¡Viva la libertad carajo!

De vegades, als tuits d'en Milei, el de la motoserra, he gosat corregir-li el seu famós: 'Viva la libertad carajo' indicant-li l'absència de la coma darrere el mot 'libertad' i la necessitat de posar-la: 'Viva la libertad, carajo', seria l'expressió correcta. Perquè, la veritat, aquesta absència em fa mal als ulls. Però ell, i els seus imitadors, continuen evitant aquesta coma que 'brilla por su ausencia' tantes vegades com criden això de 'Viva la libertad carajo'. Bé, no crec que en Milei i els seus assessors siguen una colla d'obtusos i inútils, per això he arribat a la conclusió que en Milei 'et alter' ho fan com una forma d'enviar un missatge críptic: per a ell, la llibertat s'ha d'adjectivar 'carajo' (paraula malsonant que tracta el membre viril despectivament) perquè al igual que li passa al penis, la llibertat pot ser més gran o més petita, més grossa o magra. I, fins i tot, com li succeeix a un sol i mateix penis, també la llibertat por allargar-se, engrandir-se o encongir fins la quasi desaparició com a botó prepucial davant distintes circumstàncies i excitacions vàries. Vet aquí, la raó fonamental de tal absència, vull dir la de la coma, no la del penis. La d'escriure 'libertad carajo'. La d'adjectivar la llibertat amb 'carajo'. Com un pinyó fix que impedeix la coma. Per a Milei, la llibertat dependrà de com li vaja al seu penis, perquè al capdavall la llibertat l'importa 'un carajo', d'això que la seua llibertat és una 'libertad carajo'. Extensible o retràctil. Menysprea el lliure albir dels altres, no el seu, és clar, que és sagrat, tal i com aquesta 'libertad carajo' que tant predica, però que li la sua molt, la polla, la seua polla, vull dir, la llibertat. En resum, una estafa, críptica, però estafa, com la de les criptomonedes. La llibertat de Milei, i la de tots els que li alaben, és sempre una 'libertad carajo', és a dir, una llibertat controlada per l'elàstica. La llibertat ha de ser 'carajo',perquè així ho mana l'estafa dels autoanomenats liberals, 'carajo'.

La negra flor

Primer va ser l'estupor.

Desprès, la indignació, la desolació

per tanta ignomínia vessada

sobre la indigència de les víctimes.

Volta i volta el fang a les mans

como l'etern retorn d'una roda.

I a les escletxes de l'ànima,

van eixir uns petits brots de tija espinosa,

de verinosa pua i negra flor de tres pètals:

la revenja, l'odi, la rancor.

Només

Només els somnis escolten

les meues veritats mai no dites.

I vull no siga un somni l'enlloc

que ha sentit com et deia

allò que mai no t'he dit.

I dins el somni pregunte

si al capdavall ja no és un somni

la visió que presència el gaudi

del que la realitat ignora.

Perquè dit el que no he dit

s'obren els camins del no retorn.

Sempre a peu, sense cap ajuda, 

els carrers són enganys

que de mi m'allunyen,

com verinoses serps d'una ciutat

que reconec als seus atzucacs

a les travesses confoses

abocades, totes, a l'enlloc

trepitjat com l'obsessió

malaltissa d'un malalt

terminal per trobar la porta absent

d'allò que diem casa nostra.

Repetida mort

Acaba Març.

(Quelcom diria que florit)

Acaba Març.

I l'aire duu l'anunciat

flaire d'una mort.

La repetida mort

de la tarongina borda.

Que el taronger és bord.

Que n'és fruital.

Al Març, les voreres

estenen catifes vençudes

dels oblidats pètals

d'una flor anònima.

Què pocs en són conscients!

Què pocs dels seus fills l'anomenen!

Potser cap n'és advertit

d'aital negligència congènita.

Acaba Març.

(Qualsevol diria que fou ahir)

I mai ningú no recull

el malbarat munt

de la tarongina marcida,

arrossegada per les hores

de tots aquells que són

irats per la imatge

que l'espill en fa de tu, d'ella, de mi.

I ignorem la mort,

per repetida i anunciada,

en lloc de guardar-la

ben a prop aquesta

olor del paradís perdut.

Aquest perfum menut

de la dolça paraula

de mort repetida.

Carrer avall

Carrer avall. Carrer Reina avall, s'obri una finestra desconeguda. Un mirador inadvertit que vulnera els ulls del homes i els sentiments. Grues, vaixells d'un temps perdut, molls d'acomiadaments com tatuatges prohibits. Maromes, cordes de peix trencat com els cors malalts de l'òxid d'un bes podrit. Ella és al costat del tàndem. Ell fa la fotografia de rigor. Un mar de pedra els separa. Però els vianants van a lo seu. Passen al costat de la vida i li donen l'esquena a la bellesa interposada. Carrer avall, els edificis volen retornar. Aquell que era una botiga d'efectes marins. O la de xarxes i cordes del mar. Els magatzems improvisats als baixos pels patrons. Les rebotigues plenes dels petits mercenaris de l'intercanvi. Homes de faixa negra i camisa fosca. Dones de monyos que amaguen les trenes mai no vistes de les deesses nues del desig. Rebotigues buides dels artesans. Tallers marcits a l'espera de la nit. Carrer avall. Carrer Reina avall, alguns portals benestants amb placa i descripció de l'homenot que hi va nàixer o morirà humilien els arbres magnànims que els ombregen. Carrer al bell mig de la vora. A una banda l'aigua, la vida, s'esmicola als dits. A l'altra, la sorra, la mort, arrebossa les mans humides.

Bellesa robada

Potser sóc massa nostàlgic. Potser. Potser al port d'Amsterdam no ha passat el mateix. O sí. Potser. Però passejar pel meu port amb l'esperança de trobar-ne aquella bellesa que ja no hi és o que amb prou feines pots gaudir intermitentment com el so de les cordes dels vaixells picant els pals dels velers o el xiuxiueig de l'aigua adormida o, fins i tot, l'agre crit de les gavines mesurant el seu saqueig, o el remor d'un vent que es resisteix a doblegar la seua cara és ja una quimera. Perquè abans hi havia l'arrepretat so de les maromes que només els penjats senten com a últim. O els dièsel dels vaixells de pesca que omplien bona part del costat del moll dominat per la llonja amb la seua música barrejada amb la pudor del peix podrit a les xarxes esteses. Sons i olors que no només els cecs comprenien com un itinerari ple de la realitat d'un espai d'una bellesa que no necessitava dels cels blaus i els horitzons llunyans, de les dàrsenes buides pels seus habitants indígenes: estibadors i mercaderies. D'un lloc, la bellesa del qual era consubstancial amb la suor, el patiment, els sentiments ofegats de brea i mariners pujant escales d'un hotel fosc amb la promesa d'un altre tatuatge al cor. A peu o en bici, encara hi busque aquell atzucac que Meaulnes em va prometre. Però els arbres no em deixen trobar-lo. Aquell o aquella que camina agitadament i parla en veu cridanera ves a saber amb qui, l'amaga. Els que a peu o en bici i sense auriculars ens obliguen a sentir la música, la ràdio, aquell capítol d'aquella sèrie dels seus mòbils, l'amaguen. Tots ben pagats d'embrutar el silenci sonor del meu port paternal. I no és exagerat dir que creus estar al menjador de casa, assegut a la teua butaca fent zapping. Com un ninot aclaparat per l'afluència de visitants un diumenge al matí prostituït. Com un pobre desgraciat ignorat per les joves americanes que no tenen cap cosa millor a fer que creure que la seua adolescència és alguna cosa més que les babes del diable.