els caps de setmana i quan arribaven els estius, els meravellosos estius dels embellecedores. L'embellecedor era un mena de botó metàl·lic, amb bisell radial en estrella o llis, molt popular als espills dels ascensors i els excusats en la dècada dels '70, i al seu cantó portava la indicació PAT. Potser si trobeu algú per casa, el vaig patentar jo o ma mare. Sempre serà una incògnita, perquè faig números i no me'n surt el compte, la veritable destinació dels milers i milers d'aquests sinistres embellecedores que nosaltres apilaven en llandes grans de pernil dolç que ma mare demanava en la carnisseria. Dues mil per llanda, mai l'oblidaré. Tot i que les diferents mides podien fer fluctuar la quantitat final. Quan els posaves el PAT, amb el que no era més que un mecanisme d'encuny, era essencial aguantar la peça fins el majestuós clac! del martell interior, si no, la peça, buscant l'escapatòria, rebia només un PA i, a més a més, li feies un bony en el lateral, la qual cosa succeïa de tant en tant i en proporció directa a la mala llet acumulada. PAT PAT PAT PAT PAT BONY PAT PAT BONY PAT BONY BONY BONY… Ho compreneu, no? Jo era un xiquet de onze anys. Els dissabtes pel matí, el pare i jo anàvem a cobrar la feina feta, a la fàbrica. El pare coneixia des de la infància a molts dels treballadors, tots del barri. Feien xarradeta, mentre jo revisava, al magatzem, tota la varietat de peces que en feien, mirant de trobar les defectuoses que mon oncle em recompensava religiosament a 50 cèntims la peça, una fortuna; i desprès passàvem a l'oficina on una llarga espera em permetia assabentar-me de les morenes d'en Fito, del cul monumental de la secretària -que no tenia una altra dèria que ensenyar-me escriure a màquina- i de les servituds inconfessables del nebot de segona -fill d'un germanastre- de mon oncle. L'administració era, però, del domini del germà gran de mon oncle. Tenia un braç, l'esquerre, més curt que l'altre. I aquesta deficiència el va impel·lir a tractar de demostrar la seua superioritat per tots els mitjans i en qualsevol situació. Era un obsés de la cacera, sobretot del Tiro de pichón, i és més que possible que al seu local social de la platja, prop del port, amb els amics, i entre whisky i whisky, aprengués el bonic joc del bitllet de mil, que tanta gràcia li feia pel que suposava d'habilitat i enginy. Amb la seua mà dreta, no cal dir-ho, sostenia fent pinça amb el polze i l'índex un bitllet de mil nou de trinca amb l'aroma de tinta nova i el sorollet de làmina metàl·lica inclòs. Un d'aquells verds de l'aguiló, i et deia que tu només devies estar atent al moment en que ell el soltés. I mentre t'explicava les regles: no devies d'anticipar-te i coses per l'estil, el deixava anar, i el tros de paper queia amb la velocitat d'un falcó que ha vist la peça. A mi, tot siga dit, no se'n va atrevir a fer-m'ho una segona volta. Acabada aquesta mena d'almoina treballada que era rebre el salari, el pare i jo paraven a un bar de l'Avinguda que li deien La Pedralvina, on ens fèiem el vermut, és a dir, un aperitiu que invariablement era de polp en oli, tronquets, o ben bé de calamars a la romana, amb cerveses incloses: el pare, un terci; jo, un quinto. I un dia, i sense haver-ne llegit res encara, li vaig dir al meu pare que preferiria no fer-ho, és a dir, la patentadora & Co., com si d'un Baterbly del sector del llautó es tractés. Si la cosa anava per estudiar de valent, doncs jo, que mai no ho havia fet, tindria que posar-me. D'aquesta segona etapa clandestina, em va quedar el costum d'anar per tot arreu amb un mini transistor Sanyo amb funda negra que imitava pell d'imitació -no és redundància-, l'auricular del qual era sempre a la meua orella dreta, tant si donava voltes amb la bici del pare dins l'estudi gran, com si patentava un mar d'embellecedores. I dues coses em van quedar molt clares. La primera, Los 40 principales era el més semblant que vaig trobar als sons perduts a la caixa del piano, quan anys abans parava l'orella a la seua fusta mentre la meua germana el tocava. Alone Again, naturally, em va marcar per l'encant de la seua melodia i per la precisió del seu títol. I segona, peça a peça pots bastir o desmuntar la muralla xinesa o qualsevol cosa per l'estil. Gra a gra, buides el desert; gota a gota, asseques el mar. Però el que està per veure és si pedalada a pedalada és pot tornar al dia abans de conèixer l'odi.

Trepitjant segles

"…que mueren jóvenes los que aman demasiado a los dioses" (J.C. Onetti)

Ahir diumenge vaig tindre el sentiment d'anar trepitjant segles. Des que varem pegar la primera pedalada als Tarongers de València, l'amenaça de pluja era imminent. I la pluja sempre té alguna cosa d'antiga. Però feia una basca tan colpidora que al cap i a la fi arribes a desitjar que la tronada esclate descarregant bots i barrals, que demà ja serà un altre dia. Un dia nou.

Aplegarem a la platja de Tavernes Blanques per un creuat confós de camins i conreus. I, quan seguint vora mar, ens aboquem a la platja d'El Puig -una mena d'illot incongruent i deplorable- els camins desapareixen als seus orígens retrobats. Només són i som el que la dèria de fer ruta pel litoral va imprimint damunt la terra. I aquestes febles raons humanes es desfan com el sucre a l'aigua que la mediterrània vesa de tant en tant sobre els ullals dolços de l'altra banda del camí desdibuixat. Els atàvics intercanvis de suor, salnitre i ferro ens envolten.

Perquè et trobes al sobre d'un pedregar on la bici no té res a dir. Puges, baixes. Carregues en ella. Tornes a pujar-te. Tornes a baixar-te. I vas fent camí sobre les pedres com si fos sobre la mar. Trobarem la tornada? No ho sé. Però guiats pel mateix empeny que seguiren els romans, els cartaginesos o els fenicis, acabem posant els peus, amb la reincidència delictiva dels déus menors, a una platja, actualment de sorra negra per la siderúrgia, que els hi va acollir les poques voltes que no naufragaven. Nàufrags, que abandonaven les seues gerres de peix adobat, el garum, d'herbes o minerals ara reconvertides en pedres arrodonides pel mar, el vent i els dies.

Hem aplegat al grau vell, al grau vell de Sagunt.

I l'arbre arcàdic dels déus ens saluda.

Els seus actuals pobladors ho ignoren. Perquè envoltats pel fum de Cronos, són cecs habitants d'un Olimp de contingències bastardes. Del raïm bord dels dies sense hores. Però n'estic segur que ací no hi han arqueologies soterrades. Ací les ruïnes són a flor de terra. I la bota militar, també. L'escola franquista de semblant casernari.

La torre de guaita amb petita fortificació, les pedres de la qual acabarien bastint les vivendes dels pescadors de ferro, l'anònim dia que els pirates s'adonaren que el tresor i les perles eren molt lluny d'aquí.

L'església amb l'espadanya colonial d'un poblat obert als quatre vents, amorosament lliurat a la rosa dels vents i a la impossible ubicació del Paradís d'El Gran Meaulnes.

Un indret on el temps ha esculpit amb cisell d'aigua i cops de vent els seus més precisos autoretrats.

I tornem defugint segles i pedregars. Minvats per les concessions: rodem per l'asfalt anònim amb l'anònima passa sobre el quitrà. Tampoc aquí queda el camí d'un viatge indeterminat. I pels senders creuats sota l'amenaça de pluja som incapaços de llegir el vol ras de les oronetes, parades a terra com auguri inútil.

Le Tour tur

Vivo sin vivir en mí,

y tan alta vida espero,

que muero porque no muero.

Santa Teresa

Le Tour. La Tour.

Le Tour de France. La Tour Eiffel.

Le Tourmalet. El mal paso.

Malpaso productions. La mala volta.

Ca Revolta.

Tour. Retour.

Retorno. Retrobo.

Revuelvo. Revelo.

Revetlla. La vela.

La Ve. Te ve. TV3.

Ca Revolta.

La Volta. El volta.

Volta. Li volta.

Volta i voltio.

Vuelta de vuelta.

La vetlla. Desvelo.

Ca Revolta.

Latour. Fantin.

Fantin-Latour.

Els maleïts. Els maulets.

Els tourmaulets. Els turments.

El tur metre. Jesús: 43+47= 0

Ca Revolta.

El Giro. La gira.

Giravolta. L'envolta. Li envolta.

El cercle. Cèrcol. Setge.

El barri. Barri tancat. Cabanyal.

La tranca. La tanca. El tanca.

Tancat. La tanquen.

Ca Revolta.

Tour. Rout. Derrota.

De route. De rueda.

Rota. Sumer is icumen in.

Li rota. Rivolta. Dissolta.

Ca Revolta.