Qualsevol. Ho ha dit na Victòria Roselló avui, 29 d'octubre de 2025 a l'Oratge de les notícies de migdia. Qualsevol amb un mínim interès podia seguir i saber el que estava passant i passaria aquell imperdonable dia de 29 d'octubre de 2024. A la ràdio. A la televisió valenciana: à punt. A les pàgines d'Aemet, la informació va ser continua des de primeres hores del matí. De fet, la distància entre tot allò que deia la predicció meteorològica i la meua realitat -a València ciutat no va caure una puta gota de pluja en tot el dia- va ser tan enganyosa, que tots dubtaven de l'ominós encert que ens venia al damunt. Un parany ecumènic. Una història que hauria de figurar al llibre de les pitjors històries, aquell on una arca va evitar el que a terra nostra ningú va avisar. I mireu que qualsevol podia saber el que arribava. Qualsevol que tingués aquell neguit que una alarma roja crea als pits dels que no són uns malparits, dels que, si no més, per curiositat, sabien minut a minut què és el que passava o anava a passar. Qualsevol. Sí, cony, qualsevol amb un mínim d'humanitat es preocuparia si els vulcanòlegs anuncien l'erupció d'aquella muntanya que tots coneixen amb el nom de Vesuvi. Perquè Noé també va fer cas i va avisar a les parelles. Perquè qualsevol que no fos un criminal, una rata, un malparit, un assassí, una autèntica deixalla humana, hagués estat pendent i hagués avisat. Qualsevol. Els afectats, les víctimes, els familiars, imagine que no aspiren sinó a passar el que els resta del dia d'avui sense noves tristeses. I demà, aspiraran a no conèixer altra pena perduda pels barrancs que trepitgen. I semblant aspiració tindran a l'endemà. I a l'endemà de l'endemà fins arribar aquell moment en què la vida ja demana molt més del que ofereix un qualsevol. Sí, qualsevol.
Plou. Plou a València. Plou mal, com sempre. Plou amb deler de diluvi. Plou amb ambicions bíbliques. Però a cap lloc, ja pots buscar amb la inquietud dels estornells, trobaràs el vaixell mític d'en Noé. L'arca no hi és a la vida àgrafa. Però els estornells no ho saben. I pugen i baixen. Van a tort i a dret. A cegues. A l'atzar d'un vent fugisser dels trons, dels llamps. A la bona d'un Déu tirànic, venjatiu amb la malifeta de la seua creació. Però ells no ho saben. I no preguen, perquè ignoren què és un prec, però volen amb la modèstia d'una oració compartida, d'un rosari com petita nuvolada que busca l'aixopluc d'un ramatge, d'un brancam quiet solcant l'oceà gris d'un cel capgirat, d'un cel penedit del seu nom, d'un cel que ahir oferia el paradís i hui deixa anar l'estocada borda d'una pluja impenitent. Però ells no ho saben. I volen en cercle. I fan creus, pobres. I dubten qual serà la millor opció. Perquè al capdavall és l'atàvica oposició entre la recta i la corba. Què millor, amics? Però plou. Plou irreflexivament. Però ells no ho saben, i creuen poder encertar el camí amb els seus pensaments concomitants. Setembre acaba. Setembre els deixa amb els pitjors auguris que ells mateixos dibuixen a la grisor. Els deixa, amb la intempèrie dels condemnats, que som tots. Però ells no ho saben.
Avui acaba Agost. Sí, amb majúscula, que n'és nom propi. I com a propi del temps, demà aquesta calor que ens domina ja no serà la mateixa. Perquè demà és 1 de Setembre. Fins i tot la temperatura encara pot pujar, però ja no serà l'estiu d'Agost, on patim la calor com una condemna acceptada. I també les nits continuaran xafogoses, bascoses… però ja no seran nits agostenques. Al Setembre, però, acceptem la realitat com a una anomalia habitual. I per això he pedalat al matí per la Patacona, la platja d'Alboraia. Tots els convocats prenien el seu darrer bany d'estiu sense saber-ho. A partir de demà, les capbussades al Mediterrani seran xops afegits als que van fer dins aquesta quimera dita vacances. N'he trobat cossos salats i de dolços. Tots els ha mullat la mateixa aigua i el mateix sol ha escalfat ad libitum la seua orografia. Però la realitat s'imposa: la calor i el aigua actuen a les pells com els petons humits i calents ho fan als pètals dels llavis confosos per les darreres hores de l'estiu. I sense saber la raó que els impel·lia, aquests cossos disseminats sense lògica aparent damunt la sorra ardent, lluitaven per una victòria, sabedors com eren de la seua derrota assenyalada amb una ics al calendari. Sí, avui acaba Agost. És una necessitat la mort d'aquests joves trentenaris perquè la vida no ens semble una infinitud dolorosa sense un parell de llavis que dur a la boca.
De vegades, als tuits d'en Milei, el de la motoserra, he gosat corregir-li el seu famós: 'Viva la libertad carajo' indicant-li l'absència de la coma darrere el mot 'libertad' i la necessitat de posar-la: 'Viva la libertad, carajo', seria l'expressió correcta. Perquè, la veritat, aquesta absència em fa mal als ulls. Però ell, i els seus imitadors, continuen evitant aquesta coma que 'brilla por su ausencia' tantes vegades com criden això de 'Viva la libertad carajo'. Bé, no crec que en Milei i els seus assessors siguen una colla d'obtusos i inútils, per això he arribat a la conclusió que en Milei 'et alter' ho fan com una forma d'enviar un missatge críptic: per a ell, la llibertat s'ha d'adjectivar 'carajo' (paraula malsonant que tracta el membre viril despectivament) perquè al igual que li passa al penis, la llibertat pot ser més gran o més petita, més grossa o magra. I, fins i tot, com li succeeix a un sol i mateix penis, també la llibertat por allargar-se, engrandir-se o encongir fins la quasi desaparició com a botó prepucial davant distintes circumstàncies i excitacions vàries. Vet aquí, la raó fonamental de tal absència, vull dir la de la coma, no la del penis. La d'escriure 'libertad carajo'. La d'adjectivar la llibertat amb 'carajo'. Com un pinyó fix que impedeix la coma. Per a Milei, la llibertat dependrà de com li vaja al seu penis, perquè al capdavall la llibertat l'importa 'un carajo', d'això que la seua llibertat és una 'libertad carajo'. Extensible o retràctil. Menysprea el lliure albir dels altres, no el seu, és clar, que és sagrat, tal i com aquesta 'libertad carajo' que tant predica, però que li la sua molt, la polla, la seua polla, vull dir, la llibertat. En resum, una estafa, críptica, però estafa, com la de les criptomonedes. La llibertat de Milei, i la de tots els que li alaben, és sempre una 'libertad carajo', és a dir, una llibertat controlada per l'elàstica. La llibertat ha de ser 'carajo',perquè així ho mana l'estafa dels autoanomenats liberals, 'carajo'.
Carrer avall. Carrer Reina avall, s'obri una finestra desconeguda. Un mirador inadvertit que vulnera els ulls del homes i els sentiments. Grues, vaixells d'un temps perdut, molls d'acomiadaments com tatuatges prohibits. Maromes, cordes de peix trencat com els cors malalts de l'òxid d'un bes podrit. Ella és al costat del tàndem. Ell fa la fotografia de rigor. Un mar de pedra els separa. Però els vianants van a lo seu. Passen al costat de la vida i li donen l'esquena a la bellesa interposada. Carrer avall, els edificis volen retornar. Aquell que era una botiga d'efectes marins. O la de xarxes i cordes del mar. Els magatzems improvisats als baixos pels patrons. Les rebotigues plenes dels petits mercenaris de l'intercanvi. Homes de faixa negra i camisa fosca. Dones de monyos que amaguen les trenes mai no vistes de les deesses nues del desig. Rebotigues buides dels artesans. Tallers marcits a l'espera de la nit. Carrer avall. Carrer Reina avall, alguns portals benestants amb placa i descripció de l'homenot que hi va nàixer o morirà humilien els arbres magnànims que els ombregen. Carrer al bell mig de la vora. A una banda l'aigua, la vida, s'esmicola als dits. A l'altra, la sorra, la mort, arrebossa les mans humides.
Potser sóc massa nostàlgic. Potser. Potser al port d'Amsterdam no ha passat el mateix. O sí. Potser. Però passejar pel meu port amb l'esperança de trobar-ne aquella bellesa que ja no hi és o que amb prou feines pots gaudir intermitentment com el so de les cordes dels vaixells picant els pals dels velers o el xiuxiueig de l'aigua adormida o, fins i tot, l'agre crit de les gavines mesurant el seu saqueig, o el remor d'un vent que es resisteix a doblegar la seua cara és ja una quimera. Perquè abans hi havia l'arrepretat so de les maromes que només els penjats senten com a últim. O els dièsel dels vaixells de pesca que omplien bona part del costat del moll dominat per la llonja amb la seua música barrejada amb la pudor del peix podrit a les xarxes esteses. Sons i olors que no només els cecs comprenien com un itinerari ple de la realitat d'un espai d'una bellesa que no necessitava dels cels blaus i els horitzons llunyans, de les dàrsenes buides pels seus habitants indígenes: estibadors i mercaderies. D'un lloc, la bellesa del qual era consubstancial amb la suor, el patiment, els sentiments ofegats de brea i mariners pujant escales d'un hotel fosc amb la promesa d'un altre tatuatge al cor. A peu o en bici, encara hi busque aquell atzucac que Meaulnes em va prometre. Però els arbres no em deixen trobar-lo. Aquell o aquella que camina agitadament i parla en veu cridanera ves a saber amb qui, l'amaga. Els que a peu o en bici i sense auriculars ens obliguen a sentir la música, la ràdio, aquell capítol d'aquella sèrie dels seus mòbils, l'amaguen. Tots ben pagats d'embrutar el silenci sonor del meu port paternal. I no és exagerat dir que creus estar al menjador de casa, assegut a la teua butaca fent zapping. Com un ninot aclaparat per l'afluència de visitants un diumenge al matí prostituït. Com un pobre desgraciat ignorat per les joves americanes que no tenen cap cosa millor a fer que creure que la seua adolescència és alguna cosa més que les babes del diable.
