Té l'edat incontestable de l'amor. Les faccions delicades però fermes. És bruna. Cabells negres arreplegats al darrere en una cua obligada per la seua feina: despatxa al forn del carrer Borrull. És com l'adolescència neta d'aquelles dones que en Julio Romero de Torres va embrutar amb el seu andalusisme de sobao pasiego. Tota la seua sensualitat tendra i continguda l'haureu d'imaginar des de l'esguard que ja hagués volgut tindre la Ulrike von Levetzow, tot i seduir el senil Goethe o la Bettina d'en Beethoven. Direu, que només són un parell d'ulls negres. Direu, que només és la mirada despreocupada d'una jove, la innocència de la qual quedarà als recondits indrets del seu cos com un virus que tard o d'hora s'adormirà per sempre mai. Direu el que la mediocritat de les vostres pertinences vos dicte, però els seus llavis modestos, tot just acaronant la delicadesa del seu nas, tenen tota la bellesa discreta d'una deessa grega, una Àrtemis del pa i els pastissos. Recòndita harmonia. No, no gires el cap cercant als prestatges el que t'he demanat. El teu perfil és una porta oberta a la calidesa d'una estrella fugaç. L'escorç tímid mentre embolica les comandes li permet apropar-se. Però només al demanar-li el compte em diu el que mai no hagués ni somniat. Me gusta cómo huele. I jo, més trasbalsat que el pintor que li canta a les estrelles que brillen, li dic que "Sí?", però perdo cop de pedal i em quede sense paraules. Huele tan bien. I arriba Consum en la meua ajuda: doncs, la compre a Consum, és aigua de colònia molt normal, S-3… Me encanta. Es que no es la colonia, es, es todo. Huele, cómo diría? Huele a algo bonito. Sí, eso, a algo bonito. I jo, ja en estat de shock, li faig el meu millor somriure, perquè de paraules proustianes no tinc cap. I me n'adone que aquestes coses només pots dir-les sempre que la persona a la que van dirigides no supose cap amenaça. Com si fos una confessió al coixí, aquella primera que duia emocions, la pertinença de les quals no eren pròpies del cos abans gitar-se, i que tan dolenta reputació tenen a l'endemà de la musique qui marche au pas.
dijous, 12 d’octubre del 2017
Algo bonito
Té l'edat incontestable de l'amor. Les faccions delicades però fermes. És bruna. Cabells negres arreplegats al darrere en una cua obligada per la seua feina: despatxa al forn del carrer Borrull. És com l'adolescència neta d'aquelles dones que en Julio Romero de Torres va embrutar amb el seu andalusisme de sobao pasiego. Tota la seua sensualitat tendra i continguda l'haureu d'imaginar des de l'esguard que ja hagués volgut tindre la Ulrike von Levetzow, tot i seduir el senil Goethe o la Bettina d'en Beethoven. Direu, que només són un parell d'ulls negres. Direu, que només és la mirada despreocupada d'una jove, la innocència de la qual quedarà als recondits indrets del seu cos com un virus que tard o d'hora s'adormirà per sempre mai. Direu el que la mediocritat de les vostres pertinences vos dicte, però els seus llavis modestos, tot just acaronant la delicadesa del seu nas, tenen tota la bellesa discreta d'una deessa grega, una Àrtemis del pa i els pastissos. Recòndita harmonia. No, no gires el cap cercant als prestatges el que t'he demanat. El teu perfil és una porta oberta a la calidesa d'una estrella fugaç. L'escorç tímid mentre embolica les comandes li permet apropar-se. Però només al demanar-li el compte em diu el que mai no hagués ni somniat. Me gusta cómo huele. I jo, més trasbalsat que el pintor que li canta a les estrelles que brillen, li dic que "Sí?", però perdo cop de pedal i em quede sense paraules. Huele tan bien. I arriba Consum en la meua ajuda: doncs, la compre a Consum, és aigua de colònia molt normal, S-3… Me encanta. Es que no es la colonia, es, es todo. Huele, cómo diría? Huele a algo bonito. Sí, eso, a algo bonito. I jo, ja en estat de shock, li faig el meu millor somriure, perquè de paraules proustianes no tinc cap. I me n'adone que aquestes coses només pots dir-les sempre que la persona a la que van dirigides no supose cap amenaça. Com si fos una confessió al coixí, aquella primera que duia emocions, la pertinença de les quals no eren pròpies del cos abans gitar-se, i que tan dolenta reputació tenen a l'endemà de la musique qui marche au pas.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
¿Cap amenaça? ¿Segur? Potser voldries un altra cosa, però mates de riure.
ResponEliminaMillor reiure que donar ganes de plorar.
Eliminallegeixo el que escrius i el que dius darrer del que no escrius .....recòndita harmonia ...sublim ! que avui no ens toqui , no us toqui tornar a rebre
ResponEliminaSí, comença a ser tota una aventura eixir al carrer.
EliminaBellíssim homenatge a una deessa cereal, mon ami.
ResponEliminaGràcies, Manel. La deessa existeix, és ben real. Aquestes coses passen. Vas pel carrer Borrull i... els déus et premien no saps ben bé per què. Potser que no som tan dolents :)
ResponElimina